16/09/2016 | 00:05
Ahir vaig conèixer uns nois de Sevilla que han dedicat les vacances a mirar el mar. Cada nit, en grups de tres, amb gent d’altres llocs, van a les platges de prop de Mitilene i miren l’horitzó buscant barques provinents de Turquia.
[Ara mateix hi ha tres ONG dedicades a vigilar la costa nord de Lesbos; ERCI, Lighthouse Refugee Relief Lesvos i Proactiva; a més dels guardacostes grecs i turcs, i els vaixells de FRONTEX. Segons el tractat de la UE amb Turquia, l’obligació dels turcs és impedir que les barques surtin de les aigües turques, però sovint fan l’orni. Les ONG vetllen perquè no s’ofegui ningú. FRONTEX, depèn de l’estona, els deixa ofegar-se o els recull. Però això ja ho hem vist als vídeos.]
Turquia és tan a tocar que fa pensar que s’hi pot arribar nedant. Com es deu veure Lesbos des de l’altra banda?
Les platges de Mitilene són rocalloses, esquerpes. La silueta de Turquia, a l’altra banda del mar, preciosa. Tan a tocar que fa pensar que s’hi pot arribar nedant. Com es deu veure Lesbos des de l’altra banda? En un dia tranquil i sense vent, com avui, de sol radiant i brisa suau, de quin color deu ser el miratge del futur possible?
[Les barques no sempre travessen buscant el trajecte més curt, que en un dia de mar tranquil·la dura poc més de dues hores. A la costa turca s’arriba al punt de sortida que ofereix el viatge més curt només per dues carreteres, que la policia pot decidir tallar els dies que no vol que passi ningú. No se sap per què no les tallen sempre. Pocs recursos i molta feina? Suborns sucosos? Desídia? Això no ho hem vist als vídeos.]
Els nois de Sevilla, joves i bells i plens d’esperança, miren el mar i quan veuen una barca que creuen que té problemes avisen els guardacostes. La idea és que ningú s’ofegui, que ningú s’estimbi contra les roques.
[Cada ONG té els seus protocols de rebuda, però tots impliquen oferir assistència mèdica a qui li cal, roba seca a tothom i, si la policia els deixa, te o cafè calent i unes galetes. L’ACNUR té un campament de primera acollida on, a més, poden carregar els mòbils. El mòbil i la documentació són les possessions més valuoses que tenen i les guarden contra el pit tot el viatge.]
Cada nit hi ha alguna barca que arriba carregada de gent jove i bella i plena d’esperança. Estan cansats, viatgers i vigilants, però quan els de la barca arriben a la riba sense incidents, hi ha una estona d’eufòria que no té en compte res més que el moment de triomf. Els que viatgen han arribat vius. Els que vigilaven els han ajudat. I tothom està eufòric un moment, ignorant el centre de Mòria on aniran de seguida els arribats a registrar-se. Ignorant els mesos que els esperen malvivint en una tenda. Ignorant que tenim les fronteres tancades.
[Podríem pensar que qui travessa a Lesbos des de Turquia ve dels països veïns, principalment fugint de la guerra de Síria, però molts dels migrants vénen de llocs tan inversemblants com Bangladesh o la República Dominicana. No se sap com és que fan un viatge tan llarg i tan complicat. Algunes dones han aconseguit escapar de les màfies que les prostituïen i no volen deixar rastre. Altres vénen caminant des del Congo.]
És bell, aquest moment de l’arribada, quan arriben vius, i ple d’esperança.
El 46% dels migrants que arriben a Grècia són criatures, la majoria acompanyades de les mares
[El 46% dels migrants que arriben a Grècia són criatures, la majoria acompanyades de les mares, algunes amb tota la família. Els homes sols són minoria. A l’entrada del camp de primera acollida de Lighthouse Refugee Relief Lesvos hi ha un cartell que els aconsella que no se separin ni tan sols a les furgonetes de la policia, perquè podrien no tornar a trobar-se. Poden portar-los a camps separats, però també hi ha el perill que els menors siguin segrestats. La meitat de les nenes que emprenen el viatge no arriben a destí. No se sap quantes són venudes per la família com a pagament del passatge ni quantes són segrestades per màfies diverses.]
És amarg, després, visitar Mòria amb els nois sevillans. Veure les tanques, la gent amb poca cosa a fer, les tendes de campanya amuntegades entre barracons. Les dones cuinant en focs improvisats en qualsevol racó, els homes jugant a les cartes.
[El camp de detenció de Mòria està situat en una antiga presó que fins fa poc estava abandonada. Des del 20 de març, qualsevol persona que arriba de manera irregular a Grècia ja no és refugiada, sinó delinqüent. Al camp de detenció els registren i poden començar la paperassa per demanar asil, si entenen la llengua i coneixen els seus drets. Mentre els accepten o deneguen la petició, que és un procés que en el millor dels casos dura uns quants mesos, són col·locats en camps de concentració com el de Mòria, que té capacitat teòrica per a 2.000 persones però n’acull moltes més. Depèn de qui doni la informació, 2.500, 4.000, 4.500. Massa gent en tan poc espai, en tot cas.]
És amarg mirar els ulls dels tres nois de Sevilla, joves i bells, cara a cara amb la inhumanitat de la presó de Mòria. És amarg veure riure els nens, veure’ls perseguir-se, veure’ls arrapar-se’t. Abraça’m, agafa’m, emporta-te’m. Porta’m a casa teva, allà on sigui, i deixa’m ser teu. Deixa’m ser com tu, treu-me d’aquí. És amarg somriure’ls, oferir-los una galeta, dir-los que no pot ser.
[Els migrants que parlen anglès tenen més contacte amb els voluntaris i, per tant, més accés a privilegis com un caramel o una pastilla de sabó. Tots els nens aprenen aviat a dir les coses bàsiques: «my friend», «me with you», «you come to my tent», «I love you». Els més extravertits, els més simpàtics, els més eixerits, tenen més possibilitats d’aconseguir ajuda per a la seva família. Als camps, això és bàsic.]
Aquesta nit miraré el mar i els sabré allà, uns vigilant l’horitzó, els altres arribant amb barca. Alimentant l’esperança més amarga.
[Podria donar-vos més dades, més arguments, més motius. N’hi ha molts. Però en el fons, el que compta de veritat és si volem ser humans o volem continuar omplint camps de concentració.]
