Crític Cerca
Opinió
Toni de la Torre

Toni de la Torre

Crític de sèries de televisió

La febre del calamar i el que diu de nosaltres

Voleu parlar de violència? Parlem de l'assetjament escolar o dels abusos sexuals a infants. A diferència de la sèrie, que és una moda efímera, això no hi ha manera d’erradicar-ho

02/11/2021 | 06:00

Foto: NETFLIX

La sèrie El juego del calamar no és la sèrie més interessant estrenada aquest any, però sí que és la sèrie més reveladora, la que més ens ha retratat. El mirall que ens ha posat al davant, no solament la sèrie mateixa, sinó les reaccions que s’han produït al respecte, mereixen una anàlisi detinguda.

Es parla de la febre del calamar, però de fet han estat diverses febres: la primera i més evident, la que es pot comptabilitzar amb xifres, que és la que interessa a Netflix. Segons les dades de la plataforma, 111 milions de persones arreu del món han mirat almenys 2 minuts de la sèrie durant els primers 17 dies. És una xifra que diu molt d’uns temps en què el que és més important en matèria de sèries, però també en molts altres àmbits, és no quedar fora de la conversa, participar del que participa tothom.

En aquest sentit, una sèrie basada en l’impacte com El juego del calamar és perfecta perquè el boca-orella la converteixi en un fenomen i es viralitzi a través de les xarxes socials. Després de mirar el primer episodi, molts van dir: “Has vist això?”, encara trasbalsats per l’impacte. “És una brutalitat. Ho has de mirar”. Aquest efecte no és nou ni en el món de les sèries ni en altres àmbits.

Amb Game of Thrones tenim un cas recent similar: la sèrie tenia èxit, però quan es va convertir en un fenomen va ser a partir d’episodis particularment impactants, a la tercera temporada, com el de la Red Wedding, que també es van viralitzar a les xarxes, amb vídeos de reaccions d’espectadors amb la cara desencaixada, experimentant el xoc del gir de guió sanguinari. I és que, encara que les sèries s’hagin reivindicat en les últimes dues dècades com un mitjà artístic seriós, i que n’hi hagi moltes d’exigents per l’espectador, al final l’èxit massiu, allò amb què ens entusiasmem col·lectivament, és l’impacte que ens assalta.

La segona febre relacionada amb la sèrie ha estat subratllar que és una crítica ferotge al capitalisme

Algú dirà que El juego del calamar és més que això. I és cert. La segona febre relacionada amb la sèrie ha estat subratllar incansablement que és una crítica ferotge al sistema capitalista. Hi ha desenes d’articles que analitzen la sèrie en aquest sentit. Tots tenen raó, per descomptat. Els concursants del joc són persones que viuen en la marginalitat i a qui el sistema no dona una oportunitat. Estan tan desesperats i se senten tan avergonyits per una idea del fracàs pròpia del capitalisme que estan disposats a acceptar tota mena de crueltats per sortir d’allà.

Si els promotors del joc del calamar aconsegueixen el seu propòsit és perquè presenten una sèrie de jocs sàdics com una oportunitat i intenten mantenir la idea d’una (falsa) meritocràcia: si seguiu les normes i jugueu bé, sereu rics i sortireu del pou. És la mateixa idea que el sistema capitalista ens transmet diàriament, que depèn de nosaltres progressar en la vida. O, dit d’una altra manera, que serà culpa nostra no poder sortir de l’estrat social que habitem. Com si no hi hagués múltiples barreres dissenyades perquè no hi hagi vasos comunicants entre classes socials. I venent-nos com a heroi amb aspiracions el self-made man especialment provinent del món de la tecnologia. Tots els Mark Zuckerberg que van començar programant en una habitació i que gràcies a les seves idees visionàries ara toquen el cel del capitalisme.

Però no ens enganyem més del compte: no mirem El juego del calamar perquè sigui una crítica amb el capitalisme, perquè, si fos així, la gran tendència de les sèries actuals serien els drames socials i les sèries de denúncia, que n’hi ha de magnífiques i tenen un seguiment minoritari. La mirem, essencialment, perquè és impactant i volem veure quina serà la salvatjada següent que faran els guionistes. Per això està estructurada com un joc amb diferents nivells. Aquesta mecànica garanteix que pensis que el joc següent potser serà més bèstia que el que has vist i t’encurioseix veure en què consistirà.

Insistir en el vessant analític de la sèrie és avergonyir-nos d’estar gaudint d’un espectacle violent

Insistir en el vessant analític de la sèrie és, en el fons, avergonyir-nos del fet que estem gaudint d’un espectacle essencialment violent. Per cert, aquesta sèrie anticapitalista ha acabat generant 773 milions de dòlars a Netflix i ha augmentat el valor de les accions de la plataforma al mercat. També hem vist com s’ha mercantilitzat ràpidament l’èxit, amb pastisseries que feien les galetes del calamar, disfresses de Halloween, ninots, etc. Un altre reflex que ens retorna, gens agradable.

La tercera febre ha estat la preocupació sobre el fet que hi hagi canalla que pugui estar mirant la sèrie. Aquesta ha estat la febre més intensa de totes, i ha generat debats en programes de tota mena. L’alarmisme ha estat omnipresent en tots aquests debats, basant-se absolutament en cap dada més enllà de declaracions d’alguns mestres i, posteriorment, d’alguns nens entrevistats a peu d’escola. S’ha sobredimensionat de forma evident la qüestió, de la mateixa manera que en el passat s’havia sobredimensionat amb altres fenòmens televisius.

L’únic que revela això és com ens incomoda associar nens i violència. Ells, en canvi, no tenen cap problema a convertir la violència en joc sense que passi res, una cosa que ha passat des de fa generacions. Abans jugaven a cowboys i indis, i darrerament el que es porta és jugar a ninges. Sovint el que veuen a la televisió influencia aquest joc: els westerns en el primer cas, sèries de ninges recents en el segon. Les criatures són perfectament capaces de concebre-ho tot com un joc, precisament perquè són criatures. L’horror de veure jugar al joc del calamar al pati és a la mirada dels adults.

De la preocupació del joc escolar hem passat a la preocupació perquè les criatures accedeixin a la sèrie. Això el 2021, quan totes les plataformes tenen control parental. Hem arribat a un punt en què el Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC) ha sortit al pas recomanant als pares que no posessin El juego del calamar als fills. Sort n’hi ha, perquè estava entre posar-li al meu fill el Mic o El juego del calamar, i, si no arriba a ser pel CAC, no hauria sabut què triar.

Totes les sèries de les plataformes estan degudament senyalitzades amb l’edat recomanada i diverses etiquetes que n’identifiquen el contingut. Si alguna mare o pare decideix posar El juego del calamar amb les criatures potser és que considera que tenen la maduresa suficient per mirar-la. Per què hem de pressuposar que són uns irresponsables i uns inconscients? Traient els progenitors de l’equació, segur que hi ha hagut criatures que l’han mirat d’amagatotis, un altre tema que ha preocupat molt a les tertúlies. I així espero que sigui: els nens tenen curiositat per ficar el nas en el món dels adults.

Potser el que no ens agrada és que el joc dels nens reflecteixi el que fem els adults

Potser és això el que no ens agrada, que el seu joc reflecteixi el que fem. Perquè, si tots els adults estiguéssim llegint Proust, els nens voldrien saber què és això de la magdalena. Però, oi que estem mirant El juego del calamar? No podem esperar que ells facin una altra cosa. Les criatures volen trobar una escletxa per veure què interessa als adults i és natural que intentin endinsar-se en el que perceben com a territori prohibit.

Quan tinguin certa edat, jo fins i tot celebraré que els meus fills intentin mirar el que no toca: em demostrarà que són inquiets. Tots en algun moment vam mirar alguna pel·lícula que no era pertinent per a la nostra edat. Què pot passar? Confiem en ells. Confiem en els valors amb què els hem format. No són tan mal·leables com volem creure. Perquè hi ha qui encara sembla voler fer creure que una sèrie de televisió o un joc convertirà la canalla en individus violents.

L’interès mediàtic per parlar dels nens i El juego del calamar és la quarta i última febre a la qual volia fer referència, perquè realimenta totes les anteriors. És un debat basat en l’alarmisme i, per tant, genera públic fàcilment. Però és un debat superficial que no té intenció d’entrar realment a fons en res, i que, malgrat això, ha durat gairebé dues setmanes. Se n’ha parlat més que de molts altres temes tant o més importants per als infants.

Voleu parlar de violència al pati de les escoles? Parlem-ne. Parlem de l’assetjament escolar, parlem d’aquest mal que persisteix als patis d’escoles i d’instituts i que, a diferència d’El juego del calamar, que és una moda efímera, no hi ha manera d’erradicar-la. I aquí sí que hi ha violència de veritat i criatures que pateixen de veritat. Podem parlar del fet que moltes de les víctimes assenyalen els centres educatius com una part crucial del problema. Podem parlar també d’abusos sexuals a infants. Una de cada cinc criatures és víctima d’abusos, i una part d’aquesta violència, tots en tenim al cap exemples recents, es produeix a les escoles.

I voleu parlar de les sèries que miren els nens? Parlem-ne, també. Parlem del fet que l’oferta de sèries infantils en català a les grans plataformes és quasi inexistent, i que el català està deixant de ser una llengua de joc i, per tant, de comunicació bàsica entre els infants, amb tot el que això implica per al futur de la llengua. Col·loquem realment aquesta qüestió fonamental al centre de l’actualitat. El gran problema d’aquestes febres que alimenten els mitjans en simbiosi amb les xarxes socials és que només generen debats epidèrmics que són substituïts els uns pels altres, desplaçant l’atenció de la societat d’un debat al següent. Avui hem de parlar del calamar i demà de l’acudit d’en Peyu. I, mentrestant, les qüestions importants no les estem abordant com caldria.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En un moment d'emergència ecològica... cal un periodisme d'emergència! Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebreu el Dossier CRÍTIC 'Emergència' i un pack de marxandatge de benvinguda

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies