De ‘Succession’ a ‘The White Lotus’: per què els protagonistes de les sèries són extremament privilegiats

Tenen molts diners i pocs escrúpols. Són els protagonistes de les sèries de televisió més populars actualment. Els personatges privilegiats triomfen a les pantalles a través de sèries com Succession o The White Lotus. Per què ens agraden aquestes sèries? El crític de sèries Toni de la Torre indaga en les possibles causes d’aquesta atracció.

Si no estàs mirant Succession, segur que coneixes algú que la segueix i que te l’ha recomanada amb insistència. La sèrie, que va estrenar el seu últim episodi la setmana passada, és una de les més populars dels últims temps. Paradoxalment, també és una sèrie amb protagonistes tan allunyats com sigui possible de la realitat de la majoria d’espectadors. Dit d’una altra manera: milions de persones de classe mitjana segueixen una sèrie amb protagonistes milionaris que són extremament privilegiats. Per què ho fan? Una possible resposta seria el fet d’entrar a través de la pantalla en un univers que els és inaccessible per veure com funciona, una mena d’efecte The West Wing, però canviant la Casa Blanca per un conglomerat empresarial amb un poder similar, si no superior.

La sèrie permet veure com són, o, més aviat, quina integritat ètica tenen, les persones que prenen decisions que impacten sobre milions de vides arreu del món. Un fet, per cert, que la sèrie s’encarrega de recordar sovint. Un bon exemple és l’episodi de les eleccions als Estats Units que es va emetre fa algunes setmanes. I dic permetre veure com són per no dir confirmar el que ja sospitem: que qui mou els fils no té escrúpols i que si, per mantenir els privilegis o guanyar-ne de nous, han de prendre decisions èticament qüestionables, les prenen sense tenir un gram de remordiments. Els personatges de Succession són obertament execrables i no hi ha hagut ni un sol episodi on qüestionessin seriosament una baula moral on els seus interessos passen per sobre de tot i són suficients per trepitjar tothom.

La indústria de les sèries ja pensa en aquesta mena de personatge com un nou filó per explotar

I Succession no és l’única sèrie amb protagonistes extremament privilegiats. La sèrie The White Lotus també ens va proposar seguir les vacances d’una galeria de personatges que neden en una abundància tan exagerada que és grotesca. Totes dues sèries han estat, a més, molt populars, de manera que la indústria de les sèries ja pensa en aquesta mena de personatge com un nou filó per explotar. De fet, té tot el sentit del món: aquests personatges encaixen a la perfecció amb el model de l’antiheroi que va instaurar The Sopranos i que ha marcat el camí de les sèries de les dues últimes dècades. Tony Soprano, com Logan Roy, era un personatge menyspreable i tenia el seu propi imperi, un imperi criminal.

El punt d’inflexió que va suposar The Sopranos es va produir, en part (no només), perquè el seu protagonista trencava el motlle del que se suposava que havia de ser el protagonista d’una sèrie de televisió. Com a antiheroi, Toni Soprano presentava una sèrie de característiques que el feien un personatge amoral i, per tant, esdevenia incòmode per a l’espectador, provocant-li una contradicció: preocupar-se per l’esdevenir d’un personatge que cometia actes violents i prenia decisions menyspreables. La figura de l’antiheroi va assumir el criminal com el perfil perfecte per col·locar l’espectador en aquest punt incòmode, i després de The Sopranos van venir moltes altres sèries amb criminals de diferents tipus al capdavant, com Breaking Bad.

Fins ara, els criminals havien estat els antiherois per antonomàsia; els rics i privilegiats han ocupat el seu lloc

De fet, l’ascens de Succession coincideix amb el final d’aquesta tendència, que podríem situar amb el final d’Ozark, l’any passat. Durant més de dues dècades, els criminals havien estat els antiherois per antonomàsia de les sèries de televisió. Que els personatges rics i privilegiats hagin ocupat el seu lloc suggereix que són personatges que tenen una presència més marcada en l’imaginari col·lectiu. És el producte dels anys posteriors a la crisi econòmica, que han conduït a una percepció més gran de les desigualtats socials, de casos on s’ha fet evident la impunitat de persones amb poder (Weinstein, Epstein i companyia) i a la visibilització de l’estil de vida excessiu dels més rics a través de les xarxes socials, on projecten vides quotidianes a aspirar. Hi veiem viatges de luxe, estades en hotels de cinc estrelles, àpats en restaurants exclusius…; una galeria d’imatges que transmeten inaccessibilitat.

Personatges tan rics com patètics

Personatges com els de Succession o els de The White Lotus venen a generar un antídot contra l’ostentació pueril del seu poder econòmic, que ve a dir-nos que darrere de la tanca de tons daurats que envolta el seu paradís no es troba un món ple de felicitat, sinó relacions disfuncionals, patetisme i incultura. És una reformulació del vell adagi “els rics també ploren”, desenvolupat a través de temàtiques força universals, com ara no poder obtenir l’aprovació de la figura paterna. Podem no ser tan rics com els fills de Logan Roy, però també podem entendre’ls perfectament quan intenten complaure un pare impossible de complaure. És el mateix mecanisme que feia proper Tony Soprano, que també tenia una mare que li feia saber constantment que no estava a l’altura. A través d’aquestes trames, ens mostren la cara més vulnerable i fràgil d’uns personatges que són profundament detestables en totes les altres facetes.

A The Sopranos, sovint els actes violents dels personatges provocaven un rebuig frontal en l’espectador, que causa una contradicció interessant. Ni Succession ni The White Lotus no tiben gaire aquest fil i prefereixen fer servir la comèdia com a mètode per ajudar l’espectador a distanciar-se del personatge i censurar-lo. Alhora que ens identifiquem amb ells a través de les mancances afectives que marquen les seves vides, també podem apartar-nos-en convenientment i riure’ns d’ells. Tant els personatges de Succession com els de The White Lotus són tan rics com patètics, dos adjectius que van de bracet en moltes escenes. En termes generals, són personatges incapaços, estovats per la comoditat que donen els diners que els ha permès créixer de manera que tothom ho ha fet tot en lloc d’ells. Aquest és el retret principal de Logan Roy cap als seus fills: que són uns inútils als quals, ni que volgués, podria cedir el comandament de l’empresa.

També són personatges que sovint neguen aquesta incapacitat que, en canvi, per als espectadors és força evident. La tapen amb discursos egocèntrics on es veuen a ells mateixos al cim del món. Podem mirar Succession com la història del relleu en una gran empresa (d’una “successió” gairebé monàrquica), però també com la història d’uns fills consentits que s’adonen gradualment de la seva incapacitat profunda, que els fa inhàbils tant per obtenir l’aprovació del pare com per ser considerats de manera seriosa per ser els hereus. A l’últim episodi de la sèrie (si no n’heu vist el final, salteu-vos aquest fragment de l’article i passeu al paràgraf següent), en Roman té una escena magnífica on es declara a si mateix i als seus germans com una estafa, un gran engany, davant la incomprensió d’un Kendall que té una bombolla d’autoengany més gruixuda que la resta i que acabarà heretant del seu pare l’única cosa que no volia heretar: el distanciament respecte a la seva família i en Colin com a únic conseller. En canvi, la Shiv, acceptant la realitat, decideix fer el moviment més intel·ligent en aquestes circumstàncies, i assumir de passada que l’únic home a qui pot estimar és l’home que cada cop més s’assembla al seu pare i que, de fet, n’ha acabat ocupant el lloc, en Tom, en qui continua buscant l’afecte que el pare no li va donar.

Amb les persones que depenen d’ells poden passar d'”et necessito” a “t’acomiado” en segons; no tenen cap empatia envers els seus treballadors

El fet que siguin personatges inútils fa que sovint depenguin de les persones que treballen per a ells, amb qui estableixen una relació de dependència, que vesteixen de generositat, però que pot canviar en qüestió de segons davant la frustració de no aconseguir-ne el que volen. Perquè aquests personatges patètics també funcionen com a nens petits. Si els seus treballadors no reaccionen com ells volen, es poden tornar dèspotes en qüestió de segons perquè, al capdavall, els han ensenyat que els importants són ells. Aquest és un tret que tenen en comú tant Kendall a Succession com Tanya a The White Lotus. Poden passar d’“et necessito” a “t’acomiado” en segons, i això és perquè no tenen cap mena d’empatia envers el treballador i són incapaços de ficar-se en la pell d’algú que necessita la feina. Per això conceben tothom al seu voltant com a instruments que els han de servir encara que, continuant amb la línia de l’autoengany, tan pròpia de sèries que juguen amb situacions incòmodes com ara The Office, a ells no els agradi veure’s a si mateixos d’aquesta manera, sinó al contrari: els agrada veure’s com algú que dona oportunitats laborals, d’ascens social, a personatges que no formen part del seu món de privilegi.

El fet que aquestes sèries destaquin el patetisme del personatge fa que la relació amb els treballadors pugui produir escenes humorístiques. És, a més, un humor catàrtic en la mesura que identifiquem aquests trets en persones reals que hem tingut la dissort de tenir (o que encara tenim) com a caps a la feina. En la vida real és difícil trobar la gràcia a un personatge com Michael Scott / David Brent, però a través de la comèdia i els mecanismes de la ficció es crea prou distància per riure’ns d’ells. I el mateix passa amb els personatges de Succession i de The White Lotus, on la comèdia hi té un paper fonamental per permetre’ns conviure amb aquest tipus de personatges o fins i tot per preocupar-nos d’ells. Si hem plorat amb alguns d’ells, és perquè el patetisme de les escenes de comèdia els ha dibuixat com a personatges llastimosos i vulnerables, al mateix temps que privilegiats.

En l’era actual de les sèries, en què els personatges complexos que provoquen emocions contradictòries, que incomoden per les coses que fan però sobretot perquè també ens hi trobem reflectits de maneres que no ens agraden (quan la fiblada d’aquestes sèries fa més mal no és quan ens identifiquem amb les seves relacions familiars, sinó quan hi veiem actituds repugnants en les quals hem caigut, perquè no cal ser un privilegiat per comportar-se com a tal, de la mateixa manera que no cal ser ric per ser un cretí), l’existència de sèries protagonitzades per personatges que abusen dels seus privilegis era, vist en perspectiva, inevitable. Els excessos seus nombrosos responen a una decadència moral que també funciona en una doble direcció: d’una banda, és una amoralitat que busca provocar el rebuig; de l’altra, confirma la visió d’un món que se’n va en orris que s’ha instal·lat en l’imaginari col·lectiu en els últims anys.

Aquí és on encaixen especialment altres sèries sobre personatges privilegiats, menys conegudes que les que hem mencionat fins ara, com la noruega Exit, protagonitzada per un grup d’empresaris milionaris que creuen que poden fer el que volen i, de fet, això és exactament el que fan. Però, a més de fer créixer els seus imperis de formes poc ètiques, la llibertat absoluta que proporciona el seu privilegi els porta a sentir-se crònicament insatisfets, buscant en el sexe (com més pervers, millor) i les drogues sortir del tedi d’una existència sense sentit. La decadència de vegades també va unida al final d’una era, com si fossin personatges que formessin part del passat. A Succession sovint s’estableix una línia que separa l’imperi de Logan Roy, basat en mitjans de comunicació tradicionals i que és, en molts aspectes, antiquat, del nou imperi de personatges com Mattson, que és al capdavant d’empreses tecnològiques.

Sabem que el privilegi no és cosa d’un altre temps, sinó que continua ben viu a la societat actual

Una altra sèrie amb personatges privilegiats i que, de fet, és anterior a tota la resta, com l’austríaca Altes Geld (també coneguda per Old Money) es fixava directament en el patriarca hereu d’una antiga dinastia europea, d’aquelles que acumulen diners que han passat de generació en generació, que necessita un trasplantament de fetge si no vol morir. El seu doctor li dona un any de vida, i ell decideix reunir els fills i oferir l’herència a qui sigui capaç d’aconseguir-li un fetge sa. El que ve a continuació és molt similar a Succession, però amb un humor negre més passat de voltes i la sensació que tot plegat són una colla de personatges que sembla que visquin en una altra època. Malgrat això, sabem perfectament que el privilegi no pertany al passat, que no és cosa d’un altre temps.

I és per això que les sèries que tenen aquests personatges al capdavant es perceben com un retrat punyent del present. Tant és si el protagonista és l’hereu d’una família aristocràtica, com el personatge de Benedict Cumberbatch a Patrick Melrose (on, per cert, també busquen que l’entenguem a través de la relació amb el seu pare) o un empresari sense escrúpols que s’ha fet milionari d’un dia per l’altre, com el personatge de Damian Lewis a Billions. Els rics, els privilegiats, ens atrauen i ens provoquen rebuig alhora. I aquesta és una barreja que la televisió de les últimes dècades ha demostrat que és garantia de sèries arriscades, addictives i interessants.