Un alcalde republicà per Barcelona

El darrer alcalde republicà de Barcelona se’l va endur la Guerra Civil. Hilari Salvadó Lari era l’alcalde la ciutat quan l’exèrcit de Franco va entrar a la capital de Catalunya. La família era d’origen valencià i els seus pares van ser pescadors a la Barceloneta. En Lari va ser fundador d’ERC, amb Macià i Companys. I com aquest va estar empresonat al vaixell Uruguay. En Lari era qui sempre rebia més visites i mostres de suport mentre va durar el captiveri, perquè els pescadors s’atansaven cada dia amb les seves barques a corejar el seu nom. Els pescadors l’estimaven, l’havien adoptat perquè el pare i quatre dels seus germans van perdre la vida feinejant, al mar, un dia que es va girar un temporal devastador.

Des d’aleshores que no hi ha un alcalde republicà a Barcelona. No n’hi ha hagut perquè ERC va ser arrasada per la Guerra i perquè el franquisme va canviar sociològicament el país i la gent. Una de les victòries estratègiques de la reviscolada ERC ha estat dinamitar el país dual que havien construït convergents i socialistes, es repartien els papers i, fins tot, el país i les institucions. Durant molts anys va ser així. Fins que Pasqual Maragall, que va arribar a President gràcies a ERC, es va atrevir -empès per ERC i alhora perquè s’ho creia- a forçar una reforma de l’Estatut, la mateixa que Jordi Pujol mai no havia volgut. Aquella reforma va significar, a l’hora de la veritat, posar tothom davant el mirall i deixar en evidència les estretors del Règim del 78. Alhora va significar la implosió del PSC, els sectors més conservadors es van atrinxerar mentre els més catalanistes van trencar, entre ells persones de la vàlua de Joan Ignasi Elena, Fabian Mohedano, el maragallista Carlos de Pablo (sindicalista) i/o, entre d’altres, els Maragall.

Som on som precisament perquè molts dels que participaven del consens de 1978 se n’han afartat

El cognom Maragall no és un cognom més. Avui, aquest cognom, entre moltes altres coses, explica i representa en bona mesura, l’auge de l’independentisme: la seva eclosió i triomf en la cursa cap a l’hegemonia social i política del republicanisme i de l’independentisme. Som on som precisament perquè molts dels que participaven del consens de 1978 se n’han afartat en veure esgotat tot marge de canvi dins el Regne d’Espanya. De fet, en rigor, el nacionalisme era en bona mesura hegemònic a Catalunya, amb el mandat de Pujol. I alhora aquest nacionalisme era ferotge defensor de l’statu quo i se li permetien llicències que després han passat una enorme factura. La conversió accelerada del nacionalisme a l’independentisme explica, sens dubte, l’auge d’aquest. Sense aquest trànsit no hauria estat possible l’1 d’Octubre. I tampoc l’actual diglòssia en l’àmbit de l’independentisme. Un de nouvingut, d’arrel nacionalista. I, un altre, de tradició republicana que ha sumat i integrat gent de diverses tradicions polítiques.

Però mentre en aquest trànsit l’espai postconvergent ha fet implosió en regnes de Taifes, el republicanisme s’ha cohesionat, ha sumat i atret nous sectors abans còmodes amb l’statu quo i ha incrementat exponencialment el seu capital polític, social i humà. Val a dir que la incorporació, amb plenitud, del que va significar Reagrupament i bona part de Solidaritat al món postconvergent han accentuat aquell nacionalisme fins a caracteritzar les senyes d’identitat d’aquest espai polític. Són dues maneres d’entendre i concebre el país i també, en bona mesura, és aquesta tradició dispar i l’evolució progressiva del món republicà, enfront de la mutació intempestiva d’un món nacionalista que no era independentista, el que explica les discrepàncies estratègiques actuals que també parteixen d’una diferent concepció i interpretació del país.

La tradició republicana ha entès que la praxi, per guanyar la República, no es pot bastir sobre la dualitat que existia a Catalunya durant el pujolisme. La tradició republicana interpreta el país des de Santa Coloma de Gramenet a Rupit. La tradició republicana ha entès que el principal problema del país no és de banderes ni llengües, el problema polític de debò és de sobirania. La tradició republicana ambiciona la República i sap que per aconseguir-la ens cal una implantació i suport territorial molt més homogeni, ens cal seduir més i generar el mínim rebuig possible, ens cal conciliar amb tots aquells sectors que no sent independentistes creuen que els catalans hem de poder decidir i que si l’única alternativa a la República Catalana és el Regne borbònic, triaran República. La tradició republicana ha entès i integrat que som un sol poble i que les dinàmiques de fronts nacionalistes, siguin del signe que siguin, només ens porten a fracturar el país en dues comunitats i a l’empat infinit en el millor dels casos.

L’Ernest Maragall ho té a tocar per primer cop des que en Lari va deixar de ser alcalde de Barcelona

La batalla electoral europea és secundària davant la batalla de les municipals i, en especial de les grans ciutats i Barcelona que pel seu pes demogràfic, capitalitat i projecció internacional la fan una peça bàsica en la construcció d’un futur republicà. L’Ernest Maragall, els republicans, ho tenen a tocar per primer cop des que en Lari va deixar de ser alcalde de Barcelona. Les eleccions municipals són les més importants d’aquest cicle polític que culminarà el 26 de maig. És a ciutats com Rubí, Mollet del Vallès, Badalona, Sabadell, Terrassa, Mataró, Blanes, Roses, Tarragona o també Lleida, entre moltes altres, que ens hi juguem el futur. Perquè és aquí on podem consolidar (Sabadell) majories republicanes o obtenir-les per primera vegada. Aquestes eleccions municipals permeten albirar canvis en aquesta direcció. A més del que pot representar un gran avenç al Baix Llobregat, a Tarragona o a l’Hospitalet, on ERC podria arribar a ser segona força política. Si es materialitzen serà el canvi més important del darrer cicle polític. I, sens dubte, una passa imprescindible en el camí cap a una societat més justa i lliure, cap a la República Catalana.

També això explica el nerviosisme del PSC i del conjunt del PSOE. El resultat de les eleccions espanyoles a Catalunya és l’única derrota que desdibuixa la gran victòria del PSOE a tot l’Estat. L’estratègia de l’Operació Pressupostos, buscant a ERC en el bloc del No per justificar l’avançament electoral, s’ha tornat a repetir ara amb l’afer Miquel Iceta impúdicament. En el seu dia, amb la crisi i caiguda de Navarro, el PSC va decidir atrinxerar-se en els seus bastions metropolitans. Ara, hi ha una força política que amenaça d’erosionar aquelles ciutats i territoris que el PSC considera la seva finca privada, el nucli dur del seu poder. El PSC sap que el món postconvergent no li fa pessigolles en aquest espai.

Però ERC no només podria conquerir l’Alcaldia de Barcelona. ERC pot fer trontollar els refugis d’hivern del PSC. Heus aquí la preocupació del PSC i heus aquí el motiu de la pantomima que ha protagonitzat Miquel Iceta, amb una doble voluntat, presentar ERC a Catalunya com una formació radical enfront del dialogant PSC i, de retruc, aparèixer a Espanya com les víctimes de la intolerància de l’independentisme. Win-win han presentat els estrategues del PSOE. Veurem si la política de victimització dels socialistes se sosté a Catalunya, si és tàctica davant una conjuntura electoral o si bé és estratègica i respon (com a mètode) a una falta d’escrúpols maquiavèl·lica i (de fons) a què el PSOE és la veritable argamassa de la restauració borbònica del 78.