Crític Cerca
Opinió

Sobre els comuns i el referèndum

24/08/2017 | 00:05

Com a signant del manifest ‘L’1-O no hi anirem‘, i des de la discrepància amb l’article de Jordi Oriola “Els comuns i el referèndum“, vull agrair-li el to, tranquil i mesurat, que afavoreix el debat. Afirma Oriola d’entrada que el referèndum és un tema molt incòmode per als comuns perquè no el tenien a l’agenda. Més aviat tot al contrari: des del començament, tant Catalunya Sí que es Pot com En Comú Podem van situar el referèndum al centre del seu programa, de la seva campanya electoral i de la seva activitat política. No solament això, sinó que a la seva assemblea fundacional els comuns van establir les condicions que ha de tenir el referèndum que reclamen: “un referèndum efectiu, que interpel·li tota la societat catalana i la seva pluralitat de posicionaments, amb reconeixements internacionals i garanties democràtiques”. I en aquesta demanda no s’adverteix equidistància ni indefinició, ja que amb aquestes condicions els comuns van participar en el Pacte Nacional pel Referèndum, que es va trencar, es va congelar o es va dissoldre precisament perquè l’1-O no pretenia complir cap d’aquestes condicions.

El gir independentista no ha fet emergir un projecte progressista i solidari

Tampoc és possible estar d’acord amb l’afirmació que per a l’esquerra és estratègicament positiu que Convergència sigui al capdavant del procés, si entenem l’esquerra com a acció política, més enllà de compartir una candidatura o d’aprovar el pressupost. És impossible recordar que aquest triple pacte històric entre l’antiga Convergència, ERC i la CUP hagi donat fruits d’esquerres en lleis, pressupostos i desobediències més enllà del processisme. Ha quedat clara la voluntat tripartida de ruptura amb l’Estat espanyol, però els sis anys de procés han deixat també palès que en el projecte que fins ara s’ha dibuixat de la Catalunya independent no hi ha cap element de trencament cap a un Estat més social, més igualitari i més solidari, cap a una Catalunya més d’esquerres.

El Barcelona World (ara Hard Rock), l’aprovació de la Llei de reforma laboral amb el PP o l’abstenció recent de l’antiga Convergència en la moció de censura contra Mariano Rajoy serien inexplicables si realment estiguéssim assistint a un desplaçament de la dreta cap a un projecte de ruptura que teoritzi i concreti una ampliació dels drets socials i laborals o un altre model de desenvolupament. L’articulista reconeix que el debat nacional està emmascarant tots els debats. Ara bé, incomprensiblement en culpa l’autonomisme, és a dir, l’Estatut d’autonomia, que ha estat aprofitat per la dreta per “dissimular el seu projecte egoista i insolidari”, com si el gir independentista hagués fet emergir del Govern de Puigdemont un projecte progressista i solidari.

Els comuns, blanc dels atacs del procés

La realitat apunta a la tesi contrària. El procés, des de fa algun temps, situa els comuns com el blanc dels seus atacs perquè percep la suma de la victòria de Barcelona en Comú en les municipals de Barcelona i les dues victòries d’En Comú Podem en les generals com una amenaça per a la seva hegemonia, ja que s’han col·locat, amb naturalitat, des de l’alè del 15-M i des de les lluites socials contra els estralls de la crisi, en un territori fronterer molt ampli, a la manera del vell PSUC i del PSC de Maragall, que penetra en l’independentisme d’esquerres. És un nou factor, una alternativa d’esquerres amb capacitat de generar il·lusió que competeix amb el processisme.

L’autor apunta que l’independentisme no passava del 15% i que en poc temps ha arribat a la meitat de la població (val a dir que en les últimes eleccions al Parlament, el 27-S, no va arribar electoralment a la meitat), però no dóna cap valor de futur al fet que Podem hagi passat del no-res al 20% o al terrabastall de Susana Díaz al PSOE. Un independentisme, afirma, que és un projecte encara inconcret però que ofereix “possibilitats de canvis i millores socials”, encara que admet amb realisme que aquests canvis es redueixen a un canvi de gestor administratiu: “gaudir d’un Estat propi ho és, sobretot, per una qüestió de gestió administrativa“.

És cert que Espanya es comporta amb una prepotència insuportable i indignant amb els fets diferencials, però no seria sobrer advertir del perill que aquesta voluntat d’independència impacient sense mecanismes efectius per concretar-se ajudi a fossilitzar fets diferencials no desitjats en aquesta Catalunya de les dues meitats. Perquè és cert que Catalunya és d’esquerres, però el mapa d’esquerres representat pels que històricament han encarnat un model de canvi o de ruptura social —el PSUC, el PSC i En Comú Podem, la Catalunya urbana i industrial, però també la de l’R+D— en general no coincideix precisament amb les places fortes de l’independentisme.

De què parlem quan parlem del referèndum

Els que defensem amb sinceritat el referèndum no podem acceptar amb passivitat, valgui la redundància, que se’ns acusi de “passivitat deshonesta democràticament” quan diem de no participar en l’1-O, perquè és això precisament el que és l’1-O: un exercici de deshonestedat democràtica amb la gent de Catalunya.

Tenim un problema afegit que sovint fa del debat una conversa de sords: de què parlem quan parlem del referèndum. Des de la saludable pluralitat dels comuns, el referèndum, si no és un acte de normalitat democràtica, no és un referèndum. I els que creuen en la independència com a solució són, o haurien de ser, els primers interessats que fos així. La sobirania i la independència d’un país no la fan les declaracions unilaterals sinó el reconeixement dels altres, començant per l’Estat del qual es pretén independitzar-se. No se sosté l’argument que la creació d’un nou Estat a Europa depèn exclusivament de la voluntat de la ciutadania de Catalunya o del seu Govern, a través del mecanisme d’un referèndum no homologable segons els codis democràtics de les democràcies occidentals. La democràcia és bastant més que posar les urnes i votar, de la mateixa manera que fer un referèndum no és jugar a acuit i amagar amb la Guàrdia Civil, els Mossos d’Esquadra, els jutges, els fiscals, les urnes i els funcionaris, i convertir el fet d’anar a votar en un acte èpic, heroic i patriòticament obligatori.

Mirem els exemples del nostre voltant, dels països amb llarga tradició democràtica que no han patit dictadures ni guerres civils durant els últims 50 anys, mirem què ha passat al Quebec i a Escòcia, que repetidament s’han posat com a exemple pels defensors del procés: hi ha hagut un acord amb l’Estat, amb el Canadà i amb el Regne Unit. Si no hi hagués hagut acord, no hi hauria hagut referèndum. La desobediència catalana té un efecte euforitzant per als addictes, però els resultats pràctics per a la ciutadania han estat nuls. Per fer un referèndum efectiu, és condició imprescindible un pacte d’Estat i un pacte de país.

No es tracta, com diu l’article esmentat, de desitjar un referèndum perfecte, sinó de tirar endavant un referèndum democràticament impecable que serveixi al conjunt de la societat catalana. I, per aconseguir-ho, és imprescindible allò que ni s’ha fet, ni s’ha intentat fer: treballar políticament a mitjà termini per teixir aliances a l’Estat perquè el 20% partidari del referèndum creixi prou per assolir un acord i un pacte. I aquest camí, certament llarg i complicat, és l’únic camí possible en el nostre entorn de democràcies consolidades. Un referèndum unilateral desconnecta, no únicament d’Espanya o d’Europa, sinó d’una part de la gent de Catalunya. La veritat, per dura i complicada que sigui, sempre és revolucionària. I, com més trigui a adonar-se’n tot el catalanisme polític, més complicat serà el camí.

La diferència entre el valor del sí i el valor del no

A Catalunya estan passant moltes coses i no totes són bones. Hi ha un corrent soterrani creixent de populisme contra Espanya, com a efecte col·lateral del processisme, amb mirada de Padània, que, com diu una amiga, posa el nacionalisme català a la mateixa altura que tots els nords més o menys rics que busquen desprendre’s dels suds “pobres, dropos i dependents”. Es dóna una visió distorsionada d’immobilisme hispànic que ignora fets com ara que a la capital d’Espanya governa una senyora com Manuela Carmena o que el PP no té majoria absoluta al Congrés dels Diputats, fet gens anecdòtic. Espanya és molt més plural que el PP.

Davant de la complexitat de la realitat a Catalunya es teoritza la desobediència a les lleis injustes com un component de la identitat de l’esquerra social i de la dreta nacional, encara que és difícil que coincideixin la dreta i l’esquerra en les injustícies que més mal fan: les injustícies de classe. La millor i més exemplar tradició de les esquerres catalanes no és treure pit per desobeir les lleis sinó trencar-se la cara per canviar-les.

Aquest referèndum dissenyat des del secret dels despatxos i no des de la llum i els taquígrafs del Parlament de Catalunya no és cap model de present ni de futur. Només cal reparar en l’enorme diferència que hi ha entre el valor del sí i el del no: si hi guanya el sí, es guanya una declaració unilateral d’independència; si hi guanya el no, es guanyen unes eleccions autonòmiques.

No és admissible que governi la sobirania dels gestos sobre la sobirania de la realitat. Sense entrar en els rèdits electorals, és difícil veure-hi rèdits polítics per a la independència o per al país. El 2-O seguirà vigent la majoria que sí que va votar el 27-S amb totes les garanties democràtiques. L’1-O tampoc legitimarà la DUI, perquè tan unilateral seria la declaració d’independència el 3-O com ho hauria estat el 3 de gener.

La veu del silenci de la majoria que va votar els comuns

Té raó l’articulista quan diu que Catalunya en Comú hauria de “sustentar-se en la seva pròpia identitat” i en la de la gent que li ha donat suport, perquè cap partit no és res sense la seva gent. El nou espai polític ha guanyat dues eleccions generals a Catalunya perquè representa un projecte alternatiu indiscutiblement engrescador, un projecte simbolitzat per un gest icònic: l’abraçada entre Ada Colau i Pablo Iglesias, entre l’Espanya que vol canviar i la Catalunya urbana, la Catalunya de les ciutats, que ja ha començat a canviar. Perquè probablement la construcció d’una Europa de la ciutadania superadora de l’Europa dels estats s’haurà de fer no tant a partir d’enfortir les relacions entre les nacions històriques com de teixir vincles potents entre les ciutats modernes on es concentra la vida de la gent.

El manifest ‘L’1-O no hi anirem’ ha volgut recollir la veu del silenci de la majoria dels que van votar Catalunya Sí que es Pot i En Comú Podem als nostres barris i ciutats.

Sembla que la política viu en una Catalunya virtual, que ha deixat d’escoltar i de parlar amb la gent comuna, la gent real i la seva complexitat. Fa l’efecte que la política tanca els ulls a l’amplitud de l’esquerda que amenaça dividir Catalunya en dues. I no és una esquerda retòrica: només cal fer un tomb pels carrers del Twitter i per les places de les xarxes socials. L’1-O no hi anirem perquè no és el referèndum que els comuns reclamem ni el que els catalans i les catalanes necessitem per aclarir el futur. No participar-hi té el significat democràtic d’esmena a la totalitat a l’1-O. Aquest 1-O podrà ser una data de moltes coses, i la gent que vagi a votar es mereix tot el nostre sincer respecte, però mai no serà ni la data del referèndum ni la data d’un referèndum.

José Luis Atienza fou tinent d’alcalde del PSUC de Viladecans en el primer Ajuntament democràtic l’any 1979; de nou, tinent d’alcalde de la mateixa població el 2011 per ICV-EUiA. Actualment és membre de Catalunya en Comú i del Consell Nacional d’ICV.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'El director' de David Jiménez (en català)

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació