I si el 14-F no serveix de res?

Enlloc no està escrit que de les eleccions del 14 de febrer en surti un Govern més fort i més cohesionat. Ni tan sols un nou Govern. Hi ha diversos indicis que apunten a un atzucac, a una investidura fallida i, en conseqüència, a la repetició dels comicis en una data indeterminada. Potser a l’estiu o tal vegada a la tardor. 

La voluntat del PSC de forçar les eleccions tant sí com no contra el criteri de la resta de les formacions polítiques i de les autoritats sanitàries podria ser foc d’encenalls. Cridar a un univers de cinc milions de ciutadans a sortir de casa i arriscar la salut podria no servir de res.  

A mesura que els partits fixen posicions, s’endevina que el més plausible és que no es pugui investir un nou president i anem a una pròrroga sine die del Govern en funcions actual. Les enquestes apunten (la darrera del CEO) a uns resultats ajustats amb un lleuger avantatge republicà. D’altres no descarten una victòria del PSC, com el CIS de Tezanos.

En primer lloc, no val a oblidar que les dues darreres eleccions celebrades a Catalunya han anat acompanyades d’una investidura agònica, tant el 2015/2016 com el 2017/2018, fruit de la dificultat de la majoria independentista per arribar a un acord. Les eleccions del desembre del 2017 no es van concretar en investidura fins al maig del 2018, pràcticament cinc mesos després. No havia estat més fàcil la investidura anterior, que no es va poder fer fins al gener del 2016, malgrat que les eleccions s’havien celebrat al final de l’estiu del 2015. I es van endur el president Mas.

A Espanya també va ser així. Tant el PP com el PSOE van veure com no aconseguien suficients suports per formar Govern. En el darrer cas, amb un Pedro Sánchez que va semblar buscar la repetició electoral aferrat a uns sondejos que després no es van concretar en resultats. No va ser un drama. Però és que resulta que aleshores no hi havia una epidèmia.

La guerra civil interna en el si de l’independentisme ha accentuat les discrepàncies

Serà ara més fàcil si la majoria independentista actual revalida la meitat més un de la cambra catalana? Res no fa pensar que pugui ser així; ben al contrari, tot indica que l’escenari s’ha complicat i que un acord a dos no serà suficient. La guerra civil interna en el si de l’independentisme entre heterodoxos i ortodoxos, possibilistes o legitimistes ha accentuat les discrepàncies. I les xarxes socials han enverinat la relació i multiplicat la crispació. Llegir allò que es diu de persones com Joan Tardà o el que s’arriba a dir del mateix Oriol Junqueras des de les files d’un independentisme que gira al voltant de Waterloo fa estremir, tant per la visceralitat com per l’agressivitat.

Descartada la presidència de la CUP per motius obvis, aquesta només podria passar per republicans i juntaires. Si els republicans passen al davant, la repetició electoral és més que probable. I no solament per allò que ja han verbalitzat el seu número 1 simbòlic i la 2 efectiva. Cap dels dos no s’ha estalviat posar en dubte els seus vots a favor d’un president republicà. De fet, la llista de Junts per Catalunya està trufada de persones que difícilment investiran un president d’ERC. Potser mai. Encara més: la investidura d’un president d’ERC amenaçaria de fer saltar pels aires una ja fràgil cohesió interna que no està fonamentada en una estratègia compartida, sinó molt sovint en l’animadversió envers ERC. Entre allò que defensen els presos juntaires i Waterloo hi ha una diferència notable, que esdevé un abisme davant altres sensibilitats.

Però tampoc no ho posaria gens fàcil la CUP, que, malgrat que semblava apropar-se a la possibilitat de comprometre’s amb un futur Govern, ha clarificat la seva posició. Farà d’oposició i difícilment investirà cap president que no assumeixi novament un calendari de “ruptura”. Però sempre lluny del Govern. Una altra cosa fora que el PDECat se’n sortís i entrés al Parlament, possibilitat que de moment les enquestes posen en dubte.

Els republicans, per contra, sí que han investit presidents convergents i de Junts. Tant el 2012 com el 2015 i el 2018. Si bé ara mateix una quarta victòria del món postconvergent sembla més llunyana, enquestes en mà, la distància entre els republicans i els juntaires és petita i tot és possible, una possibilitat que accentua la baixa participació que clarament afavoriria els juntaires, amb una parròquia molt motivada.

Si dels vots d’ERC depengués, hi hauria investidura encara que el candidat no fos el seu

Tots els precedents fan pensar que, si dels vots d’ERC depengués, hi hauria investidura encara que el candidat no fos el seu. De fet, l’experiència indica que qui més difícil ho acostuma a posar és la CUP, que hauria d’avalar per tercera vegada consecutiva un candidat (o candidata) clarament a la dreta del que representa la CUP. Amb una nova dificultat: la CUP hauria de votar una candidata de la qual va demanar la renúncia davant el cas del fraccionament de contractes. Ja ho va advertir Dolors Sabater, si bé després la van matisar.

Un escenari diferent seria el del fantasma del tripartit, un espantall del PP, de Ciudadanos i de Junts. Aquest és un escenari que tant els republicans com els socialistes han descartat del dret i del revés. La derivada seria –sempre que el presumpte tripartit fos viable aritmèticament– que, davant una hipotètica victòria d’ERC, els socialistes no entressin al Govern però facilitessin la seva investidura amb una abstenció. I, si bé res és impossible, sembla improbable, ja que el PSC vindrà de fer una campanya per seduir l’electorat que va fugir a Ciudadanos i que rebutja categòricament aquesta possibilitat. Però és que, a més, una abstenció és d’una feblesa extrema perquè tota investidura exigeix més vots a favor que en contra. I és obvi que tant Junts com Ciudadanos, el PP i Vox (i possiblement la CUP) hi votarien en contra. Això fa gairebé inviable que una abstenció socialista –descartat un vot a favor– permetés la investidura d’un president republicà. 

D’altra banda, improbable d’entrada però no descartable vista la sintonia metropolitana entre Junts i PSC, fóra algun tipus d’acord entre els uns i els altres, com així ha estat en la majoria dels consells comarcals metropolitans i de la mateixa Diputació de Barcelona. Però, novament, els vots a favor fan trontollar aquesta possibilitat enfront de la segura cascada de vots en contra. A menys, és clar, que la presidència fos per al PSC. Aleshores probablement els Comuns ho podrien avalar, ni que fos amb el nas tapat per la presència de Junts.

Més probable però no pas fàcil seria que el PSC se’n sortís com Ciudadanos el 2017, sempre que el bloc independentista no sumés majoria. I sempre que l’anomenat “efecte Illa” (amb indicis d’anar de baixa) fructifiqués –és a dir, que Illa concentrés el gruix del vot espanyolista, tal com va fer Arrimadas– i que l’independentisme quedés per sota dels 68 diputats. Un escenari que obligaria Illa a sumar els vots de tota la dreta i l’extrema dreta, a més dels vots dels Comuns. No és un escenari inviable, com ja s’ha demostrat a l’Ajuntament de Barcelona. Però tampoc no sembla fàcil que, d’entrada, els Comuns i Vox sumessin en el mateix equip. Tota vegada, això significaria, en principi, un Govern del PSC monocolor, perquè difícilment Vox acceptaria investir un president amb la participació dels Comuns, ni tampoc els Comuns ho tindrien fàcil per beneir un Govern que inclogués Ciudadanos o qualsevol altre força política de la dreta.

El 14 de febrer no solament podria marcar un rècord de participació a la baixa. No solament pot multiplicar els contagis. És que probablement no resoldrà res i tornarem a celebrar eleccions amb un Govern en pròrroga. I unes segones eleccions que podrien haver-se de repetir a l’estiu o a la tardor.