18/11/2016 | 21:06
Aquesta setmana s’ha encetat amb la mort d’una persona a Reus, en unes circumstàncies que ens han de fer reflexionar. La causa directa de la seva mort va ser un incendi provocat per una espelma que la persona en qüestió estava fent servir per il·luminar la seva modesta llar. Aquest succés podria haver passat a engrossir, sense més, la llista d’accidents desgraciats patits per persones grans que viuen soles. Però resulta que si aquesta senyora estava fent servir espelmes des de feia dos mesos, és perquè la companyia elèctrica -en aquest cas Gas Natural- li havia tallat la llum.
Aquest fet obre un debat que hauria d’estar perfectament resolt abans fins i tot d’encetar-lo. Una de les fites a les que ens ha portat el desenvolupament moral que hem assolit, potser la més gran, és la noció de dignitat de la vida humana com a quelcom que ha d’estar per sobre dels mers interessos particulars, per exemple els d’una empresa. Això, avui, no admet, o no hauria d’admetre, massa discussió. Tanmateix, com que debatre coses és una de les nostres aficions més comunes, intentaré aportar el meu punt de vista.
No entraré a aprofundir en la relació entre el fet concret de la precarietat en la que vivia aquesta dona, que va acabar provocant el mortal accident, amb aquella ideologia per la qual els diners són l’alfa i l’omega. Està clar que podem insistir en acusar el capitalisme, així en abstracte, de situacions concretes com aquestes. Però quedar-nos aquí, a més de resultar evident i recurrent, és força estèril si no es fa amb molta més profunditat.
Sí crec, en canvi, que és interessant posar sobre la taula el concepte de dignitat de la vida humana. Aquest concepte abstracte es concreta en el dret a la vida digna, que es troba recollit a la Declaració dels Drets Humans. Gaudir d’una vida digna consisteix, entre d’altres coses, a tenir garantits una sèrie de béns que la societat en la que vivim considera bàsics. Aquest és el cas, per exemple, de l’habitatge, que a Catalunya “comprèn l’accés permanent a recursos naturals i comuns, a aigua potable i a energia per a la cuina, la calefacció i la llum, i el dret a l’aigua i al sanejament” (Llei 24/2015, del 29 de juliol, de mesures urgents per a afrontar l’emergència en l’àmbit de l’habitatge i la pobresa energètica).
Quan algú, una persona o una empresa, decideix, legítimament, dedicar-se a una activitat, ha de ser conscient del que aquesta activitat implica, i això inclou acceptar el paquet sencer, és a dir els beneficis, però també els costos. A la vida gairebé tot té contrapartides, i els negocis no són una excepció. Està clar que si decideixes vendre quelcom bàsic com la sanitat, l’educació o l’habitatge (incloent els serveis bàsics associats), tindràs assegurat un mercat del 100% de la societat. Tothom necessita el teu producte per gaudir d’una vida digna, i tothom estaria disposat, en principi, a pagar el preu que demanis. Aquesta és la clau de l’èxit dels negocis relacionats amb els béns que integren el concepte de vida digna. És per això que any rere any els teus beneficis es comptaran per milers de milions d’euros, fins i tot en èpoques de crisi, i no perquè siguis un crack dels negocis.
Però com hem dit, tot té contrapartides, les quals sovint són indestriables del benefici. De vegades allò mateix que et fa d’or porta associat un cost al que no pots renunciar. En aquest cas, que el teu producte sigui un bé bàsic t’assegura, d’entrada, que el teu negoci sigui molt rendible. Però alhora t’obliga a responsabilitzar-te de que tothom en tingui accés, precisament perquè és bàsic. Per tant, quan, en una societat moralment avançada, decideixes dedicar-te al negoci de béns bàsics has de saber que no podràs privar ningú del teu producte, ni tan sols a qui no pugui pagar per ell. No acceptar aquesta circumstància i voler quedar-te amb els beneficis sense carregar amb els costos inherents a la teva activitat et deslegitima com a proveïdor de serveis bàsics. Així de senzill. Alguns poden arribar a creure que oblidar els costos inherents a l’activitat que desenvolupen és una opció. Doncs bé, aquesta és una pràctica pròpia dels idiotes, i dels idiotes morals quan els costos són morals. Per a ells, i sempre i quan les portes giratòries ens ho permeten, fem lleis que els ajuden a actuar correctament, “obligant-los” a comportar-se d’acord amb el grau de desenvolupament moral assolit per la societat.
En el cas de Reus, és cert que el desgraciat accident podria haver passat independentment de la situació de pobresa d’aquella dona. Però també és cert que la senyora feia dos mesos que vivia sense llum, i sembla evident que si no tens llum i has de fer servir espelmes cada dia durant mesos, tens bastants més possibilitats de patir algun percaç, especialment si ets una persona gran i sola. Més enllà del fatídic accident, el fet és que si no tenia llum era perquè Gas Natural li havia tallat, sense tenir en compte els costos morals inherents al negoci dels serveis bàsics al que es dedica aquesta empresa. Això de per sí ja és condemnable. Però és que, a més, ho va fer sense complir amb la llei, una llei feta expressament per ajudar als idiotes morals – aquells a qui que els costa entendre nocions com la de dignitat humana- a actuar amb un mínim d’humanitat.
La Llei 24/2015 (que, per als despistats, sí que és actualment vigent a Catalunya) obliga les companyies a posar-se en contacte amb l’administració i sol·licitar un informe a serveis socials, abans de tallar un servei bàsic per impagament. Es tracta d’evitar que ningú pugui quedar privat de cap servei bàsic per no poder-lo pagar, i de protegir així el seu dret a una vida digna, cosa que sembla no tenir massa importància per algunes grans companyies. Segons aquesta llei, la responsabilitat de garantir una vida digna a totes les persones és de l’Administració, pagant si cal la factura, però és responsabilitat de les companyies avisar de la situació. Molt senzill no? Només una actitud d’absolut menyspreu envers la dignitat humana pot portar a algú a decidir privar una persona d’un bé bàsic perquè no el pot pagar. La mesquinesa puja de nivell quan ni tan sols ets capaç de complir una llei tan tova que només t’obliga a posar en coneixement de l’Administració les teves intencions.
Per estrany que pugui resultar, calen lleis com aquesta, per ajudar als pobres idiotes morals a actuar correctament. Però sembla que ni amb les lleis podem evitar que alguns es mostrin indiferents als valors més fonamentals de la nostra societat. I quan això ho fa algú a qui hem cedit la responsabilitat de proveir-nos serveis bàsics per la vida digna les conseqüències poden arribar a ser catastròfiques. Potser és que hi ha certs béns que no s’haurien de deixar en mans de particulars, tot confiant en que la bona voluntat els faci actuar de forma coherent amb el nivell de moralitat que diem haver assolit.
