09/02/2023 | 06:00
Les sèries de gènere negre han estat tendència en els últims anys. Sovint es presenten com un trencaclosques amb un crim per resoldre i un policia que en el procés de la investigació moltes vegades destapa temes de denúncia social, parlant de temes com el feminisme o el racisme i fent un retrat de les ombres de la societat del benestar. El crític de sèries Toni de la Torre tria les millors sèries criminals i policíaques amb esperit crític dels últims anys, tot aprofitant la celebració del festival BCNegra.
‘Happy Valley’
Amb l’irònic títol de Happy Valley, aquesta sèrie que ha acabat recentment amb la seva tercera temporada, ha estat una de les millors sèries policíaques dels últims anys. I també una sèrie que ha explorat tenaçment la violència del patriarcat en forma de casos criminals, començant pel que afecta directament la protagonista, la sergenta Catherine Cawood. La seva filla va ser violada amb només 17 anys per un individu anomenat Tommy Lee Royce. Un any després, la filla se suïcida i deixa Catherine a càrrec del seu net, producte de la violació. La sèrie comença quan Tommy Lee Royce surt de la presó i continua sent un violador. El personatge esdevé la nèmesi principal de la protagonista, una figura que plana per tota la sèrie, tant quan hi és com quan no hi és, tant quan és a la presó com quan està en llibertat.
Perquè, més que un home, Tommy Lee Royce és una idea: representa la violència masclista que es repeteix una vegada i una altra en una societat misògina que fa possible l’existència d’individus com ell, on a les dones no els queda cap altra posició que la vulnerabilitat. La sèrie explora aquestes idees a través d’altres personatges masculins, però és fonamentalment a través de Tommy Lee Royce que s’expressa la impotència de no poder aturar la violència contra les dones i la por que aquestes dinàmiques siguin absorbides per les noves generacions (una de les trames més importants de la sèrie són els esforços de Catherine per mantenir el seu net lluny del seu pare). El personatge, interpretat per una fantàstica Sarah Lancashire, està lluitant contra tot un sistema de perpetuació de la violència que pateixen les dones. És una sèrie policíaca excel·lent i també una sèrie sobre una dona que intenta dir prou.
Plataforma: Movistar+.
‘La infàmia’
Moltes sèries criminals es basen en casos reals, cosa que les fa encara més esfereïdores alhora que reforça el component de denúncia social, ja que sovint s’hi assenyalen les mancances d’un sistema que podria haver fet molt més del que va fer per les víctimes. El cas de la minisèrie La infàmia és flagrant i no apta per a tots els estómacs. Explica la història de tres adolescents de 12, 14 i 16 anys que van ser víctimes d’una xarxa d’explotació sexual de menors d’edat que operava a Rochdale, al Regne Unit. La sèrie ha de ser forçosament crua explicant l’horror pel qual passaven les víctimes, però posa sobretot l’èmfasi en el fet que les tres adolescents van intentar buscar ajuda, però ningú no en va fer cas, ni treballadors socials ni policia, perquè van considerar que el seu testimoni no era fiable.
Una treballadora de la Seguretat Social, que a la minisèrie interpreta Maxine Peake, va alertar dels patrons d’abús sexuals que estava detectant entre les adolescents que atenia, però no se’n va fer cas. D’aquesta manera va ser el mateix sistema el que va ser còmplice per negligència de les activitats d’una xarxa d’explotació sexual que buscava adolescents amb contextos familiars difícils, més vulnerables. El funcionament de la xarxa era tan pervers que fins i tot tenien adolescents que havien convertit en reclutadores d’altres adolescents i preadolescents. Quan el cas es va tancar, es van identificar 47 víctimes, totes menors d’edat, i diversos casos de violació múltiple, amb fins a 20 homes participant en l’agressió.
Plataforma: Filmin.
‘Forbrydelsen’
Les sèries escandinaves s’han convertit en l’última dècada en la referència si parlem del gènere criminal. Tota aquesta nova onada de sèries té l’origen i el seu màxim referent en la sèrie danesa Forbrydelsen (The Killing), que va crear el motlle que moltes imitarien després, agafant-ne més o menys elements: un crim esgarrifós porta els detectius protagonistes a investigar i desenterrar els secrets d’una comunitat de personatges, i descobrir els secrets que amaguen persones aparentment normals, i també les mancances d’una societat del benestar que és lluny de ser ideal i on normalment s’exploren temes com la corrupció política i la desigualtat social. Si us sona, és perquè probablement heu vist alguna de les moltes sèries que han seguit el camí marcat per Forbrydelsen, que en el seu moment va ser un fenomen.
Si en el seu moment no la vau mirar, em sap greu dir-vos que actualment no és en cap plataforma (sí que la trobareu a la secció de DVD de moltes biblioteques públiques). Val la pena fer l’esforç i descobrir com el guionista Soren Sveistrup va saber agafar el mateix punt de partida de Twin Peaks però portant-lo al terreny de la tradició del gènere negre nòrdic. Així a través de la troballa del cadàver de Nanna Birk Larsen (l’equivalent de Laura Palmer), a Forbrydelsen s’explora la cara fosca d’una comunitat, a mig camí entre el dol i la necessitat d’amagar secrets que no han de veure llum. L’èxit de Forbrydelsen va fer que se’n fes un remake nord-americà, The Killing. Entre les sèries similars, la més recomanable és la suecodanesa Bron/Broen, que malauradament tampoc no és en cap plataforma.
Plataforma: Actualment, cap.
‘The Fall’
És una sèrie criminal que divideix la seva narrativa entre dos personatges: un assassí en sèrie que mata només dones i una detectiva a qui criden específicament per ajudar en aquest cas. Està explicada de forma dual: contraposa sovint els dos personatges, tot creant un efecte que fa que els tinguem tots dos presents contínuament. Això fa que The Fall generi una tensió intensa basada en els moviments del perseguidor i del perseguit. Ell està interpretat per Jamie Dornan, i ella, per Gillian Anderson. I és sobretot el personatge d’ella, la detectiva Stella Gibson, el que fa que aquesta sèrie mereixi un lloc en aquesta tria. Com a personatge femení en una sèrie criminal trenca amb molts patrons que són habituals en altres sèries (no ha de discutir amb ningú la seva autoritat, ni pateix conciliant la feina a la policia amb les responsabilitats familiars, per exemple, dos elements molt comuns en personatges similars).
Però és sobretot la seva visió del món i de la seva feina el que és incisiu. Una de les escenes que millor la defineixen és una en què demana que no es defineixi la víctima com a “innocent” en un informe, perquè aleshores, si la propera víctima és una prostituta o una dona que sortia de festa, això farà que passi a ser considerada culpable. El seu punt de vista, el seu feminisme, apareix a la sèrie de forma explícita a través de comentaris que són directes i contundents, els més contundents que mai ha fet un personatge femení en una sèrie. Però The Fall no fa bandera d’això, ni tampoc intenta relativitzar-los. Només deixa que el personatge s’expressi tal com és, sense traves, i remarqui que confia molt poc en un món on el poder està en mans dels homes. Potser no és realista que ho pugui fer, però l’efecte que produeix és alliberador.
Plataforma: Netflix.
‘Wasteland’
En les sèries criminals, però, no tot és trobar un cadàver. La desaparició d’un personatge és un altre recurs que el gènere també utilitza sovint perquè també té associada una investigació. En el cas de la sèrie txeca Wasteland (títol original: Pustina), desapareix la filla adolescent de l’alcaldessa d’un petit poble castigat per la crisi econòmica on una empresa minera s’està aprofitant de la situació difícil per la qual passen molts dels veïns per fer-los ofertes econòmiques per quedar-se els seus terrenys. Imagineu una situació semblant a la d’Alcarràs, però en un poble gris i en un estat de decadència que és visible en l’estat dels edificis i que queda accentuat per uns paisatges emboirats que provoquen una atmosfera sufocant.
La proposta econòmica d’aquesta empresa minera divideix els habitants del poble, i l’alcaldessa forma part dels partidaris de resistir i no vendre per no perdre el lloc que consideren casa seva. És per això que la desaparició de la seva filla sembla relacionada directament amb el seu paper en aquest assumpte. Hi ha molts personatges que poden tenir interès a fer callar l’alcaldessa, de manera que com a sèrie criminal compleix aquella màxima que pràcticament tots els personatges podrien ser sospitosos. A mesura que la minisèrie avança, es van destapant capes i capes d’intriga i secrets amagats, d’una manera semblant a Mare of Easttown. Però, si a la minisèrie protagonitzada per Kate Winslet la situació econòmica desesperada del poble és un teló de fons, aquí és on es posa tot el focus.
Plataforma: HBO Max.
‘Seven Seconds’
La guionista Veena Sud, responsable de The Killing (el remake nord-americà de Forbrydelsen, esmentada més amunt), va fer després una altra sèrie que mantenia un estil similar, fins i tot més cru i tot, que malauradament va passar desapercebuda: a Seven Seconds va fer servir el gènere criminal per parlar sobre racisme i brutalitat policial als Estats Units en un moment en què el tema no era tan habitual a la televisió. La història arrenca amb l’atropellament d’un adolescent afroamericà i la decisió del policia que condueix i dels seus companys de deixar-lo morir i encobrir el que ha passat, fent que l’espectador senti la necessitat immediata que se sàpiga la veritat i es faci justícia. Quedem a les mans d’una fiscal que busca redimir-se d’errors del passat i d’un detectiu d’afers interns recentment divorciat per resoldre el cas.
A diferència d’altres sèries semblants, Seven Seconds no converteix la víctima en un vehicle per posar en marxa la història, sinó que la fa omnipresent a través de la trama de la seva mare, interpretada per Regina King (que fa el millor paper de la sèrie). El seu dolor ens recorda constantment el que han fet els policies, dels quals es mostra també el punt de vista, però sense el risc d’oblidar el que van fer. Com ja passava a The Killing, el pas dels episodis va posant un pes sobre les espatlles de l’espectador, que viu la frustració de la fiscal i del detectiu pel fet de no aconseguir trobar les proves per acusar els policies. Però on la sèrie més creix i el que fa que hagi de ser en aquesta tria és en l’episodi final, on la sèrie connecta aquest cas fictici amb els casos de brutalitat policial a Ferguson, a Chicago i a Baltimore, aixecant un discurs molt potent i cru, que no deixa espai per a l’esperança, sobre el racisme sistèmic als Estats Units i que podria connectar perfectament amb la recent We Own This City, de David Simon i Ed Burns.
Plataforma: Netflix.
‘When They See Us’
El gènere criminal en la seva vessant judicial també té sèries on la denúncia és la raó de ser principal. Una bona representant és When They See Us, que va presentar la història real de cinc adolescents que van ser detinguts i acusats d’haver violat una dona a Central Park, a Nova York, l’any 1989. Cinc adolescents del barri de Harlem, per ser exactes. Negres i llatins. Des de l’inici queda clar que aquest tret marca completament la seva història, perquè no són tractats com a individus per la policia, sinó com a representants d’un col·lectiu sobre el qual les autoritats que els envolten tenen una idea molt exacta. La fiscal, interpretada per Felicity Huffman, fa el que faci falta per doblegar els nois a través d’interrogatoris i fer que el seu testimoni acabi validant la versió de la història que és la que ella busca per condemnar-los.
Un dels aspectes més interessants de When They See Us és com treballa la mirada d’aquests adolescents i dels seus pares sobre com veuen l’autoritat: com algú que et fa sentir vulnerable, que et mira amb menyspreu, que pot fer amb tu el que vulgui. La minisèrie busca donar a conèixer aquesta història a un públic ampli i generar indignació entre l’audiència. Però la seva creadora, Ana DuVernay, s’ocupa que aquesta indignació no es limiti a aquest cas concret, sinó que presenta la història d’aquests nois i el tracte que van rebre com a representativa del racisme institucional i de les falles del sistema que van més enllà d’aquest cas concret.
Plataforma: Netflix.
‘Unbelievable’
Unbelievable és una altra minisèrie basada en un cas real que podríem qualificar de l’equivalent de When They See Us de l’era del moviment Me Too. Explica la història d’una jove de només 18 anys que va denunciar a la policia que l’havien violat. Els agents van dubtar d’ella des del principi i no només no se la van creure, sinó que la van acusar de mentir i la van pressionar perquè es retractés del seu testimoni. Convençuts que estava mentint per cridar l’atenció, va ser així violentada també pel sistema policial. El fet d’haver estat acusada d’haver-se inventat una violació també va tenir un impacte directe en el seu entorn i va ser estigmatitzada. Per descomptat, de retruc, el violador va continuar en llibertat.
En paral·lel a la història de Marie, la minisèrie també segueix dues detectives de ciutats diferents que estan investigant les similituds entre diverses violacions, i arriben a la conclusió que possiblement totes tenen el mateix perpetrador. Unbelievable és minuciosa seguint la feina de les detectives, interpretades per Toni Collette i Merritt Wever, i s’estructura com una sèrie criminal on cada nova pista porta a tancar el cercle al voltant del violador. Al mateix temps, aquesta història també repercuteix en la gravetat de la negligència en el cas de Marie i assenyala la misogínia dels dos policies com a causa principal per dubtar de la víctima i menystenir-la. Malauradament es tracta d’un tema que encara continua vigent.
Plataforma: Netflix.
‘Laëtitia’
Laëtitia podria ser, d’entrada, l’enèsima minisèrie d’aquesta selecció sobre el cas real d’una dona que és víctima de la violència d’un home. Però el que separa aquesta producció francesa de tota la resta és que no tracta del cas de Laëtitia com l’únic episodi de violència que va patir, sinó com l’últim, el definitiu, el que va posar fi a la seva vida amb només 18 anys. Abans n’hi havia hagut més. Així, explica tot el masclisme que la víctima va patir des que era una nena fins que es va fer adolescent i finalment en ser assassinada, quan tot just havia posat un peu en la vida adulta. En fer aquesta mirada cap enrere, el creador de la minisèrie, Jean-Xavier de Lestrade (conegut pel fet de ser el creador de The Staircase), vincula un crim que va impactar els francesos pel seu sadisme (abans de matar-la, l’assassí la va drogar, violar i esquarterar) amb altres formes de violència comunes en la vida de qualsevol dona.
Amb aquest plantejament, aconsegueix dues coses poc comunes en el gènere criminal: que coneguem bé la víctima i que no sigui només el cadàver que obre la investigació, i establir un lligam entre la violència excepcional del crim i la violència quotidiana, ja que totes dues formes d’agressió formen part del mateix context social i cultural que les fa possibles. Alhora, també explora l’ús polític del cas que va fer l’aleshores president Nicolas Sarkozy, que va instrumentalitzar la ira col·lectiva que va provocar aquest cas per fer campanya, reclamar un enduriment de la llei i atacar els jutges. La minisèrie es basa en l’assaig que va fer del cas l’escriptor Ivan Jablonka, i que en el seu moment va publicar Anagrama en castellà, la lectura del qual us recomano si, en acabar la minisèrie, voleu aprofundir en les qüestions que desplega.
Plataforma: Filmin.
‘True Detective’
Deixo per al final la més coneguda de les sèries d’aquesta llista, amb l’avís que, si no l’heu vist, és millor que no continueu llegint aquest text, perquè, per argumentar els motius per incloure-la-hi, hauré de fer espòilers. I és que, encara que True Detective va ser un èxit (em refereixo a la primera temporada, que al meu parer és l’única que val realment la pena), sovint no se la relaciona amb les sèries de gènere criminal. El motiu, sospito, és pels elements fantàstics que impregnen tota la investigació dels detectius Rust i Marty en un cas en què abunden els elements relacionats amb rituals satànics i les referències a l’ocultisme. La sèrie permet deliberadament a l’espectador pensar que potser aquest element fantàstic tindrà un paper central en el tram final de la sèrie, introduint mencions a El rei de groc i Carcosa, dos clàssics del gènere de la literatura fantàstica de terror, que van escriure Robert W. Chambers i Ambrose Bierce respectivament (i que estan traduïts al català, publicats per Angle Editorial).
Però, quan la sèrie arriba als seus compassos finals, aquest element fantàstic es dilueix i els culpables dels assassinats acaben sent (ja he avisat que faria espòilers) els membres d’una família molt poderosa que durant anys havien dut a terme rituals en què s’abusava sexualment i s’assassinaven menors d’edat. La família havia aconseguit que la policia no els investigués mai. Per tant, la sèrie acaba posant èmfasi en la impunitat dels poderosos i en la corrupció policial que ajuda a encobrir-los. Per si això no fos suficient, la història està basada en un cas real, el de l’Església d’Hosanna, a Louisiana, on fins a 24 nens van patir abusos sexuals al centre per a la joventut de la congregació. El final de True Detective també acaba sent molt més realista del que és habitual quan el personatge que interpreta Matthew McConaughey diu: “No els hem agafat a tots”, amb referència als implicats en el cas que no han aconseguit atrapar. “I no els agafarem”, diu el personatge que interpreta Woody Harrelson. Que hi hagi culpables que quedin lliures és la sentència final d’una sèrie que no vol endolcir la realitat.
Plataforma: HBO Max.
