Tres tristos tractats

Aquestes últimes setmanes la batalla per aprovar els nous tractats de lliure comerç que la Comissió Europea negocia amb diferents actors mundials, ha passat a un nivell superior. Després de l’exitossa campanya de la societat civil contra els tres tractats de lliure comerç més coneguts (TTIP, CETA i TISA), i molt especialment contra el primer dels tres, el tractat amb els Estats Units [Transatlantic Trade and Investment Partnership, TTIP], la Comissió Europea es disposa a moure fitxa.

Els últims mesos hem vist com centenars de ciutats i pobles, incloent-hi Barcelona i Madrid, s’han declarat ciutats lliures de TTIP i com alguns parlaments regionals han votat mocions de no confiança als textos publicats, i això comença a fer por a Brussel·les. El Parlament de Valònia ha votat rebutjar l’acord amb el Canadà tal i com es va publicar el 26 de setembre de l’any passat i també el Parlament holandès ha votat una moció que obliga a consultar els diputats un cop acabades les negociacions del TTIP. Convé recordar que els Països Baixos acaben de votar en referèndum contra l’acord de lliure comerç amb Ucraïna, tot posant a la Comissió Europea en un bon embolic.

Tot això gràcies a una gran campanya que ha anat fent efecte ‘bola de neu’ i que comença a dividir els socialistes europeus, que són la clau per al futur d’aquests tractats. L’exemple més clar el tenim amb el PSOE mateix: a Madrid voten amb Ahora Madrid per declarar la capital de l’estat lliure del TTIP i a Extremadura voten contra la proposta de Podem, tot en un mateix mes. Ara la Comissió Europa ha decidit passar a l’ofensiva i intenta vendre la idea que tots el acords s’hauran de votar al Parlament Europeu en una mena de super-vot, on el futur de la Unió Europea estarà en joc.

Un llarg camí

Fins fa un any, molt poca gent parlava de l’acord que serà el primer a passar la prova de foc. L’acord amb el Canadà era, sens cap mena de dubte, un tema tècnic del qual només alguns “experts” a Brussel·les tenien coneixement, el mateix que va passar amb l’acord amb Corea o Singapur. La popularització de la qüestió dels acords comercials, gràcies al tractat amb els Estats Units, ha posat de relleu aquestes altres negociacions.

I molt especialment perquè és un acord amb un país que forma part de la mateixa zona de lliure comerç que els EUA, com és el Canadà. Aquest és, potser, el país més proper culturalment a Europa, excolònia britànica i francesa (amb bilingüisme anglès-francès oficial) i un sistema social prou semblant al “model social europeu”. La possibilitat que aquest acord pugui caure ha posat a la Comissió en DEFCON 3.

La Comissió Europea, ho confirmava Le Monde fa uns dies, necessita que se salvi l’acord amb el Canadà, ja que si no fos aprovat, seria la mort anunciada del TTIP i l’acord de serveis que també s’està negociant amb un vintena d’estats (TISA) i, de retruc, de la política comercial de l’UE, que juntament amb el Pla Juncker, conformen les dues polítiques estrella de la Comissió per sortir de la crisi

Per què tant de soroll?

Els objectius d’aquests acords són, en primer lloc, reduir les “obligacions duaneres” que és el clàssic per un acord d’aquest tipus. El segon objectiu és reduir, o si es pot, eliminar, el que l’argot especialitzat denomina ‘barreres no aranzelàries’. Això vol dir aquelles normes, regles i regulacions legals i constitucionals al·legables de limitar l’amplitud de la competència econòmica. Aquestes normes poden ser ètiques, democràtiques, legals, socials, que fan referència a la salut o d’orientació mediambiental, financeres, econòmiques o tècniques (liberalitzar l’economia a favor de l’interès comercial). Per últim és vol proporcionar a les corporacions privades multinacional el dret de litigi contra les lleis i regulacions dels diversos estats (nacionals o locals), en aquells casos en què les esmentades corporacions sentin que aquestes lleis i regulacions representen obstacles innecessaris per al comerç.

Aquests objectius fan que la coalició creada contra TTIP, CETA i TISA sigui molt gran, enorme. Des d’ecologistes, passant per sindicalistes, agricultors, petits empresaris, gremis com els taxistes o els advocats, governs locals, consumidors i un llarg etcètera, que deixa la llista dels que li donen suport en grans gabinets d’advocats, grans corporacions i polítics que defensen aquests dos primers grups de manera oberta, o sigui liberals i demòcratacristians. I en tot això, la socialdemocràcia juga el paper de Dr. Jekyll i Mr. Hyde.

La promesa pels qui els donen suport és que aquests acords ens permetran sortir de la crisi, això sense cap prova empírica. Cal dir que sí que es cert que facilitarà el comerç per aquells que ja dominen el mercat mundial, ja que podran trencar les mil-i-una barreres que encara existeixen i que no han aconseguit trencar des de la creació de la’Organització Mundial del Comerç, que està totalment paralitzada per les seves contradiccions internes, tan sols 21 anys desprès de la seva creació.

I ara què?

El primer gran acord que sortirà “al ruedo” serà l’Acord Integral d’Economia i Comerç o Acord Econòmic i Comercial Global, més conegut per l’abreviatura CETA de la denominació en anglès (Comprehensive Economic and Trade Agreement). Aquest acord va ser finalitzat (és a dir, que hi va haver un acord de base entre els negociadors) al setembre de 2014 i ara es troba en procés d’anàlisi legal per part de la Comissió per determinar si és un acord mixt -o sigui, que necessita els vots de tots els parlaments sobirans de l’UE- o no ho és i llavors el vot caldrà només al Consell de l’UE i al Parlament europeu.

A l’octubre de 2014, la Comissió va demanar la opinió al Tribunal de Justícia sobre l’acord amb Singapur. Aquesta decisió marcarà el futur de CETA, ja que serà el precedent dels serveis jurídics per decidir si un acord que té un capítol d’inversions es considera com un tractat d’inversions (sembla que calen jutges per decidir si un paràgraf es posa o no a l’acord). Aquest surrealisme legal de la Comissió Europea pot arribar al punt que ells mateixos decideixin que no s’ha de votar i que només sigui el Parlament Europeu qui ho faci.

Aquest escenari posaria una pressió terrible a la Comissió Europea amb menys legitimitat de la història i obriria la porta a tendències (encara més) centrípetes de sectors de l’esquerra i la dreta. D’altra banda, la Comissió no pot permetre que el seu tractat de lliure comerç caigui per una mobilització social europea, como passa a qualsevol democràcia parlamentària normal, aquí està en joc la infal·libilitat d’Europa [llegiu la Comissió Europea] i això és més seriós que la infal·libilitat papal.

Fins ara en la lluita contra TTIP, CETA i TISA, els moviments social han sabut anar un pas davant de la Comissió, ara cal passar a l’ofensiva perquè aquests tres tristos tractats siguin només una anècdota de la història europea.