19/01/2020 | 20:25
Ja el 2007, un jove inspector en cap dels Mossos d’Esquadra a Barcelona, anomenat Josep Lluís Trapero, va fer la seva primera gran aparició mediàtica per defensar l’ús del ‘kubotan’ en una entrevista al programa ‘La nit al dia’ que presentava Mònica Terribas al Canal 33. El ‘kubotan’ era una mena de punxó que utilitzaven de manera no reglamentària els Mossos d’Esquadra, i que va ser denunciat per tot tipus d’organitzacions de drets humans. “El seu ús és correcte”, va assegurar rebaixant les crítiques que havia rebut el seu ús a “gent que té interessos en el món ‘okupa'”.
El 2013, el comissari en cap dels Mossos Trapero també va defensar els policies acusats d’immobilitzar fins a la mort per asfíxia l’empresari del Raval Juan Andrés Benítez. Segons ell, els cops que li van donar al “tronc superior” no representaven cap mala praxi i, fins i tot, va arribar a dir que el detingut “no estava immobilitzat” quan va morir tot i estar envoltat d’una munió d’agents que durant 12 minuts el van colpejar per totes bandes sense pietat. Fins i tot, un informe que la Policia Nacional —encarregada d’investigar-ho— va entregar a la jutge del cas concloïa que almenys dos mossos van clavar amb “impuls” cinc cops de puny al cap i tres puntades de peu a l’empresari.
Posteriorment, l’any 2016, en el Dia de les Esquadres, Trapero va tornar a fer un discurs per reivindicar els policies antiavalots i demanar presumpció d’innocència per als mossos que havien estat acusats de disparar una bala de goma contra Esther Quintana, que li va fer perdre l’ull durant una vaga general. Trapero podria haver-se quedat fent la simple defensa corporativa habitual, però va anar més enllà, com havia insistit en els mesos anteriors, assegurant que “aquell dia no es van disparar pilotes de goma a la zona on Quintana va caure ferida” i va assegurar que “no en sabem res més”. El judici va demostrar que no deia la veritat.
En els últims anys en què Trapero ha estat l’home fort de la policia catalana hi ha hagut molts episodis criticables sobre l’actuació policial: el desallotjament violent dels activistes del 15-M de la plaça de Catalunya, el llançament de projectils de foam cap a balcons durant la batalla del Banc Expropiat, els cops policials a manifestants en defensa de Can Vies, la participació en el muntatge policial de l’operació Pandora que acusava de terrorisme un grup d’anarquistes, els centenars de desallotjaments violents protagonitzats pels Mossos. No recordo que mai el comissari en cap, després nomenat major, Trapero, tot i que lògicament complís ordres polítiques o judicials superiors, sortís en defensa dels drets socials, econòmics o democràtics de la ciutadania. Mai.
Tenim memòria, senyor Trapero, tenim memòria.
I, tanmateix, avui crec que a l’esquerra i als defensors dels drets democràtics els hi toca defensar Trapero.
Pot semblar paradoxal. L’exmajor Trapero mai no va defensar en públic cap d’aquells activistes socials i polítics represaliats per la policia… però avui s’ha convertit en un represaliat per la justícia per l’únic motiu de no haver ordenat càrregues indiscriminades i violentes contra la població durant les concentracions polítiques del 20-S davant la conselleria d’Economia i les votacions en el referèndum de l’1-O. Trapero, que sempre va ser a l’altre costat de la trinxera com a cap dels Mossos d’Esquadra, és avui una víctima. La Fiscalia de l’Audiència Nacional demana per a ell una condemna d’11 anys de presó —i els mateixos d’inhabilitació— perquè el considera “peça clau” en el “pla secessionista” a Catalunya.
La maquinària judicial espanyola s’ha engegat i ja no hi ha ningú que pugui aturar-la. El poder judicial s’ha autoimposat la missió de salvar Espanya. No fan ni un matís, no hi ha proporció. Trapero es defensarà explicant, com ja va fer en el judici contra els líders polítics independentistes, que tenia a punt un dispositiu per detenir i enviar a la presó l’aleshores president català, Carles Puigdemont, i tot el seu Govern després de la declaració d’independència. De fet, com a prova, ja va anunciar que, dos dies abans del 27-O, va comunicar-ho tant al fiscal superior de Catalunya, José María Romero de Tejada, com al president del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC), Jesús María Barrientos. Tot i això, tal com va anar el judici al Suprem contra Junqueras i companyia, el major Trapero té poques possibilitats de no sortir condemnat.
Trapero, tot i el seu silenci i hermetisme, semblaria voler situar-se en el bloc dels grisos. Ni blancs ni negres. Ni independentista ni antiindependentista. Ni un defensor dels drets humans ni un feixista repressor. Des de la seva designació com a comissari en cap el 2013, Trapero ha hagut de bregar en una doble batalla: d’una banda, amb l’opinió pública i alguns mitjans de comunicació, crítics amb l’actuació dels Mossos arran de casos tan flagrants com el d’Esther Quintana o Juan Andrés Benítez. De l’altra, amb els sindicats del cos, alguns dels quals propers a l’extrema dreta en general i a Vox en particular, que demanaven més mà dura contra activistes socials i, sobretot, contra l’independentisme. Catalunya és un país que fabrica herois a la mateixa velocitat que busca traïdors.
I, com deia, tanmateix, avui, almenys avui, cal defensar Trapero.
