16/06/2019 | 19:00
M’arriba un mail a la bústia d’entrada. “Em dic Emma Armengod, sóc la directora de la Biblioteca de Trinitat Vella i m’agradaria que vinguis a conèixer la biblio i la feina que fem”. Anava estressat, el periodisme polític m’absorbia i sempre acostumava a declinar amablement aquest tipus d’invitacions. Aquest cop, no sé ben bé per què, va ser diferent. Vaig bloquejar un matí, vaig pillar la moto i vaig pujar fins a la Trini, un dels barris més pobres, amb més immigració i amb més problemes socials de Barcelona. Aquell matí vaig conèixer la feinada de les biblioteques com a centres culturals, com a eines d’educació popular i com el braç menys conegut de l’Estat del Benestar que encara ens queda. Més que una biblioteca, allò era un centre social.
“Aquí hem renunciat a fer silenci. Prefereixo que vingui tothom, malgrat no puguem tenir un silenci sepulcral”, em deia la directora. Nanos del barri connectant-se a internet, avis llegint la premsa, clubs de lectura insaciables i molta gent del barri entrant i sortint per estudiar, per agafar una peli pel cap de setmana o, simplement, per estar-s’hi a l’hivern amb calefacció i a l’estiu amb aire condicionat. I, tot això, envoltats de llibres. La biblio no era, però, cap bassa d’oli. Feien una feinada, gairebé d’activistes socials, però està clar que necessitaven ajuda. Allà viuen/pateixen tots els conflictes socials, interculturals i generacionals del barri. Són una illa de llibres enmig del tsunami. Quan sortia tres xavals es punxaven alguna cosa a la part de darrere d’un cotxe a l’aparcament del costat. Eren les 12 del migdia. La Barcelona que no volem veure.
Això mateix es repeteix en desenes i desenes de biblioteques públiques arreu de Catalunya. Sobretot són importantíssimes als barris més pobres. Als barris de classe treballadora hi ha tres serveis públics bàsics avui dia: el CAP, l’escola i… les biblioteques. Quan jo era adolescent a casa meva, com a tantes cases de gent treballadora d’aquest país, no hi havia gaires llibres. Hi havia un parell de col·leccions d’aquestes que venien pis per pis els del Círculo de Lectores, una enciclopèdia Larousse i els quatre llibres de butxaca que ens feien comprar a l’institut. Poca cosa més. Aleshores, als anys 80 i principis dels 90, hi havia molt poques llibreries públiques. La construcció d’una biblioteca al barri del Carmel va ser, per a nosaltres, un descobriment radicalment il·luminador: de cop i volta hi havia un lloc a cinc minuts a peu on hi havia tot de llibres, discos, pel·lícules i, a més, connexió a internet gratuïta. Va ser una revolució cultural. Segurament ha estat la inversió pública cultural més important que s’hagi fet a Catalunya en els últims 50 anys. Molts hem crescut, culturalment, en una biblioteca pública.
Ara els bibliotecaris i bibliotecàries barcelonins estan protestant reclamant millores en un servei públic que ha patit un cert deteriorament en els últims anys de crisi: millores, moltes de les quals, no són només en favor seu, sinó en favor d’una ciutadania lectora. No se n’ha parlat prou de la protesta, tot i ser el primer cop que es fa una vaga en tota la historia del Consorci de Biblioteques de Barcelona, a banda de les vagues generals o les del 8 març. És, repeteixo, el primer cop a la història! Els treballadors i treballadores de les 40 biblioteques de Barcelona ciutat -que depenen 50% de l’ajuntament i 50% de la Diputació de Barcelona- estan fent unes aturades parcials tancant 2 hores i mitja les tardes dels dilluns de maig i de juny. L’última aturada va tenir, segons els sindicats convocants, CGT, UGT i CCOO, un seguiment del 95%. Aquest dilluns 17 de juny estava previst tornar a tancar un parell d’hores totes les biblioteques… però es va ajornar a l’espera de la formació d’un nou govern municipal. Una de les primeres patates calentes que tindran Barcelona en Comú i el PSC serà el conflicte a les biblioteques. Veurem què passa.
Segurament els mitjans no donem tanta importància a una vaga a les biblioteques com una vaga al metro, o a la renfe, o als hospitals o a les escoles… perquè creiem, potser, que afecta menys gent o que no paral·litza el nostre dia a dia. Doncs, potser sí, no dic que no, però, potser caldria saber que les biblioteques són l’equipament cultural més utilitzat de Catalunya. Cada dia unes cent mil persones entren a la Xarxa de Biblioteques Municipals de la Diputació de Barcelona. La meitat dels catalans, 3’7 milions, ja té carnet de la seva biblioteca pública: òbviament, el carnet de biblioteca el té més gent que el carnet del Barça, d’Òmnium i del Club Súper 3. A Catalunya hi ha 412 centres bibliotecaris. Les biblioteques catalanes van rebre prop de 24 milions de visites durant 2017. De fet, el catàleg de llibres públics a Catalunya ja arriba als 15,3 milions d’exemplars que es poden demanar des de qualsevol biblioteca gràcies al prèstec interbibliotecari. Les biblioteques públiques han prestat un total de 13 milions de llibres. Segons una enquesta que fa cada any l’Ajuntament de Barcelona, els serveis públics municipals més ben valorats són els Bombers i, a tres dècimes, les Biblioteques.
Per cert, sabeu quins van ser els llibres més prestats de l’any 2018? ‘Patria’ de Fernando Aramburu, ‘Todo esto te daré’ de Dolores Redondo i ‘Nosaltres dos’ de Xavier Bosch. Curiós.
Doncs, aquesta gent de les biblios, aquells que sempre parlen en to de veu baixet com xiuxiuejant, estan ara protestant en veu alta per salvar i fer créixer el nostre sistema públic d’accés a la cultura. Serien com una mena de Defensors dels Llibres Públics. Els metges i les infermeres ens salven la vida; els bibliotecaris ens salvaran la raó i les emocions.
La seva llista de reclams és molt concreta… i llarga. Us en faig un resum:
· Denuncien les condicions laborals “extremadament precàries” de la plantilla, l’alt nombre de treballadors en situació d’interinatge i la falta d’efectius per cobrir tots els torns necessaris d’un centre que hauria d’estar obert matí i tarda de dilluns a dissabte. Arriben a explicar que “en molts casos, alguns treballadors no coneixen ni horaris ni destinacions d’una setmana a la següent”.
· Demanen incrementar en uns 40 treballadors més, com a mínim, la plantilla de les biblioteques de Barcelona. El comitè d’empresa assegura que durant 8 anys de crisi, s’han obert noves biblioteques, però no s’ha ampliat plantilla ni s’han obert convocatòries de plaça. De fet, una majoria dels treballadors són encara interins.
· Es queixen pel que, segons ells, és una “falta de manteniment de les instal·lacions de les biblioteques: edificis en mal estat, edificis malalts amb casos de lipoatròfia en diferents centres, maquinari de radiofreqüència amb problemes”.
· Reclamen un pla de foment de la lectura “seriós i de ciutat, ambiciós i amb pressupost”.
· Necessiten un protocol en casos d’agressions o tensions violentes. Estan oberts a tothom… i, òbviament, no estan exempts de conflictes.
· Proposen recuperar els pressupostos per comprar fons de llibres i d’activitats culturals que tenien fa uns anys. Els sindicats denuncien que el fons per comprar llibres al Consorci de Barcelona s’ha reduit aquest any 2019 un 15%.
Podeu seguir-los amb més info al twitter @defensembiblios.
** Aquest text és una adaptació de la conversa sobre la vaga de les biblioteques de Barcelona a la secció “No s’ha parlat prou de”, del programa de ràdio ‘No ho sé’, de Rac-1, dirigit per Agnès Marquès. Aquí en podeu escoltar la versió radiofònica.
