22/04/2019 | 16:49
En José Manuel, obrer jubilat de Nou Barris, castellanoparlant i del Reial Madrid, m’ha dit que tampoc no a les properes eleccions. Tota la vida votant Iniciativa per Catalunya -a la qual ell continua anomenant els d’Izquierda Unida o “los comunistas”- i ara, en un moment que diuen és clau pel futur de les esquerres, no anirà a votar. La seva excusa oficial és: “Haig de regar els tomàquets a l’hort, si no regues cada setmana es moren”. El seu argument, el probablement real, seria: “Estic fart dels polítics, que no es posin d’acord, i guanyi qui guanyi, jo i la meva família seguirem igual de fotuts”. Que malament ho ha fet l’esquerra perquè tants i tants José Manuel d’aquest país, malgrat la crisi, les retallades, l’incompliment de les promeses electorals, l’atur al 25%, els desnonaments, les portes giratòries a l’Ibex35, la indignació del 15-M, puguin pensar que no val la pena votar diumenge.
En José Manuel està més o menys igual de salut, de diners i d’idees que sempre. Va venir amagat en una maleta al Transmisserià amb dos anys i, després d’una vida aquí, s’estima Catalunya com el que més. Treballava des dels 12 anys. Ara porta un temps jubilat i les durícies de les mans li van desapareixent. Li agrada estar al dia de tot el que passa en política. S’ha passat als programes polítics de La Sexta, fulleja diaris per Internet i s’entreté amb el ‘Marca’. És del Real Madrid. Sempre s’ha considerat d’esquerres i, fins i tot, comunista. Tot i que si li menciones la Unió Soviètica, respon que “d’això ni parlar-ne” i que “allò era una dictadura”. Beu Estrella Damm i fumava Ducados. Li agraden els Beatles i els Rolling. Va a la biblioteca del barri a llegir ‘La Catedral del Mar’, els de Pepe Carvalho de Vázquez Montalbán o qualsevol de García Márquez. Un dels llibres que més el va sorprendre va ser ‘L’atles furtiu’ d’Alfred Bosch. Parla gairebé només castellà. Viu a Nou Barris.
Els barris de Barcelona amb major renda familiar i on sempre guanya la dreta amb majoria absoluta són els barris amb més participació. A Pedralbes, on algú podria pensar que passen d’anar a votar perquè no els cal, hi van tots! El 20-D van votar-hi un 77%. El resultat electoral allà va ser clar i contundent: 23% pel Partit Popular, 18% pels convergents i 17,9% per Ciutadans. L’esquerra allà no passa del 5%: En Comú Podem (5,2%), ERC (4,6%) i PSC (3%). A Pedralbes hi ha en joc 8.200 vots, gairebé els mateixos que a la Barceloneta, el barri Gòtic o Ciutat Meridiana. Però allà no dubten: van tots a votar.
Barris amb altíssima participació com ara les Tres Torres, Sarrià o Sant Gervasi, amb més del 77%, tenen uns resultats similars, amb victòria per Convergència i el PP. Tot i això, hi ha zones dels nuclis antics de Sarrià o Sant Gervasi on el vot per l’esquerra, sobretot ERC i Comuns, es duplica fins a obtenir percentatges entorn del 10%.
L’única excepció d’un barri amb alta participació on va triomfar Xavier Domènech va ser la Vila Olímpica, un barri de renda relativament alta, però amb una composició sociodemogràfica i d’edat molt diferent als barris de la zona alta. De fet, la Vila Olímpica és el barri de Barcelona amb més participació: el 81%. En Comú Podem hi va guanyar clarament amb un 21%, per davant d’ERC i de Convergència.
Tot i això, els barris de Barcelona amb una renda familiar més baixa i que històricament voten per l’esquerra, continuen sent els barris amb més abstenció. A la Marina del Prat Vermell – Zona Franca l’abstenció el 20-D va superar el 48% i al 27-S es va quedar en el 45%. Al desembre va guanyar En Comú Podem. Al setembre, però, va guanyar Ciutadans. Gairebé cinc de cada deu veïns no van mai a votar. A les municipals i a les europees la participació és encara més baixa. La part sud de la Zona Franca, amb una composició social complexa, és un dels barris amb menor renda per càpita, amb més atur i més castigats per la crisi econòmica. Diumenge vinent la meitat d’ells probablement tampoc aniran a votar.
Els barris amb menys participació de Barcelona són els barris que van votar més clarament la candidatura d’En Comú Podem el 20-D. Això no significa que una participació més alta beneficiï les candidatures d’esquerres, sobretot tenint en compte que el PP i Ciutadans acostumen a tenir un gruix de votants als barris populars. El rècord d’En Comú Podem va ser el 28’% del barri de la Clota, al districte d’Horta-Guinardó. Va superar percentatges del 20% a Canyelles, la ‘Prospe’, el Bon Pastor, Baró de Viver, el Carmel… mentre es quedava en el 5% a Pedralbes i les Tres Torres.
Als barris més colpejats per la crisi i les retallades és on, teòricament, podria créixer més l’esquerra i, en canvi, es deixa uns quants possibles vots a l’aigüera. El fenomen Podemos (i, també, el de Ciutadans) ha provocat un relatiu augment de participació en alguns barris. Però la participació d’aquests barris ronda el 65%, dotze punts per sota respecte a la participació de Pedralbes o les Tres Torres. El 20-D, els Comuns encara van quedar a una certa distància dels rècords del PSC en les bones èpoques. Carme Chacón, en ple tripartit i amb ZP de president, va treure un 38% a Nou Barris i va superar el 30% de vots als districtes de Sant Andreu, Sant Martí, Horta-Guinardó o Sants-Montjuïc.
Això passa arreu de Catalunya
La qüestió de l’abstenció en funció de la renda i del nivell sociocultural no és una qüestió menor en política. Passa també entre barris més rics i més pobres d’arreu de Catalunya.
En les últimes eleccions al Parlament, de les 5.019 seccions censals en què està dividida Catalunya, la que va registrar més participació va ser la secció 7 del centre de Sant Cugat del Vallès, on van votar 645 dels 676 veïns inscrits al cens (el 95%). Al contrari, una secció del barri de Sant Cosme del Prat de Llobregat és la que va patir l’abstenció més elevada, on van participar només 144 dels 834 electors, un 17%.
Ho explicava el politòleg Jordi Muñoz en una anàlisi publicada al diari ‘Ara‘. La primera conclusió bàsica és que “els barris de nivell socioeconòmic més elevat tendeixen a tenir uns graus de participació electoral molt més alts, mentre que les zones on hi viu la població amb rendes més baixes són les més abstencionistes”. I la seva segona conclusió és que “les conseqüències d’aquestes desigualtats poden ser perverses: un alcalde interessat a guanyar les pròximes eleccions, quan decideixi si assignar un determinat servei o fer una millora a les Tres Torres o a Torre Baró, potser tindrà en compte que la proporció de veïns que participen a les eleccions al primer barri és més del doble que al segon”.
Bernie Sanders: “Els pobres no voten”
De fet, passa de la mateixa manera arreu del planeta. En concret, passa als Estats Units. Barack Obama ha defensat públicament que la millor manera de contrarrestar la creixent influència dels donants rics és obligar per llei a votar tothom. “Si votés tothom, canviaria radicalment el mapa polític del país”. L’expresident dels Estats Units argumenta que “les persones que tendeixen a no votar són joves, són els que tenen ingressos més baixos, pertanyen a col·lectius d’immigrants i a les minories, i per alguna raó se’ls intenta mantenir allunyats de les urnes“. Als EUA només una de cada tres persones amb educació primària o inferior vota a les eleccions presidencials, mentre que quatre de cada cinc persones amb educació universitària voten, segons l’Estudi Comparat de Sistemes Electorals per a les eleccions de 2004 als Estats Units i Espanya.
De fet, tot i ser políticament incorrecte dir-ho, aquest és un dels problemes que té l’esquerra: que els pobres no voten. El cas de Bernie Sanders, que lluitava per la candidatura del Partit Demòcrata a les eleccions nord-americanes contra Hillary Clinton, és bastant evident. Sanders, en una entrevista a la NBC, va justificar la seva derrota davant Clinton amb un argument polèmic: “Els pobres no voten. Vull dir, això és un fet. Aquesta és una trista realitat de la societat americana”. Segons ell, “el 80% de les persones pobres no va votar” a les eleccions de 2014, i això dificulta l’ascens de candidatures rupturistes com la seva seva.
Tot això no és gens nou per a l’esquerra. Ve de lluny, i té moltes causes i factors socials, culturals, educatius, econòmics i polítics. Continuarà sent sempre així?
