Crític Cerca
Opinió
Sergi Sol

Sergi Sol

Periodista i activista polític

Oriol Junqueras, el cap a batre

No és gens clar que Junts per Catalunya estigui disposat a investir un candidat d'ERC: la repetició electoral després del 14-F és una possibilitat ben real

04/12/2020 | 06:00

La gran responsabilitat del referèndum recau ara sobre Oriol Junqueras. Foto: Jordi Borràs

La lletania del Tripartit és l’arma electoral dels que no tenen res a oferir. En absència ja de jugades mestres mínimament creïbles, només resta agitar l’espantall. Quan no es té res més a oferir, la principal basa electoralista és tan paradoxal com batre’t amb qui inevitablement hauries de compartir trinxera per sortir-te’n. Confrontar-hi accentuant la fugida endavant per desdibuixar la competència electoral, recorrent a una virulència insòlita que té en les xarxes socials un femer. La conseqüència directa és eixamplar l’esquerda entre les diferents sensibilitats de l’independentisme, just el camí invers a una acumulació de complicitats i de força que requereix la conjuntura històrica.

El fantasma del Tripartit és l’espantall més recurrent i amable en una legislatura crispada. CiU (la formació dels presidents Pujol, Mas i Puigdemont) va ser desallotjada d’un Govern que havia exercit en règim de monopoli durant 23 anys. L’acord a tres va impedir el 2003 una solució de continuïtat amb Mas, l’hereu designat per Pujol. És clar que poc imaginava el PSC que la presidència de Pasqual Maragall havia de ser el cant de cigne a les aigües estantisses de la sociovergència i que el PSC en seria un dels damnificats principals. La personalitat de Maragall i la reforma ambiciosa de l’Estatut van dinamitar tot el que representava aquella sociovergència que es repartia el país i el pastís.

De les cendres d’aquella experiència en va sorgir saba nova, allí on probablement menys es podia esperar. La desfeta del segon Tripartit va permetre la insòlita emergència d’un nou lideratge, un home del Baix Llobregat, forjat en una de les ciutats fortalesa del PSC: Sant Vicenç dels Horts, el municipi amb la renda més baixa i més atur de la comarca insigne del poder socialista. El primer antídot a un PSC metropolità que semblava invencible es va covar precisament just enmig d’aquella comarca urbs, on l’independentisme havia estat testimonial històricament.

Junqueras va fer trontollar un bastió socialista: mai abans l’independentisme havia gosat disputar al PSC una ciutat del Baix Llobregat

La irrupció d’un heterodox Oriol Junqueras va fer trontollar, per primer cop, un bastió socialista: mai fins aleshores l’independentisme havia gosat disputar al PSC una ciutat del Baix Llobregat. Era una inexperiència inèdita. Tampoc el nacionalisme, hegemònic a comarques, se n’havia sortit. Ni amb Pujol, ni amb Mas. El seu discurs era estèril als feus socialistes, no aconseguia inquietar el PSC. I, amb Puigdemont, ni pessigolles. Tant és així que la seva força electoral ha arribat a l’extrem de ser testimonial a les grans ciutats del país. En èpoques ja pretèrites, només Iniciativa per Catalunya s’havia atrevit en els bons temps a discutir als socialistes, en algunes ciutats, el seu poder.

Junqueras va consumar l’assalt a l’alcaldia de Sant Vicenç dels Horts liderant un front ampli amb el concurs de nacionalistes i d’ecosocialistes. Ja a Europa, Junqueras s’havia distingit per la capacitat per conciliar dues posicions ideològicament tan distants com el liberal Ramon Tremosa (ara el díscol conseller d’Empresa que representa l’ala més dretana de l’executiu) i l’ecosocialista Raül Romeva.

Junqueras, avalat per la conquesta de l’alcaldia baixllobregatina, va sorprendre propis i estranys amb un discurs innovador tan aviat com en va agafar les regnes el 2011, convertint sobtadament ERC –en tot just un any– en la segona força política del Parlament, una fita històrica que va coincidir amb l’amarga victòria de Mas el 2012. Junqueras no va dubtar a investir-lo –malgrat els dos anys de bracet d’idil·li de CiU i del PP al Parlament i de fer de l’austeritat bandera– a canvi de comprometre el líder de CiU a celebrar un referèndum.

Junqueras no solament va arrabassar al PSC el premi de consolació al Parlament, cap de l’oposició. També els va esgarrapar una part de l’electorat tradicional, un mos que hauria pogut ser una queixalada si al setembre del 2015 ERC hagués presentat una candidatura pròpia. De fet, Junqueras no va guanyar a Sant Vicenç dels Horts fins al maig del 2015. Aleshores sí, amb una victòria contundent. El 2011 ja havia desbancat el PSC. Però, aleshores, gràcies al concurs d’ICV i de CiU. El Tripartit junquerista.

Junqueras va demostrar que era possible guanyar el PSC en el seu terreny. Però, per fer-ho, calia sortir del centre i penetrar a tota la perifèria disputant els vots que tradicionalment havien votat un socialisme més proper al PSOE de Felipe que al PSC de Maragall. Junqueras hi insistia: “Si volem guanyar, ens hem d’assemblar (sociològicament, s’entén) al país que volem representar”.

Cardús o Rahola, de l’òrbita masista, parlaven prou bé de Junqueras fins que va demostrar que no era un titella

Ell va ser, inicialment, un tipus simpàtic per al món convergent. El toleraven. Fins i tot, semblava que el respectaven. Personatges tan de l’òrbita masista com el sociòleg Salvador Cardús o la mateixa Pilar Rahola en parlaven prou bé fins que Junqueras va demostrar que no era un titella. Però sobretot va ser determinant el moment en què les enquestes van començar a situar clarament l’ERC de Junqueras per davant de CiU durant la darrera legislatura de Mas. A partir d’aquell moment, aquest entorn convergent va fer creu i ratlla. Junqueras va deixar de ser un republicà simpàtic per passar a ser una amenaça, un (el) adversari a batre. El punt d’inflexió es va produir quan ERC va guanyar les eleccions europees del 2014. A partir d’aquell moment, el mantra de la llista única va ser una piconadora i l’entorn convergent (amb una incontestable hegemonia social i als mitjans) va desplegar tota l’artilleria, que va anar molt més enllà del debat polític i no va dubtar a entrar en el terreny personal. No era el primer cop.

El món nacionalista ha evidenciat, de fa molt, una capacitat enorme per sembrar rumors i qüestionar reputacions. Una habilitat que en l’era de les xarxes socials s’ha multiplicat. De Junqueras han fet córrer de tot, des que era un desequilibrat, que plorava per les cantonades i es medicava, fins que mantenia uns pactes ocults amb l’Estat. Un simple gest de cordialitat amb la vicepresidenta espanyola Soraya Sáenz de Santamaría era suficient per construir tota mena de fantasmes i difondre sospites i infàmies. No val a oblidar que Pasqual Maragall, que va guanyar dos cops en vots Pujol i Mas, va ser convertit en un borratxo, per obra i gràcia d’una maquinària propagandística que perseguia destruir la seva reputació.

A tot això, Junts desenterra l’espantall del Tripartit igual que torna un dia i un altre amb la matraca de la llista única de Mas quan s’apropen les eleccions, evocant una “unitat” que, tal com es constata cada dia, ningú no ha esmicolat tant. Ja és ben curiós que sigui aquella formació política que ha fet dels pactes amb el PSC la seva aposta estratègica a la regió metropolitana qui especuli amb un pacte Junqueras-PSC que ni s’ha produït mai ni es produirà. Entre d’altres, precisament perquè és Junqueras qui, al llarg de la seva trajectòria, més s’ha caracteritzat pel fet de plantar cara al PSC mentre Puigdemont fa ara exactament el contrari.

En canvi, si per una aposta s’ha significat el republicà, ha estat per acords de front ampli per desplaçar el PSC, una estratègia que ha servit per prendre als socialistes la Paeria i Tarragona, gràcies al concurs dels Comuns. Però també de la CUP, en el que seria el front ampli que ha predicat Joan Tardà i que li ha costat una campanya de linxament per terra, mar i aire.

Aquí rau el repte immens. Un Govern més a l’esquerra i sobiranista, referendumista, que recuperés aquell esperit que durant anys va conviure al País Basc i que va permetre incorporar Ezker Batua – Izquierda Unida a un Govern presidit pel PNB i amb la participació d’Eusko Alkartasuna. La diferència, certament, és que Ezker Batua no havia definit el seu rol històric per oposició al PNB com si ha succeït entre Iniciativa per Catalunya davant CiU. I sovint a la inversa. Tampoc no sembla que la direcció de Junts tingui interès a arribar a acords de governabilitat amb els Comuns; més aviat tot indica que seguiran aferrats a la política de blocs i a seguir-se erigint com els únics i autèntics patriotes per oposició als “traïdors”.

Sembla molt difícil que un partit liderat per perfils amb un discurs excloent pogués votar la investidura d’un republicà

Les enquestes apunten a una victòria insuficient d’ERC, que necessitaria arribar a acords, com a mínim, amb dues forces polítiques. I no solament no és gens clar que des de Junts estiguin disposats a investir un candidat republicà. No ho han fet mai en cap de les tres grans institucions del país. Més aviat sembla que estarien disposats a fer el que fos per evitar-ho. La repetició electoral després del 14-F és una possibilitat ben real. Sembla molt difícil que un partit liderat per perfils amb un discurs excloent pogués votar la investidura d’un republicà.

Les dues darreres investidures han anat al límit, un viacrucis fins a esgotar el termini. I res no indica que ara, vist l’enfrontament entre els dos socis de Govern, pugui resoldre’s fàcilment la investidura. La pulsió més antirepublicana sembla dominar el món de Junts i, de fet, actua d’argamassa cohesionadora davant una multiplicitat de faccions sense cap mena de complicitat estratègica i sovint amb una única complicitat tàctica: l’aversió a Junqueras i als republicans.

Ni estant a la presó, ni amb la condemna més alta com a responsable principal de l’1 d’Octubre, s’han aturat els rumors contra el líder republicà. Ben al contrari, el món nacionalista més exacerbat els ha accentuat. Implacables. L’únic adversari que ha demostrat ser capaç de forjar majories per desplaçar el PSC de ciutats com Sabadell però també Terrassa (tercera ciutat de Catalunya amb permís de Badalona) és (i serà) l’adversari a batre pels hereus de la diàspora nacionalista. En aquest sentit, és ben significatiu que, mentre al Govern de la Generalitat s’ha viscut una legislatura per oblidar, la renovada sociovergència ha estat una bassa d’oli en totes les institucions on s’ha assentat. En particular, a la totpoderosa Diputació de Barcelona.

Què cal esperar, doncs, per a la propera legislatura? D’entrada, preveure una consumació difícil. Si es confirmessin les enquestes, Junts torpedinarà qualsevol procés d’investidura, com preveuen veus significatives? Però, si es consuma, quin futur l’espera sense un acord estratègic que a hores d’ara sembla lluny? Ni Puigdemont ni Sànchez, actuals homes forts de la formació, no han demostrat gens d’interès a arribar –almenys fins ara– a un acord amb els republicans. I sí molts incentius a confrontar-s’hi. Perquè –insistim-hi– és l’argamassa que avui més cohesiona aquest espai en absència de cap mena d’estratègia compartida per ambdós màxims dirigents que, si bé conviuen en el mateix espai polític, no comparteixen gaire més que un sentit del poder i adversari en comú.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària anual, rebreu el llibre 'Fils' i el dossier 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies