Crític Cerca
Opinió

28/08/2015 | 07:00

Un taxista d'adreça als seus companys durant una de les protestes sorolloses a París / Foto: France TV
Un taxista s’adreça als seus companys durant una de les protestes sorolloses a París / Foto: France TV

De Llevant a Ponent. De la Bastilla a la Défense, passant per Rivoli, Concorde, Camps Elisis, Arc de Triomf, Grande Armée, Neuilly, la perspectiva és neta, lineal, geomètrica, a l’excepció de la lleugerament incurvada Rue de Saint-Antoine, presonera del seu passat medieval. És l’eix est-oest, aparador de l’antiga capital del món, secular diàmetre de la raó política, ordenant l’espai, prescrivint un ordre, forçant les voluntats. Raó i línia d’Estat. Entre la nuesa de l’àngel que celebra la Gloriosa Revolució del 1830, a un lloc que n’ha vist d’altres, i els gratacels de les més puixants multinacionals franceses, a la Défense, vuit segles d’estat francès us contemplen.

Si s’enfila aquest eix fins a topar amb la ronda que encercla París, trobareu la Porte Maillot, porta de l’oest metropolità i de l’oest nacional, palau de congressos i hotel de fires. Nus intermodal de comunicació, com se n’ha volgut dir. La Porte Maillot, el passat 25 de juny, fou ocupada per un nombre considerable de taxis aturats. No hi mancaren piquets ni vistoses escenes de violència. Els taxistes, irats, aparcaren els seus vehicles al bell mig de la perspectiva. S’agermanaren, sense voler-ho, amb l’eix est-oest, una de les més netes materialitzacions a Europa del poder ordenador de l’estat. I què volen? Que l’estat faci d’estat. Entre la Bastilla i la Défense. Que talli el nus, amb un bon cop d’espasa, amb la força que li suposen.

Algoritza’m

En Rafik s’està amb un grup de taxistes aparcats en sisena fila a la Porte Maillot, on sura encara la fumerola agra dels petards i dels pneumàtics cremats. Té uns trenta anys i sembla tan esvalotat com els altres, però s’hi pot parlar. En Rafik m’explica que cotitza, paga impostos i que s’ha endeutat molt per obtenir la preciosa llicència que li permet d’exercir el seu ofici. Les llicències són gratuites, però la demanda és tan gran i les autoritats en distribueixen tan poques, que els candidats taxistes han de passar per un onerós mercat entre particulars, on la revenda d’una llicència a París pot arribar a fer-se per més de 200.000 euros. La majoria se’n desprenen a l’hora de jubilar-se. Tot un actiu, tot un projecte de renda bastit sobre decrets administratius. Fins ara. En Rafik m’assegura haver perdut el 30% de calaix. Els seus companys hi fiquen cullerada i estimen una pèrdua de guany de més del 50%. Hi ha dies que ja ni val la pena de sortir amb el taxi, diuen, si som aquí és perquè ens hi juguem la vida.

Aquest tuit comparant el servei de taxi amb el d'Uber circulava per França aquest estiu
Tuit comercial d’Uber comparant el seu servei amb el del taxi convencional

Bona part d’aquesta davallada es deu a l’enemic jurat de la Porte Maillot, la start-up californiana Uber, els seus 5.000 xofers i 400.000 usuaris francesos.  Dues de les seves aplicacions constitueixen un bell exemple de liberalisme algorítmic, una competència salvatge per al món secularment regulat del taxi: UberX, adreçada als VTC (vehicles turístics amb conductor, taxis low cost reconeguts recentment per la llei), i UberPop. Aquesta darrera aplicació, adreçada als particulars, permet a tothom de fer de taxista amb el seu vehicle particular, tot revertint un 25% del preu de la carrera a l’empresa nord-americana. Aquests taxistes improvisats no cotitzen, no paguen impostos, no estan assegurats professionalment i no han fet les 250 hores de formació obligada per a exercir l’ofici. Un joc brut, diu en Rafik. “New Economy”, diuen els profetes californians. I s’assembla tant a l’economia submergida que, de fet, ho és.

Uber no vol Estat? Si s’escau, el desamor és ben bé recíproc. L’estat francès sembla no voler saber res d’Uber. Una llei de l’octubre de 2014 preveu multes de 15.000 euros, retirada de carnet, confiscació del vehicle i fins a un any de presó per als pirates del taxi atrets pels cants de sirena de la “sharing economy”, versió lucrativa. Aquesta llei, però, encara no s’ha aplicat, encallada com s’ha trobat al Tribunal Constitucional francès. La tàctica d’Uber a França ha estat la mateixa que adopta sempre a tots els països on les seves aplicacions són declarades il·legals: atacar la legislació vigent tot qüestionant-ne la constitucionalitat, amb l’esperança que el litigi arribi, i s’eternitzi, a les més altes jurisdiccions del poder judicial.

Els taxis s’havien mobilitzat contra Uber a molts estats europeus, però les protestes no han estat mai tan violentes com a França. De Marsella a París, de Nantes a Lió, els taxistes han assetjat aeroports, estacions de tren i bloquejat les rondes i els principals accessos urbans.  Uns 70 vehicles uberpopistes han estat assaltats i vandalitzats. A Marsella s’han produït intents de linxament.

La força de la mobilització només ha començat a minvar gràcies a les declaracions del President de la República, François Hollande, confirmant la il·legalitat de les activitats d’UberPop, i decantant-se oficialment per la seva total prohibició, a l’espera d’un nou veredicte de la justícia a partir de la llei de l’any passat. Aquest veredicte va arribar el passat mes de juliol. Un tribunal de Bordeus ha escampat la cortina de fum d’Uber, tot dictaminant que la Cour de Cassation (el més alt tribunal francès) no pot ésser requerida sobre la constitucionalitat de la llei que regula el món del taxi. Els tribunals podran, per fi, pronunciar-se sobre el fons de la qüestió: els xofers d’Uberpop exerceixen una activitat il·legal? Els advocats d’Uber esgrimeixen tant la llibertat d’empresa com l’argument que els seus xofers no fan res més que “compartir el seu vehicle”, i si bé ho fan a canvi d’una retribució, aquesta és “purament simbòlica, i no necessàriament lucrativa”. “Collaborative consumption”? Mentrestant, vista l’amplada de la mobilització dels taxistes i l’encausament de dos dels dirigents francesos d’Uber per activitat il·legal, la casa mare ha decidit suspendre, temporalment, la seva aplicació UberPop a França.

Ad portas

Un grup de taxistes després de bolcar el cotxe d'un presumpte col·laborador d'Uber / Foto: France TV
Els taxistes parisencs van arribar a bolcar cotxes de presumptes col·laboradors d’Uber / Foto: France TV

Mitja França s’ha bastit sobre antigues propietats nobiliàries i conventuals. La Revolució les va confiscar per a vendre’n una bona part als burgesos. Els gremis foren dissolts. Canvi de règim. I qui és avui l’Ancien Régime, torna a demanar-se França, després de la batalla del taxi? El gremi dels taxistes, responen Uber i els seus acòlits francesos. La “vella economia”. Tot el que s’oposi, en definitiva, a la darrera mutació digital del capitalisme: el codi laboral, la protecció social, la fiscalitat, la regulació. I qui és Uber? Una darrera capitalització de 18.000 milions de dòlars, un negoci de 10 mil milions enguany. I només un grapat d’empleats. La nova economia no en vol, d’empleats.

La força d’Uber són els seus “col·laboradors”, pirates del taxi, fills de la crisi, de l’endeutament, de la desindustrialització i de l’atur estructural. Abnegats i flexibles, germans de classe i d’angoixes amb els taxistes, són sovint citats com a malalts modèlics per tots els metges i guaridors de crisi, esdevenint així, i sense voler-ho, un lobby més puixant que el millor despatx d’advocats i que el més gran grup industrial. Ensenyant les vergonyes d’unes polítiques còmplices o impotents, són la coartada ideal de la progressiva “uberització” del país, de l’afebliment de l’estat davant d’un ultraliberalisme de rostre digital. Uber. Model o cavall de Troia? En tot cas, debat, un vell debat de gairebé dos segles a França, entre els partidaris de la preeminència republicana sobre el fet mercantil i els defensors de la reducció de l’estat a una mera instància de sanció dels contractes privats. Una posició aquesta que ha comptat i compta amb fervents i mediàtics apòstols.

Jacques Attali, com de costum, ha obert la dansa. Musa de la “rigueur” de Mitterrand i de l’americanisme acomplexat de Sarkozy, l’economista neoliberal, i budista new wave, desitjava en una recent entrevista a Libération la fi propera de l’assalariat i l’adveniment d’una uberització general del treball,  on cadascú fóra “empresari de la seva pròpia vida” i on només una elit “realment talentuosa” gaudís de la protecció de l’estatus d’assalariat. Maurice Lévy, director del grup Publicis, es divertia aquest desembre al Financial Times amb el fet que “tothom ja comença a tenir por d’acabar uberitzat“, i precisava que l’uberització és “despertar-se un bon matí i descobrir que la teva professió ha desaparegut“.

Els bàrbars ataquen!“, s’extasia també Nicolas Colin, alt funcionari, assessor de l’estat en polítiques digitals i animador de The Family, incubadora de start-up i think tank sobre la revolució digital. I qui són els bàrbars d’avui? Doncs les “plataformes” de la nova economia (Apple, Google, IBM, Amazon, Facebook, Waze, Airbnb, Uber…), assetjant els limes (polítiques, llicències, legislacions, infraestructures, patents i marques) d’un imperi decadent de treballadors sobreprotegits i de rendistes porucs.

En una entrevista a L’Express aquest 29 de juny, Colin explicava que “l’uberització és la distribució de les capacitats entre milions d’agents autònoms, reunits en una única plataforma i superant així els resultats de les empreses actuals“. Conseqüències? “El nostre model social és hereu del fordisme, on l’assalariat era la forma més eficaç i més desenvolupada del funcionament del mercat de treball. Ja no és així. L’uberització és la fi de l’assalariat. Això no vol dir que s’hagi de desmantellar el nostre model social. Però s’ha d’adaptar a l’arribada de l’empresariat individual i de la precarietat“. La fi de l’assalariat és doncs la “freelancització” total de l’economia. Cada individu serà una marca? El mal de mercats es cura amb més mercat? Fatalment. Segons Maurice Lévy “la transformació és ineluctable i afectarà tots els sectors de l’economia(…). L’uberització ha d’accelerar la necessitat d’una reflexió seriosa sobre un model social que campa gràcies a respiració artificial“. L’alternativa uberista a un imperi sota perfusió fóra doncs un  món ultraliberal, on el treball és precari, mal remunerat i mal protegit.

Pels influents gurús de la revolució digital, les contradiccions entre les sobiranies polítiques i l’economia global es dissolen així en una fantasmagoria stevejobsionana, en la substitució ontològica del poble per la “multitud” (Nicolas Colin, L’Âge de la Multitude, 2012), gernació d’individus en xarxa amb un grapat d’aplicacions, autoempresaris precaritzats, productors de valor per a unes poques “plataformes captadores d’externalitats positives“.

Uberitza’m

Qui té por d’aquests bàrbars bufadors d’ampolles financeres, que assessoren el govern francès i que, als Estats Units, parlen de tu a tu amb el Departament de Comerç? No són pas una resposta a la crisi? No són el creixement econòmic? No encarnen pas el darrer moviment de la Història? Qui tem aquesta gent brillant, ocurrent, exitosa, insolent amb els estats, amable amb els oasis fiscals?

Il·lustració sobre la uberització apareguda al setmanari 'Marianne'
Il·lustració sobre la uberització apareguda al setmanari ‘Marianne’

Els taxistes, certament, i algú més. Perquè si bé la nova economia es complau en presentar-se com una força de “destrucció creadora” al servei del consumidor (millors preus, millors serveis…), les plataformes digitals, autèntics monopolis de demanda, no deixen de provocar una distorsió destructora del teixit social i econòmic, a la major glòria de l’accionariat.

Segons estudis recents, l’uberització de l’economia a França afectaria tots els sectors d’aquí al 2025 i, només al sector terciari, podria comportar la destrucció de més de tres milions de llocs de treball. La nova economia destrueix més que no crea i, el que pot resultar tant o més greu, reforça el dualisme del mercat de treball entre treballadors raonablement protegits i treballadors precaris.

De fet, l’incert creixement econòmic i els pocs llocs de treball protegits que genera, extremadament tècnics i reservats al camp dels algoritmes i de l’explotació de dades, s’acompanyen d’una onada de destrucció i/o precarització de branques senceres de l’economia basades en el model de l’assalariat. Un model que ha permès els grans progressos socials del segle passat, la construcció de l’estat del benestar i dels instruments redistributius. Uber i companyia podrien així entonar les darreres absoltes de l'”entente (més o menys) cordiale” entre el capital i el treball, per a servir-nos un món on s’aguditza la predació financera, on el capital no reverteix ni les molles als empleats. A l’era de les “plataformes” hi haurà encara empleats?

Glòries de la globalització i dels temps fabulosos que ens toca viure: quatre geeks pareixen un algoritme a Califòrnia i a l’altra punta del món, als barris de Marsella, a la parisenca Porte Maillot, els pobres es barallen. Perquè la batalla del taxi s’ha lliurat entre pobres. En Rafik exigeix de l’estat que protegeixi la seva professió. Els precaris uberpopistes li retreuen la seva incompetència a l’hora d’assegurar-los un mitjà de subsistència. Si l’estat, com reconegué l’expresident socialista Lionel Jospin, “ne peut pas tout“, doncs  millor que no faci res més, respon Uber i la nova economia.

Què farà ara aquell Estat que es prevalia de la seva raó, que ens traçava perspectives quilomètriques, que ens embellia capitals, i ens declarava i volia ciutadans? Què fa avui la socialdemocràcia francesa? Rebre amb gran pompa els gurús digitals al palau de l’Élysée, i fer passar per decret i per la força un conjunt de mesures regressives. La Loi Macron preveu, entre d’altres fantasies patronals, la liberalització dels horaris de treball, més facilitats per l’acomiadament, i que les relacions laborals escapin al codi de treball i s’adscriguin al dret civil ordinari. Qui obre les portes als bàrbars, Monsieur le Président?

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el llibre 'Insubmissió!', de Joan Canela

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació