Setze ‘lobbies’ d’un jutjat

Nova causa criminal contra l’alcaldessa de Barcelona i dos regidors per prevaricació i coaccions. La querella ve imposada per Vauras Investment, SL, fons d’inversió “voltor” de capital majoritari finlandès, amb seu fiscal a l’Upper i sense gaire més activitat a la ciutat des de la data a què es remunten els fets.

El fons voltor acusa els responsables municipals d’imposar-los amb zel excessiu les prescripcions del Decret llei 17/2019, de 23 de desembre, de mesures urgents per millorar l’accés a l’habitatge –fortament qüestionat per la patronal immobiliària i parcialment mutilat pel Tribunal Constitucional–, que promovia les sancions als qui desnonin famílies vulnerables sense alternativa residencial. Els fets es remunten al 2019 quan, després de l’adquisició del Bloc Llavors, del Poble-sec, Vauras volia expulsar-ne les famílies, algunes amb rendes antigues de més de 40 anys, per vendre’s la propietat i obtenir-ne una plusvàlua. Davant la reiterada negativa de compliment del Decret llei, l’Ajuntament els imposava fortes sancions, fet que deriva en el present expedient.

La querella fou processada per part del Jutjat 18 de Barcelona, que sense més dilació que la pròpia de la seva lectura, l’arxivava tot resant que, malgrat el calvari que diu la querellant haver patit per part de l’Ajuntament, “sostenir connivència amb els grups okupes” no té cap “suport probatori”. Contundentment reticent a les acusacions es mostrava la instructora de la causa, Carmen García. Ironies del destí, García és ben coneguda a la ciutat pel fet de ser la instructora del cas del 4F, inspirador del documental Ciutat Morta, on precisament no sembla actuar ella tampoc en connivència amb els okupes.

Un any després del seu arxivament, del qual se’n mostrava partidària la Fiscalia de l’Estat, l’Audiència de Barcelona n’ordena la reobertura. Aquest cop ho fa de bracet d’una altra jutgessa prou coneguda per la ciutadania: Mercedes Armas. Titular de la Secció Vuitena, Armas fou ni més ni menys que la magistrada coordinadora de l’operatiu policial de l’1 d’octubre, i a qui se li retreu des d’alguns sectors jurídics l’obtusa obstinació en un operatiu repressiu d’impossible compliment, que acabaria previsiblement en la carnisseria per tots coneguda i les nefastes conseqüències polítiques que ha tingut per al país.

La interlocutòria de l’Audiència reobre la causa perquè considera que les sancions imposades a l’empara del Decret llei 17/2019 i els altres greuges exposats per la querellant constituïen una pràctica prevaricadora. Això, malgrat que “el examen de la querella revela que la querellante no detalla pormenorizadamente en su escrito las concretas actuaciones administrativas que reputa prevaricadoras”. És a dir, que no sabem ben bé què, però podria ser prevaricador. I així, crida a estrades a l’alcaldessa, que a priori no semblaria tenir absolutament res a veure amb els escassos fets descrits.

És la dotzena causa contra membres de l’Ajuntament impulsada per ‘lobbies’ polítics i empresarials

Més enllà de la lletra petita –necessària per entendre el context–, resulta rellevant el fet que és la dotzena causa contra membres destacats de l’Ajuntament de Barcelona impulsada per lobbies polítics i empresarials. Contra la restricció de les places hoteleres, contra el dentista municipal i l’expansió de la cobertura sanitària pública, contra la privatització de l’aigua, contra la regulació dels preus del lloguer, contra la disminució de les emissions dels cotxes amb la zona de baixes emissions, les superilles i un llarg etcètera. Barcelona és, als ulls d’alguns grups empresarials, un caramel irrenunciable, una immensa oportunitat de negoci, encara que el seu benefici particular ho sigui en detriment de l’interès general.

El fenomen que la doctrina anomena “guerra jurídica” no és nou. Encunyat també amb el terme anglosaxó lawfare, descriu l’impuls de determinats interessos lobbistes mitjançant l’empantanegament etern dels adversaris polítics, i ha estat fortament explotat per les dretes més reaccionàries arreu del món durant l’última època. Especialment als Estats Units, on les corporacions multinacionals pugnen per un major control de les institucions democràtiques i on la judicatura alberga un extraordinari poder d’influència sobre la política. I és que aquí tot arriba i no s’inventa res, no ens enganyem.

Només un parell d’exemples paradigmàtics per no avorrir el lector: Trump demanant a Zelenski en reiterades ocasions que la justícia d’Ucraïna investigués de forma espúria el fill de l’aleshores candidat Biden –que li va costar el primer impeachment–, o l’empresonament de Lula, amb Bolsonaro a l’ombra del jutge Moro, a qui faria el seu ministre de Justícia –avui totes les condemnes són nul·les i el jutge, a les files d’una de les majors consultories transnacionals estatunidenques.

Ja per acabar aquesta síntesi excessiva, si bé aporta comprensió saber qui ho impulsa i qui ho investiga o enjudicia, el cert és que sempre hi haurà corporacions disposades a obtenir als jutjats el que van perdre a les urnes. També partits encantats d’acompanyar-los. Tots dos de bracet trobaran en alguns espais del sistema de justícia un substrat fèrtil en els prejudicis, les suspicàcies i l’animadversió contra els governs d’esquerres.

Ara, que ningú s’equivoqui: el lawfare o la “guerra híbrida” (lawfare + fake news) constitueix una de les majors amenaces de la democràcia dels nostres temps. L’explotació de la guerra judicial contra els governs d’esquerres té conseqüències directes en la qualitat de la democràcia. D’una banda, pel chilling effect que experimenten els responsables polítics, amb el desgast i patiment de sotmetre’s injustament a un jutge. Però també pel descrèdit envers les institucions, la desafecció política, la banalització dels pocs avenços judicials en la lluita contra la corrupció i, com a colofó, són un caldo de cultiu per a perilloses ideologies reaccionàries en auge als nostres temps.