17/03/2021 | 06:00
Ara mateix estem en trànsit entre la crisi epidemiològica i sanitària, que encara no marxa, i una crisi econòmica i social que determinarà la vida d’un parell de generacions.
Les dades de pobresa, de desocupació, d’atur juvenil, els infrasalaris, la manca de prestacions socials suficients i uns serveis públics al límit ens porten a una crisi molt greu. El que encara no hem analitzat prou és que els seus efectes socials i humans seran pitjors que els de la crisi iniciada a la tardor del 2008 per la realitat actual d’institucions que llavors la van esmorteir: una normativa laboral que no protegeix les treballadores, un menor matalàs familiar i uns serveis públics més degradats.
No hi ha cap maledicció ni cap impossibilitat de transformar la realitat social que vivim, però això demana polítiques contràries a les que dicten les institucions de la Unió Europea, així com el fet de no assumir la intervenció constant que patim de l’aparell de l’Estat espanyol a través del poder judicial. Un pla de rescat implicaria garantir ingressos mínims a totes les persones que ho necessitin, generar llocs de treball de qualitat i potenciar els serveis públics, no únicament com a mecanisme de resposta, sinó per reactivar l’economia.
La renda bàsica universal pressionaria a l’alça els salaris i augmentaria la demanda
Hauríem de començar per una renda bàsica universal que pugui evitar situacions de violència com la que suposa no tenir garantits àpats de qualitat ni sostre. La renda bàsica universal no actuaria únicament sobre la pobresa, sinó que pressionaria a l’alça els salaris i augmentaria la demanda. Aquesta mesura ha de venir acompanyada d’altres que generin feina de qualitat. No es tracta d’optar únicament per prestacions: es tracta de donar alternatives mentre no arriba la feina.
En una etapa com l’actual, el sector privat no voldrà tenir un paper de creació d’ocupació, entre altres coses, perquè les empreses privades no ens donen feina; simplement, necessiten treballadores per reproduir capital. És en aquest context que el sector públic ha de tenir un paper fonamental, i, alhora, aquesta realitat és perfectament conjugable amb necessitats socials.
Un paper a remoure discriminacions l’ha de tenir l’ensenyament. Més enllà de la lluita necessària contra la segregació, s’ha de construir un sistema educatiu que pugui servir per remoure desigualtats. En la situació d’avui, l’ensenyament públic ja no té aquest paper, entre altres coses, perquè resta desproveït de les treballadores i dels recursos necessaris.
Més enllà de l’ensenyament, altres serveis públics també han de tenir el paper que hem referit. Això, però, passa per la gestió directa a la sanitat, pels serveis socials i pel desenvolupament d’un parc públic d’habitatge que sigui alhora una resposta i condicioni també el mercat.
Evidentment, tot això no sortirà del no-res. Necessitem una profunda reforma fiscal de caràcter redistributiu: les grans fortunes, les grans empreses i les rendes altes han de pagar molt més. També un procés de finalització progressiva de la gestió indirecta o privada dels serveis públics s’ha de veure com una mesura d’estalvi en la despesa.
Tampoc no podem obviar que la majoria de les mesures de caràcter social seran perseguides per les altes instàncies judicials i constitucionals espanyoles. La necessitat de recuperar un nou cicle de mobilització, de reconstrucció de moviment popular independentista amb fites clares i concretes, no és únicament una reivindicació democràtica i d’alliberament nacional, sinó una aposta social: independència per canviar-ho tot.
