29/05/2017 | 01:06
Vam fer tard. Dormíem i no ens vam despertar fins molts anys després. Així va ser com vam oblidar-nos de l’accident del metro de València, del tren d’Angrois, de l’avió de Spanair o del vol del Yak-42. A València les víctimes van buscar durant anys els aliats que els havien d’ajudar a preguntar per què uns veïns que van pujar al metro van acabar perdent la vida i, o bé no els van trobar, o bé els periodistes que sí que se’ls van escoltar van ser relegats a les pàgines interiors dels seus diaris. Ens van buscar i no hi vam ser. Ens van buscar, però la por de perdre el dopatge de la publicitat institucional, la fascinació pels globus sonda de les promeses polítiques i el poder de seducció de l’eufòria del discurs guanyador van anestesiar el periodisme i la societat.
Vam fer tard. No vam saber comprendre a temps que gairebé tots els accidents es converteixen, tard o d’hora, en una tensió entre la veu d’uns quants ciutadans i el pes de les institucions. “En moments així, l’únic que vols és que no et toqui a tu”. I, tan bon punt no ens va tocar, ens vam oblidar de seguida que ens podria haver tocat a tots. Parlem d’anys en què anar contra el discurs hegemònic que agitava masses als mítings era ser antivalencià, és ser antiespanyol, serà ser anticatalà. Vam callar i vam ser còmplices. Vam oblidar ser crítics amb els nostres mitjans i, quan la televisió pública és complaent, acaba convertint-se en un instrument efectiu al servei del poder. Va ser Canal 9, és TVE i potser algun dia serà TV3.
Urnes que perdonen pecats
Vam fer tard. No vam ser al costat d’aquells que s’esforçaven a aconseguir que la tragèdia que carregaven a les espatlles no tornés a succeir-li a cap dels seus veïns. Encara pitjor, vam permetre que aquells que eren al capdavant creguessin que les urnes perdonaven tots els seus pecats. Va passar a València, passa a Espanya, passarà també a Catalunya.
Vam fer tard. Al metro de València hi van morir 43 persones i en van sortir ferides 47; però, quan les seves famílies es van organitzar per denunciar que primer els havien intentat silenciar, que després van voler comprar-los i que més tard senzillament els van ignorar, els vam deixar sols. Els valencians vam ser capaços de seguir amb les nostres vides, vam evitar llegir la informació que apareixia amb comptagotes i vam arronsar les espatlles cada vegada que passàvem per la plaça i ens demanàvem què era el que volia aquella gent. Aquella gent que es va deixar la veu per demostrar que una millor utilització de la inversió en seguretat podria haver evitat l’accident, aquella gent que, malgrat tot, mai va marxar a casa, aquella gent que sabia que fèiem tard i, tot i així, ens va esperar.
Periodisme estèril, país adormit
Vam fer tard. Vaig conèixer les víctimes set anys després de l’accident, quan els periodistes de Barret Films que gravaven ‘La estrategia del silencio’, el documental que va emetre La Sexta ahir a la nit, es van posar en contacte amb la redacció de ‘Salvados’ i ens van cedir tota la informació de què disposaven per tal que els ajudéssim amb el nostre altaveu. Aquella nit de maig en què es va emetre el programa, les víctimes van trobar el punt de suport que la televisió els podia oferir per moure una societat. Però no ens enganyem: aquell ‘Salvados’ sobre com el poder va posar en marxa tots els engranatges necessaris per silenciar l’accident també va fer tard. Mai hauríem hagut de deixar que passessin tants anys, perquè un periodisme estèril i una societat que abandona els qui pateixen és un país adormit, una societat malalta, una Ciutat Morta. De la mateixa manera que la inversió en seguretat en els transports evita accidents, un periodisme que vigila ajuda a evitar l’abús de poder.
Algun dia hi haurà un altre accident en un metro, en un tren o en un avió i la tensió entre els ciutadans que l’han patit i les institucions tornarà a començar. Va passar a València, passa a Espanya i passarà a Catalunya. I aleshores, quan el silenci comenci a moure la seva maquinària, no podrem permetre’ns fer tard una altra vegada.
