Crític Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

Deu sèries de denúncia social que has de veure aquest 2023

Totes destaquen per la seva voluntat de fomentar una mirada crítica en l'audiència

21/12/2022 | 06:00

El crític de sèries Toni de la Torre tria les millors sèries amb esperit crític estrenades recentment per mirar abans d’acabar l’any. Són sèries en què es tracta de temes com ara el control que exerceixen les grans corporacions sobre els treballadors, la impunitat dels dirigents polítics amb poder o la corrupció policial. A més d’estar ben fetes, destaquen per la seva vocació de denúncia i la voluntat de fomentar una mirada crítica en l’audiència.

1. ‘The White Lotus’, el retrat àcid sobre el poder del privilegi

Semblava que la primera era insuperable, però la segona temporada de The White Lotus ha estat encara més brillant i més incisiva retratant el poder que dona el privilegi (el privilegi de tenir molts diners o de tenir un lloc de treball que et posa per sobre dels altres) i com les persones que el tenen el fan servir, de manera intencionada o no, per aconseguir el que volen. El personatge que millor sintetitza aquesta idea és la dona rica que interpreta Jennifer Coolidge i que és l’únic que han mantingut, encertadament, en la nova temporada: una dona que només pensa en ella mateixa i que fa anar la seva assistent d’un lloc a un altre, a mercè d’una inestabilitat emocional constant. Dona per fet que ha de ser per a ella com i quan ella ho vulgui, i no té la sensació d’estar sent autoritària, sinó que és natural que en pugui disposar així.

Aquest és només un d’una galeria de personatges que, de diverses maneres i amb diferent mesura, exploten el seu privilegi. N’hi ha que ho fan obertament i n’hi ha que pretenen fer-ho i, a més, sentir-se que són bones persones. I, encara que la sèrie és coneguda pels seus personatges rics, no tots ho són. El privilegi també pot ser relativament petit, però ser utilitzat amb la mateixa intensitat, com és el cas de la directora de l’hotel, que fa servir la seva posició per mirar de fer avançar els seus desitjos secrets. Aquests desitjos, molt sovint relacionats amb el sexe, però també amb enveges i insatisfaccions més profundes, guien la majoria de personatges, que tenen en comú el fet de sentir-se miserables malgrat l’entorn idíl·lic en què es troben. The White Lotus acaba sent un fresc sensacional, de vegades depriment, de vegades divertit, però sempre àcid, sobre com el privilegi treu el pitjor de l’ésser humà.

Plataforma: HBO Max.

2. ‘Severance’ i el control que exerceixen les grans corporacions

Diuen que, quan passes un mal moment, és una bona idea centrar-se en la feina. Això és exactament el que fa el protagonista de Severance, que accepta treballar per a una empresa que aplica una tecnologia innovadora que opera en el cervell dels treballadors, de manera que aquests no tenen cap record de la seva vida personal mentre són a la feina ni a l’inrevés. Aquesta tecnologia es presenta com una idea perfecta per aconseguir treballadors que estan completament centrats en la seva feina, de manera que la seva vida personal no tenen cap incidència en el seu rendiment. Per contra, tampoc no s’emporten les preocupacions de la feina a casa. Sembla una idea magnífica, oi que sí? En realitat, és un malson terrorífic.

La implantació d’aquesta idea divideix els treballadors en dues identitats diferents. No només s’exigeix als treballadors que renunciïn a la vida privada, sinó que, mentre estan treballant, aquesta vida privada no existeix. Com que no saben res l’una de l’altra, la identitat que treballa a l’empresa està completament subjecta a la corporació i a uns mètodes de treball que són completament opacs: la feina està dividida de manera que ningú no sap ben bé què estan fent. Si no saps què fas, no te’n pots sentir responsable. I, si ho sospitessin, tampoc no es podrien endur la sospita a casa. Severance és una metàfora sobre el desig de control de les grans corporacions sobre els seus treballadors. Encara que sigui un escenari exagerat i molt Black Mirror, la sèrie està parlant de l’opacitat de les grans empreses i de les condicions laborals que converteixen el treballador en una peça funcional en un engranatge que no el té en compte. Severance és una adaptació als temps actuals dels Temps moderns de Chaplin; però, en comptes d’una fàbrica, hi tenim unes oficines pulcres de parets blanques, una estètica que en principi volen que sigui sinònim de confort i d’ordre, però que en realitat ens hauria de provocar calfreds.

Plataforma: Apple TV+.

3. ‘We Own This City’, el sistema darrere de la brutalitat policial

David Simon ha tornat a Baltimore, la ciutat que durant anys va radiografiar a The Wire, una de les poques sèries que realment mereixen el qualificatiu d’imprescindible, per tornar a prendre-li el pols. El resultat és una mena d’epíleg de la sèrie original, encara que no hi aparegui cap dels personatges de The Wire (sí que hi repeteixen alguns actors), on trobem un to més decebut i també més enfurismat. Aquest és un David Simon que prem els punys dins de les butxaques de l’abric, que no veu solució a uns problemes endèmics que ja va denunciar fa temps, i a qui els casos de brutalitat policial que han passat als Estats Units en els últims anys li han deixat un pou d’ira i de frustració a la veu que es nota en cada frase que escriu. És possiblement la sèrie que es nota que el toca més de prop de totes les que ha escrit en els últims anys.

We Own This City té com a context, precisament, un d’aquests casos, potser no tan conegut com d’altres: el de Freddie Gray, mort el 2015 mentre estava en custòdia policial. La sèrie col·loca el cas com l’exemple evident de la discriminació racial, dels abusos i de la brutalitat que molts ciutadans experimenten cada dia. I també com un cas dels que marquen una fractura entre la policia i la ciutadania. En comptes d’esmenar la fractura, les autoritats opten per intentar aplacar-la amb més força. I aquí és on entren els policies protagonistes de la història, als quals es permet que siguin expeditius. Una escletxa que ells aprofitaran, a més, per enriquir-se, iniciant una espiral de corrupció en què la minisèrie continua basant-se en els fets documentats al llibre de Justin Fenton. La feina del repartiment, encapçalat per Jon Bernthal, és impecable, però el guió mai no deixa que els agents estiguin sota el focus. David Simon i George Pelecanos, que ha coescrit la minisèrie amb ell, decideixen posar-lo sobre el sistema que els va permetre els seus excessos, tot assenyalant tots i cadascun dels elements i de les persones que van tenir-hi algun paper, tal com correspon a una excel·lent feina de periodisme d’investigació.

Plataforma: HBO Max.

4. ‘Els últims tres dies’, la impunitat dels grans líders internacionals

Una de les grans sorpreses d’aquest any si parlem de les sèries europees és aquesta producció sèrbia sobre la detenció de Slobodan Milošević. Es tracta d’una minisèrie que presenta un dirigent segur de la seva invulnerabilitat que, arribat el moment, es tanca a casa seva com si fos un búnquer, envoltat d’homes armats i de la seva família, mentre a l’exterior els seus seguidors s’acumulen i fan més complicada la situació. Mentrestant, el Govern serbi gestiona la detenció a la força. És la pressió internacional el que els fa avançar. Milošević està acusat de crims contra la humanitat per la política de neteja ètnica que va dur a terme durant la guerra dels Balcans i ha de ser jutjat pel Tribunal Penal Internacional per a l’Antiga Iugoslàvia, però ningú no vol responsabilitzar-se realment d’una detenció que no té beneficis polítics.

La minisèrie oscil·la entre la tensió en l’ambient a la casa de Milošević, on es palpa que la situació ha arribat en un extrem on podria passar qualsevol cosa, i el laberint burocràtic de la detenció, que facilita la posició inactiva del Govern, i que té un punt absurd, que fins i tot pot ser humorístic, si no fos perquè no deixa de ser una conseqüència de la impunitat que envolta el protagonista. Una impunitat que fa que se senti tranquil, malgrat la situació, i que, més enllà del cas concret, és extrapolable a altres situacions i altres dirigents polítics veterans, que sembla que no puguin caure de cap de les maneres possibles. En part, la clau és l’acceptació per part de la societat d’aquest estatus d’invulnerabilitat que és el que permet, al seu torn, que hagin pogut cometre crims atroços, tant en el cas que ens ocupa com en d’altres.

Plataforma: Filmin (minisèrie).

5. ‘La lliçó’, un debat públic que es descontrola

La discussió a l’aula entre un professor i una alumna, que debaten sobre discriminació, va pujant de to fins que tots dos perden el control de maneres diferents. Aquest és el punt de la sèrie israeliana La lliçó, que a partir d’aquí explora les conseqüències d’aquesta discussió, que aniran molt més enllà del marc escolar i tindran conseqüències greus quan el debat esdevingui públic. Aquesta idea serveix a la sèrie per parlar sobre com discutim sobre temes complexos i sobre com, actualment, sovint es cau en la simplificació, l’agressivitat i l’enfrontament entre dos bàndols a l’hora de parlar sobre qualsevol tema. És una discussió entre una alumna i un professor on també es barrejaran dos factors com les xarxes socials i la televisió: tots dos, amb conseqüències incendiàries, i tots dos, mitjans habituals dels debats públics actuals.

Com a retrat de com gestionem les discussions públiques, La lliçó és impecable i dona molt de material per reflexionar. El fet que la intenció del professor fos la d’educar, tot desactivant a l’aula una sèrie d’idees de l’alumna que són xenòfobes i de caràcter discriminatori, ajuda a aquesta reflexió, ja que no semblen discursos que es puguin aturar enlloc: ni a l’institut, ni a les xarxes socials, ni als mitjans. L’altre tema de què tracta la sèrie és el conflicte araboisraelià, i aquí és on més es nota que la sèrie és israeliana, perquè, encara que la sèrie advoca per la reconciliació i deixa clar que els personatges que odien els palestins s’equivoquen, també ho és que el punt de vista dels palestins és absent a la sèrie. Tenint present això, La lliçó és una sèrie del tot recomanable, ben ancorada, a més, en unes interpretacions que són molt creïbles.

Plataforma: Filmin.

6. ‘Mike’, els perills de triar la icona equivocada

Aquesta biografia del boxejador Mike Tyson passa una gran part dels episodis fent que l’audiència connecti i empatitzi amb el personatge, a qui presenta com una persona mancada d’afecte que va créixer en un barri difícil i que, de petit, era un nen molt sensible, tractat amb fredor per la seva mare i víctima de bullying per part d’altres nois més grans. El seu camí sembla predestinat i, de fet, ja a l’adolescència va acabar a la presó. És allà quan la boxa entra a la seva vida i la canvia, però no sense que la necessitat de ser estimat (pel seu entrenador, pel públic…) continuï viva. L’actor Trevante Rhodes clava el paper i la minisèrie redueix al mínim les escenes de boxa per indicar que, en realitat el que interessa és la persona rere l’esportista.

I aleshores, quan té l’audiència a favor de Mike Tyson, arriba l’episodi decisiu, en què ell deixa d’explicar la seva història i qui guia el relat és Desirée Washington, una jove de 18 anys a qui Mike Tyson va violar. És aquí quan la sèrie mostra la seva intenció, que és recordar-nos que és possible ser un individu vomitiu i al mateix temps tenir ferides emocionals profundes, i que la condició, en aquells moments, de la carrera de Mike Tyson com a estrella de l’esport i com a icona afroamericana que va assolir un gran reconeixement, el va fer sentir capaç de fer qualsevol cosa i, alhora, el va protegir, fins i tot quan es va saber la veritat, ja que molta gent, mitjans inclosos, van considerar més vàlida la seva versió i van dubtar de la de la víctima. Potser hauríem de ser més curosos a l’hora de triar les nostres icones, sembla dir-nos la minisèrie. El fet que els guionistes siguin prou valents per donar veu a Desirée Washington en aquest episodi crucial és probablement el motiu pel qual Mike Tyson s’ha manifestat en contra de la minisèrie. És també el motiu pel qual la minisèrie mereix ser en aquesta llista.

Plataforma: Disney+.

7. ‘Dahmer’, no totes les víctimes són iguals

En l’allau actual de sèries sobre crims i assassins en sèrie, sovint és difícil identificar quan hi ha un motiu que guia la història o quan simplement ens estem rebolcant en l’escabrositat i la morbositat d’uns actes execrables. Les sèries modernes, tant true crime com sèries de ficció, han tingut sovint problemes per no caure en la fascinació pel mal. Sovint la clau és evitar a tot preu provocar aquesta atracció i fer que la història dels assassinats serveixi per a alguna cosa més: que sigui un vehicle per denunciar els elements que han fet possible el crim. Aquesta idea era la base de Mindhunter, especialment a la segona temporada, i això és també el que hi ha al darrere de Dahmer, la nova sèrie de Ryan Murphy i d’Ian Brennan, centrada en Jeffrey Dahmer, també conegut com “el monstre de Milwaukee”. Tenint en compte tot el que el personatge arribava a fer a les seves víctimes, seria fàcil que la sèrie es limités a esgarrifar.

Però els guionistes volen explicar molt més i opten per mostrar que, en gran part, si Jeffrey Dahmer va aconseguir acumular una llista de víctimes tan llarga i passar desapercebut durant tant de temps, és perquè triava unes víctimes molt concretes: homes gais, sovint negres i de barris empobrits. Dit d’una altra manera, víctimes a les quals els agents de policia que van tenir l’oportunitat de veure el que estava passant, no donaven gens d’importància, malgrat les trucades insistents d’una veïna de l’assassí i fins i tot la denúncia d’una víctima que va aconseguir escapar-se’n. No totes les víctimes són iguals, ens diu la sèrie insistentment. Si en algun moment la sèrie es fa repetitiva (el modus operandi del personatge es va repetint una vegada rere l’altra), és perquè veiem com Jeffrey Dahmer va poder continuar repetint el seu cicle ritual sense ser un depredador particularment intel·ligent o sagaç, sinó simplement perquè sabia a qui podia atacar.

Plataforma: Netflix.

8. ‘Esterno Notte’, homenatge a un polític partidari de l’entesa

Des de la primera escena, queda clar que Esterno Notte (‘Exterior nit’) serà valenta: un Aldo Moro en un estat molt fràgil mira la càmera mentre la seva veu en off agraeix als seus segrestadors, l’organització armada Brigades Roges, que l’hagin alliberat i tot seguit afirma que, atès el que ha passat, no vol continuar vinculat al seu partit, la Democràcia Cristiana Italiana. Tots sabem que això no va passar, però és una manera molt eficaç de la sèrie per obrir una porta íntima als pensaments del polític italià, que en realitat va ser assassinat pels seus segrestadors.

A partir d’aquí, la sèrie tira enrere en el temps i comença a explicar la història des del principi, posant l’espectador en context, que és la voluntat d’Aldo Moro, en aquell moment president del seu partit, d’apropar-se al Partit Comunista, buscant un pacte d’unitat nacional i advocant pel diàleg i per l’entesa, malgrat la tensió al carrer dels anys de plom de la Itàlia dels anys setanta. Aquesta voluntat era malvista pels membres del seu propi partit i per l’oposició, que construïa discursos incendiaris contra els manifestants comunistes. Tampoc no agradava entre els mateixos comunistes i, sobretot, no agradava als serveis d’intel·ligència dels Estats Units.

La sèrie segueix Aldo Moro en el seu dia a dia des del moment en què anuncia aquesta voluntat i mostra la tranquil·litat i el sentit comú amb què el primer ministre italià intentava mantenir a ratlla una situació política convulsa, d’alta intensitat. És un retrat proper i sensible que mostra el caràcter humanista d’un personatge que el director de la sèrie, Marco Bellocchio, ja havia tractat anteriorment (a la pel·lícula Bon dia, nit, del 2003). Les escenes familiars del primer ministre són d’un costumisme entranyable que contrasten amb la tensió que es respira a l’esfera pública. Esterno Notte avança per la cronologia de la història, tot prenent-se, en alguns moments, certes llibertats per fer un homenatge a allò que Aldo Moro representava, que era el contrari de la confrontació i de la violència que va posar fi a la seva vida.

Plataforma: Filmin.

9. ‘Mo’, l’odissea d’aconseguir papers

Si us agraden les comèdies d’autor, segurament ja teníeu controlada la sèrie Mo pel simple fet que el seu protagonista és Mo Amer, un comediant que havia aparegut com a secundari a la sèrie Ramy (si us agraden les comèdies d’autor i no coneixeu Ramy, aleshores segurament hauríeu de començar per aquí). En la seva primera sèrie en solitari, Mo presenta una sèrie d’estil similar: una comèdia sobre el dia a dia d’una versió ficcionada de si mateix, amb l’afegit que ell és un refugiat palestí vivint a Houston i que, per tant, viu immers en un xoc cultural ple de contradiccions: va arribar al país quan només era un nen i una part de la seva cultura és molt nord-americana (per exemple, li agrada molt escoltar música rap), però alhora preserva una part de la seva cultura com a palestí.

Si això no fos suficient, en Mo no és en realitat de cap lloc, perquè no té papers per sentir-se ciutadà nord-americà de ple dret. Aquesta condició impacta tota la seva vida. Per començar, es dedica a vendre productes d’imitació que porta al maleter del cotxe, ja que no té papers per aconseguir una feina normal com la que la seva família voldria per a ell. Obtenir els papers és una trama central de la primera temporada de la sèrie i es tracta amb molt d’humor (al capdavall, és una comèdia), però al mateix temps denuncia l’odissea que és aconseguir ser ciutadà als Estats Units malgrat que hi ha crescut, literalment, com a refugiat. La sèrie sap explorar molt bé la necessitat emocional de sentir-se arrelat i al mateix temps retratar les traves administratives amb què es troben moltes persones amb aquest problema diàriament i que provoca inseguretat i posa un sostre al seu estatus socioeconòmic.

Plataforma: Netflix.

10. ‘The Playlist’, Spotify contra els músics

Fer biografies d’emprenedors del món de la tecnologia ha estat una de les tendències més notables dels últims anys en el món de les sèries, i sovint implica centrar-se en el seu caràcter egòlatra i marcat per una ambició sense límit. Se centren, doncs, en la persona, i no tant en el sistema. Una de les virtuts de la sèrie sueca The Playlist és exactament aquesta: que té una visió àmplia, i que, si bé és cert que comença sent una biografia de Daniel Ek, el fundador de Spotify, i el seu desig per revolucionar la indústria de la música amb un servei per escoltar música a demanda, el seu punt de vista aviat es contrasta amb d’altres que permeten obrir el retrat, posar-lo en dubte, i donar una visió de la indústria més àmplia i complexa.

De fet, es diu The Playlist perquè cada episodi presenta un punt de vista i un tema diferent, tots relacionats amb la indústria musical: al primer, la veu és la del fundador de Spotify; al segon és la de l’inversor que va donar suport econòmic a la idea; al tercer, la dels programadors que la van fer possible; al quart, la dels advocats de l’empresa, que van procurar que el projecte no sortís dels marcs legals vigents; al cinquè, la de la indústria discogràfica que primer va rebutjar, però després va acceptar l’existència de Spotify, imposant com a condició uns marges de beneficis draconians, i, finalment, la dels músics, que passen de creure que aquesta revolució els pot ajudar a adonar-se’n que el model de negoci de Spotify els continua mantenint (la majoria) en la precarietat.

D’aquesta manera, The Playlist aconsegueix fer un retrat complex del fenomen de Spotify que no assenyala (només el fundador), sinó que argumenta que és el sistema previ el que aboca les suposades revolucions tecnològiques a acabar adoptant els mètodes d’explotació de sempre i que, per tant, sovint, de revolució, no en tenen res en el sentit social del terme. Encara que no sigui ben bé una sèrie que expliqui fets reals (s’hi barregen personatges i fets ficticis, com el de la cantautora de l’últim episodi de la sèrie, a través de la qual s’explica el punt de vista dels artistes), sí que és una sèrie rigorosa i exhaustiva a l’hora d’explicar tots els elements que conflueixen en la creació i l’èxit d’una empresa com Spotify, tot fent reflexionar els usuaris del servei sobre el que hi ha al darrere una aplicació que molts fem servir diàriament.

Plataforma: Netflix.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

Quan poses diners a CRÍTIC, passen coses

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu les dues últimes revistes publicades i un pack de marxandatge.

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies