20/05/2015 | 23:00
A la Barcelona del segle XXI viuen molts invisibles. Amparo està aturada i viu a Ciutat Meridiana, un barri amb un altíssim atur i escassos equipaments conegut com “Villa desahucio”. La pobresa colpeja. Primer no pot pagar el pis, després li tallen la llum, després amb prou feines menja amb l’ajuda de les veïnes i el banc d’aliments. On i com vivim és crucial, el nostre barri condiciona la nostra salut.
El districte de Nou Barris té quatre vegades més persones amb pocs estudis i tres vegades menys renda que Sarrià-Sant Gervasi. Ciutat Meridiana, amb una renda set vegades inferior a Pedralbes, el 43% d’aturats de llarga durada i un de cada cinc pisos amb risc d’embargament, és un barri en situació límit. Malnutrició infantil, embarassos adolescents, problemes de salut mental, consum d’alcohol i drogues, sol·licituds d’ajuts per pagar medicaments, problemes de salut bucodental…
Ahmed és immigrant i viu a Can Peguera. Sense treball regular, no rep ajudes socials i sobreviu venent ferralla. Patiment quotidià. Sense avís, al costat d’altres famílies d’immigrants, es troba al carrer després de ser fet fora, literalment, de casa. La vida penja de la solidaritat veïnal i el tenaç esforç d’organitzacions socials. La desigualtat en el viure es reflecteix en el morir. L’esperança de vida de Nou Barris és tres anys inferior que a Sarrià-Sant Gervasi, i a Can Peguera o Torre Baró es viu fins a nou anys menys que tot just a uns pocs quilòmetres de distància, al barri de Tres Torres.
Isabel treballa a la Universitat i viu al Poble-sec. Com a professora associada imparteix diverses assignatures, té moltes hores de tutoria, lectura i preparació. Els estudiants la volen i aprecien. Malgrat el seu esforç docent, publicar articles i activitats de divulgació no arriba als 500 euros i necessita dos treballs més per subsistir. Educació mercantilitzada, precarietat feminitzada, incert futur. La desigualtat no només es reflecteix en el territori sinó també en el gènere i la classe. Una dada: només un 28% de les barcelonines de classe popular tenen un estat de salut molt elevat per més de la meitat en les dones de millor posició socioeconòmica.
Josep és jubilat i viu al Clot. Està malalt i amb un dolor insuportable amb prou feines pot caminar. Després de mesos d’aguantar es pregunta quan s’acabarà el seu malson. Sap que si tingués diversos milers d’euros podria ser operat del maluc dreta al mateix hospital i pel mateix metge en forma privada. Sanitat mercantilitzada, sanitat desigual. Però la salut de la gent i els seus barris no és només un tema sanitari sinó polític.
Els determinants socials de la salut
Les causes fonamentals de la salut ciutadana són ben conegudes per científics i divulgadors informats: es diuen “determinants socials de la salut”, les circumstàncies i factors socials sota les quals naixem, creixem, vivim, treballem, envellim i morim. La nostra salut depèn de tenir un treball adequat, aigua i aire net, aliments sans, un habitatge digne i adequades condicions, i educació, sanitat i serveis socials, accessibles i de qualitat. El codi genètic no és decisiu, el codi postal sí que ho és. Les malalties exclusivament genètiques representen una petita proporció dels problemes de salut de la ciutadania i un desavantatge genètica pot ser o no compensada mitjançant canvis socials. Els anomenats “estils de vida” tampoc són fonamentals, els contextos familiars, comunitaris i geogràfics on es viu sí que ho són. Pot un triar lliurement tenir una alimentació sana, viure sense estrès, fer exercici amb regularitat o anar al metge quan cal, si les filles amb prou feines han de menjar, si s’està a punt de ser desnonat de la casa, si s’ha perdut el dret a la sanitat pública o si la qualitat dels serveis es degrada i mercantilitza? No tria qui vol sinó qui pot, i avui moltes persones no tenen els recursos, les oportunitats, el temps i el poder de triar conductes saludables.
Barcelona és una ciutat amb una formidable activitat social, cultural i científica, i un notable desenvolupament i potencial econòmic. Gent orgullosa d’una ciutat a la que s’estima. Molts projectes, iniciatives i canvis socioculturals de les tres últimes dècades han estat positius, i les capacitats i possibilitats de millora són indubtablement enormes. Però, Barcelona és una ciutat inequitativa i injusta com ho reflecteix la desigual salut de la seva gent. Aquesta desigualtat és la nostra pitjor epidèmia i el principal indicador d’injustícia social.
Tot i avanços indubtables, qualsevol persona informada i sensible, amb ulls nets, ha de reconèixer i entendre la nostra pitjor “malaltia” ciutadana. La desigualtat en emmalaltir i morir obeeix a decisions classistes de sectors privilegiats. Les polítiques encara els beneficien més. Uns guanyen, altres perden. Més enllà de la imperiosa necessitat de canviar un capitalisme essencialment antidemocràtic, injust, i insostenible, una Barcelona més sana només serà possible amb menys poder financer i corporatiu i amb més poder democràtic i popular. Només així serà possible desmercantilitzar béns comuns com la terra, l’aigua, l’habitatge, l’energia, l’educació, la sanitat o el treball.
Cal un pla urgent amb polítiques socials de rescat ciutadà que ajudin a que tota la població tingui els drets necessaris per alimentar-se, tenir un habitatge digne, educació i sanitat, guarderies i serveis domiciliaris per a les famílies i els més vulnerables. Polítiques laborals que creïn i estimulin treballs justos no precaritzats, amb una economia social més justa, solidària i amb sobirania energètica. Polítiques culturals que ajudin a la florida personal i humana de la població. Si són impulsades per una ciutadania conscient i participativa, aquestes polítiques poden aconseguir èxits enormes. Només així tindrem una ciutat sana, una millor ciutat. El diagnòstic i el tractament necessaris per aconseguir estan a les nostres mans però el poder polític cal guanyar-lo. Als barris, la comunitat, les persones, hem de fer política i alhora elegir representants polítics que permetin que tota la població i no només uns privilegiats augmentin la seva qualitat de vida i benestar, que permetin a la ciutadania viure dignament una vida autònoma, fraternal i saludable.