Crític Cerca
Foto: VFUTSCHER
Perfils

George Orwell a Catalunya: la forja d’un escriptor contra corrent

Un gir irònic del destí o la picada d’ullet d’un funcionari lletraferit? A l’estiu del 2001, la plaça George Orwell, coneguda popularment com la plaça del Tripi, va esdevenir el primer espai públic on l’Ajuntament de Barcelona va instal·lar-hi una càmera de videovigilància. Vint anys després, la incògnita sobre el gest es dissol com un terròs de sucre. Malgrat que la seva experiència a la ciutat va marcar de manera decisiva la seva obra posterior, a penes hi ha rastre d’Orwell als llocs que va descriure a Homenatge a Catalunya. Per fortuna, esdeveniments com el Dia Orwell (al CCCB, del 31 de maig al 2 de juny) reivindiquen el vincle de l’escriptor anglès amb la ciutat. Aquest perfil a càrrec de Jordi de Miguel, autor juntament amb Andrea Lucio del docucòmic d’Homenatge a Catalunya (Rosa dels Vents i Debate, 2019), mira de sumar un granet de sorra a aquesta tasca.

27/05/2021 | 06:00

Amb un cop sec, esberla el darrer tronc. De gairell, passa revista als gerds i a les tulipes, empeny la porta, entra a casa, encén el foc, tus. Li fa una ganyota al seu fill Richard i es tanca a l’habitació. Ell se’l mira bocabadat. Amb prou feines recorda res.

Fa uns quants mesos que, esgotat i fart de la fressa londinenca i dels estralls de la guerra, George Orwell ha trobat refugi en una remota casa de la remota illa escocesa de Jura. Vol acabar el que esdevindrà la novel·la política més influent del segle XX. Ni la tuberculosi galopant ni el fred no l’han aturat. Al llit, entre esputs, relata les desventures de Winston Smith, un treballador del Ministeri de la Veritat amb pensaments sediciosos que es dedica a modificar els textos del passat per acomodar-los a la versió interessada del Partit. Qui controla el passat controla el futur, pensa. Qui controla el present controla el passat, escriu.

Richard Blair era massa petit per recordar amb claredat aquells dies a les Hèbrides (recorda vagament el jardí, la pipa i les joguines de fusta que li fabricava), però 70 anys més tard, mentre ensucra una tassa de te a la seva càlida casa dels West Midlands, ho tindrà clar: per força, durant aquelles febrils jornades d’escriptura, el seu pare havia d’evocar imatges de la guerra a Espanya. No solament el xiulet de les bales, els crits dels ferits, les flamants consignes. Sobretot els impactes més profunds. Els sediments. “El que va veure al front d’Aragó i a Barcelona és l’origen de les seves grans obres. Totes parlen d’un perill present des dels temps de Caín i Abel: la manipulació del poder”.

Orwell no era cap visionari.

1984 no existeix sense el tren que albira l’estació de França de Barcelona un 26 de desembre de 1936.

El professor de literatura anglesa Miquel Berga mostra la foto d'Orwell (obra d'Agustí Centelles) formant amb els seus companys del POUM a la Caserna Lenin. Foto: JORDI DE MIGUEL.

Algú ho ha de fer

Diu Miquel Berga, professor de literatura anglesa a la Universitat Pompeu Fabra i un dels grans coneixedors de la vida i l’obra d’Orwell, que Eric Blair “pertanyia a una generació educada en escoles on cada dia es retia homenatge als exalumnes que havien mort a la Primera Guerra Mundial. Per a qualsevol jove britànic de l’època, aquella guerra va ser una experiència determinant. I ell, que amb 11 anys ja escriu poemes patriòtics contra els alemanys, pensa: ‘Jo no he combatut en cap guerra. He vist com mataven els meus companys en nom d’allò en què crec, però no he lluitat per cap causa’. De sobte, a Catalunya i a la resta d’Espanya es crea una situació de guerra que li permet superar una mena de test generacional pendent. També des del punt de vista de les conviccions: a Espanya hi ha un lloc on es combat un cop d’inspiració feixista. Ell hi va viatjar disposat a matar feixistes“. Així ho ha dit a París, anant cap a Barcelona, a l’escriptor Henry Miller: “Perquè algú ho ha de fer”.

Orwell arriba a Catalunya per matar feixistes. “Algú ho ha de fer”, diu a l’escriptor Henry Miller

Del fet que és a Barcelona per complir l’objectiu no en té cap dubte Víctor Alba, el jove periodista que li mostrarà la ciutat revoltada. El que ni Alba ni la resta de companys del POUM no saben és que aquell “anarquista conservador” (tal com ell mateix es definia), exllibreter, exmestre, amant de la pesca i de la natura, verdulaire (tal com es va presentar) és entre ells perquè el Partit Comunista del seu país li ha negat una carta de recomanació per la seva excessiva crítica a la intel·lectualitat d’esquerres de l’època. Tampoc no saben que aquell accent anglès l’ha esmolat a l’escola elitista d’Eton, malgrat provenir d’una família de “baixa classe mitjana alta”. I encara menys sospiten que el coneixement que té en el maneig d’armes l’ha adquirit fent de policia imperial a Birmània, sent part indispensable de l’engranatge colonial que sotmet el poble birmà.

Tres viatges redemptors

Eric Arthur Blair (Motihari, Índia britànica, 1903) era fill d’un administrador del Departament de l’Opi del Govern colonial de l’Índia. Amb 19 anys, i contra tot pronòstic, va decidir deixar enrere el món d’Eton per exercir de policia imperial durant un lustre. De l’experiència, diu Berga, en surt decidit a expiar la culpa amb una novel·la anticolonial (Dies de Birmània, 1934) i tres viatges iniciàtics. En el primer (1927-1928) voldrà comprovar en la seva pròpia pell si al cor d’Europa també hi ha gent que viu en condicions tan precàries com les dels birmans. A París ho farà rentant plats, a Londres compartint penes com un sensellar més. El segon viatge el durà al nord industrial d’Anglaterra, on consignarà la misèrrima vida dels miners de Lancashire i de Yorkshire. “Espanya és una mena de tercer pas”, diu Berga rere la taula del seu despatx, al Campus Ciutadella de la UPF: “Amb la diferència que aquí els més desemparats, per primera vegada, porten les regnes de la situació”.

Dels tres viatges en sorgirà un llibre que tensarà les costures entre la política i la literatura, entre la ficció i l’autobiografia. En tots tres, una mirada crítica, una veu pròpia que busca la forma definitiva. A l’abril del 1937, mentre es troba de permís a Barcelona després de la seva primera experiència militar al front, Orwell rebrà indignat, de mans de la seva dona, Eileen O’Shaughnessy, un exemplar de la seva crònica sobre els miners anglesos. The road to Wigan Pier inclou una sorprenent introducció del seu editor. Victor Gollancz hi elogia el treball documentat sobre les condicions de vida dels miners; però, sorprenentment, desautoritza la dura crítica d’Orwell a la intel·ligència estalinista del país.

Els Fets de Maig esdevenen, segons Miquel Berga, “la gran epifania política i personal” d’Orwell

Sempre a contramarxa dels grans corrents històrics, Orwell està a punt d’enfrontar-se al seu pitjor enemic, aquell que en nom de les nobles causes utilitza els mateixos mètodes que l’adversari. El 26 d’abril ha tornat brut i esparracat de les trinxeres d’Alcubierre, on ha refermat la seva opció pel socialisme després de viure la igualtat i la fraternitat en primera línia de combat. El 3 de maig, a l’Hotel Continental, un amic li diu amb indiferència: “Hi ha hagut disturbis a la Telefònica”.

Ruta Orwell: trinxeres museïtzades del front d'Alcubierre. Foto: JORDI DE MIGUEL.
Anterior Següent

Els decisius Fets de Maig

Els Fets de Maig esdevenen, segons Miquel Berga, “la gran epifania política i personal” de George Orwell. L’esdeveniment clau que acabarà de configurar la visió política que amararà La rebel·lió dels animals i 1984. Amb els primers trets, Orwell és enviat al terrat de l’Acadèmia de Ciències Naturals (a sobre del Teatre Poliorama) per vigilar les posicions del POUM a la Rambla. No pot creure el que està passant. Mancat de combats i amb seriosos dubtes sobre l’estratègia política del partit, ha tornat a Barcelona amb la idea de combatre a Madrid amb les Brigades Internacionals. En baixar del tren, però, percep que algunes coses estan canviant: els burgesos tornen a fer acte de presència, els cambrers ja no el tracten de camarada, la desconfiança entre les forces del bàndol republicà es fan més que paleses. No hi ha Primer de Maig a la capital revolucionària d’Europa. Hi ha 400 cadàvers als carrers.

Orwell torna al front d’Aragó a acabar la feina (és un home educat en el fair play). Però no han passat ni 10 dies quan un franctirador el tomba a terra amb un tret al coll. Els esdeveniments es precipiten a plom, com el seu cos. Tot li gira: sang degoteig un mil·límetre i ets home mort els arbres la pols els ferits Siétamo Lleida Tarragona Barcelona la nit Eileen Fuig, Eric! Et busquen!

Mig refet de la ferida, Orwell torna al front d’Aragó per última vegada a la recerca del permís que li permeti tornar a casa. De nou a Barcelona, Eileen l’adverteix del que està passant. El POUM ha estat il·legalitzat; Andreu Nin, desaparegut; els seus companys, perseguits i encarcerats. L’hegemònic relat del poder, difós pels mitjans afins al Govern, s’ha imposat. El POUM és culpable. Quintacolumnistes. Trotskistes. “¿Dónde está Nin? En Salamanca o en Berlín”. No importa que s’hagin trencat la cara al front. Els fets s’interpreten en funció de la ideologia. Qui els qüestioni pot ser vaporitzat.

Un retrat d’Orwell, segons el seu biògraf Bernard Crick

“Algú que va aconseguir dur a terme plenament, malgrat la seva mort prematura, l’objectiu que es va imposar a la meitat de la seva carrera. No pretenia ser un filòsof polític, ni tampoc un mer polemista polític: era un escriptor en sentit ampli. La seva major influència ha estat en nom de la tolerància i de la llibertat: no com a drets o ideologies passives que poden gaudir-se, sinó més aviat com a virtuts republicanes que s’han d’exercir: el deure de pronunciar-se amb valentia i de tolerar les opinions rivals no per indiferència, sinó per principi i per la seva gravetat. Va guanyar renom com a periodista gràcies a la seva destresa per tirar pedres contra la seva pròpia teulada. Si bé la injustícia i la intolerància l’exasperaven, mai no va semblar exigir massa a la gent corrent: el focus de la seva ira eren els intel·lectuals.

Políticament era d’esquerres, però molts dels seus prejudicis eren conservadors. Apreciava el nostre patrimoni i la terra en si com una cosa que pertanyia a les persones corrents, no a l’alta burgesia ni a la classe mitjana-alta. El seu socialisme abraça alhora memòria i natura. No només va ser un escriptor polític de primer ordre, sinó també un pensador polític extraordinari. Era el que els catedràtics d’Oxford de vegades en diuen ‘una ment sense ensinistrar’. Va navegar amb valentia i habilitat; va explorar i arribar a alguns destins importants, però no tenia ni idea de teories de navegació o d’arquitectura naval. No confiava fàcilment en les persones, ni parlava de les seves emocions, ni tan sols amb les dones amb les quals va tenir una relació propera; no era una persona completament equilibrada, que se sentís còmoda amb ella mateixa. Era un home de múltiples facetes, en absolut un home senzill”.

Tots els animals són iguals, però alguns són més iguals que d’altres

Amb l’experiència a Catalunya i a Aragó, diu Crick, quasi totes les experiències formatives d’Orwell havien arribat a la seva fi. Des d’aleshores, va saber on es posicionava, “què era capaç de fer i què era capaç d’entregar de les grans riqueses acumulades en el dipòsit de la seva experiència”.

Orwell: “Cada línia de treball seriós que he redactat des del 1936 ha estat escrita contra el totalitarisme i en favor del socialisme democràtic”

Orwell farà el pas d’afiliar-se a l’Independent Labour Party (ILP), el partit germà del POUM, i, després d’una breu estada a Marràqueix per recomanació del metge, es restablirà a Anglaterra amb l’Eileen. La gran guerra no trigarà a trucar a la porta. El pacte nazisoviètic farà entestar Orwell a bescanviar el seu antibel·licisme per un “patriotisme revolucionari”. Intenta allistar-se, però la seva salut precària l’acaba relegant a la Home Guard i a desenvolupar tasques propagandístiques per al Servei Oriental de la BBC.

L’economia no va millor. Sense un ral, multiplica les seves col·laboracions amb diversos mitjans, excel·lint en la ressenya literària, la columna i l’assaig. Com la seva etapa formativa, la fase de prova i error en el camp literari també ha arribat a la seva fi. Orwell entén que els seus valors literaris i polítics són totalment compatibles. Ha esmolat la llengua fins a convertir-la en un vehicle nítid, aparentment simple, entenedor, que fuig del passatge grandiloqüent i de la impostura, de la metàfora buida, fosca i pretensiosa, i dels epítets de saló. Ara, a més, sap on clavar l’ullal. L’estada a Catalunya l’ha marcat per a sempre: “En repassar la meva obra, veig que, sempre que he estat mancat d’un objectiu polític, he escrit llibres exànimes […]. Cada línia de treball seriós que he redactat des del 1936 ha estat escrita, directament o indirecta, contra el totalitarisme i en favor del socialisme democràtic, com jo l’entenc”, escriurà el 1946 a Why I write.

Un any abans, i no sense passar abans pels mateixos maldecaps editorials que li van generar Homenatge a Catalunya i Dies a Birmània, ha publicat la faula política La rebel·lió dels animals. La Segona Guerra Mundial ha acabat, el tauler geopolític s’ha refet amb la poderosa presència soviètica. L’obra d’Orwell corre com la pólvora a banda i banda del Teló d’Acer. La seva figura serà utilitzada com una arma llancívola per aquells que associen qualsevol alternativa d’esquerres amb l’estalinisme. En el seu centenari, es va saber que, al maig del 1949, ja molt malalt, Orwell havia entregat a Celia Kirwan, una dona d’esquerres de qui estava enamorat, una llista detallada amb 38 noms del camp intel·lectual, artístic o periodístic que simpatitzaven amb el comunisme o que podien ser-ne potencials aliats. Kirwan treballava per a l’Information Research Department (IRD), una secció semisecreta que el Foreign Office va organitzar per acomplir tasques de propaganda anticomunista en la postguerra. El 2015, un informe dels serveis d’intel·ligència britànics va revelar que Orwell va ser vigilat pel Govern durant 12 anys per la seva vinculació amb moviments d’esquerres.

Richard Blair, amb una placa feta amb un tros de teulada de Barnhill, la casa de l'illa de Jura on George Orwell va escriure '1984'. Foto: JORDI DE MIGUEL.

Mort, censura i victòria

Abatut, sense l’empenta vital de l’Eileen (morta en una sala d’operacions per complicacions amb l’anestèsia pocs mesos abans de la publicació de La rebel·lió dels animals), però amb la companyia del seu fill Richard (adoptat un any abans), Orwell començarà a albirar l’èxit definitiu quan la tuberculosi que pateix des de fa anys covi el seu final. “No sabem si ja era tuberculós des de petit”, explica Ada Klein a La plaga blanca (L’Altra, 2020), “però el seu periple per les zones més deprimides d’Anglaterra, fent de vagabund, no devia ajudar-lo”. Al setembre del 1947, la seva salut davalla sense retorn. Orwell se sotmet a tota mena de tractaments. El 1948, col·lapsoteràpia a l’hospital escocès de Hairmyres: li pincen el nervi del diafragma i li insuflen aire a l’abdomen, sense anestèsia, perquè aquest comprimeixi el pulmó malalt, es col·lapsi, quedi inutilitzat i pugui guarir-se, explica Klein: “Diuen que la cruesa del dolor de les tortures del protagonista de 1984 no haurien estat tan reals sense aquesta tortura seva a l’hospital“. Amb els estalvis dels drets de La rebel·lió dels animals es fa portar dels EUA un nou fàrmac: l’estreptomicina. Tampoc no funciona.

Casat a última hora amb Sonia Brownell (després d’una desesperada cerca de muller), George Orwell mor el 21 de gener de 1950 a l’University College Hospital de Londres. Fa sis mesos que 1984 no para de vendre’s. L’Homenatge a Catalunya que el va inspirar, però, dorm als calaixos: no se n’hauran venut ni 1.000 exemplars quan el seu autor sigui enterrat a la petita localitat de Sutton Courtenay.

Fins al 2003 no va existir, en castellà, una versió no censurada d”Homenatge a Catalunya’

El llibre no recobrarà vida fins a la publicació de l’edició estatunidenca, tres anys després. Ràpidament esdevé un dels llibres més valorats de la seva obra. A Catalunya i a Espanya, la censura no en permetrà la publicació fins al 1970. El més increïble, però, és que la versió original no serà restaurada en castellà i en català fins al 2003. Com s’explica? Miquel Berga té clars alguns dels factors que han intervingut en aquesta anomalia: “El PC i el PSUC són els partits que van articular l’antifranquisme. La presentació d’Orwell com un anticomunista una mica paranoic (a la qual cosa hi ajuden les versions censurades que s’han anat llegint) ha dificultat molt la recepció tranquil·la de l’obra. Els historiadors catalans dels setanta eren tots del PSUC i, a més, al món intel·lectual l’ha molestat molt la precocitat d’Orwell, admetre que tenia raó… Aquesta precocitat li va crear moltes dificultats en el seu temps, pel fet d’anar amb el pas canviat, però és el que explica les seves victòries pòstumes, que van ser moltes, tant literàries com polítiques, la qual cosa ens remet a Gramsci: al final, només la veritat és revolucionària. Hi ha un moment en què la capacitat, la valentia i el coratge de dir la veritat, malgrat la pressió ambiental, és l’única prova que ets lliure”.

Victòries pòstumes.

Mentre se serveix una altra tassa de te, sembla que Richard Blair sobrevoli el mateix pensament que Berga. “Què li diries a un jove que no coneix l’obra del teu pare?”, li preguntem. Blair deixa la tassa sobre la taula amb delicadesa, com un animal rar. Després respon ferm: “Que prengui nota del que va dir, perquè el que hi explica passa a cada moment al teu costat. I és probable que continuï passant“.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena crisi, continuem fent un periodisme rigorós i que aposta per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la quota solidària, rebreu a casa el llibre 'Aliment', de Martí Sales, i la revista 'Crisi o vida' 

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies