Crític Cerca
Opinió

Sirin Adlbi Sibai: “Pots acabar caient en lluites patriarcals contra el patriarcat i en lluites islamòfobes contra la islamofòbia”

15/02/2017 | 20:00

sirin_2-3L’especialista en teoria política Sirin Adlbi Sibai (Granada, 1982), doctora en estudis internacionals, és un torrent de saber precís sobre colonialisme, dones i islam. Són els eixos temàtics del seu llibre ‘La cárcel del feminismo. Hacia un pensamiento islámico decolonial’ (Akal). El marc teòric de Adlbi Sibai beu del pensament decolonial llatinoamericà, del neoandalusí d’Abdelmumin Aya, del pensament del filòsof Taha Abdurrahman, de diverses visions innovadores de l’Alcorà, i també dels feminismes postcolonials. L’autora admet els riscos del títol polèmic d’un assaig que ja ha esgotat la primera impressió, però alhora assegura no ser responsable de la gent que no se’n llegirà el contingut.

“Per què fa una tesi doctoral, si porta hijab?”, et va etzibar un professor de la Universitat Autònoma de Madrid. Com influeix aquest fet en la teva investigació?
Aquesta situació exemplifica l’experiència de tota una vida, l’experiència de ser musulmana quan ets espanyola. Des que vaig començar el doctorat, vaig saber que treballaria amb els moviments de dones, però des del meu cos i la meva carn. Sempre m’he sentit incòmoda amb els discursos hegemònics que ens presenten, representen i ens construeixen d’una manera aliena a les nostres vides, les nostres maneres de viure l’islam i d’experimentar-lo com a dones i com a musulmanes espanyoles o d’origen estranger.

En quin moment optes pel marc decolonial?
Quan vaig llegir el llibre ‘Descolonizando el feminismo’, de Liliana Suárez Navaz, i un article de Rosalva Aída Hernández Castillo en el qual citava Walter Mignolo i el tarannà colonial del poder, del saber i del ser. Vaig tenir la sensació d’haver trobat una forma estructurada, més acadèmica, d’expressar una vivència i uns sentiments que ens acompanyen des del naixement. El llibre aborda el fet que hem de localitzar els nostres coneixements i el nostre saber, hem de visibilitzar que partim d’un lloc sempre que parlem. Com diu Santiago Castro Gómez, el punt zero és impossible. Enrique Dussel ens recorda que la presumpció d’objectivitat del subjecte occidental blanc és un mite.

Al títol del teu assaig, et refereixes a la presó del pensament colonial. Com se surt d’aquesta presó?
És molt complex sortir de la presó epistemològica existencial espai-temps i estètica (i encara podríem afegir-hi més estructures de presó que l’adjectivin). A parer meu, possibilitar lluites que ens puguin dur a una sortida comença per la consciència del ‘no ser’. Adonar-nos de quin lloc ocupem en les estructures jeràrquiques que el sistema món, modern, colonial, ens construeix. Paradoxalment, la construcció del ‘no ser’ és productora d’existència: quan algú es descobreix com a inexistent, recupera el seu lloc de subjecte usurpat.

Amb la recuperació del subjecte, n’hi ha prou?
Després cal una introspecció que també tingui forma de diàleg intercultural. Cal repensar-nos i fer-ho en grup, en un grup amb els subjectes que es converteixen en subalterns, però també hi tenen un paper els subjectes europeus o occidentals. Si afrontem un sistema global, l’hem de desconstruir i reconstruir globalment. Cal qüestionar-nos els llocs de poder, repensar com tornar a construir totes aquelles realitats europees que també han estat silenciades i invisibilitzades en benefici del monòleg occidental d’un subjecte home, blanc, capitalista, burgès, cristianocèntric i occidentalocèntric.

Com passem a aquest diàleg des d’un monòleg?
Ara tampoc hi ha un monòleg; ara hi ha silenci! Hem de dirigir-nos cap a les introspeccions dialògiques intraculturals. Per fer-ho, argumento que el pensament islàmic decolonial pot contribuir al diàleg transmodern i universal. El significat d’universal, el prenc del concepte del ‘tawhid’: tornar al ‘tawhid’ vol dir tornar a la unitat i la unicitat de l’heterogeni. Tots els altres, la naturalesa, els éssers humans i vius, tots formen part del mateix, d’una unitat diversa. Només a partir d’aquí podem plantejar un diàleg entre iguals, perquè som iguals davant d’Al·là.

Com evitar l’autosilenciament de les autories islàmiques?
En realitat, no tan sols dels musulmans, sinó de tots els pobles colonitzats. En la presó que abans mencionàvem, hi ha discursos i dispositius imposats: desenvolupats i subdesenvolupats, democràtics i antidemocràtics, etcètera, que limiten les possibilitats d’enunciació heterogènia. Al final estarem totes i tots en el món global movent-nos només dins d’aquests marcs binomials. Ja passa quan els altres, que vénen d’altres contextos històrics, estan parlant amb els termes de l’altre, estan autosilenciant-se. Ho trobem als discursos d’algunes feministes islàmiques: parlen de patriarcat en les societats araboislàmiques sense tenir en compte com el patriarcat occidental ha colonitzat les societats araboislàmiques. Acaba havent-hi lluites patriarcals contra el patriarcat. I també pots acabar caient en lluites islamòfobes contra la islamofòbia. S’acaba produint una colonització redoblada.

La regidora de Badalona Fàtima Taleb va denunciar recentment que havia patit atacs islamòfobs.
Sí. Crec que hem d’evitar reaccionar en forma de lluites islamòfobes contra la islamofòbia. En el moment en què es treballa sota discursos binomials (tradició i modernitat, religió i secularització, desenvolupament i subdesenvolupament), ja ens estem movent en unes estructures colonials i racistes. No és només una qüestió de dretes i esquerres. Com diu Ramón Grosfoguel, és una qüestió civilitzacional, d’un sistema individual i que és invisible. Aquest és el problema: que és invisible. Es validen unes justificacions que invisibilitzen les agendes geopolítiques geoestratègiques, geoeconòmiques d’Occident en aquests països en els quals ha colonitzat; Occident anirà allà per ‘alliberar’ les dones. Un moment [riu]: no he dit que Occident hi hagi anat a alliberar realment les dones, d’acord?

Sí, estàs denunciant que Occident utilitzi aquest argument. En altres entrevistes han tergiversat les teves paraules?
Sí, moltes vegades [riu]. Occident diu que va a l’Iraq i a l’Afganistan per alliberar les dones. D’aquesta manera, invisibilitza una agenda política de saqueig dels recursos. Amaga el paper actiu que ha tingut Occident en la producció de les situacions de guerres, fam, dictadures, empobriment, mentre té lloc allò que Roger Bartra anomena “el salvatge al mirall”. També es produeix l’anomenat efecte bumerang pel qual ens arriben les imatges de les dones occidentals liberals i alliberades. En canvi, les altres són molt inferiors, subdesenvolupades. Però això invisibilitza que tenim moltes lluites pendents contra les formes patriarcals en les nostres societats. Una de cada tres dones europees ha patit algun tipus de violència sexista o patriarcal.

51001 La carcel del feminismo.inddAl teu llibre desmuntes el suposat oxímoron entre els feminismes i l’islam…
Una de les coses que dic és que hem de transcendir tots aquests discursos que es formulen així: “És compatible l’islam amb el feminisme, amb la democràcia i amb els drets humans”. És el debat entre Juan Ginés de Sepúlveda i Bartolomé de las Casas quan es plantejaven si els salvatges tenien ànima: la resposta ja no importava; la pregunta ja té un efecte. El que ens hem de preguntar és qui fa aquesta pregunta. Occident és la civilització que globalment ha produït més morts, opressió, guerres, ecocidis, patriarcats i violències al llarg de tota la història. I s’ha autoconcedit el privilegi, que sorgeix de tota aquesta destrucció, d’actuar de policia contra tota la resta de la humanitat, classificant-la, construint-la d’una manera que sigui colonitzable, controlable i manipulable.

Quan et pregunto sobre aquest oxímoron, reprodueixo el mateix model colonial?
El model mostra la presumpció de culpabilitat criminal de totes les altres formes d’expressar. Si jo no dic que sóc feminista, significa que automàticament el projecte que jo estic construint anirà en contra de la igualtat, de la justícia, i dels drets. Només hi ha drets i justícia a Occident? Si precisament és qui més ha generat destrucció! També hi ha altres formes d’estar, de parlar, d’expressar que són més vàlides perquè són respectuoses amb la natura, amb altres éssers humans… Hi ha un segrest de les possibilitats d’enunciació. No només del fet que puguis o no parlar, sinó de com pots fer-ho. Si no utilitzes determinats conceptes, no et deixaran parlar. Però, si empres aquestes paraules per poder fer-ho, uses uns termes que t’invisibilitzen i t’esborren. D’aquí ve això de la no-enunciació i l’autocolonització. Per això és una presó i és tan perversa.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació