26/05/2021 | 06:00
L’any 1929, l’edifici era un hotel per acollir els visitants de l’Exposició Universal celebrada aquell any a Barcelona. Posteriorment es convertí en la Prefectura Superior de Policia, dependent del Ministeri de Governació. L’any 1931, amb la proclamació de la Segona República, la Generalitat de Catalunya hi instal·là la Comissaria d’Ordre Públic.
Passada la Guerra Civil, el 1941, el règim franquista hi va instal·lar la Jefatura Superior de Policía. El 1946 es va crear la Brigada Político-Social y de Servicios Especiales, sota la direcció del comissari Pedro Polo Borreguero. Aquest cos tenia com a funció principal la persecució i l’eliminació dels grups antifranquistes. El comissari Polo i els seus agents no van dubtar a utilitzar les diverses tècniques de tortures, pallisses i execucions.
L’any 1955 eren els germans Antonio Juan i Vicente Juan Creix els qui eren al capdavant de la Brigada Político-Social, el primer com a comissari. Mentre Antonio coneixia tot l’entramat de les formacions polítiques comunistes, Vicente es dedicà a la persecució dels cercles universitaris i catalanistes. El nou comissari incrementà els mecanismes de tortura com ara les cel·les petites per crear l’angoixa claustrofòbica, la calor, el fred o la immobilitat, cel·les amb petits espais per seure o estirar-se inclinats per tal que les persones empresonades no poguessin dormir, la col·locació de maons al terra de la cel·la per fer més doloroses les caigudes i no poder moure’s, l’ús dels elèctrodes i el càstig físic manual o amb qualsevol mena d’element.
Durant la Transició, una bona part dels membres de la Brigada Político-Social van continuar amb les seves carreres
L’any 1978, la Brigada d’Investigació Social va ser reestructurada i substituïda per la Brigada Central d’Informació (BCI), però la seva desaparició no es va formalitzar completament fins a la Llei orgànica 2/1986, de forces i cossos de seguretat, aprovada durant el primer Govern socialista de Felipe González. Durant la transició a la democràcia no es va dur a terme cap investigació legal sobre les activitats dels membres de la Brigada Político-Social i una bona part d’aquests funcionaris van continuar amb les seves carreres a la policia espanyola.
Fa dècades que entitats memorialistes i de la societat civil, entre les quals l’Ateneu de Memòria Popular, reclamem la ressignificació d’aquest espai d’impunitat en un centre memorial i documental, dedicat a difondre el coneixement i la memòria sobre la tortura policial practicada durant la dictadura. Les víctimes de les tortures, persones que van lluitar pels drets i per les llibertats, no solament han vist com l’Estat espanyol es nega a investigar els crims de lesa humanitat del franquisme, sinó que també observen com l’espai on van patir les atrocitats segueix sent un indret d’impunitat.
La negativa del ministre Grande-Marlaska de traslladar la seu del cos policial per motius “operatius”, segons expressà el 17 d’abril al Senat, contravé a l’acord del 2017, quan es va aprovar al Congrés una proposta no de llei –només amb el vot en contra del Partit Popular– per reconvertir la Prefectura en un espai de memòria. Contravé també a l’obligació de l’Estat, inclosa en els tractats internacionals, de dur a terme polítiques públiques de memòria, reparació i garanties de no repetició.
El mateix Relator Especial sobre la Promoció de la Veritat, la Justícia, la Reparació i les Garanties de no Repetició de les Nacions Unides, Pablo de Greiff, insistia, en el seu informe del 2014 sobre la missió a Espanya, en la necessitat de “promoure intervencions diferenciades, la contextualització i la ressignificació de símbols i monuments franquistes”. No hi ha dubte que la Prefectura de la Via Laietana és un símbol de la repressió i de les tortures de la dictadura franquista.
És indignant que s’intenti fer valer com a “ressignificació” que l’espai es trobi ocupat per la policia
És especialment indignant que s’intenti fer valer com a “ressignificació” que l’espai es trobi ocupat per les forces i els cossos de seguretat en l’actualitat, com va manifestar el ministre de l’Interior. Tot al contrari, la memòria associada a aquell espai es projecta com una ombra sobre els ocupants actuals, entrebancant la dignificació de la seva imatge i accentuant una immerescuda percepció de continuïtat.
El 26 de març de 2019 es va col·locar per part de l’Ajuntament de Barcelona un faristol davant la Prefectura de la Via Laietana en el qual s’explica la història de l’edifici, des del 1929 fins al final de la dictadura. Aquest faristol ha estat vandalitzat, just davant de la seu policial, en múltiples ocasions, sense que hi hagi hagut cap intervenció policial respecte a això. Aquests fets proven que les polítiques públiques de memòria, impulsades des de totes les administracions són absolutament necessàries per garantir la no repetició de les atrocitats del passat.
Cal recordar que, fins i tot en democràcia, l’Estat espanyol ha estat condemnat fins a 11 ocasions pel Tribunal Europeu de Drets Humans, precisament, pel fet de no investigar degudament tortures, com molt bé coneix el Sr. Grande-Marlaska, havent estat titular dels jutjats en qüestió en 6 d’aquests casos. Les seves manifestacions es fan mesos després que el seu mateix partit en el Govern presentés un avantprojecte de Llei de memòria democràtica, el qual ha estat qüestionat per diversos sectors del moviment memorialista pel fet de quedar-se curt en el reconeixement dels drets de les víctimes del franquisme i dels seus familiars.
El text inclou el paràgraf següent en la seva exposició de motius: “Los procesos de memoria son un componente esencial de la configuración y el desarrollo de todas las sociedades humanas, y afectan desde los gestos más cotidianos hasta las grandes políticas de Estado. […] Por eso, la principal responsabilidad del Estado en el desarrollo de políticas de memoria democrática es fomentar su vertiente reparadora, inclusiva y plural.” La posició del ministre Grande-Marlaska fa posar encara més en dubte quin suport es pot donar a un text legislatiu que incompleix el mateix Govern que l’ha promogut.
Angelina Puig i Valls és presidenta de l’Ateneu Memòria Popular i Sònia Olivella és membre de l’Ateneu Memòria Popular i d’Irídia – Centre per la Defensa dels Drets Humans.
