Crític Cerca
Opinió
Xavier Cutillas

Xavier Cutillas

President de l’Associació Catalana per la Pau

Malgrat tot, Colòmbia persisteix en el seu afany per construir la pau

Només una aliança de tots els sectors democràtics de cara a les presidencials del 2022 pot treure el país del caos en què viu immers

24/11/2020 | 06:00

Foto: ALBERT OROMÍ

En aquests dies es compleixen quatre anys de la firma definitiva de l’acord de pau entre el govern colombià i les FARC-EP, el 24 de novembre de 2016 al teatre Colón de Bogotà. Un acord que es va cuinar a foc lent. Van ser necessaris més de cinc anys per arribar a un compromís que posava fi a un conflicte que, oficialment, dessagnava el país des de 1964, però que enfonsava les seves arrels a les violències de la dècada dels 40 del segle passat entre liberals i conservadors. Una guerra massa llarga.

Existia feia anys l’acceptació tàcita per part dels dos bàndols de la impossibilitat de derrotar militarment l’adversari. Existia també la necessitat per part de l’Estat de minimitzar l’actuació armada a regions riques en tota classe de minerals i de reduir la despesa que suposava un exèrcit de 400.000 efectius i l’endeutament que la darrera etapa de la guerra havia generat. La direcció de les FARC, per la seva banda, tenia el convenciment que un acord de pau només el podia tancar, per una qüestió d’autoritat sobre el conjunt de l’organització, la generació que havia participat en tota la guerra i que allargar-la només ajudaria a degradar-la (encara) més i a dificultar-ne una solució negociada amb repercussió sobre l’agenda política del país.

Aquests elements i també un context hemisfèric favorable foren els motors de la negociació. Les converses s’iniciaven a la meitat de la presidència de Barack Obama als Estats Units i després que l’esquerra llatinoamericana hagués arribat a les cotes de màxima representació, governant els principals països del continent, després de dècades d’intents frustrats.

L’acord de 2016 obria un temps per impulsar modernitzacions imprescindibles per afavorir un procés de democratització real al conjunt del país

Cuba i Noruega van fer de països garants, tot aportant diplomàtics especialitzats en processos de pau i acollint al seu territori els diàlegs, sota la mirada atenta de la comunitat internacional i, especialment, del departament d’Estat nord-americà, que es mostrava interessat per primer cop en la sortida política d’un conflicte que en l’etapa final, la dels anys de la presidència d’Álvaro Uribe, havia arribat als màxims nivells de degradació. Una de les característiques dels diàlegs és que les FARC van anar transformant les seves propostes inicials, recollint en el camí bona part de l’agenda dels moviments socials colombians: camperols, indígenes, negres, dones, víctimes…

Així, el mes de setembre de 2016, davant representants de governs de tot el món, se signava a la ciutat caribenya de Cartagena un complex acord de més de 300 pàgines que implicava, més enllà de la fi de la guerra, ampliar els espais de representació política a sectors històricament exclosos i perseguits; posar les bases per a una reforma rural integral, que lluny de ser la reforma agrària històricament reivindicada per les FARC, tenia elements de contenció al latifundi improductiu, preveia el traspàs de milers d’hectàrees de terres ocioses per a l’explotació agrícola i l’establiment de programes de desenvolupament amb enfocament territorial, destinats a ajudar les regions més vulnerables i afectades pel conflicte, a més dels plans d’acció per a la transformació regional.

A la vegada, el pacte apostava pel respecte a les solucions concertades amb les comunitats de la complexa qüestió dels cultius d’ús il·lícit (coca, marihuana, rosella), vinculant-ne la seva substitució al suport governamental i a la creació de condicions de desenvolupament.

I paral·lelament, garantia un procés de justícia transicional de vocació no punitiva, amb la creació d’un Sistema Integral de Veritat, Justícia, Reparació i no Repetició (SIVJRNR), amb tres grans potes: la Jurisdicció Especial per a la Pau (JEP), amb el mandat d’investigar, aclarir, jutjar i sancionar les greus violacions als drets humans, els crims de guerra i els crims de lesa humanitat comesos en el marc del conflicte armat; la Unitat de Cerca de Persones Desaparegudes (UBPD); i la Comissió per a l’Esclariment de la Veritat (CEV) per promoure el reconeixement del dret a la veritat de les víctimes.

En definitiva, un acord de pau que obria un temps perquè, en absència de conflicte armat, s’impulsessin les modernitzacions imprescindibles per afavorir un procés de democratització real al conjunt del país.

Persones desaparegudes i memòria històrica (concretament, del cementeri de San Andrés de Tumaco, al departament de Nariño) / ACP

Però l’acord i les transformacions que apuntava també foren catalitzadors del reagrupament de totes les fraccions conservadores i de l’extrema dreta colombiana. Un bloc arrelat socialment i format per sectors econòmics vinculats al latifundisme i a l’extractivisme (i al narcotràfic), que es veien afectats per les conseqüències de l’acord; per comandaments militars i policials formats durant dècades per a la guerra, recelosos a parts iguals de la JEP i de perdre els guanys que, en forma de complements i contractes, els havien enriquit al llarg del conflicte; per bona part de la jerarquia catòlica i les esglésies evangèliques, preocupades pel biaix específic de gènere que contenia l’acord en recollir algunes de les propostes de les organitzacions feministes, i per l’alt funcionariat, especialment en l’àmbit de la judicatura. Tots sota el guiatge de l’expresident Álvaro Uribe, van impulsar l’oposició a l’acord i varen guanyar el NO en el referèndum del 31 de setembre de 2016, amb una abstenció de més del 50% de la població, obligant el govern del president Santos i les FARC a renegociar-lo, en els termes que finalment es van signar al teatre Colón.

L’acord i les transformacions també foren catalitzadors del reagrupament de totes les fraccions conservadores i de l’extrema dreta colombiana

Amb aquest bloc consolidat, les eleccions presidencials del 2018 foren el tràmit necessari perquè Ivan Duque, el candidat designat digitalment per Álvaro Uribe, s’imposés amb un objectiu central: guanyar la presidència per cremar l’acord de pau.

Per a la dreta colombiana, històricament ben connectada al Partit Republicà i a les altres dretes extremes continentals, que s’articulen al voltant de les comunitats cubana i veneçolana de Miami (Florida), l’elecció de Donald Trump a la presidència dels Estats Units, el 2016, fou un combustible imprescindible. Un 2016 que començava a segellar el canvi de cicle a Amèrica Llatina i el retorn dels partits reaccionaris a alguns governs, amb el triomf de Mauricio Macri a les presidencials argentines i la destitució de Dilma Rouseff com a presidenta de Brasil, en un cop d’estat judicial que obria les portes de la victòria de Jair Bolsonaro el 2018. El departament d’Estat dels Estats Units no va trigar a fer seves les tesis de que l’acord de pau havia estat una concessió desmesurada a les FARC.

I Colòmbia va començar a viure sota la paradoxa de que un procés de pau que havia començat a caminar en un context nacional i continental relativament favorable, s’havia d’implementar en un altre context, completament diferent i oposat.

Certament, quatre anys després de la firma, la implementació de l’acord passa per un moment difícil. Des dels àmbits executiu, judicial i legislatiu s’han posat sistemàticament pals a les rodes amb l’objectiu de fer-lo miques, tal i com reconeixen les principals figures de l’uribisme. L’infrafinançament de totes les parts de l’acord dificulta la seva aplicació i només la pressió de la comunitat internacional, en particular del sistema de Nacions Unides i de la Unió Europea, n’ha evitat el bloqueig total.

Camp colombià i processos productius desenvolupats des de ETCR (concretament a la Finca La Elvira, al municipi de Miranda, departament de Cauca) / ACP

La fi de la guerra, en qualsevol cas, no ha significat la fi de la violència. La desaparició de les FARC com a estructura armada que garantia unes “regles del joc” en algunes regions del país, no sempre ha estat substituïda per la presència de l’Estat. Aquest buit ha estat aprofitat pel paramilitarisme, per altres estructures vinculades al narcotràfic i a l’extracció i tràfic de minerals, per dissidències de les pròpies FARC i per l’altra organització armada, l’ELN, els diàlegs amb la qual van quedar truncats a l’inici del mandat de Duque.

Les ofensives d’aquests grups pel control del territori han provocat la mort de més de 500 persones defensores dels drets humans, que s’han de sumar a l’assassinat de més de 230 exmembres de les FARC, en un context de múltiples violències creuades i amb un Estat incapaç d’afrontar-les, quan no en oberta complicitat amb els victimaris. El procés de reincorporació a la vida civil de la comunitat de més de 8.000 persones excombatents de les FARC passa fonamentalment pel suport des de la cooperació internacional, amb els recursos de la qual s’executen accions amb aquest col·lectiu.

I tot i que després de l’entrega de les armes les FARC es van convertir en partit polític i tenen garantida la presència al legislatiu durant vuit anys, el propi Congrés de la República anul·là la possibilitat d’establir les Circumscripcions Especials de Pau, tal i com emanava de l’acord, que afectaven 16 territoris on la guerra havia tingut una major incidència i garantien la seva presència directa al Congrés, així com altres elements que apuntaven a una reforma del sistema electoral.

L’estancament de la Reforma Rural ha fet que sectors agrícoles petits vegin frustrades les seves expectatives

L’estancament de la Reforma Rural i el canvi d’enfocament del govern sobre la qüestió dels cultius d’ús il·lícit, perseguint les comunitats cultivadores enlloc de qui se n’aprofita, perfilen un mapa d’incompliments que travessa el país i tensa les organitzacions camperoles, negres i indígenes, però també sectors de petits i mitjans empresaris agrícoles, que veuen com un cop més es frustren les expectatives de donar solució a problemes endèmics d‘exclusió, tot primant el latifundi, la ramaderia extensiva i el monocultiu.

Malgrat que els òrgans creats al voltant del SIVJRNR s’han pogut posar en marxa i que alguns militars i destacats membres de les FARC han començat a declarar, els intents d’erosió de la Jurisdicció Especial per a la Pau per part del bloc conservador dificulten l’acció de jutges i fiscals encarregats de posar llum i sancionar els fets que es jutgen.

Després de les eleccions als Estats Units, és una incògnita saber ara quin serà el paper de l’administració Biden davant l’actual situació colombiana, però es previsible que, sense trencar cap pont amb el govern, pressioni discretament per recuperar part de l’agenda de la implementació de l’acord. Aquest és un dels pocs elements que conviden a un cert optimisme.

Tot i les contradiccions, creix en la societat colombiana la convicció que cal superar el cicle de la guerra

L’altre, tant o més important, és que, tot i les contradiccions, creix en la societat colombiana la convicció que cal superar el cicle de la guerra. Les eleccions municipals del 2019 van donar la victòria a les grans ciutats –fins i tot Medellín, bressol de l’uribisme- a alcaldes i alcaldesses de l’oposició, i les mobilitzacions massives contra les polítiques governamentals eren constants fins que la Covid-19, que a Colòmbia ha tingut una especial afectació per la manca de política pública sanitària (més de 35.000 víctimes mortals fins al moment), va obligar al confinament.

Les darreres setmanes, moviments indígenes i camperols han reactivat el cicle mobilitzador al sud del país i les taxes de popularitat d’Uribe i de l’actual president Duque son les més baixes dels darrers anys. Serà complicada de materialitzar, perquè a Colòmbia les coalicions polítiques sempre són complexes per la diversitat d’interessos a administrar, però només una aliança de tots els sectors democràtics de cara a les presidencials del 2022 pot treure el país del caos en què viu immers.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu el llibre Carta a un republicano español, de Jordi Serrano, i el pròxim Dossier CRÍTIC

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies