Lawfare, violència institucional i erosió de la qualitat democràtica

* La versió completa d’aquest article ha sortit publicada en el dossier central de la revista ‘Eines’, de la Fundació Josep Irla, d’aquest mes de juliol (número 37).

La matinada del 23 de setembre de 2019 —a les portes de la sentència contra els líders de l’1 d’octubre—, la Guàrdia Civil detenia nou persones —domicilis registrats— acusades de rebel·lió, pertinença a organització terrorista, fabricació i tinença d’explosius i conspiració per provocar estralls. Aquell mateix dia i durant setmanes, alguns mitjans de comunicació dedicaven hores de ràdio i televisió i pàgines de diaris a aquests fets, tot donant informació basada en suposades filtracions, ja que la causa es trobava encara sota secret de sumari. El 26 de setembre, l’Audiència Nacional decretava la presó preventiva per a set dels nou investigats. Paral·lelament, les seves advocades denunciaven la vulneració del dret de defensa —interrogatoris sense assistència lletrada, incomunicacions de facto o aplicació encoberta de la llei antiterrorista—, en una conferència de premsa, conjuntament amb familiars i amics dels detinguts, el 23 d’octubre de 2019.

Què pot tenir a veure aquest cas amb, per exemple, el cas de Lula, expresident brasiler, i la qüestió de les guerres híbrides al Brasil? És la guerra jurídica solament una qüestió de geopolítica, de dret internacional?

La guerra jurídica o lawfare —combinació de les paraules angleses ‘law’ (llei) i ‘warfare’ (guerra) i que consisteix en un mètode de guerra no convencional pel qual s’utilitza la llei com un mitjà per aconseguir un objectiu militar (Dunlap 2001)— ha estat obertament present en els conflictes armats del darrer segle, però, i dins d’un marc de pau, es pot parlar de guerra jurídica? Res més allunyat de la realitat: en aquest cas, coneixem el lawfare pel nom de ‘judicialització de la política’, ‘voler guanyar per la via judicial el que no es va guanyar a les urnes’, ‘policia patriòtica’ o ‘clavegueres de l’estat’. Però en aquest article vull parlar d’un altre cas encara més específic.

El lawfare com a eina de l’Estat: la repressió judicial

Instrumentalització de la llei i el sistema judicial amb accions aparentment legals per combatre “un enemic”. Això és lawfare i per això és un instrument valuós per a l’Estat. Violència institucional sense “violència”; atac a la dissidència ocult en un miratge de legalitat.

Però aquest miratge no és absolut, el lawfare es pot identificar i denunciar; com més sòlids són els pilars democràtics, més ferma és la separació de poders i més afilat és l’esperit crític de la ciutadania, més complicat és exercir impunement la guerra jurídica.

Començava aquest article amb un exemple recent, els membres dels CDR detinguts el 23 de setembre de 2019. Un més. Detencions l’octubre de 2019, la Tamara i l’Adri, Altsasua, ‘Sentència del Procés’, Valtònyc i Hassel, ‘aturem el Parlament’, 4F, inclús la pròpia Llei Mordassa. Ompliríem multitud de pàgines d’anàlisis d’aquests casos i tants d’altres. Però, allò essencial, és conèixer el denominador comú, els elements bàsics d’aquest instrument repressor.

“El lawfare és un instrument valuós per a l’Estat: atac a la dissidència ocult en un miratge de legalitat”

L’enjudiciament penal —entre d’altres àmbits de la llei— és una via recurrentment utilitzada per la guerra jurídica. S’inicien procediments judicials sota acusacions de fets tipificats al Codi Penal, construint així aquesta primera impressió de legalitat. Evidentment, no tot procediment penal envers membres o representants d’una dissidència o d’un col·lectiu, és, per ell mateix, constitutiu de guerra jurídica. Cal filar prim les característiques d’aquests processos per poder dirimir entre un procediment penal amb totes les garanties i un que es dóna en el marc del lawfare.

Es tracta de procediments que, a fi d’encabir uns fets no delictius en un tipus penal, deformen la llei tot vulnerant drets fonamentals: el dret a la llibertat, amb mesures restrictives del mateix fora dels supòsits restrictivament previstos per la llei; el dret de reunió i manifestació, mitjançant prohibicions basades en tecnicismes, en una falsa ponderació de drets fonamentals o criminalització dels assistents; el dret a la llibertat d’expressió o llibertat ideològica, el dret a la igualtat, al lliure exercici de càrrec públic representatiu.

Especialment vulnerats es veuen els drets fonamentals relacionats amb el degut procés i les garanties procedimentals. Un dels drets recurrentment conculcats és el dret de defensa —privació de la deguda assistència lletrada, manca d’accés a la causa o algun dels seus elements, o impediments per dur a terme la pràctica de la prova amb totes les garanties—. També es pot veure afectat el dret al jutge predeterminat per la llei, basculant les normes de competència i procediment, o inclús amb manca d’imparcialitat o ingerències polítiques a l’òrgan judicial o els seus membres. Aquests elements de la guerra jurídica s’emmarquen en el que s’anomena “dret penal de l’enemic“, concepte consolidat pel jurista alemany Günter Jakobs en el seu informe ‘On the Theory of Enemy Criminal Law’ (2010), que analitza com hi ha dos drets penals, un amb procediment garantista per a la ciutadania en general i un altre per a col·lectius determinats, enemics de l’Estat.

Inclús quan el procediment és conduït de forma aparentment garantista —en el sentit més processalista del terme—, generalment hi ha una vulneració del principi de presumpció d’innocència que es pot conculcar de múltiples formes i per part de diferents actors. Per part del poder judicial, aquesta vulneració de facto es pot donar de moltes formes: per la imposició de mesures cautelars desproporcionades o inclús amb vulneració dels requisits previstos a la llei; per la imputació de delictes greus en base a informes policials amb imprecisions, manca d’individualització dels fets o inclús manipulació o manca d’indicis suficients; per filtracions als mitjans de comunicació de certs elements de la causa que es troben sota secret de sumari…

Però la presumpció d’innocència no només es veu vulnerada de facto pel poder judicial, i aquí és on té un gran paper el segon pilar de la guerra jurídica, el poder mediàtic. Tot sovint, aquesta presumpció d’innocència és conculcada a través de la manipulació de l’opinió pública directament interpel·lada per mitjans de comunicació hegemònics que, al servei de la causa de l’statu quo, exerceixen de poder criminalitzador gràcies a filtracions parcials i tergiversades, cobertura informativa desproporcionada, cooptació de l’opinió pública de condemna i deshumanització de la persona o del col·lectiu represaliat.

És característic dels processos del lawfare veure procediments que comencen amb detencions, presó provisional o acusacions de delictes greus amb penes de presó elevades i que, transcorregut un temps, s’esvaeixen, es modifiquen o es retiren. Mentre els càrrecs són retirats o reduïts, la condemna de l’opinió pública es manté implacable.

Neutralització del lawfare

Carol Proner, al seu article ‘Guerres híbrides al Brasil i la guerra jurídica per derrocar la democràcia‘, publicat a la revista Eines, número 36, subratlla la “diferència dramàtica en la mena d’armament d’aquesta guerra profundament asimètrica”. Existint aquesta asimetria en el lawfare en general, com no ho ha de ser, encara més, la guerra jurídica exercida pels poders de l’estat contra la societat civil? Quines són les eines de les que disposa aquesta última per a mirar d’equilibrar la balança?

Un element bàsic, ja identificat, és conèixer quins són els mecanismes de la guerra jurídica, però n’hi ha d’altres. Es fa indispensable disposar d’informació veraç i contrastada per tal d’identificar els casos concrets i, per tant, es fa necessària l’existència de mitjans de comunicació independents i d’una societat amb voluntat de donar-los valor i d’informar-se tenaçment a fi d’afeblir el poder de cooptació de l’opinió pública. Tanmateix, la denúncia social de les vulneracions permet que entitats de defensa dels drets humans, la pròpia societat i la comunitat internacional puguin identificar que s’està en un marc de lawfare.

La guerra jurídica es condueix contra individus, representants socials, i a més, s’acompanya d’una campanya de criminalització de tot el col·lectiu dissident de forma generalitzada. És per això que és indispensable que aquest col·lectiu, alhora que busca aliances amb la resta de la societat, s’organitzi i generi una resposta també creant xarxa de suport i acompanyament per mirar de neutralitzar l’efecte aïllador de la repressió.

“És inajornable la transformació d’un poder judicial i policial monolític hereu de 40 anys de dictadura”

L’existència en el cos legislatiu de tipus penals o regulacions administratives amb definicions vagues o fàcilment interpretables faciliten la guerra jurídica. L’exemple paradigmàtic a nivell internacional és el delicte de terrorisme que, com escrivia Walter Laqueur al seu llibre ‘No End To War: Terrorism in the Twenty-First Century’ (2003), “després de 30 anys de feina dura encara no hi ha una definició de terrorisme acordada de forma generalitzada” i és que, en la plasticitat de la seva definició es troba la clau per a la deslegitimació i criminalització de l’enemic. La tendència cap al ‘populisme punitiu’ —les propostes ‘d’enduriment del codi penal’, la des-concreció en les definicions dels tipus i supòsits o la tipificació de conductes que haurien d’ésser emparades per l’exercici de drets fonamentals—, propicia la utilització de la llei per a fins oposats a la mateixa, i faciliten la penalització de conductes que d’altra forma no es podrien enjudiciar.

Finalment, és indispensable fomentar, des de tots els sectors, un sistema judicial independent, amb mecanismes de control eficients i amb una formació exhaustiva en la defensa i protecció dels drets humans. En concret, a l’Estat espanyol són preocupants els índex de manca de confiança en la judicatura i la seva independència. És inajornable la transformació d’un poder judicial i policial monolític hereu de 40 anys de dictadura i engranatge del sistema de (in)justícia repressiva afermat durant la transició. Aquesta afirmació està basada en una llarga i exhaustiva investigació de sumaris i sentències del Tribunal d’Ordre Públic, de decisions de diverses instàncies judicials i del propi Tribunal Suprem (en aquest sentit és eloqüent llegir ‘Jueces pero parciales. La pervivencia del franquismo en el poder judicial’ (2012), de Carlos Jiménez Villarejo i Antonio Doñate). Un antídot específic per a l’Estat espanyol és l’indispensable procés de memòria, justícia i reforma per gaudir d’un poder judicial que serveixi de primera barrera a la perillosa pràctica de la guerra jurídica.

Ja sigui amb clara intencionalitat, o com a dany col·lateral, la pràctica de la guerra jurídica afecta no només als col·lectius objecte de la mateixa, sinó també a la pròpia salut democràtica de la societat que la pateix. Ataca directament la participació democràtica efectiva, la diversitat ideològica i l’exercici dels drets fonamentals. El cercle viciós. A menys salut democràtica de la societat, més eficaç la guerra jurídica que, a la vegada, erosiona encara més la qualitat democràtica d’una societat cada volta més vulnerable a una pràctica que s’alimenta d’una aparença de legalitat. I això la fa eficaç i perillosa.