Cerca
Opinió

Taxa al carboni: la solució del canvi climàtic

19/02/2017 | 20:00

marxa-barcelona
Un moment de la Marxa Mundial pel Clima, feta a Barcelona el 29 de novembre de 2015 / ARXIU

Els acords de París del 2015 van obrir un període en què els governs dels països signants havien de donar el millor d’ells mateixos per presentar propostes de mitigació i adaptació al canvi climàtic. Un ‘Brexit’ i un Trump després, els que vam ser molt crítics amb l’ambigüitat de l’acord no sembla que tinguem gaires motius per a l’alegria. I, en l’àmbit local, a Catalunya començava la tramitació de la nova llei de canvi climàtic el 2016. El repte serà veure si som capaços de demostrar al món que la societat catalana es preocupa pel futur del planeta.

Tenim l’oportunitat de donar exemple i crear una llei revolucionària des del sempre injuriat sud d’Europa. Per aconseguir això, necessitem que tothom sigui conscient de la importància que té aquesta llei per al nostre futur i per al de les generacions futures. Perquè sembla bastant clar que, sense pressió social, el canvi de model que es requereix no serà possible a la velocitat necessària perquè els efectes del canvi climàtic no siguin devastadors.

Per tant, el primer que hem de fer científics, càrrecs públics i activistes que apostem per un canvi real és divulgació i pedagogia. Queda clar, parlant amb la gent del carrer, que aquesta pedagogia no s’ha fet. La majoria dels ciutadans i ciutadanes de Catalunya no tenen ni idea de quines propostes han fet els diferents partits polítics quan han tingut l’oportunitat de fer esmenes, en part perquè tampoc els grans mitjans de comunicació se n’han fet ressò. I aquest fet no és aïllat: durant els debats per a la presidència dels Estats Units, no es va fer ni una sola pregunta sobre canvi climàtic, i ara ens trobem amb la possibilitat que el país més contaminant de la història surti de l’acord de París. Per tant, si queda alguna esperança de solucionar el problema més greu al qual s’enfronta la humanitat, això passa per tenir una base social informada i conscienciada.

En les esmenes a la nova llei catalana de canvi climàtic, n’hi ha una que destaca per damunt de les altres, per les conseqüències que podria tenir, tant per al medi ambient com per estendre l’exemple dins dels signants de París. Parlem d’un nou impost a les emissions de gasos d’efecte d’hivernacle, en concret al diòxid de carboni (CO2). Per què és necessari aquest impost, es pot preguntar el lector? Per respondre-ho, hem de repassar els antecedents.

D’on venim

El tractat de Kyoto busca fórmules per intentar reduir les emissions de CO2 a l’atmosfera, principals causants de l’efecte d’hivernacle i responsables de l’escalfament global que pateix el planeta. D’aquí va sortir l’actual sistema de “cap and trade”, un sistema de compravenda d’accions o drets d’emissió, on cada dret equival a una tona de CO2 emesa. El règim europeu del comerç de drets d’emissió (EU-ETS) entrà en funcionament l’1 de gener de 2005, centrat en els grans emissors de la UE. A Catalunya hi ha un total de 126 instal·lacions sota el règim EU-ETS, dividides en 3 categories: combustió, generació d’electricitat i indústria. Com s’explica a la pàgina web sobre canvi climàtic de la Generalitat de Catalunya, amb el sistema del 2005, cada instal·lació rebia un nombre finit de drets de forma gratuïta, cosa que permet emetre una determinada quantitat de CO2 sense cost. Les empreses que emeten per sota del seu límit poden vendre els drets romanents a les empreses que superen el llindar d’emissions, és a dir, negoci rodó.

Amb la implementació d’aquest sistema de lliure mercat, la salut del planeta es va convertir en un negoci en què les empreses més poderoses contaminen a un cost econòmic ridícul en comparació del cost ambiental de les seves accions, i algunes fins i tot hi guanyen diners, mentre que les emissions no baixen de forma significativa.

polucio-a-londres-30-novembre-2016_-foto-david-holt
Contaminació de l’aire a Londres el 30 de novembre de 2016 / DAVID HOLT

La situació es va intentar revertir per part de la UE a partir del 2013. El sistema ETS es va reformar lleugerament i un 40% dels drets es va deixar de repartir gratuïtament. Així, ‘a priori’, no semblava un gran canvi per a l’ambició que s’hauria d’haver mostrat. Però el problema més greu del sistema de ‘cap and trade’ és que el mercat s’ha enfonsat des del 2007. Des de llavors, el preu de la tona de CO2 emesa fluctua entre els 5 i els 7 euros. La dada per ella sola no diu res i cal posar-la en context. En aquest sentit, hi ha diferents estudis, fins i tot d’agències americanes com l’EIA (Energy Information Administration) que indiquen que les emissions baixarien de forma significativa si el preu de la tona de CO2 fos entre els 20 i els 30 euros. Preus inferiors, com els actuals, no suposen un cost prou gran a les empreses contaminants perquè es plantegin canviar cap a un model sostenible, no contaminant i basat en energies renovables.

El que sabem segur, els números no enganyen, és que, per deixar un planeta habitable als nostres fills i néts, hauríem d’arribar a una producció neta de zero gasos d’efecte d’hivernacle al voltant del 2050. Això és un fet irrefutable. I també és un fet que haver deixat el nostre futur, per més d’una dècada, en mans d’un sistema de lliure mercat de contaminació no ha ajudat a resoldre el problema. Per tant, no queda altra solució que canviar de sistema. Albert Einstein deia que no pots esperar repetir un experiment, amb les mateixes condicions, i obtenir resultats diferents.

Una simplicitat revolucionària

La proposta de taxar seriosament les emissions no s’ha d’entendre com un atac fonamentalista i no argumentat al capitalisme. Els arguments són clars, la ineficàcia de l’EU-ETS és clara i les conseqüències de no afavorir un canvi, ara mateix, són d’una magnitud que no ens podem ni imaginar (aquest any passat s’ha batut el rècord de fenòmens meteorològics catastròfics i no parem de veure petites illes engolides pels oceans).

Finalment, només queda presentar la taxa al carboni. El concepte és senzill: cada tona de CO2 que s’emet té un cost fixat i superior als 20 euros. Què implicaria això? Doncs que, si les empreses comencen a veure que la seva producció no és rendible perquè contaminen, hauran de buscar un altre model, i només els queda entrar en el joc dels models nets i respectuosos amb el medi. Els diners recaptats amb la taxa han de servir per subvencionar les energies renovables. Però aquesta senzilla taxa es troba amb moltes resistències per ser implementada. Òbviament, els primers a aplicar-la van ser els països escandinaus, però l’entrada en funcionament de l’EU-ETS va frenar l’expansió d’aquest tipus de taxes.

Això no és un invent revolucionari: la taxa fa temps que es coneix, i, si s’estudia amb profunditat, pot ser molt útil per liderar la necessària transició energètica. A més, és temporal: un cop no hi hagi emissions, la taxa desapareix per ella sola. L’únic que ens queda, com a societat, si realment ens prenem el canvi climàtic de forma seriosa, és pressionar perquè entri en vigor. La CUP, CSQEP i el PSC l’han proposat com a esmena a la nova llei de canvi climàtic. Qui s’hi oposa? Els de sempre, els diners i els seus amics. Anem tard, no tenim temps i, si seguim per la via del negacionisme i de la inacció, el canvi climàtic pot esdevenir irreversible la pròxima dècada. La taxa no és una utopia inabastable: si volem, podem implementar-la i transitar cap a una nova era neutra en carboni.

Salvador Lladó Fernández és doctor en microbiologia ambiental i biotecnologia per la Universitat de Barcelona.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' (2024) i un pack de productes de marxandatge

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies