Crític Cerca
Opinió
Xavier Muñoz Soriano

Xavier Muñoz Soriano

Advocat i criminòleg

Tenim un problema amb la llibertat d’expressió

El fet que el mateix tribunal consideri l'empresonament d'un cantant mentre salvaguarda els drets de la Fundació de Francisco Franco només s'explica per la militància ideològica amb l'antic règim

15/06/2021 | 15:00

Foto: PAU CORTINA – ACN

La llibertat d’expressió és un dels pilars fonamentals de la democràcia. De fet, és possiblement la més fonamental de les llibertats, la prova del cotó fluix entre una democràcia i una dictadura. No ho dic jo, sinó els tractats constituents del nostre sistema de valors, com la Declaració universal dels drets humans, el Pacte internacional dels drets civils i polítics o la Constitució espanyola. Lamentablement, però, avui la llibertat d’expressió es troba amenaçada a Espanya. Novament, no soc jo l’autor d’aquesta afirmació, sinó institucions rellevants com el Consell d’Europa –l’última vegada, al març d’aquest any– o entitats socials com Amnistia Internacional.

La pràctica política dibuixa dos models diferenciats de llibertat d’expressió: la dels EUA, ultraliberal i antiintervencionista fins al punt de permetre les pràctiques racistes del Ku Klux Klan (KKK), o la democràcia militant alemanya, ultraregulada i contrària a cap apologia del pensament totalitari. L’espanyola és peculiar, ja que recull el pitjor de cada casa. Perquè ens entenguem amb un exemple gràfic: diuen els tribunals alemanys que l’1 d’octubre és llibertat d’expressió, i l’apologia del feixisme, delicte. A Espanya, el contrari.

La llibertat d’expressió a Espanya es dibuixa actualment de manera difusa i poc coherent

Fet a mida per un poder judicial ultraconservador i orfe d’una llei moderna que la reguli –l’última va ser signada per Adolfo Suárez–, la llibertat d’expressió a Espanya es dibuixa actualment de manera difusa i poc coherent. L’actual persecució de delictes heretats del franquisme com l’ultratge a Espanya, les injúries al rei o l’ofensa als sentiments religiosos, impensables en temps del punk, als anys noranta, demostra l’alta discrecionalitat del sistema de justícia.

Els últims anys hem hagut de transigir amb resolucions judicials incomprensibles que envien a la presó artistes inconformistes com rapers, actors, tuitaires o manifestants pacífics: Hasel, Valtònyc, Strawberry, La Insurgencia, Titiriteros, Toledo, El Coño Insumiso o els Jordis. I, mentrestant, la setmana passada coneixíem l’informe del Consell General del Poder Judicial (CGPJ), que afirma que l’apologia del feixisme és llibertat d’expressió.

La infiltració del filofranquisme al poder judicial és escandalosa, i es fa palesa en matèries com aquesta, que vertebren el sistema de valors d’una societat. El fet que el mateix tribunal consideri l’empresonament d’un cantant de la repercussió d’un youtuber aficionat mentre no li tremola el pols per salvaguardar els drets de la Fundació de Francisco Franco (140.000 morts), la fundació del General Yagüe (4.000 executats a la plaça de toros de Badajoz), o la fundació de Millán-Astray, el més cèlebre “novio de la muerte”, és incomprensible de cap manera que no sigui a partir de la militància ideològica amb l’antic règim.

En la mateixa enroscada psicotròpica, no solament és punible l’ofensa al “sentiment” catòlic –però no al musulmà–, o l’ofensa al rei o a la bandera –però no a les 130.000 víctimes llençades en cunetes de la dictadura–, sinó que la llei espanyola és tan grotesca en aquests paràmetres que el delicte d’apologia del nazisme ja es troba previst al Codi penal actual, per imperatiu europeu, però la mateixa redacció del delicte en dificulta l’aplicació amb el franquisme.

La mateixa redacció del delicte d’apologia del nazisme en dificulta l’aplicació amb el franquisme

Em refereixo a l’article 510.1.c) del Codi penal, que prohibeix realitzar “públicament” algun dels següents tres comportaments: “negar”, “trivialitzar greument” i “enaltir” els delictes de genocidi, de lesa humanitat o contra béns protegits en cas de conflicte armat. Així doncs, les definicions anteriors inclouen sense cap mena de dubte l’enaltiment del franquisme? No.

En un país sense un procés de memòria, veritat i justícia, on el mateix Tribunal Suprem defineix el general Franco com a “cap d’Estat des del 1936” (aquesta sí que no se l’esperava el pobre Carrillo), la resposta és no. La llei d’amnistia i l’impediment persistent de jutjar els crims del franquisme i establir una veritat jurídica fan que el propietari de la llibreria Europa sigui empresonat per vendre el Mein Kampf a Barcelona, i, en canvi, Raza, de Francisco Franco, sigui una pel·lícula espanyola de culte, el guió de la qual està protegit per l'”interès cultural”.

Si a hores d’ara encara no has entès que l’alta judicatura no té cap mena d’interès a protegir la llibertat d’expressió, sinó una determinada hegemonia cultural conservadora i establir una cotilla ideològica, és que estàs d’acord amb ella. No passa res: és una herència cultural ben arrelada. 40 anys de censura i 40 més de prohibició flexible de la llibertat d’expressió no són gratuïts per a ningú.

Ara bé, si ets dels qui creuen que la censura no legítima, ans al contrari, i que l’art no ha de tenir cap més límit que l’opinió pública, o si vols que mai més cap artista tingui por d’exposar la seva obra a l’Estat espanyol, aleshores sí, ens enfoquem a un veritable debat sobre els límits de la llibertat d’expressió.

Aquesta setmana entra a tràmit al Congrés la primera llei constitucional sobre llibertat d’expressió. Promoguda per Podemos, proposa la derogació d’un conjunt de delictes d’opinió com els que mencionava anteriorment. El debat pinta interessant, però el cert és que el problema va molt més enllà. El biaix entre Europa (Occident en general) i Espanya sobre la llibertat d’expressió és profund i preocupant, i no passa només per despenalitzar, sinó que té múltiples arestes. Passa per l’educació, per la memòria, per abandonar l’autoritarisme, per trobar un lloc adequat per a l’Església, pel respecte a la cultura, per la reforma del poder judicial i, en definitiva, per apostar sense complexos per una democràcia plena.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies