03/11/2017 | 00:22
Mig Govern català a la presó i l’altra meitat del Govern a Bèlgica. L’Estat espanyol, sota les ordres del Partit Popular, aplica la Doctrina del Xoc a Catalunya. I… què farà ara l’independentisme cívic? Vertigen. Temps convulsos. Tristor generalitzada. Ni l’Estat espanyol ha sigut fins ara prou fort per derrotar l’independentisme, ni l’independentisme està demostrant ser prou fort per derrotar l’Estat espanyol. És un empat etern. Un conflicte sense solució. Ningú no pot cedir. L’escalada política anirà en augment. S’ha optat, des dels dos bàndols, per l’estratègia de generar la màxima tensió possible i, aleshores, quan la cosa estigui a punt d’ebullició, tot podria succeir.
És, però, un conflicte desigual. L’Estat espanyol té el monopoli de la força de la policia, les lleis i els jutjats, i el Govern català no pot enfrontar-s’hi d’igual a igual. Vindrà una època de repressió duríssima. Ho deia Enric Juliana a ‘La Vanguardia’: “El mensaje escrito en la arena es este: Catalunya va a ser castigada. Catalunya ha desafiado al Minotauro y va a pagar las consecuencias”. Hi ha una part de l’independentisme a la qual li ha costat fins ara llegir la realitat en clau ‘realpolitik’ confiant que l’Estat no actuaria de manera repressiva i que hi havia països de la UE que reconeixerien una Catalunya independent. L’independentisme màgic que pensa que només cal prémer un botó per ser independents perquè “només depèn de nosaltres” s’ha acabat. És la fi de la innocència. La realitat s’ha mostrat cruament.
Caldrà veure fins on arriba l’ofensiva judicial de l’Estat en els dies que vénen, i quina serà la resposta del Govern a l’exili de Carles Puigdemont.
Però… i mentrestant, què faran els independentistes al carrer? Entre els escenaris possibles ja sembla haver desaparegut l’opció de fer efectiva la declaració d’independència i començar a crear el nou Estat controlant el territori, instal·lant fronteres i fent fora els milers d’efectius de la policia i de l’exèrcit de Catalunya. No estava tot preparat? No hi havia una estratègia? Tenint en compte que el Govern i els Mossos d’Esquadra han sigut intervinguts per l’Estat, resta per veure la resposta que pugui oferir el poderós i massiu moviment independentista cívic que s’ha anat construint durant anys de mobilitzacions, assemblees, ‘manis’, xerrades i agitació propagandística. Quina resposta voldran/podran donar l’ANC, Òmnium, els partits independentistes, els Comitès de Defensa de la República o les desenes de plataformes sobiranistes locals?
Una “mobilització permanent”
La concentració d’urgència de dijous davant del Parlament de Catalunya a Barcelona i en moltes ciutats del país serà només la prèvia de grans mobilitzacions. L’ANC i Òmnium ja estan preparant una manifestació central per al proper diumenge 12 de novembre. Però, amb una política catalana en acceleració, encara queden molts dies i poden passar moltes coses encara. El nou portaveu d’Òmnium, Marcel Mauri, va assegurar que a partir d’avui s’iniciarà una onada de mobilitzacions “per fer sentir a Europa i al món que Espanya no és una democràcia”, i vaticina que el 12-N serà la mobilització “més gran que han fet mai”.
Jordi Cuixart, pujat dalt d’un cotxe de la policia espanyola a la concentració davant de la conselleria d’Economia, ja va anunciar: “Necessitem una mobilització permanent”. Dies després, però, semblava que aquella idea havia estat oblidada. Ara retornarà la idea de Cuixart. De fet, aquest tipus de mobilització permanent i constant durant setmanes, a l’estil dels Indignats del 15-M, de les protestes de la ‘Primavera Àrab’ a la plaça Tahrir a Egipte o de les concentracions de l’EuroMaidan a Ucraïna, han mostrat la seva capacitat d’influència política quan són sostingudes en el temps. Des de fa anys, dins l’independentisme, hi ha hagut la idea d’una acampada permanent al parc de la Ciutadella davant del Parlament.
.@jcuixart: "Ens acusen d'una cosa en què sí que té raó la fiscalia, i és d'incitar a la mobilització permanent" https://t.co/srdHQ7nwer pic.twitter.com/iSBoeylJ9o
— btv notícies (@btvnoticies) September 22, 2017
Una vaga general
El sindicat independentista Intersindical-CSC cridarà a una vaga general a Catalunya durant la setmana vinent. Segons explicava ‘Nació Digital‘, el preavís de vaga està argumentat per motius vinculats amb la crisi econòmica. Tot i això, el moviment independentista podria sumar-s’hi aprofitant la convocatòria legal adduint les seves motivacions polítiques. La CGT, la Intersindical-CSC, la IAC i la COS ja van convocar a l’aturada o vaga general del passat 3 d’octubre contra les agressions policials de l’1-O. Aquella jornada de protesta va durar només un dia. Aquest cop, però, alguns activistes ja reclamen una major durada i, fins i tot, una vaga de durada indefinida.
https://twitter.com/paullonch/status/926148687956287488
Els sindicats majoritaris, CCOO i la UGT, que representen la immensa majoria dels treballadors afiliats a un sindicat, van acabar participant finalment en l’Aturada General del 3 d’octubre contra la repressió policial de la jornada de l’1-O. Tot i això, ara per ara, no s’han posicionat. Tanmateix, el professor de relacions internacionals de la UAB Ferran Izquierdo proposa que “una vaga general política l’han de convocar els partits i l’ANC, i no els sindicats de treballadors”. Probablement, els partits polítics, l’ANC, Òmnium i els CDR podrien estar d’acord a sumar-s’hi.
Una vaga general política l'han de convocar els partits i ANC, no sindicats. Problema: por a mobilitzar. Per això zero credibilitat Procés
— FerranIzquierdo #BDS (@FerranIzquierd1) October 20, 2017
Fer campanya electoral per al 21-D
Els partits i les entitats independentistes podrien centrar els seus esforços en una campanya electoral de llarga durada —de 50 dies— fins a la jornada del 21 de desembre. Tot el que es faci políticament a partir d’ara serà llegit ja en clau electoral. Una campanya electoral, però, que es faria amb mig Govern a la presó i amb l’altra meitat exiliat a Brussel·les. El PDECat i ERC ja van dir que no boicotejarien els comicis. Una nova victòria independentista necessita una situació d’alta tensió per mobilitzar el seu electorat davant l’alta participació que es preveu entre els també molt mobilitzats partidaris de la unitat d’Espanya, que poden votar Ciutadans, el PSC o el PP.
En el camp independentista hi ha encara molts dubtes sobre la taula.
La primera gran incògnita serà la participació de la CUP en les eleccions, que haurà de decidir la seva posició a través d’un debat en assemblea general.
La segona gran incògnita, que s’haurà de resoldre ja aquest dimarts 7 de novembre, és si s’hi presenten en una candidatura o coalició unitària o els partits hi van separats amb punts en comú del programa electoral. L’ANC i alguns referents independentistes a les xarxes socials ja han demanat preparar una nova llista cívica, amb una presència destacada dels dirigents de l’ANC i d’Òmnium en presó preventiva, Jordi Sànchez i Jordi Cuixart, que tingui el suport d’ERC, del PDECat i de Demòcrates de Catalunya. Seria una llista molt similar a la de Junts pel Sí en les eleccions del 27-S, però substituint la difunta Muriel Casals i l’encausada Carme Forcadell pels ‘Jordis’.
ERC s’estaria plantejant, però, una llista electoral d’unitat en clau d’esquerres i independentista, però que giri entorn dels republicans. Totes les enquestes li auguren una clara victòria per primer cop des de la Segona República. El veterà diputat Joan Tardà, d’ERC, reflexionava així: “Diferents candidatures sota un mateix paraigua seria el més interessant”. El PDECat té dubtes: oficialment s’insisteix en una “gran llista de país” per fer front al 155 i demanar la llibertat dels presos polítics com una mena de càpsula tipus de Junts pel Sí 2; però també hi ha dirigents que aposten per presentar el PDECat per primer cop sol a les eleccions, malgrat que les enquestes electorals li donarien el seu pitjor resultat de la història. A més, no tenen un lideratge clar per a candidat a president. Podria tornar a aparèixer la carta d’Artur Mas; hi ha la figura de Carles Puigdemont, tot i que ha dit que no s’hi presentaria de nou; també, segons ‘Nació Digital’, pren cos el nom de Mercè Conesa, l’alcaldessa de Sant Cugat del Vallès, i, en els últims dies, ha ressorgit l’opció d’una llista neoconvergent liderada per Santi Vila defensant un projecte independentista “dintre de la llei”.
L’Assemblea de Càrrecs Electes
Poca gent recorda que l’ANC va promoure la creació d’una “assemblea de càrrecs electes” l’any 2015 que seria formada per alcaldes, regidors i diputats que “en un moment donat puguin representar el poble de Catalunya” davant d’una eventual suspensió de l’autogovern. Finalment, a l’octubre del 2016, es va constituir l’Assemblea d’Electes de Catalunya (AECAT) a través de l’Associació de Municipis per la Independència (AMI). Fonts de l’AMI van insinuar aleshores que la seva creació s’havia precipitat per la quantitat de processos judicials oberts contra diputats i regidors. En l’últim anunci fet per l’AECAT, ja hi havia gairebé 3.000 càrrecs inscrits, majoritàriament regidors municipals del PDECat, d’ERC i de la CUP.
Ara, davant la suspensió del Govern i la finalització de la legislatura per la convocatòria del 21-D, alguns activistes independentistes ja han començat a demanar a les xarxes la seva posada en pràctica. Fins i tot, l’organització de l’esquerra independentista Poble Lliure, inserida en la CUP, va reclamar el 16 d’octubre l’activació d’una assemblea de càrrecs electes “que s’erigís com a organisme legítim per fer efectiva la declaració d’independència”.
Recepta per als propers dies: mobilització pacífica, vaga general, assemblea d'electes i llista unitària i transversal x 21D. Seguim units!
— Mònica Sabata (@MonicaSabata) November 2, 2017
Accions de desobediència civil pacífica
Moviments socials no violents porten dècades mostrant la força que poden tenir les accions de desobediència civil pacífica per fer front a situacions que es consideren injustes. Avui ja hi ha espais, alguns agrupats entorn d’En Peu de Pau, que aposten per iniciar accions de resistència civil. Documents de l’ANC, fets públics per ‘La Vanguardia’ al març passat, recollien propostes de les assemblees territorials i sectorials per als dies després de l’aprovació de la Llei de transitorietat i de la declaració d’independència per fer accions com “acampades indefinides”, “resistència passiva”, “insubmissió fiscal”, “ocupacions d’infraestructures” o “la protecció de la televisió i la ràdio pública si hi ha un tall de comunicacions”.
De fet, Catalunya té una dilatada experiència de protesta social. Durant el franquisme, es van fer milers de protestes pacífiques que sovint van fer trontollar el règim dictatorial: de la Vaga dels Tramvies del 1951 a la Marxa de la Llibertat del 1977 passant per la Caputxinada del 1966, les vagues d’obrers contra el tancament d’empreses, l’ocupació de solars per la construcció d’escoles, el tall de carreteres per la instal·lació d’un semàfor o les accions del moviment veïnal per la dignificació dels barris obrers. L’experiència de lluita social, ecologista, feminista i/o pacifista va continuar en democràcia amb moments clau com el del ‘No’ a l’OTAN, la fi del servei militar obligatori —amb centenars d’insubmisos a la presó—, el moviment antiglobalització o, en els últims anys, la defensa de l’habitatge digne de la PAH.
El documental ‘Ziztadak/Tábanos’, de l’associació Fora de Quadre, mostra desenes d’exemples d’accions no violentes, desobedients i imaginatives, que formen part de la memòria pacifista del País Basc: de les primeres ‘ikastoles’ clandestines en cases particulars al boicot ecologista contra la central de Lemoiz. D’aquelles lluites en el context basc dels anys vuitanta i noranta, l’independentisme català en pot aprendre molt.
L’octubre va ser el primer mes d’Alt Voltatge Independentista. El novembre serà el mes de la Gran Batalla Política, Judicial i Mediàtica. El desembre decidirà el futur via eleccions autonòmiques. La Revolta Catalana està en marxa. Però la Màquina del Fang de l’Aparell de l’Estat s’ha engegat.
“Winter is coming”?
POSTDATA:
És cert, però, que no tot Catalunya participa d’aquesta ‘Revolta Catalana’ ni de la mobilització permanent. Ni molt menys. Un avís per a qui vulgui escoltar: a la majoria dels barris obrers de les perifèries —de l’Hospitalet de Llobregat a Salt passant per Sallent, pels barris de Ponent de Tarragona o pels pobles de la conca d’Òdena als afores d’Igualada— no hi ha ni moooolt menys la mateixa mobilització independentista que a la comarca d’Osona o al barri de Gràcia de Barcelona. No són ‘fatxes’ espanyolistes… però tampoc hi ha gaires estelades als balcons. Territoris d’identitats encreuades. Un no-lloc per al nacionalisme català. Si la independència vol guanyar el 21-D amb una gran majoria, l’independentisme necessitaria fer un pas més enllà de la zona de confort. En camp visitant. Queden 50 dies de campanya electoral.
