Crític Cerca
Opinió

Vázquez Montalbán, més que un culer

CRÍTIC us ofereix en exclusiva el pròleg del llibre 'Vázquez Montalbán: futbol y política' escrit per Jordi Osúa (Edicions Base)

16/12/2019 | 19:00

Manuel Vázquez Montalbán no és l’autor de la definició més concreta del Futbol Club Barcelona, ​​però ho podia haver estat. No va dir allò de què “és més que un club”, frase que s’atribueix a Narcís de Carreras, el president que va acomiadar del club l’entrenador Salvador Artigas, l’últim aviador republicà, defensor de l’ordre legal espanyol que es va especialitzar a pilotar “Mosques” nom popular del Polikarpov. Va ser l’últim aviador a sortir d’Espanya i ho va fer des de l’aeròdrom de Vilajuïga. De Carreras va poder servir d’inspiració a Vázquez Montalbán, encara que només en una de les múltiples accepcions que es poden adjudicar al Barça. Manuel va ser un dels primers escriptors a aferrar-se, per no errar, a conceptes que avui poden semblar gairebé de gènere costumista, tot i que quan els va escriure no eren conceptes que poguessin agradar al règim. Entre altres frases va publicar la que el Barça “era l’exèrcit simbòlic desarmat de la catalanitat”. No sé com combrega amb ella Gabriel Rufián, que és periquito.

Vázquez Montalbán va professar barcelonisme que era tant com creure en la història i les virtuts catalanes. Va convertir el futbol en un mirall de la realitat espanyola atès que va fondre en el club opinions fonamentades en fets històrics.

El Barça va patir durant els primers anys de franquisme una notòria persecució. Se li va canviar l’escut en retirar-li barres de la senyera i va deixar de ser Futbol Club per a ser Club de Futbol d’acord amb les ordres del règim que va tractar de castellanitzar fins als noms dels bars. El Barça va ser humiliat el 1943, en l’eliminatòria de Copa en la qual a l’estadi de Chamartín, encara no era el Bernabéu, se li va guanyar per 11-1. A Les Corts va vèncer l’equip blaugrana per 3-0 i el públic va rebre els madridistes amb una forta xiulada, fonamentada en el fet que el club merengue representava el règim, tot i que encara no ho era de manera gairebé formal. Aquell esdeveniment va fer dimitir al president barcelonista, Marquès de la Mesa de Asta, il·lustre franquista que no va tolerar que el seu club fos sancionat per la xiulada de casa i també per la que va rebre en el partit de tornada. Com a conseqüència va dimitir el del Madrid i va ser nomenat Santiago Bernabéu.

Vázquez Montalbán sempre va tenir present el significat de l’entitat malgrat que, com totes, va fer visites a El Pardo. La segona d’elles va ser gairebé obligada perquè a la primera Franco va preguntar per Samitier que no era a la representació. Era una de les etapes en què no tenia molta presència directiva. La segona ofrena es va fer amb Samitier a la comissió i Agustí Montal com a president. El pare d’Agustí va ser el dirigent que va renunciar als dos anys que li van oferir com a compensació al discutit fitxatge de Di Stéfano. La decisió que Madrid i Barça el compartissin es va prendre en un consell de ministres al Pazo de Meirás.

Montalbán es va comprometre amb el futbol com en la sèrie que va publicar a ‘Triomf’ amb els retrats de l’Espanya de Franco

Manolo es va comprometre amb el futbol com ho havia fet també en aquella sèrie que va publicar “Triomf” on va fer el millor dels retrats de l’Espanya de Franco. Si Concha Piquer va ser la imatge folklòrica, el futbol va ser l’estampa darrera on es va aixoplugar el règim atès que va aconseguir que els gols, les transmissions radiofòniques i el gol de Zarra a Maracaná evitessin les anàlisis sociològiques de l’Espanya d’aquells anys.

Els intel·lectuals no van ser molt addictes al futbol i es van poder comptar els escriptors que van dedicar certa atenció a aquest fenomen social. Rafael Alberti va publicar la famosa “Oda a Platko”, “ós ros d’Hongria”, porter del Barcelona a qui van obrir el cap en una final de Copa jugada a Santander. Aquell futbol oficial estava regit per José María de Cossío, que va intentar salvar Miguel Hernández, al costat de Dámaso Alonso, i no van poder. El poeta oriolà també va tenir la seva mirada futbolística cap a “Lolo Sanpedro”, porter mort a la porteria del seu equip. Gerardo Diego va fer el seu poema al futbol de Santander i va haver-hi molt poques expressions més, tot i que totes van ser cants als clubs i als seus jugadors predilectes. Compromís com el de Manolo hi va haver pocs, encara que en cert moment es va aconseguir que es sumessin als càntics diversos escriptors de prestigi.

A El País vaig aconseguir posar en debat amb articles militants a Vázquez Montalbán i Jesús Fernández Santos, que era molt madridista. En el mateix diari vaig aconseguir les signatures de Juan Benet, Juan García Hortelano, José María Guelbenzu, Manuel Vicent, Santiago Amón, Francisco Brines, Javier Pradera i Elías Querejeta, que va guanyar fama i prestigi com a productor cinematogràfic, però amb anterioritat havia estat extrem hàbil i de bon toc a la Real Sociedad. En tal repartiment hi havia visions favorables a diversos equips, però en cap cas s’apuntava tanta fidelitat als anomenats colors com en les columnes de Vázquez Montalbán, l’home que va fer que el davanter centre morís al capvespre.

Vázquez Montalbán no va renunciar mai al seu afecte barcelonista, com tampoc ho va fer amb dedicació a la política d’home d’esquerres, i va posar sobre la seva literatura la creació de personatges entranyables.

Manolo va ser més que un escriptor català i un “culer”: va ser pare d’un corrent intel·lectual que va donar brillantor al futbol

Manolo va posar lucidesa en les apreciacions de la política estrictament esportiva i, malgrat la seva filiació, va saber mantenir en tot moment la distància amb els estaments directius de club. Mai va renunciar a la crítica i també va poder haver estat l’autor de les cròniques de l’arbitratge del famós Guruceta que va xiular un penal de Rifé per una falta comesa fora de l’àrea i que algú va dir que “des de l’entrada de les tropes de Felip V no s’havia produït major espoli a Catalunya”. El sentiment barcelonista es va unir al progressista fins i tot en temps en què ser-ho era més que perillós. Per exemple, quan els barcelonistes van protagonitzar la vaga dels tramvies. Van anar a peu a Les Corts i van sortir del recinte sense aproximar-se a un d’aquells mitjans de locomoció. Van haver de tornar a peu a casa.

Vázquez Montalbán va saber comprendre sempre que al voltant del Barça existien visions polítiques diferents de les de la majoria dels ciutadans i lligar-se espiritualment al món “culer” era integrar-se formalment en allò català, que sociològicament venia a ser gairebé el mateix. Així ho va veure ell i així se’l recorda. Manolo va ser més que un escriptor català i més que un “culer”, pare d’un corrent intel·lectual que va donar brillantor al futbol.

*Julián García Candau és periodista i ha estat redactor en cap del diari El País, director d’Esports de Televisió Espanyola i l’agència EFE i director del diari As. Aquest text és el pròleg del llibre ‘Vázquez Montalbán: fútbol y política‘ de Jordi Osúa (Editorial Base).

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (enviament: desembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies