Crític Cerca
Opinió
Xavier Díez

Xavier Díez

Escriptor i historiador

Les esquerres, la immigració, els zombis, la globalització i el caos ideològic

28/12/2018 | 00:33

No pot negar-se que l’article publicat al setembre passat a ‘Cuarto Poder’, “¿Fascismo en Italia? Decreto dignidad” ha provocat una borrasca profunda en les aigües tèrboles de les esquerres ibèriques. Redactat per Julio Anguita, Manolo Monereo i Héctor Illueca, defensava algunes de les mesures adoptades a Itàlia per la coalició entre el moviment polític derivat de la Lliga Nord i l’inclassificable Moviment 5 Estrelles. Malgrat que els autors no feien cap referència a la política antiimmigratòria de Matteo Salvini —que, d’altra banda, tampoc no és gaire diferent de la sostinguda per la Unió Europea o l’hostilitat particular de la majoria d’estats contra la immigració—, una part de les esquerres van córrer a acusar-los pràcticament de còmplices del feixisme. Anguita, Monereo i Illueca, en textos posteriors, han anat matisant i complementant el seu discurs a partir de la proposta d’anar recuperant una bona part dels poders cedits pels estats a les institucions europees com a fórmula més eficaç per desfer les polítiques globalitzadores inspirades pel neoliberalisme imperant.

Els autors de l’escrit polèmic, en el fons, s’han dedicat a posar lletra a una música que sona des de fa temps. Una part substancial d’allò que, amb termes de la dècada dels vuitanta, anomenaríem ‘classes populars’ s’està deixant enlluernar per discursos hostils contra la immigració i contra alguns dels eixos de lluita abraçats per les esquerres al llarg dels darrers anys, com ara el nou feminisme, l’antiracisme, l’ecologisme, la interculturalitat o el respecte a la diversitat de models familiars i preferències sexuals, i que, certament, han tingut traducció legislativa en els darrers anys. De la mateixa manera, s’han anat replegant vers els espais nacionals, tot malfiant-se dels bons principis (i les males praxis) que emanen de les institucions europees (del Govern federal, en el cas dels Estats Units) o dels tractats de lliure comerç. Donald Trump va saber manipular una bona part del ressentiment de les classes mitjanes blanques (i masculines) a partir de la ridiculització d’aquest ‘background’ esquerranós, i la seva inesperada victòria electoral va permetre aflorar un corrent tel·lúric d’intolerància que es veia venir. Fonaments similars els trobaríem en la capacitat de mobilitzar el malestar d’àmplies capes socials del Front Nacional renovat per Marine Le Pen, o l’AfD alemanya, de manera paral·lela a l’articulació d’un moviment d’arrels reaccionàries, convenientment actualitzades arreu del continent, especialment a Escandinàvia i en països de l’Est.

Les esquerres occidentals s’estan enfonsant pels seus fracassos pràctics i per les seves inconsistències teòriques

És un error col·locar les mateixes etiquetes a tothom perquè, com ens recorda Tolstoi a ‘Anna Karènina’, les famílies dissortades ho són cadascuna a la seva manera, i, en cada país, cada moviment reaccionari respon a especificitats pròpies, als seus propis fantasmes del passat i assignatures pendents. Tanmateix, el més significatiu és que una part de l’esquerra està variant el seu discurs en una direcció similar, com succeeix amb el mateix Anguita, La França Insubmisa de Jean-Luc Mélenchon, alguns sectors de Die Linke alemanya o dels laboristes britànics. Encara més: l’esclat dels ‘armilles grogues‘, un clàssic moviment antifiscal i en defensa dels drets socials, i amb una plataforma de reivindicacions simples, contundents, àmpliament compartides i d’orientació clarament antineoliberal, és protagonitzat per aquells grups socials que, a partir de les anàlisis demoscòpiques, són els qui estan fornint de suport electoral Trump, Lepen o l’AfD. Per contra, com bé ha assenyalat recentment l’antic corresponsal a ‘La Vanguardia’ Rafael Poch, els habitants de les conflictives ‘banlieues’ semblen els grans absents d’aquest conat revolucionari.

Més enllà dels seus discursos i propostes, els autors de l’article polèmic sí que l’encerten en un fet constatable: les esquerres occidentals actuals s’estan enfonsant, si més no, des d’un punt de vista de representació electoral, i —almenys aquesta ja és una perspectiva subjectiva— d’influència social. I no crec que sigui per culpa de la seva defensa de la immigració, de la multiculturalitat, de la lliure orientació sexual o del feminisme —causes de la més elemental justícia moral—, sinó més aviat dels seus fracassos pràctics, i, per què no dir-ho, inconsistències teòriques.

De fet, de teoria, no en manca. La major part de les esquerres van reformular-se a partir del tall històric que representà la convulsa dècada de 1960. Davant les profundes transformacions socials produïdes per l’Estat del benestar i les revolucions tecnològiques posteriors, traduïdes en un aprimament demogràfic de les classes obreres fabrils —blanques, masculines, i culturalment conservadores—, juntament amb la creixent constància del fracàs del model de “socialisme real” al bloc oriental, una part substancial de les esquerres va fer un gir ideològic que va arribar fins als nostres dies. Les de matriu marxista van interessar-se cada vegada més pels textos de joventut del filòsof de Trèveris (desestimades pel mateix Marx en la seva maduresa) i van abraçar el discurs anticolonial, antiracista, feminista, ecològic, i tots aquells elements que aleshores eren una novetat ideològica i que avui ens resulten familiars. Cal agrair explícitament que teòrics i grups polítics apostessin per aquestes qüestions invisibilitzades, i que precisament aquest conjunt de causes van resultar pedagògiques per a un món autoritari, de categories mentals rígides i que tenia normalitzades qüestions d’una injustícia intolerable. Ara bé, a partir de la dècada de 1970, i en un procés d’agudització posterior, el procés de convergència social propiciat a Occident per les polítiques de benestar va anar-se erosionant, i, a partir de la creixent hegemonia ideològica i política del neoliberalisme, l’evolució històrica va agafar un rumb involutiu.

Mentre creix la sensació de pertinença a la classe mitjana, es dissolen els llaços col·lectius com l’afiliació política, sindical o veïnal

Els darrers 30 anys han implicat un estrany fenomen de ‘balcanització social’. Mentre creixia la sensació subjectiva de pertinença a la classe mitjana, especialment a partir del seu conjunt de pràctiques, creences, estètica…, es dissolien els principals llaços col·lectius (afiliació política, sindical, veïnal…), les diferències socials no han parat de créixer, i les classes mitjanes, d’empobrir-se. Precisament arran de la darrera crisi del 2008 aquest procés de polarització social s’ha accelerat abruptament. Una minoria d’ultrarics s’han apropiat, via privatitzacions, corrupció, exempcions fiscals, els recursos de la majoria. Paral·lelament, la generalització de reformes laborals i institucionals ha fet arribar la precarietat a sectors socials on mai no havia arribat. La globalització, amb les seves revolucions tecnològiques derivades de la digitalització, la robotització, la impressió 3D, fa que el treball, i sobretot els treballadors, també entre els sectors més qualificats, siguin cada vegada més prescindibles. Anul·lada l’alternativa del comunisme a finals dels vuitanta, convertida la socialdemocràcia en un apèndix del neoliberalisme, perduda l’esquerra alternativa en discussions bizantines i exhaurides les seves energies en guerres sectàries, la immensa majoria de la població resta òrfena i a la intempèrie política, mentre tothom veu com es degraden la seva situació i, encara més greu, les seves perspectives de futur.

Davant aquesta situació de crisi i transformació inèdita, entre el desconcert comú, i amb una societat i una economia ben distants de les analitzades per Marx, el concepte ‘classe social’ passa a esdevenir una categoria intel·lectual de comprensió i identificació difícils, especialment quan el virus del neoliberalisme dissol les velles solidaritats. Per contra, el gènere o la nacionalitat resulten categories tangibles i fàcilment objectivables, i, per tant, resulta més fàcil construir la identitat col·lectiva amb aquests elements. Certes dosis de falsa nostàlgia, alimentada per uns mitjans de comunicació creixentment concentrats en poques —i privilegiades— mans, han acabat de preparar la tempesta. En un context social i polític confús i incomprensible per a la majoria, en què les classes populars es descomponen i s’atomitzen, la gent tracta d’aferrar-se a identitats més primàries. Així, el món ja no és percebut per una bona part dels seus damnificats com una antiga piràmide social, sinó que s’acosta a un “a dins”, ordenat, regulat, segur i confortable dels esquifits grups benestants, i un “a fora”, caòtic, a partir de la barbàrie de la llei del més fort o menys escrupolós, insegur i a la intempèrie que comporta la precarietat, la perspectiva d’empobriment o la lluita per la supervivència. És allò que el sociòleg alemany Ulrich Beck va denominar “la brasilerització d’Occident”, en preveure, fa dues dècades, que la polarització social faria que les societats europees i nord-americanes tendirien a assemblar-se a un Brasil on els poderosos viurien en urbanitzacions tancades i vigilades per seguretat privada, mentre que la resta, absolutament desprotegida, sobreviuria en un univers caòtic i perifèric de ‘faveles’ inacabables i brutalitzades.

S’acata un cert darwinisme en el qual sobreviu el grup millor liderat i que accepta incondicionalment l’autoritat d’un líder providencial

De manera més inquietant, Zygmunt Bauman veia que la globalització neoliberal feia redundant la majoria social. Que els vells esquemes entre la burgesia i els treballadors, una estructura injusta, encara que sòlida i fàcilment recognoscible, amb normes clares, serien substituïts per una altra estructura líquida i difusa en què l’acumulació d’uns quants decretaria una exclusió sobre la base de la condició de prescindibilitat de la majoria. Que sobrarien milers de milions de persones. Que el desclassament creixent en societats polaritzades convertiria molts en éssers redundants, “material de rebuig”, en les seves paraules al llibre ‘Wasted lives, modernity and its outcasts’. Que molts ja no tenen gens d’interès pel sistema. I que precisament l’existència de tot això, a partir de l’experiència directa que representen els grans contingents de migrants i de refugiats, genera una por profunda a qui encara forma part del món relativament ordenat que es va aprimant perillosament.

Andreu Domingo acaba de publicar un article molt interessant a la revista ‘L’Avenç’, “Distopia zombi, utopia neoliberal”, on precisament aborda aquesta situació i fa una acurada anàlisi simbòlica sobre l’atracció que generen les pel·lícules i serials televisius sobre zombis. Per a l’autor, el zombi és una metàfora de la globalització neoliberal en el sentit que el sistema capitalista està devastant existències tot creant —i estenent— grans contingents de no-vius a la intempèrie. Que aquell infectat ja està perdut per sempre, i que l’epidèmia s’estén de manera dramàtica, de manera que els supervivents malden per eliminar-los, fugir o encastellar-se en els pocs espais protegits. En aquesta lluita per la supervivència, el cànon del relat difós a partir de la indústria televisiva indica l’acatament d’un cert darwinisme en el qual sobreviu el més apte o ocurrent, i el grup millor liderat i que accepta incondicionalment l’autoritat d’un líder providencial. I, tanmateix, les sèries solen acabar malament. Domingo estableix unes semblances molt interessants entre els zombis i els contingents de població redundants (migrants, refugiats, desnonats, desclassats) que són devorats pel sistema, i el pànic i rebuig per part d’aquells col·lectius que encara no han estat “infectats”. Que, dins del neoliberalisme, la salvació només es pot trobar en “l’emprenedoria” (simbolitzat pel líder) a còpia d’iniciativa i d’inventiva, en un món distòpic on l’individu no pot confiar sinó en si mateix i les institucions són del tot fallides. D’aquí venen l’hostilitat i l’animadversió dels supervivents —les classes mitjanes amenaçades— a migrants i refugiats, la demanda d’aixecament de grans murs i el replegament interior envers les antigues fronteres dels estats nació.

Només és possible resistir a la descomposició social vigent si som capaços de generar un relat comú inclusiu

El neoliberalisme ha demostrat la seva toxicitat, i les narracions de zombis, segons Domingo —i hi coincideixo—, representen un parany individual de primer grau. Kropotkin sostenia que la capacitat de supervivència de l’ésser humà no tenia res a veure amb grans individualitats, sinó amb la capacitat de cooperar. El problema és que tinc la sensació que les esquerres han deixat de pensar el món com a quelcom de sistèmic i només el poden veure fragmentàriament. La meva conclusió no és cap novetat. D’això ja es queixava fa un segle l’historiador austríac (i anarquista) Max Nettlau, considerant que les grans causes que afectaven col·lectius determinants abocaven el moviment llibertari a una dispersió de tendències esterilitzadores.

El repte és molt gran. És cert que la discriminació racial és intolerable, que qualsevol migrant ha de tenir els mateixos drets i obligacions que qualsevol altra persona, que el masclisme és una forma de capitalisme adaptada als entorns familiars i institucionals, que no podem deixar una hipoteca ecològica als nostres descendents, o que la interculturalitat és un fet objectiu que cal administrar, agradi o no. Tanmateix, només serà possible, com a mínim, resistir a la progressiva descomposició social vigent si som capaços de generar un relat (i sobretot un programa) comú inclusiu, centrat en l’essència. I, per a qui escriu això, l’essència és prou fàcil: repartir el treball i la riquesa, regular i gestionar els afers públics des de la base, impedir qualsevol diferenciació social que pugui generar una perversió de la política. Un conjunt d’idees força que no tinguin a veure amb el color de la pell, la condició administrativa, el format cromosòmic o la identitat sexual, sinó amb com construir i concretar la justícia social, sense culpabilitzar els homes blancs de classe mitjana, com va forjant el moviment dels ‘armilles grogues’.

Tanmateix, sóc escèptic que això pugui passar. Com a bon comunista ortodox, Anguita no m’inspira gran confiança; ara bé, les reaccions furibundes contra el seu article m’han semblat desproporcionades, i una mostra clara del caos ideològic que caracteritza l’esquerra actual. La idea de regular la immigració comporta de seguida una acusació de racista. I, tanmateix, els llibertaris dels segles XIX i XX no paraven de fer-hi escrits en contra —de la immigració, no pas dels immigrants, que no és el mateix— i de reivindicar, a escala pràctica, que no es pogués contractar ningú de fora de la localitat mentre hi hagués aturats en un mateix municipi, i a ningú no se li acudiria acusar la CNT de l’època republicana de racista pel fet de voler regular la immigració.

Les esquerres han d’adaptar-se a una nova situació de caos amb receptes fonamentades en la justícia social

L’esquerra també arrossega altres problemes greus que li impedeixen connectar amb la majoria social. Sovint se senten incòmodes amb el principi de responsabilitat individual (fruit, en bona mesura, de les tesis ambientalistes de moda al llarg de la dècada de 1960). I, si bé és cert que l’individualisme és impulsat pel neoliberalisme de manera fraudulenta (no tothom competeix en les mateixes condicions, ni tothom vol o pot competir), sovint l’absència de compromís personal, d’assumpció de responsabilitat davant el treball, els estudis, la vida familiar, la militància política, sindical o cívica, acompanyada de diverses excuses, fa perdre autoritat a les esquerres (per contra, contrasta amb les moltíssimes referències a aquesta qüestió en la literatura llibertària, on el protagonista entén el comportament personal com una qüestió fonamental, que li atorga respectabilitat).

Les esquerres presenten també un greu problema de relació amb la qüestió de la seguretat. El món capitalista neoliberal té una curiosa i peculiar manera d’entendre la seguretat: fa servir la repressió per garantir un ordre que beneficia una minoria, i per això centra el seu discurs en el dret a la propietat i a la seguretat jurídica que l’’statu quo’ es mantindrà sense discussió. Aquest és un discurs que assumeix i interioritza la pràctica totalitat de les classes mitjanes i treballadores, i que, a més, justifica la repressió contra “els altres”, les amenaces socials. És obvi que les esquerres no poden defensar aquest discurs. Ara bé, sense seguretat, no es pot construir res. La qüestió és entendre la seguretat com un concepte global, fonamentat en la seguretat econòmica, laboral, existencial, fins i tot familiar. I això vol dir àmplies regulacions que permetin a cada individu situar-se en una societat estable. Al cap i a la fi, l’estabilitat és una condició necessària per a la creativitat i per al benestar psicològic. Les esquerres no sempre se senten còmodes amb aquest terme, i una de les lliçons que hem d’aprendre del Brasil i de Veneçuela és que les millors intencions no serveixen si la societat no és capaç de generar un entorn segur. La delinqüència, en un discurs superficial, podríem inferir que es tracta de la conseqüència de les desigualtats socials. Tanmateix, aquesta interpretació és imperfecta. Qualsevol criminòleg mínimament seriós és capaç de veure que són diversos fets, especialment culturals i d’estructura familiar, els que concorren en un fenomen que desestabilitza les societats. Les esquerres no s’han pres el tema seriosament, i això fa que el concepte més reaccionari i repressor de seguretat s’acabi imposant —i, el més greu de tot, interioritzant— per part d’aquells que fins i tot són els principals perjudicats del sistema.

No és cap secret concloure que una bona part de l’abandó de les esquerres per part de la gent a qui haurien de representar és fruit d’un caos ideològic. Les esquerres, en la teoria i en la pràctica, han d’adaptar-se a una nova situació de caos i de zombis, amb receptes fonamentades en la justícia social. Tanmateix, ara per ara, qualsevol que qüestioni alguns dels axiomes que han caracteritzat aquesta tendència, com li ha passat al mateix Anguita, corre el risc de ser titllat de reaccionari. Mentrestant, i mentre no es produeixi una reinvenció d’aquestes a partir d’adaptar el seu discurs sense renunciar a les essències i a les arrels, en aquest lapse, com recordava Antonio Gramsci, van apareixent monstres. De fet, ja són aquí, entre nosaltres, van guanyant terreny electoral i presència pública.

Xavier Díez és escriptor, historiador i articulista.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebràs el llibre 'La revolta de Santa Jordina'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació