16/01/2020 | 19:00
El veto contra els Comuns és l’expressió diàfana d’una manera d’entendre i concebre el país, la política i la nostra societat. I alhora és aclaridor de les dues estratègies de l’independentisme. Almenys d’una d’aquestes, la sobrevinguda, enfront de l’altra, la republicana. Aquesta última entén el país a partir de la seva realitat social i complexitat. Per això prioritza la necessitat de guanyar complicitats i suports al gruix de la regió metropolitana. No endebades, aquest és avui, sens dubte, el repte principal per guanyar una majoria social incontestable.
L’altra viu en el món dual de la tradició nacionalista. I precisament per això no té cap mena de problema a assumir el paper de crossa del PSC al Baix Llobregat i al conjunt d’aquesta regió metropolitana, com antany a l’hora de repartir-se el país. El pacte de la Diputació de Barcelona —una aliança del PSC i de Junts contra els republicans— és el més destacat d’aquesta maniobra que ha tingut més brots, com si es tractés d’una epidèmia, al gruix dels consells comarcals. Amb la mateixa contundència que piquen de peus (també pel fred) davant la materialització del ‘sit and talk’ protagonitzat per ERC, eleven el PSOE a tots els altars metropolitans. De traca i mocador. ‘Pa mear y no echar gota’, en paraules de la Catalunya mestissa i republicana del ‘Free Junqueras’ Domingo Alfonso.
També respon, aquesta manera de fer, a un sentit d’estricta continuïtat d’una hegemonia històrica, de retenir la representació del país en qualsevol circumstància i com a premissa. Pujol va designar Mas; Mas, Puigdemont, i aquest, Torra. La pregunta a fer és: dinamitar una estratègia de país per penetrar allí on més necessari és, a què respon? A quin noble i patriòtic propòsit? I, per si no fos prou, aquest independentisme (neoindependentisme atenent la seva trajectòria històrica) pot fer compatible aquesta praxi de sabotejar una estratègia diàfana de país amb enarborar l’estelada amb aires alliçonadors?
La clau de volta de la llibertat passa per enfortir l’independentisme a la regió metropolitana, per seduir aquells sectors socials —almenys una part— que segueixen votant el PSOE. I això només es pot fer si hi ha ponts que permetin el transvasament. No alçant murs, ni amb polítiques de blocs que només enquisten la situació i ens aboquen a l’empat infinit. Doncs bé, aquí cal dir-ho alt i clar: quan algú saboteja a consciència aquesta voluntat, arrabassar al PSC els feus que ha administrat com a ‘cortijos’, està torpedinant —per interessos espuris i estrictament partidistes— la més gran de les batalles: la regió metropolitana.
Allò sorprenent de l’exclusió dels Comuns, entre d’altres, és que el veto provingui d’una entitat que no s’ha presentat mai a les eleccions, per molt que n’hagi recomanat el vot. Per contra, els Comuns sí que tenen una representació electoral, que per cert, dobla la de la CUP. L’argument del veto és que ja estan representats a l’altra banda de la taula per l’ara formació governamental Unidas Podemos. Només és cert —com a pretext— en la mesura que no admetem àmbits de sobirania diferenciats entre ambdós. Debat a banda, també hi ha una qüestió pràctica. Seria recomanable que en la banda catalana hi hagués una majoria tan àmplia com fos possible, més enllà dels independentistes. Precisament perquè, almenys en la nostra banda de la taula, aspirem a representar una majoria clara del país. I finalment, encara hi ha una qüestió estètica: de debò que ara serem els independentistes els qui expressem vetos polítics a l’inici del diàleg i el condicionem així públicament? Però que ens hem begut l’enteniment?!
I, això, per molt que els Comuns —per a gaubança inconfessable de bona part de la parròquia neoindependentista— hagin estat els grans beneficiaris del ‘cinturó sanitari’ anti-ERC impulsat pel PSC amb el suport patriòtic de Manuel Valls i d’una part de Ciudadanos. Si el PSC va trobar a la totpoderosa Diputació el suport incondicional dels juntaires, a Barcelona es va trobar amb la complicitat de la dreta casposa i dels Comuns, encara que aquí els Comuns es van sortir amb la seva: retenir al preu que fos l’alcaldia, sense cap pudor, del no menys poderós Ajuntament de Barcelona. En ambdós casos, l’adversari a batre i gran damnificat va ser l’ERC de Junqueras. I, tot i així, ERC (amb Bildu) ha negociat la investidura de Pedro Sánchez i alhora ha salvat de la desfeta econòmica Junts al Senat.
Val a dir que mai a l’inrevés s’ha produït res de semblant. Quan ERC, en el seu moment, va necessitar grup propi al Congrés, només va trobar la complicitat d’Izquierda Unida. Si en algun moment s’ofegaven, el món convergent no alleugeria pas la càrrega, sinó que la procurava més feixuga. Els republicans han renunciat a pagar amb la mateixa moneda. Ídem amb els de Miquel Iceta: quin mínim gest d’empatia han tingut els socialistes els darrers anys? Cap, ni un. Al contrari, a l’extrem de participar de la befa contra el ‘mossèn’ Junqueras que deia Borrell, que després val a dir que han copiat i reproduït sectors del nacionalisme més irredempt.
Una segona qüestió és la voluntat de generar complicitats i majories, si és que estem parlant de democràcia. Allò normal, si vols guanyar, és intentar reforçar la teva taula amb el màxim d’actors possibles. Quan a Lizarra es va crear una taula de diàleg i negociació, es va considerar un gran èxit la participació del PNB, d’Ezker Batua (Izquierda Unida) i de Batzarre, al costat de l’esquerra ‘abertzale’, entre d’altres. A més del gruix del sindicalisme basc, LAB i ELA-STV, i diversos sindicats sectorials. La majoria política i sindical basques feien pinya al voltant d’uns principis inequívocament democràtics. La ruptura del pacte de Lizarra va fer saltar pels aires aquells consensos de país, aquella majoria democràtica. Aquell va ser un error històric forçat per les provocacions i la falta de compromís de l’Estat i del Govern espanyols, amb la complicitat del sector del morro fort que va caure en el parany de quatre potes. Les presses van imposar la tornada a la violència política. I, amb aquesta, una flamarada inicial que a poc a poc va donar pas a un progressiu debilitament del conjunt del moviment d’alliberament nacional basc. La ruptura precipitada de la treva per part d’ETA va fer retrocedir l’esquerra ‘abertzale’ i la va afeblir com mai. La fugida endavant va tenir conseqüències devastadores, un error de càlcul dramàtic: la correlació de forces, en trencar la treva —‘Borroka da bidea’, deien (‘La lluita és el camí)—, va portar l’esquerra ‘abertzale’ cap a un carreró sense sortida, tota vegada que l’Estat els va tornar a tenir on els volia. Quan Arnaldo Otegi, fent de la necessitat virtut, va liderar una estratègia per permetre aterrar a l’esquerra ‘abertzale’ i iniciar un procés de diàleg i la fi de la violència, el seu va ser el cap a batre. Set anys de presó. El ‘deep state’ es va aliar, ‘de facto’, amb els del morro fort.
L’altra entitat independentista, Òmnium Cultural, liderada per Jordi Cuixart, se situa justament als antípodes. No solament ha fet de l’acostament als Comuns una declaració de principis, sinó que ha defensat la necessitat de dialogar amb el PSC. Fins a l’extrem que ni va alçar la veu contra Colau quan aquesta va subscriure el ‘cinturó sanitari’ contra ERC abanderat per Iceta, malgrat que era una esmena a la totalitat a tot allò pel qual s’havien significat i verbalitzat els de Cuixart. Entre poc i massa. Sigui com vulgui, la tesi defensada fins ara pels cuixartistes xoca frontalment amb la posició de l’altra gran entitat de l’espai sobiranista, infinitament més propera a les tesis del món més nacionalista.
Una praxi política de país —i aquí rau la seva eficàcia— i no de partit no pren decisions per acontentar els més abrandats en un escenari d’aquesta complexitat, no pren decisions per satisfer l’estómac: les pren per avançar, procurant aliances i complicitats amb els qui, no sent independentistes, comparteixen valors democràtics i accepten consensos bàsics de país (referèndum i amnistia). I alhora procurant no enervar gratuïtament aquells sectors socials susceptibles de ser instrumentalitzats per l’espanyolisme. La Catalunya pura frena la Catalunya lliure (sovint amb una virulència inusitada) per alimentar l’escenari de la caverna, la de dues comunitats enfrontades.
I precisament per això assistim a caceres de bruixes, a viure situacions lamentables contra persones del compromís i la vàlua humana de Joan Tardà, boc expiatori d’una campanya visceral que ja ha arribat a l’extrem miserable d’amenaces al més pur estil ‘ultra’. Senzillament perquè ha predicat que sembrar ponts és imprescindible enfront dels qui voldrien dinamitar-los. S’hi pot discrepar, és clar. Però, més enllà de si l’encerta sempre o no (qui té boca s’equivoca), és un home d’una trajectòria irreprotxable que excel·leix, de molt, per damunt de la immensa majoria d’actors polítics d’aquest país. Tant per la seva talla humana com per la seva lleialtat al país.
