Davant de nous pactes de la Moncloa, un gran acord de país

La decisió d’Ada Colau de retenir l’alcaldia de Barcelona, a qualsevol preu,  malgrat veure’s superada per Ernest Maragall, va estroncar una coalició inèdita i una aliança de forces que era l’anhelada per amplis sectors republicans. Hauria estat una alenada d’aire fresc, de gir, d’una nova fase en que les forces polítiques que havien jugat històricament un rol secundari esdevenien actors principals a la segona institució del país, a la capital de Catalunya. Una aliança que tenia molt a veure amb la voluntat de teixir complicitats dins l’ampli univers del sobiranisme i les esquerres, de dibuixar un nou escenari i superar de facto la Catalunya dual del pujolisme.

Si Maragall hagués quedat per sota de Colau, just per sota, aquest pacte s’hagués materialitzat de manera natural, amb fluïdesa. Ningú no hauria qüestionat que Colau fos l’alcaldessa i qualsevol altre operació hauria estat inviable en aquest supòsit. Però Colau, els Comuns, van perdre i van reaccionar, ferits, prioritzant un pacte (cuinat pel PSC) per retenir l’Alcaldia front un acord republicà. I tampoc no els va tremolar el pols a l’hora de fer-ho valent-se dels vots de la dreta reaccionària. Precisament l’aliat que Colau havia considerat fins i tot insultant que se li insinués com a tal.

No només va ser una oportunitat perduda. Va ser molt més gros que no voldria admetre una persona de la vàlua de Joan Tardà, un home honest que ha preconitzat una aliança estratègia del conjunt del sobiranisme i, dins d’aquest, un lideratge a l’esquerra. En bona mesura és la mateixa música que responia al plantejament d’Òmnium Cultural quan reclama o reclamava una majoria incontestable i apel·la al 80 per cent. El plantejament de Tardà, de Frente Amplio, abraça des de Junts per Catalunya als Comuns. I, almenys sobre el paper, inclouria la CUP. Però situant clarament el lideratge a l’esquerra.

També és cert que sense el concurs dels Comuns no hauria estat possible desallotjar el PSC (i Ciudadanos) de l’Ajuntament de Tarragona. Pau Ricomà també és alcalde gràcies als Comuns. I, en menor mesura, Miquel Pueyo també és alcalde de Lleida pels Comuns. La Diputació de Barcelona podria haver estat un assaig de Frente Amplio. Però aquest no el van torpedinar els Comuns sinó Junts per Catalunya, sense que encara es pugui constatar quins avantatges n’han pogut treure d’impedir que un home com Dionís Guiteras, el coratjós alcalde de Moià, presidís aquest ens. Guiteras va sostenir no un sinó dos presidents convergents. Quan havia de ser a l’inrevés li van tornar el suport dels darrers quatre anys amb una coça al cul. Com en el cas de l’Ajuntament, qui es va endur el premi, i aquí el gros, va ser el PSC, que ha alineat desacomplexadament la institució sense cap mena d’oposició dels socis, ni tangible ni simbòlica.

Per una circumstància, o per una altra, qui es va endur el gat a l’aigua van ser els socialistes. Les propostes en la línia de Frente Amplio no han reeixit, ja sigui per l’antagonisme recíproc de dos dels seus actors principals (Junts i Comuns), que s’exclouen mútuament, o per la facilitat amb la que uns i altres han optat per prioritzar pactes amb el PSC allí on s’hi han trobat. L’excepció de les capitals de Lleida i Tarragona no és menor, però són places secundàries front el mastodòntic Ajuntament de Barcelona o la Diputació. I també hi va ajudar que allí el PSC hagués governat amb la dreta més reaccionària, la mateixa que va abraçar Colau per barrar el pas a Ernest Maragall, als republicans.

La proposta d’articular grans majories, amplis consensos de país, topa amb l’estratègia del neoindependentisme. Però també dels Comuns

La proposta d’articular grans majories, amplis consensos de país (llibertat, amnistia, autodeterminació), topa amb l’estratègia del neoindependentisme. Però també dels Comuns. La possibilitat d’articular un Frente Amplio a Catalunya, que pivoti sobre una clara majoria d’esquerres, xoca amb les inèrcies, a dreta i esquerra, que han prevalgut els darrers quaranta anys. Formulat en la Catalunya dual que es repartien convergents i socialistes que, tal i com s’ha evidenciat a la Diputació (però també al conjunt de la regió metropolitana), és un escenari que acaronen tant uns com altres. Perquè, en el fons, és el blindatge d’un estatus quo, de repartiment del pastís, adaptat a la nova conjuntura política. 

Aquesta incapacitat manifesta per articular àmplies majories a Catalunya, a les principals institucions, contrasta amb la crida del Govern espanyol, del PSOE en particular, per subscriure un gran acord d’estat, un nou Pacte de la Moncloa, com a resposta a la crisi desfermada pel Covid19. Una proposta d’acord que ve precedida per la decisió de decretar un estat d’alarma que ha anat acompanyat d’una recentralització de competències amb el pretext de la crisi, única mesura aplaudida per la dreta espanyola que, per a tota la resta, no ha deixat de mossegar el Govern de PSOE i Podemos per la gestió de la crisi. Aquest pròleg no convida a l’optimisme. Tota vegada que és un regal a aquells sectors de l’independentisme que utilitzen la investidura com a eina de desgast i confrontació intestines.

El nou pacte de la Moncloa és d’incert recorregut. En especial per les actuals aliances que barren el pas a la dreta extrema. El pacte seria més clar si el PSOE hagués trobat les complicitats que havia desitjat i demanat. Això és un gran acord d’estat amb els principals partits de la dreta. L’actual correlació de forces ho complica. Tota vegada que aquesta dreta espanyola, una dreta que put a naftalina, ja ha ensumat sang. I hi veu un front per fer trontollar l’acord entre Podemos i el PSOE i fer caure Sánchez.

Per què no es planteja un gran acord de país, que seria la via per donar resposta a una crisi que colpirà especialment Catalunya

Què es pot esperar d’aquest nou Pacte de la Moncloa? Fa de mal dir. Però cada cop que hi ha grans acords d’estat a Espanya (ara amb un nacionalisme espanyol transversal, castís i desacomplexat) qui hi perd és Catalunya. Tots els actors polítics catalans ho saben. Però mentre uns trien eixamplar la distància entre la dreta i el centresquerra espanyols, els altres es lliuren al com pitjor, millor. La qüestió, no obstant, no hauria de ser què faran o quin recorregut —més aviat incert— pot tenir la proposta llençada per Pedro Sánchez, difícilment compatible amb les actuals aliances amb què compta. La qüestió és com Catalunya afronta aquest atzucac i plasma un gran acord de país que es cimenti sobre grans consensos de país, polítics, socials i econòmics. 

En definitiva, la qüestió no és que Pedro Sánchez llanci una proposta d’aquestes característiques. Potser només de cara a la galeria. La qüestió és per quin motiu no es planteja un gran acord de país, a la catalana, que seria també la via per donar resposta a un escenari de crisi que colpirà especialment Catalunya per les característiques del seu vital teixit empresarial, lluny de l’iBEX, de les grans corporacions que viuen dels negocis amb l’Estat; un teixit format per centenars de milers de pimes i autònoms, bona part dels quals (amb la massa assalariada) poden ser els grans perjudicats d’aquesta crisi inèdita que amenaça amb passar-los una factura molt severa.