Crític Cerca

Un grup de voluntaris internacionals, al front / CEDOBI (UCLM-IEA)

Reportatges

10 històries de brigadistes internacionals que val la pena recordar

Avui fa 82 anys del multitudinari acte de comiat a Barcelona a les Brigades Internacionals que van lluitar en favor de la República durant la Guerra Civil

28/10/2020 | 06:00

El 28 d’octubre de 1938, el govern de la Segona República va organitzar un multitudinari acte de comiat a Barcelona a les Brigades Internacionals, on van desfilar els soldats internacionals que marxaven del país. Fa justament avui 82 anys d’aquell dia. Un bon moment per recordar deu històries de brigadistes poc coneguts avui que no hauríem d’oblidar mai.

Precisament, aquest mes de març passat es va presentar el llibre Brigadistes. Vides per la llibertat, una peça d’orfebreria, escrit per l’historiador Jordi Martí-Rueda. És una obra editada per Tigre de Paper, que ja va per la quarta edició. Aquesta darrera inclou un pròleg de l’exconseller d’Exteriors de la Generalitat, actualment a la presó, Raül Romeva. El dia de Sant Jordi, tanmateix, va fer justícia a l’obra, ja que es va convertir en el desè llibre més venut de no-ficció en català.

Fotografia mítica de Robert Capa del comiat dels voluntaris internacionals a Montblanc el 25 d'octubre de 1938 / ROBERT CAPA – MUSEU REINA SOFIA

El 18 de juliol de 1936, una revolta militar contra la República, iniciada el dia abans al protectorat espanyol al Marroc, s’estén a tot l’Estat. El que pretenia ser un cop d’Estat ràpid, llarga tradició espanyola heretada del segle XIX, es convertí en una guerra sagnant i desigual. Desigual, perquè, d’una banda, hi havia un exèrcit finançat per les oligarquies espanyoles i amb el suport econòmic, militar i logístic de la Itàlia feixista i de l’Alemanya nazi, i a l’altre bàndol, el legal i legítim, unes institucions republicanes, governades per una suma de partits d’esquerres, amb el suport d’organitzacions polítiques i sindicals que s’organitzaren per aturar el cop i afrontar militarment el conflicte. La consigna era aturar el feixisme.

Aquest leitmotiv universal, “combatre i derrotar el feixisme, primer a Espanya, i després arreu”, fou la causa principal que mobilitzà milers de persones d’altres llocs del planeta que, desafiant les autoritats dels seus països d’origen i les resolucions d’un Comitè de No-Intervenció que exhibia una neutralitat fal·laç, decidiren lluitar i vèncer la reacció. Són els anomenats “voluntaris internacionals”, també coneguts per “brigadistes”, perquè la majoria van formar part de les Brigades Internacionals, si bé no tots. Acompanyant els brigadistes internacionals hi havia diversos voluntaris que més tard esdevindrien personalitats polítiques, com ara Willy Brandt, futur president socialdemòcrata de la República Federal Alemanya o Josip Broz Tito, futur president de Iugoslàvia, a banda del conegut escriptor britànic George Orwell.

Era gent que, ben sovint, passà de l’activisme pels drets individuals i col·lectius als seus territoris d’origen a integrar-se en la defensa bèl·lica dels drets i de les llibertats conquerits per les classes populars de la República. En vingueren a milers, de més de 50 països, en diferents onades, i entrant clandestinament. Escriu Jordi Martí-Rueda a la introducció del llibre: “La guerra del 36 […] va atraure quaranta mil ànimes de tots els continents, quaranta mil històries i quaranta mil sensibilitats, i les va col·locar dins la mateixa trinxera. La majoria van formar part de les Brigades Internacionals; d’altres de les Milícies Antifeixistes o d’altres unitats de l’exèrcit republicà”.

Ara que fa 82 anys del comiat dels voluntaris internacionals a Barcelona, fenomen inaudit de solidaritat humana, i quan el Govern espanyol ha aprovat una nova llei de memòria democràtica, CRÍTIC us ofereix 10 petites històries d’aquestes dones i homes dignes que han deixat un llegat inesborrable, algunes de les quals trobareu al llibre de Martí-Rueda.

  • Mika Feldman de Etchebéhère, la capitana

    Mika Feldman de Etchebéhère, la capitana

    Mika Feldman era a Madrid des de feia pocs dies quan els militars espanyols es revoltaren. Filla de russos jueus que havien fugit dels pogroms de la Rússia tsarista, neix a l’Argentina l’any 1902. El seu combat contra tota sèrie de repressions l’empeny a un activisme revolucionari internacionalista, sempre al voltant d’organitzacions llibertàries i comunistes no ortodoxes. Als inicis dels anys trenta, amb el seu marit, Hipólito Etchebéhère, s’instal·len a Europa, atrets pels moviments populars i prerevolucionaris que hi havia arreu del continent i per adherir-s’hi activament. Quan el cop militar fracassa i la guerra es generalitza, Feldman s’incorpora a la columna motoritzada del POUM, al front de Guadalajara. En poc temps, Feldman serà ascendida a capitana, essent l’única dona no autòctona a dirigir una companyia formada, en la seva immensa majoria, per homes. Llastimosament, en aquest entorn que també combatia contra les opressions a les dones, no s’escapa de les violències masclistes. Al maig del 1937, en plena onada repressiva contra el POUM, Feldman és arrestada i acusada de trotskista, sinònim de feixista si hem de fer cas del dogma dictat per la Komintern. Un cop alliberada gràcies a la intercessió del comandant de la seva divisió, l’anarquista Cipriano Mera, es reincorpora al front. Quan les dones són desmobilitzades i enviades a la rereguarda, la capitana Etchebéhère no aturarà el seu combat antifeixista i revolucionari. Treballarà incansablement amb Mujeres libres, organització llibertària i a l’avantguarda feminista, fins al 28 de març de 1939, dia de la caiguda de Madrid. Podrà exiliar-se a França gràcies a la seva ciutadania francesa. A les seves memòries, Ma guerre d’Espagne à moi, deixarà escrit: “Vam venir a Espanya a trobar […] la voluntat de la classe obrera de lluitar contra les forces de la reacció que es bolcaven amb el feixisme”.

  • Frank Ryan, el veterà de l’IRA

    Frank Ryan, el veterà de l’IRA

    Quan els feixistes es van alçar contra la República, Frank Ryan ja tenia 34 anys. I no era un qualsevol: era un veterà lluitador republicà i comunista irlandès. Antic cap de l’Estat Major de l’IRA i actiu opositor a la partició de l’illa acordada per Michael Collins amb l’imperialisme britànic. La inacció del Govern irlandès per ajudar la República, l’alineament de la jerarquia catòlica irlandesa amb els militars espanyols, i la creació d’una columna de feixistes irlandesos que s’adhereixen als revoltats empenyen Ryan i unes desenes de voluntaris antifeixistes a anar cap a Espanya, on arriben al desembre del 1936.

    El nom d’aquesta unitat no pot ser més aclaridor: Columna Connolly, en homenatge a James Connolly, un dels líders de l’aixecament de Pasqua del 1916. Refusen formar part del batalló britànic i s’integren al Batalló Lincoln de la XV Brigada Internacional. A la batalla del Jarama (febrer de 1937), Ryan és ferit i traslladat a Irlanda. A principis del 1938 Ryan ja torna a ser a Espanya, tot i que al mes de març és capturat pels feixistes italians. Passarà per diverses presons i camps de concentració feixistes, on s’erigeix com un dels dirigents principals dels presoners internacionals. Inicialment condemnat a mort, un cop la República ha estat derrotada, el règim franquista el lliura a la Gestapo, que veu en ell la possibilitat d’obrir un front a Irlanda contra la Gran Bretanya. Ryan, antifeixista per sobre de tot, sempre s’hi negarà. L’any 1944, encara en mans dels nazis, mor a Dresden. El 1963, la seva tomba és descoberta a l’RDA i les seves restes són traslladades anys més tard per antics camarades brigadistes a Dublín.

    El gran músic i compositor irlandès Christy Moore l’homenatja a la cançó “Viva la Quinta Brigada”: “They came to stand beside the Spanish people / To try and stem the rising fascist tide / Franco’s allies were the powerful and wealthy / Frank Ryan’s men came from the other side” (Van arribar per posar-se al costat dels espanyols / Per intentar frenar l’augment de la marea feixista / Els aliats de Franco eren els poderosos i rics / Els homes de Frank Ryan venien de l’altra banda”.

  • Salaria Kea, la infermera de Harlem

    Salaria Kea, la infermera de Harlem

    Néixer dona i negra, l’any 1913, a l’estat nord-americà de Geòrgia, feu del Ku Klux Klan, no augurava per a Salaria Kea una vida fàcil. I, tanmateix, ella fou un exemple d’avantguardisme combatiu i d’empoderament davant les opressions de raça, de classe i de gènere. Als anys trenta, a Nova York, i llicenciada en infermeria, ja treballa en un hospital de Harlem, mentre participa activament en la lluita pels drets civils dels afroamericans. El 1935, ingressa al Partit Comunista i col·labora intensament en la campanya de solidaritat amb l’Etiòpia agredida per la megalomania imperial mussoliniana, per bé que no li permeten d’anar-hi pel fet de ser negra…

    Salaria Kea, plenament implicada en l’antifeixisme internacionalista, arribarà clandestinament a l’Estat espanyol, a l’abril del 1937, per col·laborar amb la República i l’Exèrcit Popular i combatre la rebel·lió militar. Treballarà en hospitals de campanya, com el de Villa Paz, prop de Madrid. Aquestes instal·lacions, precàries i efímeres, amb condicions terribles, són una mostra de la solitud internacional de la República. Només la feina altruista, sense descans, i militant de tota la baula sanitària republicana permeté salvar centenars de vides. A Villa Paz hi conegué el seu futur marit, Pat O’Reilly, brigadista ferit del Batalló Lincoln d’origen irlandès.

    Traslladada a diferents àrees del front, un bombardeig feixista la fereix greument. L’etapa de Salaria Kea a l’Espanya republicana s’acaba aquí, al maig del 1938, ja que és evacuada als EUA. Un cop al seu país, no deixarà mai de participar en desenes d’actes en favor de la República, desafiant així la neutralitat còmplice del Govern nord-americà. Salaria Kea dirà: “Mentre vaig ser a Espanya, ningú no va mirar el color de la meva pell. En tornar als Estats Units, vaig pensar que les coses haurien canviat. No va ser així”.

  • Norman Bethune, la medicina al servei de la humanitat

    Norman Bethune, la medicina al servei de la humanitat

    Combatre la brutalitat feixista es podia fer amb el fusell a la mà, amb accions de propaganda o sensibilitzant l’opinió pública internacional. Hi havia una altra trinxera: la sanitària. Norman Bethune, metge canadenc nascut el 1890, i comunista des que va tornar de l’URSS el 1935, es va integrar al Batalló Mackenzie-Papineau, de la XV Brigada Internacional. És a Madrid al novembre del 1936. Organitza un servei d’ambulàncies i banc de sang mòbil al front de batalla a través d’unitats de transfusions de sang in situ. Així s’evita que els soldats arribin dessagnats als hospitals de la rereguarda i se salven moltes vides. Amb el nom de Servei Canadenc de Transfusions de Sang, va estar treballant a Madrid, a Andalusia, al País Valencià i a Catalunya.

    Al febrer del 1937, pocs dies després de l’inici de la massacre orquestrada per Queipo de Llano a Màlaga, en què milers de persones foren assassinades pels feixistes durant la fugida de la ciutat, la tristament cèlebre Desbandá, Bethune i el seu equip es traslladaren de València a Andalusia a socórrer els milers de ferits, principalment dones, infants i ancians. Bethune ho resumí així: “És l’evacuació més horrible d’una ciutat vista en els nostres temps…”.

    Requerit pel Partit Comunista Francès, al gener del 1938, va anar a la Xina per organitzar el servei sanitari de l’exèrcit comunista de Mao Zedong en el seu doble combat contra els nacionalistes xinesos i l’invasor japonès. Va dissenyar uns plans sanitaris que es van implementar quan triomfa la revolució i amb la creació de la República Popular Xinesa l’any 1949. Bethune, però, no ho pogué veure mai, ja que morí l’any 1939 a causa d’una infecció contreta durant una operació. En deixar la seva confortable vida al Canadà per lluitar contra els generals espanyols revoltats, Bethune va dir: “Avui és a Espanya on es decideix si la democràcia viu o mor”.

Ambulància i voluntaris del Servei Canadenc de Transfusió de Sang / CEDOBI (UCLM – IEA)
  • Milton Wolff, el comandant compromès fins al final

    Milton Wolff, el comandant compromès fins al final

    Fill de Brooklyn i d’origen jueu, Milton Wolff neix el 1915. La Gran Depressió l’impulsa a una militància comunista i un activisme social explícits. Quan els generals espanyols s’alcen contra la República, el jove Wolff, antifeixista decidit, s’embarca cap a Espanya. Dirà a la seva mare que ha trobat una oferta laboral. Arriba a mitjan març del 1937. Fa una instrucció de mínims i se’n va cap al front. Amb el Batalló Lincoln el trobarem gairebé arreu: Jarama, Brunete, Belchite… Quan el mític comandant Merriman desapareix, Wolff, el Llop, és ascendit a comandant del batalló i en serà un dels homes importants quan es desencadena la mare de totes les batalles, la de l’Ebre.

    Durant aquells terribles 115 dies, Wolff, de tan sols 22 anys, haurà de lluitar amb armes escasses, sobreviure a jornades esgotadores sota el foc d’un enemic superior en nombre i en armament, combatre la calor, el fred, la set i la gana, aixecar la moral dels seus homes, obeir ordres contradictòries i, finalment, i a contracor, admetre la retirada dels voluntaris internacionals promoguda pel Govern republicà. Aquells dies s’estava escrivint l’epitafi de la República. Wolff s’embarca de nou cap als EUA al desembre del 1938, i allà no deixarà de promoure activitats en favor de la legalitat republicana i en contra dels militars colpistes.

    L’any 2005, amb 90 anys, el llop Wolff va tornar a Catalunya, concretament al darrer dels escenaris de l’última gran batalla que els voluntaris internacionals van protagonitzar: l’Ebre. Després dels merescudíssims homenatges, sorneguer, clamà: “Si torneu a tenir problemes, no dubteu a avisar-me”, abans de concloure amb un “Salut camarades!”. Aquest és l’obituari que el diari The New York Times va escriure amb motiu de la seva mort, al gener del 2008.

  • George Sossenko, l’adolescent antifeixista

    George Sossenko, l’adolescent antifeixista

    L’adolescent George Sossenko estava estiuejant amb la seva família quan l’oligarquia espanyola va promoure el cop d’Estat que en pocs dies es convertí en guerra. Fill de menxevics nascut el 1918 a Odessa, a l’URSS, però vivint a París de ben petit, Sossenko no tenia una trajectòria de militància. Deixà una nota a casa dient que marxava i intentà ser reclutat pel Partit Comunista francès, que el rebutjà per la seva edat. A l’octubre del 1936, però, és a Puigcerdà gràcies a les organitzacions anarquistes.

    Fa formació militar a Barcelona i, una setmana més tard, ja és a la centúria francòfona de la cèlebre Columna Durruti. Al maig del 1937, s’integra al Batalló Henri Barbusse de la XIV Brigada Internacional, on participarà en l’ofensiva de La Granja, a Segòvia, batalla que acaba en fracàs. I és allà on el seu pare el localitza i l’obliga a tornar a França. Tot i la seva edat, 19 anys, en Georges ja ha viscut tota una vida entre trinxeres i sota les bales dels facciosos, amb companys internacionals que, com ell, es juguen la vida cada dia per vèncer el feixisme. Ja fa temps que ha deixat de ser un adolescent.

    Anys més tard, quan esclata la Segona Guerra Mundial, la continuïtat del combat antifeixista del ja veterà Sossenko es va mantenir incorruptible. Es va afegir a les Forces Françaises Libres per lluitar contra els nazis i els feixistes italians al nord d’Àfrica trobant-se, sovint, amb antics soldats republicans o amb antics combatents de les Brigades.

    A la nota que George va deixar als seus pares hi deixà escrit: “Quan torni, després de la victòria del proletariat, el món serà un lloc molt més segur i bonic per a tothom”. Seria aventurat afirmar que el pronòstic de Sossenko s’ha acomplert, però desenes de milers de dones i homes s’hi van deixar la pell perquè fos així.

  • Elizaveta Párshina, la dolça dinamitera

    Elizaveta Párshina, la dolça dinamitera

    Elizaveta Párshina va néixer el 1913 en una Rússia encara sota la bota tsarista, tot i que la presa del poder bolxevic no trigaria d’arribar. En esclatar la Guerra Civil Espanyola, la jove Elizaveta, encara que no és membre del PCUS, es mobilitza ràpidament per anar a Espanya. A l’octubre del 1936 ja és a Barcelona i, d’aquí, a Albacete, centre operatiu i formatiu de les Brigades Internacionals, on treballa com a traductora. El seu desig, però, era combatre l’enemic feixista al front. Quan finalment és destinada a missions bèl·liques, s’integra al XIV Cos de Guerrillers, un destacament nocturn, format bàsicament per obrers i camperols andalusos, i que obrava per la província de Màlaga. Aquesta unitat, comandada pel letó Artur Sprogis, tenia com a missió operar, de nit, a la rereguarda feixista, per sabotejar les infraestructures en mans dels revoltats. Van fer volar ponts i trens. Elizaveta, la “dolça dinamitera”, esdevingué tota una experta en la col·locació d’explosius.

    Aquestes unitats guerrilleres eren molt reduïdes, poc propenses a la propaganda, i feien de la solidaritat intergrupal un dogma. En una missió, quan portaven 20 quilòmetres en territori enemic, uns quants homes van estar a punt de ser interceptats per una unitat de 40 militars rebels. Ella va donar ordre de no disparar fins que el grup estigués a cobert. Un cop aquests a resguard, la pluja de trets va ser terrible. Ho explica així: “Tan sols cinc o sis feixistes van baixar del camió per disparar-nos. La resta va fugir, estaven ferits o devien morir… Els franquistes no s’esperaven aquell cop a la seva rereguarda i a plena llum del dia”.

    A finals del 1937, Párshina i Sprogis van tornar a l’URSS. Quan els nazis van envair la Unió Soviètica, Elizaveta va ser destinada al front del Caucas. El seu mestratge en missions d’infiltració li va ser molt útil en el servei de contraespionatge per desemmascarar agents del Tercer Reich. L’any 2002, una veterana però lúcida Elizaveta va publicar La brigadista, autobiografia on detalla la intensitat del seu passat guerriller: “No oblidava que era allà per combatre i ho recordava constantment als comissaris”.

  • Oliver Law, l’home que va demolir obstacles

    Oliver Law, l’home que va demolir obstacles

    Quan Oliver Law va néixer el 1900 a Texas, els afroamericans eren, amb sort, ciutadans de segona. La discriminació racial estava incrustada a l’ADN del país. I eren fàcilment perseguits, linxats o tirotejats impunement. Tot i així, Law derruí una bona part dels obstacles que la vida li va posar al davant. Després d’una llarga temporada a l’exèrcit nord-americà i d’encadenar algunes feines mal pagades, la Depressió el condueix cap a l’activisme social. Ingressa al Partit Comunista i el veiem lluitar en favor del moviment dels aturats i desnonats per la crisi. El 1935 serà un any decisiu: Itàlia envaeix Etiòpia i Law s’implica en les protestes i manifestacions. Passar per comissaria, detingut, esdevé un costum. Tardor del 1936: Law es presenta voluntari per combatre els generals rebels a Espanya. Arribat el gener de 1937, s’uneix al Batalló Lincoln de la XV Brigada Internacional a Albacete.

    La seva experiència militar, la seva determinació antifeixista, la militància comunista, i el carisma que emana entre els seus camarades, es fan de seguida visibles durant la seva participació en la batalla del Jarama del febrer del 1937, l’ofensiva feixista per intentar aïllar Madrid. El fracàs dels revoltats deixarà pas a una estabilització del front. És en aquelles setmanes de trinxeres, gana i set, pols i polls, sol i fred, i sòlida camaraderia, que Oliver Law és ascendit a capità i comandant del Batalló Lincoln: el primer afroamericà al capdavant d’un batalló format majoritàriament per blancs.

    Al juliol del 1937 es prepara l’ofensiva de Brunete que desencadenà una de les batalles més mortíferes de la guerra, amb milers de morts en el bàndol republicà. Law rep l’ordre d’assaltar el turó del Mosquit sabent que corre cap a una mort segura. I és allà on aquesta el troba, com a home lliure, amb el compromís antifeixista intacte, abatut per les bales de l’enemic. Oliver Law, el capità que, en ser interpel·lat per un oficial nord-americà pel fet de dur la insígnia de comandant, contestà: “Aquí els galons s’obtenen per mèrits propis, no pel color de la nostra pell”.

  • Delmer Berg, el brigadista centenari

    Delmer Berg, el brigadista centenari

    Nascut en una família del proletariat agrícola californià l’any 1915, el crac del 1929 condemnà milers de famílies com la seva, tal com descriu John Steinbeck en una bona part de la seva obra. En esclatar la guerra espanyola, Delmer Berg (el segon per la dreta en la foto del costat) encadena feines precàries a Hollywood fins que un dia es decideix a entrar a la seu del Comitè de Suport a la República de Los Angeles. Obviant que al seu passaport hi posa “Not valid for travel to Spain”, viatja de Nova York a París i d’allà a Barcelona, travessant la frontera via Agullana, a l’Alt Empordà. És el gener del 1938.

    Berg participarà inicialment en la defensa antiaèria de Barcelona fins que és destinat al Batalló Lincoln de la XV Brigada Internacional. El veurem combatre en la defensa de Terol i a la Batalla de l’Ebre, on participa en operacions de sabotatge. Ja a València, i ferit per un raid aeri feixista, es fa membre del Partit Comunista dels Estats Units. Al febrer del 1939, quan Catalunya ja ha estat ocupada pels feixistes, i la República està a punt de ser derrotada, Berg és evacuat als Estats Units amb vaixell.

    Durant la resta de la seva vida, ja a Califòrnia, Berg es convertirà en un activista d’esquerres, militant en diversos moviments que seran objecte de la persecució del deliri macarthista. L’any 2016, el brigadista Berg va morir a 100 anys. Quan explicava els motius del seu compromís antifeixista, deia: “Sentia que hi havia un ‘nosaltres’ en tot el món. I jo soc part d’aquest ‘nosaltres’”.

    John McCain, excandidat republicà a la presidència dels EUA (i furibund opositor a la barroeria trumpista), va publicar un elogiós article sobre Delmer Berg a The New York Times:

  • Josep Almudéver, el marsellès d’Alcàsser

    Josep Almudéver, el marsellès d’Alcàsser

    Fill de valencians exiliats a França, Josep Almudéver i Mateu neix a Marsella l’any 1919. La República permet que la família torni a Alcàsser (Horta Sud). Amb el cop d’Estat feixista, el jove Josep, després de falsificar la seva partida de naixement, s’incorpora a la Columna Pablo Iglesias i marxa al front de Terol. Al maig del 1938, ferit per un obús, és hospitalitzat. Ansiós per tornar al front, i fent valer la seva condició de ciutadà francès, s’incorpora a la 129a Brigada Internacional, brigada mixta composta de combatents d’altres formacions, d’unes 40 nacionalitats

    Lluitarà fins que les Brigades són forçades a la desmobilització. En Josep ha de tornar a Marsella. La guerra, però, no havia acabat. Al febrer del 1939, en Josep torna a ser a Alcàsser per continuar lluitant per la República. A aquesta, però, ja no li queden ni forces ni recursos. Almudéver és capturat i empresonat. Durant quatre anys passarà per camps de concentració franquistes com el d’Albatera. En sortir-ne, el 1943, no tardarà a reincorporar-se a la lluita al costat de l’Agrupació Guerrillera del Llevant i d’Aragó fins que, el 1947, fruit d’una delació, emprèn el camí de l’exili definitiu, i s’instal·la a Occitània. Almudéver treballarà com a obrer de la construcció durant 30 anys, sempre vinculat al Partit Comunista Francès i a la Confederació General del Treball, fins a la seva jubilació.

    El 2016, en el marc dels Premis 9 d’Octubre que atorga la Generalitat Valenciana, li fou concedit el títol d’ambaixador del País Valencià. Per cloure l’acte, va sonar l’himne espanyol, la Marcha real. Un Almudéver de 97 anys, republicà de pedra picada i incorruptible fins al moll de l’os, amb la dignitat del lluitador invençut, va baixar de la tarima, abandonant autoritats i altres premiats, i va esperar que l’himne monàrquic acabés. Fent repàs de la seva trajectòria i compromís antifeixista, Almudéver, fa un parell d’anys, va afirmar: “Evidentment, ho tornaria a fer”.

D'esquerra a dreta: Elizaveta Pàrshina, Georges Sossenko i Milton Wolff, en les etapes finals de les seves vides / ARXIU

Un llegat ètic i humà poc reconegut

Al setembre del 1938, el president del Govern espanyol, el socialista Juan Negrín, es comprometé a la seu de la Societat de Nacions a retirar immediatament, i sense condicions, les Brigades Internacionals, esperant absurdament que el bàndol feixista faria el mateix respecte al suport que rebia d’Itàlia i d’Alemanya. Aquest compromís fou poc entès pels integrants d’uns batallons que maldaven per continuar lluitant contra el feixisme. Les setmanes que seguiren, a la rereguarda republicana, els actes d’agraïment i d’homenatge popular als voluntaris internacionals sovintejaren. El 28 d’octubre de 1938, prop de 200.000 barcelonines i barcelonins acomiadaren aquests militants de la llibertat en l’acte de masses més important que el poble els dedicà. Fou una manifestació que combinà l’agraïment etern de la ciutadania amb una tristor infinita dels voluntaris internacionals que eren obligats a retirar-se.

La Guerra Civil Espanyola, la victòria del feixisme, la derrota de la República, en gran part responsabilitat dels interessos espuris de les potències soi-disant democràtiques, així com de la neutralitat impostora del Comitè de No-Intervenció, l’exili de centenars de milers de persones, i la desmobilització de l’Exèrcit Popular, van ser un cop dur per a l’imaginari democràtic europeu. Albert Camus, fortament unit a la República i a les seves organitzacions polítiques més progressistes i antidogmàtiques, dirà: “És a Espanya que la meva generació va aprendre que es pot tenir raó i ésser vençut, que la força pot destruir l’ànima i que, a vegades, el coratge no obté recompensa”.

La guerra, per mal que faci a feixistes i reaccionaris d’arreu, també deixa un record d’una valentia política per part dels dirigents d’esquerres, d’una voluntat de transformació social, sigui a través de les institucions, sigui durant els primers mesos de la Revolució, de centenars d’entitats disposades a lluitar pel progrés social i erradicar els privilegis seculars de les oligarquies, de milers de persones que no dubtaren a lluitar cos a cos per defensar la democràcia i vèncer els militars colpistes. I, entre aquests, el corrent imparable de ciutadans i ciutadanes lliures que vingueren d’altres països a derrotar la bèstia feixista, els voluntaris internacionals. Prop de 10.000 hi van deixar la vida.

El llegat ètic i humà que deixen es manifesta de mil maneres. La bibliografia és enorme i continua creixent. Els homenatges, si bé escandalosament tardans, sovintegen. Com és habitual, són les entitats emanades de les classes populars les que han impulsat la majoria de les accions i de les activitats que recorden i homenatgen la lluita d’aquests homes i dones dignes. Capitals mundials com Londres, París, Berlín, Belgrad, Praga, Estocolm, San Francisco o Glasgow tenen un monument, un carrer o una plaça dedicat als voluntaris internacionals. També Barcelona.

Monument a les Brigades Internacionals, situat a la rambla del Carmel, de Barcelona / AJUNTAMENT DE BARCELONA

En Jordi Martí-Rueda afirma que el llibre de memòries d’Alvah Bessie, escriptor i guionista nord-americà, sobre la guerra del 1936-39, Men in battle, és el millor testimoni personal escrit per un brigadista. Bessie conclou: “[…] mai abans, en la història del món, havia existit un grup d’homes com aquest, un exèrcit voluntari internacional, reunit espontàniament, reclutat de tots els estrats de la societat, i entre tota ocupació humana. L’existència d’aquest exèrcit, que havia tingut un rol tan crucial a la guerra espanyola, era la garantia de la germanor de la classe treballadora […]. Era l’encarnació viva de la unitat que existeix entre tots els homes de bona voluntat, sense importar la nacionalitat, les conviccions polítiques o religioses o la seva forma de viure. Totes les ocupacions, colors, nacionalitats: aquests homes havien combatut i mort amb i per a tots els altres. La seva bandera era la de la humanitat”.

Si els pica... Que es rasquin!

Suma't al periodisme contra el poder

Subscriu-t'hi ara!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Temps' i la pròxima que publiquem (juny 2024)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies