Crític Cerca
Opinió

Trinxeres: desenterrar el dolor de la incertesa

02/02/2017 | 20:00

No hi ha res de més desesperant en la vida que conviure amb la incertesa. I no hi ha pitjor incertesa que no saber on ha mort el teu pare o el teu avi, o no saber on està enterrat, ni si és mort.

Per rodar el programa de TV3 ‘Trinxeres’, el Carles Costa, el Marc Juan i jo hem caminat pels 350 quilòmetres des del nord del Pallars fins al delta de l’Ebre; per la Guerra Civil a Barcelona i pel camí de l’exili del mig milió de persones que fugien, desesperadament, del feixisme pels Pirineus. Hem resseguit l’últim gran front de la Guerra Civil a Catalunya, hem passat pels pobles i pels llocs que van quedar a la primera línia de foc amb l’arribada de les tropes franquistes a Catalunya, a l’abril del 1938. Una línia mortífera que es va mantenir durant nou mesos, fins al desembre del mateix any, quan Franco va decidir començar l’ofensiva final sobre Catalunya.

Republicans i franquistes separats durant deu mesos per tres rius: la Noguera Pallaresa, el Segre i l’Ebre. Centenars de batalles, milers de morts. A Isavarre, a Baladredo, a Tremp, a Sant Corneli, a Balaguer, a Vilanova de la Barca, a Lleida, a Seròs, a Vilalba dels Arcs, a Corbera d’Ebre, a les Camposines, a Gandesa, a la Serra de Pàndols, a Tortosa o a Deltebre. Milers de joves abatuts per les bales, pel foc dels morters i de l’aviació. I milers de persones represaliades. Per la violència revolucionària, primer. I, per la franquista, després. I, en un instant, adéu a la joventut, als somnis i a les il·lusions. I adéu al futur, dels qui cauen al front, afusellats en un revolt d’una carretera o a la paret d’un cementiri; i dels qui esperaven a casa amb esperança. I, després, la por, el silenci dels vençuts, els crits dels guanyadors, la venjança, l’odi i l’oblit.

A ‘Trinxeres’ no hem fet aquests centenars de quilòmetres perquè sí. Hem buscat què queda de la guerra en el territori i la seva gent vuitanta anys després. I hem descobert que hi ha milers d’històries que van quedar enterrades als camps de batalla i darrere cada porta dels pobles per on hem passat. Hem topat amb les cicatrius del territori, els búnquers, les trinxeres, els nius de metralladores; però també amb les cicatrius emocionals.

“Hi ha milers d’històries enterrades als camps de batalla i darrere cada porta dels pobles”

La Juanita Cònsul, d’Isavarre, un petit poble del Pallars, ens explica com els franquistes es van endur els homes del poble, els van afusellar i els van llençar en una fossa comuna en un camp dels afores. Entre aquests homes hi havia el seu avi i un tiet. Comprovar el que hi ha ara en aquest camp impressiona. Una trista placa amagada entre les herbes, amb el nom dels morts i la data de l’afusellament. La Juanita també ens relata com es conviu amb aquest dolor i amb els records d’infantesa, quan jugava amb els nens del poble i alguns pares d’ideologia franquista cridaven des de la finestra: “Mateu-la, aquesta rojilla!”.

A la serra de Sant Corneli trobem en Daniel Ramoneda. Al lloc on va lluitar. Té noranta-sis anys i, sovint, reuneix la família al voltant d’un arbre. L’arbre que el va protegir de les bales, l’arbre que li va salvar la vida. I ens diu: “Jo mai vaig disparar cap tret, mai. Perquè no volia matar ningú”.

A Camarasa, trobem la filla, els néts i els besnéts del Joan Montserrat, un soldat republicà mort en combat. Ens expliquen com una casualitat els va permetre localitzar la fossa comuna on l’havien enterrat, juntament amb sis soldats més; com van aconseguir exhumar la tomba i confirmar que un dels cadàvers era el del seu avi: perquè duia una bufanda que li havia fet la seva dona lligada al coll per intentar aturar l’hemorràgia provocada per una bala letal. I vivim amb ells el ritual anual de deixar flors a la tomba, pel Joan i pels altres sis soldats, que ningú sap encara qui són.

A Faió, Germán Visús, un home de cent anys que va lluitar amb l’exèrcit franquista, plora quan recorda les vegades que havia estat a punt de morir sol enmig del camp de batalla, amb la mare i els germans lluny.

A les Camposines, on hi ha un memorial per tots els soldats morts a la Batalla de l’Ebre, Salvador Alemany confessa el seu motor vital: la recerca del seu progenitor, desaparegut quan ell tenia sis mesos; les proves d’ADN que s’ha fet i el seu desig perquè aparegui alguna resta del seu pare. “Necessito deixar de buscar un fantasma”.

“‘Trinxeres’ parla amb els qui van viure la guerra i els qui han hagut de conviure amb les seves cicatrius”

A Barcelona, la Dolors Duran explica com, amb quatre anys, va patir la pressió de la violència revolucionària. Dels milicians anarquistes que buscaven el seu pare, que treballava de xofer i mecànic de famílies de dretes. Un dia, dos homes armats es van plantar a casa la Dolors. I, quan li van preguntar on era el pare, ella va respondre el que li havien dit que digués: “el pare està tirant tiros”. El pare era amagat en una habitació. Li va salvar la vida.

També a Barcelona, l’Harmonia Sales relata com, enmig dels terribles bombardejos de l’aviació italiana sobre la població civil, va poder viure la seva gran història d’amor.

I a Argelers, el Marcel Ferrer recorda la misèria, la gana, la mort i la desesperació que va viure en un dels grans camps de concentració francesos.

‘Trinxeres’ posa la càmera a l’ànima de la gent que va viure la guerra i dels qui han hagut de conviure amb les seves cicatrius. I ho fa a través d’una aventura de tres amics, sense els prejudicis i les pors que durant anys han silenciat els seus efectes demolidors. ‘Trinxeres’ també homenatja persones anònimes que van viure la guerra. I, en determinats punts del territori, planta estaques de record, darrere les quals hi ha grans històries humanes. ‘Trinxeres’ desenterra el dolor, les ferides profundes, les inseguretats, els plors, els silencis, la ràbia i la indignació. I, a través de les paraules de la gent, furga en el passat per poder caminar ferm en el present i somiar un futur en el qual no calgui mirar enrere. La gent va fent la seva feina. I el silenci s’allunya perquè, amb el pas del temps, la generació dels néts viu decidida a explicar als pares la guerra dels avis. El Govern de l’Estat té la ineludible obligació democràtica de donar als ciutadans les eines per recuperar la dignitat: espolsar-se les rèmores d’una Transició de fireta, obrir fosses, potenciar les proves i els bancs d’ADN i fer efectives les lleis de recuperació de la memòria històrica. Té l’obligació de fer tot el possible perquè la incertesa deixi de ser eterna. D’aconseguir que la recuperació de la memòria històrica s’encalli només en allò que és inevitable: el dolor dels qui han patit la guerra.

Eloi Vila és presentador i director de ‘Trinxeres’, la sèrie documental que s’estrena aquest diumenge a TV3

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies