12/02/2020 | 18:44
La intenció de reformar el Codi Penal és un fet i els globus sonda van que volen aquests dies. Sedició, franquisme, eutanàsia i delictes sexuals són algunes de les matèries que hi ha sobre la taula del primer govern de coalició d’esquerres de l’últim període democràtic.
La polèmica recent és la inclusió de l’enaltiment del franquisme a dins del Codi Penal (CP). Resulta paradoxal que el govern vulgui penar la defensa d’uns crims que ell mateix impedeix que siguin esclarits i jutjats, perquè és la fiscalia qui atura els processos judicials contra els crims del franquisme i “¿de quien depende la Fiscalía? Pues ya està” (sic). La maniobra en realitat és tota una declaració d’intencions: la primera reforma enunciada apunta la introducció de nous delictes amb un alt contingut polític.
Els governs progressistes al poder cometen l’error de gestionar l’educació i la sanitat amb la mà esquerra i el sistema penal amb la dreta
L’actual CP, anomenat “codi penal de la democràcia”, fa 25 anys, i fou aprovat per gairebé totes les forces del Congrés tret del PP, que es va abstenir. A grans trets, els populars s’oposaven al que qualificaven d’una reforma “ideològica” del text franquista que regia fins aleshores. Com si el que es reprimeix no fos sempre i de per si ideològic.
Aquell codi naixia a l’empara del que la dogmàtica anomena “garantisme penal”, corrent sorgit de les constitucions socials d’arrel Italo-alemanya posteriors a la Segona Guerra Mundial, que preconitzen els drets dels ciutadans per sobre els abusos de poder. El codi penal no hauria de ser una eina repressiva, sinó la norma que reguli els drets de l’individu vers la repressió de l’Estat. És per això que quan parlem d’excepcionalitat penal o dret penal de l’enemic, ho fem perquè l’Estat s’extralimita i actua autoritàriament, estirant els límits del codi penal.
Vint-i-cinc anys i una vintena de reformes després, queda ben poca cosa de la filosofia anterior. És per això que l’oportunitat de modernització del text post-Partit Popular sona engrescadora. Ara bé, la pressa és mala consellera. La “política criminal” genera debats incòmodes a l’esquerra, que li costa assumir posicions pròpies en la matèria. Deia el sociòleg Loïc Wacquant que els governs progressistes al poder cometen l’error de gestionar l’educació i la sanitat amb la mà esquerra i el sistema penal amb la dreta.
Es tracta de censurar els discursos que implícitament propugnen la violència contra un sector de la població
L’introducció de l’enaltiment del franquisme ha estat criticat pels partidaris d’una llibertat d’expressió àmplia, ja que pot resultar difícil defensar l’abolició del delicte d’ofensa als sentiments religiosos o d’injúries al rei, i pretendre incloure l’enaltiment del franquisme. Però aquest raonament obvia un element important; no es tracta només d’evitar l’ofensa als republicans que ja carreguen el greuge de la desmemòria, sinó de censurar els discursos que implícitament propugnen la violència contra un sector de la població. És a dir, el franquisme és una ideologia totalitària, basada en una realitat propera i funesta que avui en dia encara motiva multitud d’agressions al nostre país, i la tendència va notablement a l’alça: fins a 300 casos a Catalunya entre 2017 i 2018. Els qui ho propugnen de forma clara i amb publicitat, han d’estar emparats per la llibertat d’expressió? És el dilema del Ku Klux Klan.
Certament el risc d’usar el Codi Penal per a censurar discursos polítics és una eina que grinyola per a l’esquerra, per la por a l’equiparació futura amb comunistes, llibertaries o altres ideologies. Ara bé, no podem fer-nos trampes al solitari i sostenir que és el mateix defensar més democràcia i igualtat, que més feixisme i mort. Amb 130.000 morts a les cunetes, la fal·laç “teoria dels dos dimonis” o l’equiparació històrica del comunisme/anarquisme i el feixisme, és grotesca. Una tergiversació ‘made in Spain‘ de la qual l’esquerra se n’ha de fer en part responsable per tova i relativista, no al contrari. A l’Argentina per exemple, amb un procés de memòria molt superior al nostre, el militant llibertari és una figura idolatrada i el feixista, repudiat. No són les dues cares d’una mateixa moneda.
Cal analitzar profundament el criteri d’oportunitat de la reforma del Codi Penal, amb un auge global de l’extrema dreta
Dit tot això, vull deixar clar que sempre defensaré el principi d’intervenció mínima del Codi Penal perquè, sovint, es converteix en part del problema i no de la solució. Ara bé, especialment en aquest cas, cal analitzar profundament el criteri d’oportunitat de la mesura, amb un auge global de l’extrema dreta que es reivindica reactiva, antiestablishment i amb una important capacitat de propaganda i mobilització. Ull, no és la primera vegada que el PSOE sembla estar interessat en la polarització amb Vox, malgrat que aquests creixin i tots en sortim perdent.
En definitiva i més enllà de marejar o imposar conclusions al lector, l’enaltiment del franquisme és el perfecte exemple del que assenyalava anteriorment; els debats de matèries penals són incòmodes però necessaris, i l’esquerra no pot quedar-se immòbil en la reivindicació de menys presó i més garanties. Cal ser imaginatius, trencar els paradigmes actuals i si és necessari definir nous delictes i noves penes que afecten les classes populars, sobretot en temps de feminismes, empreses que provoquen crisis climàtiques, violència immobiliària i auge dels autoritarismes.
