Crític Cerca
Opinió
Tania Adam

Tania Adam

Periodista i productora cultural

La condició negra

'Black Lives Matter' forma part d'una àmplia genealogia d'emancipació, sosté l'historial de lluita contra la violència policial a les comunitats afroamericanes i l'esforç per la igualtat per a tothom

12/06/2020 | 07:00

Pancarta amb el lema 'Lluitem pels nostres drets' a la protesta 'Black Lives Matter' a Barcelona, el 7 de juny del 2020 / MAR VILA

L’estiu de 1955, Emmet Till va ser assassinat per un home blanc. Era un nen de tot just tretze anys. La seva mare va decidir mostrar públicament el cos mutilat d’Emmet als mitjans de comunicació, un gest que va fer que milers de persones prenguessin consciència de la brutalitat a la qual estaven sotmesos els negres d’Amèrica i se sumessin al moviment pels Drets Civils (1955- 1968). Però el duel públic no va servir per condemnar l’homicida. Deu anys després, després de l’assassinat del seu amic, l’activista negre Medgar Evers, James Baldwin recupera els fets en l’obra teatral Blues per a Mr. Charlie, un veritable manifest contra la irresponsabilitat moral d’uns botxins embolicats en un context marcat per l’odi racial. Per Baldwin, la raça era com la presó de la color de pell amb poder de destruir tota relació humana.

Han passat 65 anys entre el crim d’Emmet Till i el de George Floyd. Avui els afroamericans no viuen sota l’ombra de les lleis segregacionistes Jim Crow, però la llarga fila màrtirs involuntaris amb capacitat per transformar la història d’Amèrica del Nord segueix augmentant. En una de les cerimònies d’homenatge a George Floyd, el reverend i veterà activista pels drets civils Al Sharpton comparava la mort de Floyd amb la història dels afroamericans: “La història de George Floyd és la història dels negres. Perquè des de fa 401 anys, la raó per la qual mai vam poder ser el que volíem ser, és perquè tenien el seu genoll en el nostre coll!”.

Les revoltes per la mort de Floyd tornen a posar de manifest el rebuig a encaixar a les persones negres a les societats occidentals

Les revoltes tornen a posar de manifest el rebuig a encaixar a les persones negres a les societats occidentals. Aquest és el llegat del segrest dels negres d’Àfrica – esclavitud- i de l’opressió dels africans al seu poble -colonialisme-. El nostre present racista està atestat d’un passat negrer, ja que com apunta el sociòleg Stephen Small, “el racisme a Amèrica del Nord es va desenvolupar amb la presència de les persones negres, al llarg dels segles els americans blancs, deliberadament i directament, van escriure lleis i van fer polítiques contra els negres que eren allí presents. No obstant això, a Europa, el racisme va avançar de manera flagrant amb molt poques persones negres, en forma d’ideologies, d’idees, d’estereotips a partir de les anades i vingudes de les persones blanques europees a Àfrica”.

El racisme és una plaga no erradicada, i correspon recordar que aquesta ideologia segregacionista es va heretar dels europeus meridionals, marins, comerciants i traficants d’esclaus portuguesos i espanyols. Ells van ser els qui van elaborar el patró per a l’estructura que adoptaria l’esclavitud i les actituds segregacionistes a Amèrica de Nord, ja que la seva expansió pel mal anomenat “Nou Món” va suposar la propagació del pensament racista com a subproducte, i no com a causa de la submissió. És a dir, el valor mercantil del negre s’incrementava com més se’l devaluava com a ésser humà. Durant anys, van tractar els negres com a animals. I l’Església Catòlica va participar activament en aquesta desvalorització, perquè va atorgar als cristians el dret a reduir als àrabs, a pagans i altres “infidels” a una servitud hereditària. Després el món acadèmic i científic va prendre partit en aquesta depreciació.

El dolor i el sofriment del negre s’ha reduït a la mínima expressió o s’ha ignorat. Per tant, la seva mort és un assumpte menor

Avui continuem vivint les conseqüències d’aquest desposseïment d’humanitat, ja que en la imaginació popular d’occident s’ha normalitzat els cossos negres com a inferiors, ganduls, infantils i incapaços de valer-se sense el blanc. El dolor i el sofriment del negre s’ha reduït a la mínima expressió o s’ha ignorat. Per tant, la seva mort és un assumpte menor. Els que criden ben alt que “Les vides negres importen”, pretenen acabar amb aquest malson racial. La percepció penalitzadora del negre ha estat institucionalitzada al llarg dels segles amb codis que regien tots els aspectes de la vida negra. Es van instaurar lleis discriminatòries que definien les condicions d’esclavitud i segregació racial en l’imperi colonial francès -Code Noir (1685) -, als Estats Units -Jim Crow (1876-1965) -, a Sudàfrica -Apartheid (1948-1991) -, o les lleis de les Províncies d’Ultramar (1885-1975) dels estats colonitzats. Tot i la fi de la captivitat i de la segregació legislada, aquests preceptes han impregnat la institució imaginària de les societats, generant un racisme institucional endèmic.

Els segles d’opressió i linxaments es corresponen amb rebel·lions i lluites abolicionistes, amb organitzacions polítiques, agrupacions universitàries i socials, amb el Renaixement de Harlem, el moviment pels Drets Civils o els Black Panthers i innombrables iniciatives culturals: diaris, revistes, literatura, poesia, art, música i més música … Des dels anys setanta el carrer i l’acadèmia es conjuren per generar una poderosa gnoseologia al voltant del negre afroamericà i contra el racisme. Tot aquest pensament és el que conforma l’ADN de molts dels moviments que durant aquests dies alcen el puny com a gest unitat, força i desafiament.

El Panafricanisme, llavor de les lluites d’alliberament africanes, segueix sent la inspiració de molts líders negres

Els afroamericans van estar a l’avantguarda del pensament negre, i el que es gesta dins les seves fronteres suscita vehemència arreu del món negre. No obstant això, les fletxes van en múltiples direccions i al llarg de l’Atlàntic negre ressorgeix un submón de les tenebres en el qual el Carib és una peça clau. En els anys vint, el predicador i periodista jamaicà Marcus Garvey va somiar amb la fundació d’un país que reunís tota la gent descendent d’africans. La seva utopia de la nació negra va ser la base del Panafricanisme; el moviment polític, filosòfic i cultural en defensa de la unitat d’Àfrica i els drets de les persones africanes i la diàspora. Potser, enmig d’un món (des)globalitzat i de l’era digital en què vivim, el panafricanisme se’ns presenta com a anacrònic, nostàlgic i una mica masculinitzat. En realitat, ho és, però, és el primer moviment global negre amb idees molt vigents, ja que va ser la llavor per a les independències i les lluites d’alliberament africanes, i segueix sent la inspiració de molts líders negres i la base de la solidaritat negra.

La solidaritat panafricana sorgeix des de la primera independència africana (Ghana, 1957) i s’estén fins a finals dels setanta, ja que el continent i les seves diàspores es van mantenir intel·lectualment connectats enmig de les descolonitzacions i de l’impuls pels drets civils als Estats Units. Iniciatives com el Primer Festival Mundial de les Arts Negres a Dakar (1966), promocionat pel president i poeta senegalès Léopold Sédar Senghor com un espai fundacional on fer valdre la contribució negra al món; o els viatges de Marthin Luther King, Muhammad Ali o Richard Wright a Ghana per intercanviar idees amb el seu president, Kwame Nkrumah, són el paradigma d’aquesta necessitat de pensar conjuntament l’emancipació. Així mateix, durant més de dues dècades, molts afroamericans van mirar al continent en recerca de la llar dels seus avantpassats. Allà es van veure reflectits, i van començar a reivindicar activament la seva pertinença espiritual al Continent Negre. L’excèntric músic de free jazz Sun Ra va viatjar a Egipte el 1971, fascinat per les teories de Cheikh Anta Diop entorn del Kemit, la negritud egípcia. Ra també va ser en recerca de les seves arrels africanes i, igual que molts afroamericans que van emprendre el viatge, tornaria decebut, ja que el que va veure i viure poc tenia a veure amb aquest imaginari romàntic de la Mare Terra.

A Sudàfrica es cometen violacions als cossos negres o moren immigrants africans a la Mediterrània o sota custòdia policial i el món ho silencia

La fi de la solidaritat se superposa amb el miratge de la modernitat incipient i els somnis neoliberals. Les dures condicions a què es van veure sotmesos els països africans des de finals dels setanta, devastats per la crisi del deute i enterrats en els Plans d’Ajust Estructural, trenca amb qualsevol idea de futurs propis. Totes les utopies es van esvair. Per als afroamericans Àfrica deixa de ser la mare Terra i es converteix en un lloc de pobresa. “We are the World” és el paradigma de la nova aprehensió, on Michael Jackson, Lionel Richie i Quincy Jones segellaran el 1985 i des d’USA for Africa (United Support of Artists for Africa), el lloc des del qual es relacionaran els afroamericans amb el continent.

Aquesta nova relació accentua la pluralitat i complexitat de la condició negra, però també les jerarquies, ja que el negre americà segueix pertanyent a un Imperi. En aquest escalafó de la condició negra, el negre africà acostuma a col·locar-se al nivell inferior respecte a l’afroamericà i afrodescendent; els immigrants africans són menysvalorats respecte els afrodescendents europeus, i aquests al seu torn es troben socialment més desproveïts que els afroamericans, els que són més nombrosos i més poderosos. Per això, a Sudàfrica es comenten constants violacions als cossos negres africans i ningú crida; moren immigrants africans a la Mediterrània i ningú crida; desenes de negres moren i pateixen maltractaments cada dia sota custòdia policial a tot el món i el món ho silencia. En qualsevol cas, cada context té les seves particularitats, i seria una equivocació caure en l’estratificació de l’opressió. El substancial és entendre que, fins que no hi hagi igualtat i dignitat, l’emancipació serà inseparable de la condició negra.

Els carrers segueixen plens de reconeixements a negrers, la Llei d’Estrangeria és segregacionista i la pugna contra la negritud és constant

Estem sentint les convulsions d’un món en profunda transformació, amb revoltes als carrers i símbols esclavistes caient com mosques en un acte de reparació pel dany i el sofriment ocasionats. No sembla el moment més propici per als gestos moralistes i declaracions extemporànies, com les que va fer Pedro Sánchez, el president de govern, fa uns dies, quan afirmava que la Constitució espanyola és antiracista. Davant tal proclamació, contrària a qualsevol evidència, només queda preguntar-se en quin moment un dels promotors del racisme mundial ha passat a ser antiracista. Perquè els carrers segueixen plens de reconeixements a negrers, la Llei d’Estrangeria és segregacionista i la pugna contra la negritud és constant.

La rebel·lió ha vingut per quedar-se, estem sent testimonis d’un episodi més de resistència i solidaritat. Perquè Black Lives Matter forma part d’una àmplia genealogia d’emancipació, sosté l’historial de lluita contra la violència policial a les comunitats afroamericanes i l’esforç per la igualtat per a tothom. A més d’un hashtag, #BLM és un segell comunitari que desborda les barreres de gènere i raça. És el millor dels eslògans si bé flota entre la performativitat del superflu i el profund de la transformació. És un moviment hereu del panafricanisme que recupera la solidaritat entre diàspores i el continent sota altres paràmetres més democràtics i igualitaris a través de nous imaginaris culturals, amb la tecnologia i la lluita antiracista ben presents. És una resposta global davant una opressió global. #BLM és com els talkin ‘drums, que servien per comunicar-se entre comunitats africanes, només que els tambors han estat substituïts per mòbils. Queda per veure si tindran capacitat per a alliberar-se del passat i per dur als Estats Units cap a un futur sense “genolls al nostre coll”.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu els podcasts de '5 dies de fúria' i el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida'

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies