Tot és terrorisme

El jutge de l’Audiència Nacional Manuel García-Castellón busca qualsevol escletxa per jutjar i empresonar els líders del Procés independentista acusant-los ara de “terrorisme”. Carles Puigdemont seria terrorista. Marta Rovira seria terrorista. El Tsunami Democràtic seria terrorista. Tot és terrorisme en l’actual estat d’excepció judicial. Davant d’això, el Govern espanyol i els independentistes catalans, en una aliança històrica, intenten esquivar la Cosa Terrorista a la Llei d’amnistia. En una giragonsa lèxica surrealista, el PSOE, Sumar, ERC i Junts proposaven amnistiar delictes de terrorisme si no han causat “violacions greus de drets humans”. Hi ha un “terrorisme” que no provoqui “violacions greus de drets humans”? Finalment, la Llei d’amnistia ha caigut al Congrés amb el vot en contra de Junts precisament per la qüestió del terrorisme. Tots han caigut en la trampa. El problema original, en realitat, no són ni les giragonses de la Llei d’amnistia, ni els jutges d’extrema dreta… El problema rau en l’ús que s’ha fet del concepte de terrorisme a Occident i, especialment, a l’Estat espanyol arran de la qüestió basca.

El Govern israelià anomena terroristes els palestins que s’enfronten a l’ocupació dels Territoris Ocupats. Putin anomenava terroristes els txetxens i ara els ucraïnesos que lluiten per la independència. A Colòmbia s’assegurava que les FARC eren terroristes fins que es van asseure a negociar un procés de pau. El Sinn Féin i Gerry Adams eren, segons els governs britànics, els pitjors terroristes… i avui governen Irlanda del Nord. El Congrés dels Estats Units va esborrar l’expresident sud-africà i premi Nobel de la pau, Nelson Mandela, de la llista de presumptes terroristes l’any 2008. Terrorista ha estat un adjectiu d’adjudicació arbitrària, a conveniència de qui posa l’etiqueta. Terrorisme és sempre la violència de l’altre. Dels enemics. Mai la nostra. Utilitzar el concepte de terrorisme com a arma política s’ha convertit en una estratègia propagandística del poder per debilitar l’opositor. Per demonitzar-lo.

La vella CiU i la premsa catalana van acusar de terrorisme els anarquistes i l’esquerra ‘abertzale’

Recordo quan la vella Convergència i Unió i molts mitjans de comunicació catalans no tenien cap problema a titllar de “terroristes” els joves anarquistes, antiglobalització o de l’esquerra radical pel fet de cremar un contenidor o fer malbé un caixer automàtic. Recordo quan CiU va votar l’any 2002 a favor de la Llei de partits espanyola que il·legalitzava l’esquerra abertzale acusant-la de no condemnar els atemptats d’ETA i el terrorisme. Recordo quan, l’any 2014, prop de 700 agents dels Mossos d’Esquadra van dur a terme una operació contra el moviment llibertari a la ciutat de Barcelona, i molts mitjans van titular aquell dia que hi havia en marxa una operació policial contra el “terrorisme anarquista”. La conselleria d’Interior, amb Felip Puig o amb Ramon Espadaler, en deia “terrorisme”, i la premsa en deia “terrorisme”.

La persecució judicial i política emparada en el “tot és ETA” o “tot és terrorisme” no és una cosa nova. Ara, per sort, ja sembla que molta gent —alguns mitjans inclosos— ha entès el que els moviments socials catalans i bona part dels juristes i advocats d’esquerres feia dècades que deien: hauríem de fer servir el terme “terrorisme” amb comptagotes. “Terrorisme anarquista” o “terrorisme independentista” demonitza, desinforma i, en la majoria dels casos, ni tan sols és fidel a la veritat.

Però aquesta rectificació històrica sobre l’ús del terme “terrorisme” arriba tard. El “no” de Junts a la Llei d’amnistia, tot i ser raonable, arriba tard. Entrar en el debat sobre si hi ha terrorisme bo o terrorisme dolent o sobre si s’ha d’amnistiar o no un acte terrorista és un embolic del qual no et pots escapar. No hi ha solucions màgiques ara. Durant 40 anys es va acceptar la premissa de la dreta sobre què era i què no era terrorisme, i ara ja no hi ha sortida: si no poses el terme “terrorista” a la Llei d’amnistia, malament; i, si el poses, també malament. El món progressista-liberal i el món nacionalista català —des dels partits fins als mitjans de comunicació— van acceptar com a mal menor que es trinxés l’esquerra abertzale basca i, en menor mesura, els grups anarquistes i el moviment okupa a Catalunya amb acusacions de terrorisme, violència i kale borroka… Ara aquella retòrica escabellada se’ls gira en contra.

Puigdemont = terrorisme: breu història d’una batalla legal i judicial

La batalla legal i judicial entre la majoria progressista al Congrés i els jutges de l’extrema dreta seria surrealista i per riure si no fos una qüestió tan greu i que pot afectar les vides de moltes persones, ara i en el futur. Junts ha acabat votant en contra de la Llei d’amnistia al Congrés, que precisament serviria a priori per amnistiar Puigdemont… justament perquè reclama eliminar tota referència a la qüestió del terrorisme.

Hi ha juristes que asseguren que, si no hi surt el concepte de terrorisme, els jutges espanyols o el Tribunal Constitucional podrien tombar per darrere l’amnistia. De fet, el PSOE, ERC i Junts havien pactat inicialment un text en què no es podien acollir a l’amnistia els actes tipificats com a delictes de terrorisme, però després que el jutge García-Castellón comencés a acusar de terrorisme pel broc gros en la causa del Tsunami Democràtic, van obrir la porta a canviar-ho. Van posar-hi un afegitó a la Llei: no podrien acollir-se a l’amnistia els delictes de terrorisme “sempre que, de forma manifesta i amb intenció directa, hagin causat violacions greus de drets humans”. Per tant, hi hauria un terrorisme que no causa violacions de drets humans?

Per saltar-se la trampeta legal, pocs dies després d’aquesta modificació, García-Castellón va adaptar les seves interlocutòries i —a més de mantenir la investigació per terrorisme contra els suposats líders del Tsunami Democràtic— va assegurar que les protestes del 2019 entorn de la plaça d’Urquinaona van ocasionar ferides a dos policies que considera “incompatibles amb el dret a la vida i la integritat física reconeguts a l’article 2 del Conveni europeu de drets humans” i va tornar a destacar la mort d’un ciutadà francès per una aturada cardíaca a l’aeroport del Prat durant les protestes independentistes.

Què carai és “terrorisme”?

Terrorisme, segons el DIEC, es defineix com a “moviment polític que utilitza el terror basat en la violència com a eina de pressió”. No tinc la sensació que a Catalunya hi hagi hagut ni durant ni després del Procés un moviment organitzat d’aquestes característiques. No es pot aplicar, doncs, el terme “terrorisme” igual a l’Estat Islàmic o als atemptats de la Rambla… i alhora a un grup d’activistes independentistes a la Catalunya del Procés. Però fins i tot aquesta definició no serveix de res realment. No existeix una definició consensuada internacionalment de terrorisme: ni tan sols les Nacions Unides en tenen cap oficialment.

De fet, fins i tot la justícia espanyola, amb l’excepcionalitat brutal durant els anys de la lluita contra ETA a Euskadi, no sol atrevir-se a condemnar per terrorisme amb la facilitat que ho fan la policia o els mitjans de comunicació. Casos de “terrorisme” recents com els dels grups anarquistes detinguts a Barcelona o els d’alguns independentistes vinculats als Comitès de Defensa de la República (CDR) han acabat la major part de les vegades sense condemna o, com a màxim, amb condemnes menors —i per uns altres delictes, no pel fet de pertànyer a una organització terrorista— perquè cap tribunal no s’atreveix (encara) a condemnar-los davant la manca de proves policials.

Per tant, si us plau, no hauríem d’acceptar el marc mental del terrorisme; no caiguem en la trampa de l’extrema dreta judicial. Però, com que tenim memòria, us ho recordem: ni ara són terroristes Puigdemont i el Tsunami Democràtic ni, abans, no ho eren els anarquistes i el moviment okupa.