24/07/2015 | 07:00
Aventurar-se a elaborar un diagnòstic fidedigne sobre la situació actual ha esdevingut un esport de risc per a totes aquelles persones que pretenen fer de l’anàlisi política una sortida professional: massa jocs de ganivets amagats darrera dels somriures i les abraçades, massa volatilitat demoscòpica en les enquestes que treuen la son als estrategues electorals, massa subtileses semàntiques que han convertit la prosa processionista en una neollengua només apta per a iniciats. En aquest context, és molt arriscat elaborar pronòstics sobre què pot succeir a les properes eleccions anunciades -però és necessari subratllar, encara no convocades- del proper 27 de setembre.
Tanmateix, davant situacions d’elevada incertesa, és recomanable pouar en el que podríem anomenar dinàmiques estructurals, és a dir, aquelles que operen en les profunditats del sistema i que són motor dels canvis i mutacions que ocorren epidèrmicament. N’esmentaré tres que em semblen suficientment rellevants –l’esgotament del model autonòmic, el desballestament del sistema de partits i l’impacte de la crisi social i econòmica sobre les classes populars, per passar després a avaluar la idoneïtat de la candidatura de confluència Catalunya – Sí que es pot com a resposta a aquesta crisi sistèmica que afecta la realitat catalana.
Esgotament del model autonòmic
La Sentència del Tribunal Constitucional de 28 de juny de 2010 sobre l’Estatut d’Autonomia de 2006 va significar un punt de no retorn en la política catalana. El moviment cívic primer, i la majoria de forces polítiques després, van copsar que la via gradualista vers l’autogovern inaugurada sota el mandat de Jordi Pujol, quedava estroncada a resultes de una sentència procedimentalment qüestionable i esperonada per una punyent campanya del Partit Popular.
A resultes d’aquest fet, una majoria social i política de la societat catalana va arribar a la conclusió que l’statu quo havia de ser superat, el problema era que no quedava definit ni el què ni el com, ja que ni el dret internacional ni l’ordenament jurídic intern obrien una possibilitat de canvi unilateral de l’estatus jurídic. Ens trobem doncs davant d’una situació de bloqueig institucional, que ha intentat ser contestada mitjançant la via expressiva ciutadana (manifestacions multitudinàries de l’11 de Setembre, procés participatiu del 9-N,…) però que no ha estat capaç de generar transformacions en la condició de sobirania del poble català.
Desballestament del sistema de partits
Alhora, el desballestament del sistema de partits polítics a Catalunya ha estat la conseqüència de la conjunció de la crisi de model territorial i de la crisi econòmica que ha causat estralls en el teixit productiu i social català, conduint-nos vers una situació inèdita, només comparable al terrabastall que va sacsejar Itàlia l’any 1992. El primer perjudicat d’aquesta crisi ha estat el Partit dels Socialistes de Catalunya, que hauria passat de ser la força hegemònica l’any 2003 a la situació d’irrellevància actual. A més a més, cal afegir l’aparició de forces polítiques emergents a banda i banda de l’espectre polític, des de l’efímera Solidaritat, a la CUP que va decidir fer el pas de la política municipal a la nacional l’any 2012 sota el lideratge del carismàtic David Fernàndez, seguida del fulgurant ascens de Ciutadans convertit en el catch all party de l’unionisme i que ha esdevingut el principal maldecap pel Partit Popular de Catalunya. Finalment, ens trobem amb la crisi de Convergència i Unió, foradada per una munió de casos de corrupció (cas Palau, cas Pallerols, cas Pretòria, fins arribar el cas Pujol segurament el més lacerant de tots) el que afegit a les desavinences polítiques han portat a la dissolució de la federació. L’autoanomenat pal de paller del catalanisme polític ha aparegut als ulls de l’opinió pública corcat, incapaç de respondre al sotrac polític representat per la sentència de l’Estatut -especialment durant la legislatura 2010-2012 on s’evidencià la seva política de pactes amb el PP- i necessitat d’una refundació. En aquest escenari, Artur Mas exercirà el paper d’home provindencial en aquest moment, recuperant la identificació pujolista entre líder i país, i empenyent el procés sobiranista a fi que aquest culmini en la creació del Partit del President.
Crisi social i econòmica
Finalment, la crisi de l’Eurozona que ha impactat en l’epicentre de la política espanyola, obligant el govern Zapatero a plegar-se al ‘diktat’ dels poders financers. Així, vam passar del “No nos falles” de la nit del 14 de març de 2004 al “No nos representan” dels milers de persones concentrades arran del moviment 15-M. Tanmateix, el que podria haver-se quedat com un mera manifestació expressiva de descontentament ciutadà, va anar cristal·litzant en noves formes polítiques, primer a través de plataformes ciutadanes, com la PAH o les marees, i posteriorment mitjançant propostes electorals, com la candidatura de la CUP a les eleccions catalanes de 2012 que va adoptar una marcada vocació movimentista, Podem a les europees de 2014, i l’esclat de les candidatures municipalistes a les eleccions del 24 de maig que esdevingueren un laboratori exitós de confluències híbrides aconseguint un èxit inesperat a les grans ciutats de l’Estat espanyol: Barcelona, Badalona, Madrid, A Coruña, Cadis…
I ara què? Eleccions del 27S
En aquest context convuls, arribem a les eleccions del 27S amb un escenari polièdric. D’una banda, la configuració de la llista Junts pel Sí, on a partir de l’explotació del frame plebiscitari, Artur Mas pretén continuar de president gronxant-se sobre el moviment cívic sobiranista, sense que ningú gosi passar-li factura per la seva obra de govern. Ens trobaríem doncs davant l’eclosió d’un neopujolisme, que personifica en la figura del líder l’essència de país, estigmatitzant a aquells que el qüestionen com a enemics de Catalunya.
D’altra banda, la configuració del bloc del No, representat per Ciutadans i el Partit Popular; seguits dels residuals PSC i la neo emancipada UDC.
Fora d’aquests dos blocs, tenim la CUP, en una posició políticament difícil però que li pot permetre obtenir significatius rèdits electorals a costa d’ERC i la llista de confluència Catalunya, Sí que es pot.
Aquesta darrera ha sorgit arran de les confluències ciutadanes que es van articular arreu del territori català durant les passades eleccions municipals i tindria com a principals actius Podem, ICV, EUiA i possiblement Procés Constituent, si així ho acaba decidint la seva assemblea del 25 de juliol. Tanmateix, malgrat que el temps curt del cicle electoral ha dificultat la recreació d’un procés participatiu des de baix, anàleg el que va permetre el sorgiment de Barcelona en Comú, aquesta candidatura naixeria amb una clara vocació ciutadanista que aspira a superar la forma coalició de partits, partint dels aprenentatges de les confluències municipalistes per esdevenir així una eina d’apoderament ciutadà.
En aquest sentit, Catalunya Sí que es Pot aspira a disputar la centralitat de la política catalana partint de donar resposta a les tres crisis anteriorment esmentades: d’una banda, impulsant un procés constituent que posi al centre el dret a decidir -el reconeixement de Catalunya com un subjecte polític amb capacitat de determinar el seu futur, envers el full de ruta de Junts pel Sí que opta per accelerar una suposada desconnexió amb l’Estat. Algú pot objectar les dificultats de seguir transitant el camí del dret a decidir donada la situació de bloqueig institucional, però aquesta circumstància no fa pas més planera ni desitjable l’escenari d’una incerta Declaració Unilateral d’Independència.
D’altra banda, envers la crisi del sistema de partits tradicionals, Catalunya Sí que es pot planteja com una confluència que va més enllà de la comesa electoral, aspirant a l’articulació d’un nou subjecte polític que incorpori les demandes de regeneració democràtica, nou protagonisme ciutadà, participació, transparència, desburocratització i independència dels poders econòmics i financers. El recorregut de Catalunya – Sí que es pot no té com a fita les eleccions del 27S, sinó que neix amb la voluntat d’avançar més enllà, generant aliances amb el teixit social i municipalista, així com altres formacions polítiques referents de l’esquerra transformadora, i que actulament no en formen part, per bastir un nou espai polític amb capacitat de disputar l’hegemonia de la política catalana.
Finalment, Catalunya – Sí que es Pot empeny per tornar a posar en l’agenda política l’eix social (defensa dels drets socials, oposició a les retallades,..), invisibilitzat per aquells que aspiren a que les eleccions del 27S tinguin un caràcter únicament plebiscitari, que inclouria tant la llista de Mas com el Bloc del No. El repte no serà fàcil, més encara arran de l’ús instrumental realitzat per part del govern Mas de la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals per abonar el seu relat, i la resposta simètrica dels mitjans estatals.
Tanmateix les eleccions del 24 de maig ens van mostrar que es podia alhora jugar i trencar la baralla, defensar el dret a decidir al mateix nivell que els drets socials, transformar els relats preconcebuts i fins i tot, quelcom que semblava impossible uns mesos abans: guanyar. Caldrà veure fins a quin punt la llista Catalunya Sí que es pot és capaç d’emular la proesa realitzada per Barcelona en Comú, però en qualsevol cas la seva aparició ja ha suposat una incomoditat als que se sentien cofois amb la marxa del relat.