Operació casta

A finals de març, a El Periódico, Ada Colau, l’ínclita alcaldessa, afirmava categòrica: ‘Valls, Artadi i Collboni tienen un objetivo en común: echarme‘. En fi, sobra cap valoració. Ara podríem afegir una emoticona d’aquestes de sanglotar de riure.

Doncs bé, una setmana abans de les eleccions, Ada Colau reblava el clau i reaccionava gairebé indignada quan un periodista, Ferran Casas, li va preguntar si contemplava ser alcaldessa amb els vots de Ciutadans. La cara de Colau ho deia tot, de vegades el llenguatge corporal és tan contundent que sobren les paraules. La candidata a alcaldessa semblava brandar allò del dubte que ofen.

Ningú com el món dels Comuns i de Podem a Espanya ha fet servir tant l’apel·lació despectiva a la casta

Normal, de totes totes, Valls era el candidat de l’Operació Casta. I als Comuns els hi agrada molt contraposar-s’hi, com feia ICV davant CiU. A falta d’una definició clara i satisfactòria, resulta més rotund situar-te com l’antítesi de la Casta, una accepció més moderna. Ningú com el món dels Comuns, de Podem a Espanya, ha fet servir tant l’apel·lació despectiva a la casta, un atribut per desqualificar adversaris polítics que ha fet fortuna, associat originàriament a les classes socials de l’Índia i emprat pels missioners portuguesos, que aquí ha volgut identificar una determinada classe social dominant, fosca, decimonònica, vinculada també a una dreta hereva del franquisme.

La qüestió és que en el seu dia la Casta va llençar l’Operació Valls, un intent d’assaltar l’Alcaldia de Barcelona a través d’un personatge que va sortir escaldat de la política francesa i que va destacar per decisions de marcat caràcter xenòfob. L’Operació Casta, llençada per Albert Rivera, va néixer amb grans expectatives però es va anar desinflant a mesura, també, que s’engreixava el PSC. Tant va ser així, que finalment la lluita per l’Alcaldia va ser un duel entre ERC i Comuns, Maragall versus Colau, amb Collboni intentant treure el cap a darrera hora.

Es donava per fet que seria candidat qui guanyés, perquè ningú concebia aliances o investidures com la que estem a un pas de viure i que Colau va rebutjar sense matisos a una setmana de les eleccions. És clar que, a una setmana de les eleccions, les enquestes anunciaven un empat tècnic, amb un lleuger avantatge d’ERC que podia guanyar a Barcelona. Colau ja havia viscut aquesta circumstància, Trias anava pel davant el 2015. Fins que l’inici del recompte va projectar de seguida que Colau guanyava. La victòria de Colau va desagradar l‘Upper que es va mobilitzar. Ni amb socialistes ni amb convergents s’havien alterat. I matusserament, ara sí, van intentar evitar que Colau governés, amb una resposta entusiasta dels adversaris de Colau.

Un govern republicà d’àmplies coincidències programàtiques pagava molt la pena. Però la cobdícia i la dependència emocional cap al PSC ho allunyen per molt de temps

L’Upper no comptava que havia de convèncer Alfred Bosch (ERC) per fer possible el pacte contra Colau. Els de l’Upper es van quedar amb un pam de nas quan Bosch es va negar en rodó a secundar una operació promoguda per la Casta per evitar que Colau fos alcaldessa. Però vet aquí que allò que ERC no va acceptar contra Colau, els Comuns (almenys els de Colau) sí que ho accepten entusiasmats contra ERC, amb un somriure. No va de programa, va de retenir l’Alcaldia. A no ser que també hagin pactat el programa amb Valls.

L’Upper és arrogant i de seguida va ensumar la cobdícia de Colau i el seu entorn, immersa en un comprensible debat existencial, commocionats perquè Maragall els hi havia guanyat la partida. Colau, molt probablement, comptava a governar amb ERC, amb un bipartit. Lògic perquè ella mateixa havia foragitat el PSC del Govern mentre, en canvi, el PSC ha seguit fins avui governant, per exemple, Diputació de Tarragona amb Junts per Catalunya. El que no preveia Colau era fer-ho amb un alcalde republicà. I és una pena, perdrem una oportunitat històrica, hauria estat un govern molt potent, una aliança que hauria fet enrabiar de debò la Casta, per primer cop un govern republicà d’àmplies coincidències programàtiques i de ciutat. Pagava molt la pena. Però la cobdícia per una banda i la dependència emocional cap al PSC de l’altra, ara també com a subterfugi, ho allunyen per molt de temps. Com aixeques que la teva legitimitat rau en allò que públicament has detestat i davant el qual t’has erigit d’antagonista.

L’astut Iceta va oficiar l’estratègia des del primer minut. El decaigut ànim de Colau, la nit electoral, va reviscolar l’endemà. Perquè tant era si havia guanyat ERC. Ella podria retenir la poltrona, objectiu prioritari per damunt de tot. Iceta la va revifar, ipso facto, oferint gentilment a l’Alcaldessa la fruita prohibida, fent de portaveu de Valls i l’Upper, tutelant el cordó sanitari contra un Alcalde republicà. Colau no va vacil·lar, igual que amb l’entrevista de Ferran Casas però a l’inrevés. Li va faltar temps per fregar-se’n les mans. L’entorn va respirar alleujat. La mamella podria seguir rajant. D’allí no els feien fora ni amb aigua calenta.

Els socialistes sempre havien tingut amb ICV una actitud molt similar a la dels convergents amb ERC, condescendent, fins al dia que ERC va gosar fer Pasqual Maragall alcalde. Aquell dia la condescendència va mutar a indignació i menyspreu. Els havien entrat a robar a casa, van dir. Allò era seu. La diferència és que ICV mai es va atrevir a emancipar-se de la tutela del PSC, fins que van néixer els Comuns i van guanyar a Barcelona i dues vegades les eleccions espanyoles. Els Comuns amenaçaven l’hegemonia del PSC.

Potser tot just finalitzada la votació d’investidura, Colau es mostrarà magnànima amb ERC i oferirà un acord i l’entrada al seu Govern, amb el permís de la Casta, és clar

Entorn a l’1 d’Octubre, ICV va imposar les seves tesis al Parlament, amb Coscubiela fent la feina bruta al PP, Ciutadans i un PSC alineat amb la dreta casposa. Coscubiela va liderar el tancament de files contra el Referèndum, ovacionat pels escons més reaccionaris del Parlament. Des d’aleshores no hem avançat un pam i tan aviat com el PSC ha tingut l’ocasió no l’ha desaprofitat per tutelar els Comuns, tant els han ‘xulejat’ que fins i tot Collboni, contradient el prec de Colau, es va permetre menysprear l’oferta de diàleg de Maragall. Senzillament li va respondre que no tenien res a parlar. Colau va callar perquè ara mateix sap que no ha de fer enfadar ni PSC ni Ciutadans. Són el seu trampolí per revalidar l’Alcaldia.

Colau no tornarà a obrir la boca fins a rebre la vara enverinada d’alcaldessa de Valls i Collboni. Tot seguit, potser fins i tot tan aviat com se senti alcaldessa, potser tot just finalitzada la votació, es mostrarà magnànima amb ERC i oferirà un acord i l’entrada al seu Govern, amb el permís de la Casta, clar. Ho farà, segur, sadollada en el seu primer objectiu no dubtarà a escenificar tots els papers de l’auca. Tornarà l’Ada que ni per mal de morir acceptaria els vots de Valls i Ciutadans. Tornarà l’Ada amb un somriure i assegurant que és la candidata de les classes populars i l’assot dels rics.

Passa que sovint el que comença malament sol acabar malament. Passa que Colau va mentir, va mentir amb totes les lletres, va mentir descaradament. Passa que Colau, per conservar la cadira, ara sabem que està disposada a tot, que ha sentenciat, dinamitat, l’entesa republicana, perquè l’ha subordinada a l’Upper, a la Casta, a Valls i Ciutadans, passa que ha tornat a situar els Comuns allí on era ICV, crossa socialista en el millor dels casos. Passa que ha creat un precedent que tothom recordarà durant anys, que la seva Alcaldia sempre serà deutora de la dreta, de la dreta més casposa, una Alcaldia concebuda per Valls i Iceta, no tant a favor seu sinó clarament en contra d’ERC, dels republicans. Diu ella que no passa res perquè els vots de Valls són gratis. Clar, com les donacions que van ser prohibides a les fundacions de determinats partits. Com molava rebre pasta gansa de constructores. Gratis total.

Què hauria passat si Colau hagués dit abans de les eleccions que no tindria problema per pactar amb Ciutadans?

Què hauria passat si Colau arriba a dir, a una setmana de les eleccions, que efectivament, que sí, que no tindria cap mena de problema per pactar amb Ciutadans i barrar el pas a un republicà? No ho sabrem mai del cert a quants votants podria haver decebut o a quants va entabanar. Fa de mal dir. Colau va perdre per 5.000 vots davant ERC. Per cert, 5.000 vots és la diferència entre el primer candidat (Junts) i el segon (CUP) a Girona. Com que els vots de Ciutadans ja els té acordats, Colau serà alcaldessa mentre depengui de Valls. La primera alcaldessa de Barcelona que no haurà guanyat les eleccions, la primera alcaldessa que decidirà la dreta xenòfoba de Valls, la dreta extrema de Ciutadans. O la segona, perquè la primera va ser entrant per la Diagonal.