Cerca
Opinió

Si no és feminista, la República no ens servirà

16/11/2017 | 19:00

Estem vivint una època intensa, frenètica, emocionant i, sobretot, més que mai, una època col·lectiva. Fa setmanes que assistim a jornades de lluita en què ens estem alçant com a comunitat, com a poble. Però, podem ser poble si no hi som totes? Podem ser-hi totes si les agressions que rebem no són preses en la mateixa consideració? Com a dones de les diferents organitzacions de l’Esquerra Independentista volem aportar unes reflexions al voltant de la situació actual, des d’una més que mai necessària perspectiva feminista.

La normalització del masclisme enfront de la denúncia col·lectiva de les agressions

Hem vist la violència d’Estat desfermada, detenint i empresonant, colpejant a tort i a dret, amenaçant. Però aquest fet repugnant ha omplert portades, nacionals i internacionals. Hem estat alerta i ens hem defensat. No hem caigut en el relat de la normalització d’aquesta violència i no hem restat passives, tot i que pacífiques, rebent els cops, sinó dignament alçades i resistents.

Hem viscut darrerament un augment d’una altra eina de l’Estat, que no és la policial ni la judicial: el feixisme més descarat, aquell que aixeca el braç i colpeja, el que, carregat únicament d’odi, genera violència indiscriminadament. I malgrat les crides a no fer-ho, malgrat les amenaces i agressions, malgrat la por, vam sortir als carrers el 9 d’octubre i el 12 d’octubre, i més recentment, el dia 30 d’octubre i el passat dia 11 de novembre per defensar companyes antifeixistes agredides i encausades per plantar-hi cara. Perquè també ens hem alertat dels perills de normalitzar aquesta violència i la necessitat imperant de fer-hi front, també, com a poble.

També estem vivint, però, un augment amb total impunitat del masclisme més fastigós. Les agressions masclistes, per desgràcia, sempre han estat impunes en aquesta societat patriarcal. Són normalitzades en totes les formes més quotidianes i reduïdes a fets aïllats en els casos d’assassinats, tot i que parlem de desenes de dones assassinades cada any. Però permetre i normalitzar unes agressions no només fa que la vida de les dones no sigui digna de viure, sinó que permet que a més a més cada any el nombre de feminicidis sigui igual o superior al de l’any anterior. Igual que no podem normalitzar les agressions de la policia o dels neonazis, no podem normalitzar les agressions masclistes, agreujades encara més en aquest context.

Hem hagut de suportar la cosificació i sexualització de les militants i hem vist com la suposada esquerra cometia agressions masclistes cap a dones de partits de dretes

Aquestes darreres setmanes hem hagut de veure repetidament, per xarxes socials, crides a la violació de les catalanes. Hem vist una defensa totalment pública i impune de la violació, que avui dia continua sent una arma de control patriarcal.

            

I també hem hagut de suportar, a més a més, la cosificació i sexualització de les militants i, per més desgràcia, hem hagut de veure com la suposada esquerra cometia també agressions masclistes cap a dones de partits de dretes.

No és res nou que quan les dones prenem un paper visible en l’àmbit de la política, rebem desqualificacions pel nostre físic, manera de vestir, la nostra feminitat, etc. Les dones, vistes com a objectes per la societat patriarcal, no tenim res a dir i, per tant, no se’ns jutja pel nostre discurs polític. Com a objecte sexual que som, se’ns valora en tant que complim o no amb aquestes expectatives. Qualsevol pot opinar sobre nosaltres perquè no som propietàries de les nostres vides i dels nostres cossos. Se’ns infantilitza, se’ns menysté… Se segueix pensant que no estem capacitades per a fer política i se’ns agredeix quan demostrem que sí per expulsar-nos-en. Això ho hem vist en diverses imatges, fòrums o textos a través de les xarxes socials.

I, a més a més de l’atac cap a les dones que han estat més visibles en el terreny polític, hem vist com la voluntat popular de construir una República a Catalunya ha trobat com a resposta l’atac masclista cap a les dones per via de l’amenaça pública. Amb total impunitat i des de diversos perfils, associats en alguns casos a forces de seguretat de l’Estat. Hem vist com feixisme i masclisme van de la mà també amb adhesius contra la Llei Integral de Violència de Gènere presents en manifestacions espanyolistes. Ho hem vist i ho hem patit, sense mediatització ni grans escàndols.

Fem nostra la màxima que el més semblant a un masclista de dretes és un masclista d’esquerres

L’Estat espanyol, evidentment, com a Estat masclista que és, ho permetrà sense cap mena de dubte, igual que permet les agressions neonazis, igual que permet tots els feminicidis que es cometen. Som nosaltres qui no ho hem de permetre. Som nosaltres qui, igual que ens passem tot el dia parlant de la gravetat del 155 o dels cops de l’1 d’octubre, que evidentment que ho són, de greus, cal que parlem també de les agressions masclistes que estem rebent. Perquè aquí es nota més que mai que no les rebem com a poble, sinó com a dones, però si no hi som totes, no serem mai poble.

En aquest sentit també volem criticar la gent suposadament d’esquerres, fins i tot d’aquella en la qual ens autoanomenem revolucionàries, que critica les dones de partits polítics espanyolistes, amb les quals evidentment no compartim res políticament, amb arguments masclistes igualment de reprovables que aquells amb què ens ataquen a nosaltres. Fem nostra la màxima que el més semblant a un masclista de dretes és un masclista d’esquerres, i tampoc no ho podem permetre. No normalitzarem cap mena d’agressió masclista, sigui contra qui sigui.

Donem-li la gravetat que mereix, rebutgem frontalment cada agressió de la manera que vam rebutjar les agressions policials o feixistes. Fem-ho com a dones, però fem-ho també com a poble. Perquè si no és feminista, la República tampoc no ens servirà de res.

Dotem de feminisme la revolta democràtica que estem vivint

Més enllà de les agressions que campen impunes i que s’han intensificat darrerament com a arma de l’Estat, cal que dotem de perspectiva feminista tot allò que fem. Ho hem dit sempre, però en un escenari de possibles canvis, de destitució d’un model per constituir-ne un altre, és més necessari que mai. I, de la mateixa manera que no ens valia allò de “primer fem la independència i després el socialisme”, menys encara ens serveix avantposar la independència a la construcció del feminisme, sinó que hi han d’anar lligats com dos projectes indestriables. Senzillament, li donem tanta importància perquè ens hi va la vida.

Es valora com a més revolucionari el tall de carretera de la matinada que l’activitat de fer pancartes amb infants de la tarda

És per això que trobem molt encertades les crítiques que han fet diverses companyes feministes sobre les mancances d’aquest procés en què ens trobem. Trobem una majoria de lideratges masculins, tant al Govern com a l’«estat major del procés», a les organitzacions civils, a les figures d’opinadors reconeguts… Veiem la reivindicació de les dones com les que van rebre cops (escandalitzant-nos que les peguessin, i mostrant-les com a víctimes) i no com les que van organitzar la resistència a les escoles (reivindicant-les com a protagonistes de la lluita, valentes i actives). Ens trobem amb la invisibilitat a la qual releguen totes les dones que estan tenint un paper important, mentre ara li donen protagonisme a les dones dels empresonats… Seguim sent les “dones de”, les “colpejades per”, les que no feien bonic en aquests dies tan importants per a la història, perquè sembla que per molt diputada o presidenta del Parlament que siguis només hi has anat a “fer bonic”.

Es parla molt de sectors com els bombers i els pagesos, que per molt important que hagi estat el seu paper, són sectors profundament masculinitzats. I no es parla en canvi, per exemple, de les mestres o les associacions de famílies de les escoles, en què hi ha una feminització brutal i van ser igualment imprescindibles.

Tampoc es valora totes aquelles mobilitzacions que pretenien ser més inclusives, i tenien en compte que hi ha persones que han de cuidar altres persones, i que aquestes acostumen a ser dones. Es valora més o com a més revolucionari el tall de carretera de la matinada (tan d’hora que algú havia de quedar-se amb els nens) que l’activitat de fer pancartes amb infants de la tarda; es valora com a més rupturista aquell que diu ben alt que no té por que qui crea un espai per a parlar-ne col·lectivament; es valora qui va a les manifestacions i no qui es queda cuidant l’avi perquè la resta de la família hi vagi… Això no és posar la vida al centre, això no és col·lectivitzar les necessitats, això no és feminisme.

Autodefensem-nos. Construïm una República Feminista

Aquest text busca la reflexió però també que aquesta porti a l’acció, una acció diària, resistent, col·lectiva i sempre feminista. Com a dones, ens hem de defensar més que mai de les agressions masclistes. I ho hem de fer juntes, perquè sabem que som més fortes. Cada agressió masclista, és a dir, cada agressió que rep una dona pel fet de ser-ho, l’estem rebent totes, així que donem-hi resposta entre totes. Cada intent del masclisme d’expulsar les dones de la política serà contestat per totes, sigui aquest aprofitat per l’Estat o sigui aprofitat pels masclistes al nostre país. I cada passa endavant per prendre el protagonisme que mereixem com a subjecte oprimit i com a meitat de la població que som, serà incentivada i tindrà el suport per totes.

Reivindiquem-nos com a dones actives, com a protagonistes dels esdeveniments polítics, denunciem-ne la invisibilitat

Per això teixim autodefensa feminista a partir de la sororitat, la solidaritat específica entre dones. A les feministes, com hem vist amb el manifest contra la repressió impulsat per fins a quinze col·lectius feministes d’arreu del territori, ens trobaran de cara si volen aplicar l’article 155, ens trobaran de cara contra qualsevol atac de l’Estat. Però també ens trobaran de cara contra qualsevol atac masclista, sigui per part de qui sigui. I és necessari que li donem la importància que té, que no ho normalitzem, i que no assumim la derrota. Tampoc podem pensar que únicament és fruit de la moral rància de l’espanyolisme, que és un fet aïllat d’energúmens feixistes, que són quatre, ja que aquests energúmens són també el reflex d’una societat patriarcal que educa en aquesta visió del món en què els homes estan per sobre de les dones. Són l’exemple més explícit però no pas anecdòtic d’una societat que cada dia ens agredeix.

Alhora que hi plantem cara amb autodefensa, omplim de feminisme també cada passa d’aquest procés d’emancipació col·lectiva. Perquè si volem que realment sigui col·lectiva, també ho ha de ser per les dones. Reivindiquem-nos com a dones actives, com a protagonistes dels esdeveniments polítics, denunciem-ne la invisibilitat, posem la vida al centre i tinguem present això a cada espai de participació política. Aprofitem l’oportunitat de canviar les coses, prenem el nostre espai per intervenir-hi. I fem-ho juntes, perquè només així podrem fer que aquest camí i, per tant, el lloc on arribem, valgui la pena.

Laura Flores és membre de la Taula Feminista de l’Esquerra Independentista

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies