Crític Cerca
Reportatges

15 documentals musicals amb sentit crític que no et pots perdre

D'Amy Winehouse a Fermin Muguruza, passant per Beyoncé, Daft Punk, Buena Vista Social Club o Adrià Puntí: són algunes de les propostes que podeu visionar en diferents plataformes digitals

01/07/2019 | 18:55

Fa temps que les sèries són moda i tothom en mira. Però, cada vegada més, els documentals també adquireixen importància al món del cinema. Un d’aquells sobre els quals s’escriu menys, segurament és el documental musical. Però això sens dubte aviat canviarà. Només cal donar un cop d’ull a plataformes tan importants com Netflix, HBO o Showtime i veure la gran aposta que estan fent pel documental musical. No solament en la compra i distribució de documentals sobre música, sinó també en la producció pròpia de documentals musicals. I, en alguns casos destacats, també de sèries documentals sobre música o que giren al voltant de la música. CRÍTIC fa una selecció, tenint en compte la varietat musical i els diferents formats, dels 15 documentals sobre música que no et pots perdre.

I, per si se us enganxen les cançons de tots aquests artistes… us hem preparat una llista de Spotify amb les millors cançons dels documentals:

1. ‘Amy

Direcció: Asif Kapadia | Troba’l a: Filmin

Si parlem de documentals musicals, probablement el primer del qual s’ha de parlar és aquesta autèntica joia. La vida de la malaurada cantant britànica Amy Winehouse és la protagonista d’aquest documental esplèndid. Estrenat el 2015 a la secció oficial del festival de Canes, va guanyar l’Òscar i el BAFTA al millor documental. No és casualitat tampoc que el documental tingui el rècord de més recaptació d’un documental a la Gran Bretanya durant el primer cap de setmana, amb 3 milions de lliures. El director britànic Asif Kapadia (Senna i Diego Maradona, que s’estrena aquest mes) fa un retrat profund i punyent de la vida de la cantant de soul, rhythm and blues i jazz, que va ser trobada morta el 23 de juliol de 2011 per intoxicació, a l’edat de 27 anys.

El film ajuda a trencar la imatge d’Amy Winehouse, coneguda els últims anys de la seva vida més per la seva fama de problemàtica que per les seves cançons extraordinàries. A través de més de 100 entrevistes, Amy ens mostra no solament la seva vida més personal i turmentada, sinó que, a través d’imatges de vídeo familiars i els seus començaments com a cantant, ens mostra una artista immensa amb un grandíssim talent musical, que cantava i componia. Frank va ser l’àlbum que la va llançar a la fama. Però va ser el segon, Back to black ,que la va convertir en una estrella mundial, amb tot el que això comporta. Mentre creixia la seva música, també ho feien els problemes amb la seva parella i el seu pare, les bulímies i l’addicció a les drogues i l’alcohol. Tot això, barrejat amb la pressió de ser una estrella mundial i el paper de la indústria musical en mastegar artistes i després escopir-los. “No sóc una noia que vol ser una estrella; només sóc una noia que canta”, solia dir.

2. ‘Homecoming

Direcció: Beyoncé Knowles-Carter | Troba’l a: Netflix

Si hi ha un exemple de documental musical que ha tingut impacte mundial aquest any, sense cap mena de dubte aquest ha estat Homecoming. El film (que també es va estrenar com a àlbum en directe), dirigit per la mateixa Beyoncé, es va estrenar al mes d’abril passat a Netflix i recull les dues actuacions de la cantant de Dallas durant el festival Coachella del 2018. Només dos exemples per veure la transcendència que va tenir el documental. L’edició del Coachella va passar a ser coneguda per ‘Beychella’ i l’empresa de dades Nielsen va estimar que el documental va ser vist les primeres 24 hores per 1,1 milions de persones només als EUA.

Els dos concerts de Beyoncé són considerats una de les millors actuacions d’una artista en un festival, tant per la seva producció com per l’alt nivell musical. El documental està a l’altura i apareix com una obra mestra en si mateixa. A través d’una edició brillant dels dos dies de concert, amb una mirada també al que passa darrere l’escenari –on Beyoncé controla fins a l’últim detall– i les confessions més íntimes de la cantant, Homecoming es transforma en un document que va més enllà de l’actuació musical i fa un viatge per la història de la música negra als EUA, la lluita per l’alliberament negre i Beyoncé com a símbol de l’apoderament femení. Una pel·lícula que fa el camí emocional i creatiu entre concert de música i moviment cultural d’una artista total, que és de tot, menys superficial.

3. ‘Gimme shelter

Direcció: Albert i David Maysles i Charlotte Zwerin | Troba’l a: Vimeo

L’any que ve farà 50 anys i en tot aquest temps no ha deixat de ser mai en les llistes dels millors documentals musicals de la història. Gimme shelter és un film britanicoamericà que narra les últimes setmanes de la gira nord-americana de The Rolling Stones el 1969, que va acabar de manera tràgica al famós concert d’Altamont Free. El concert que es diu que va marcar el final del moviment hippy i, amb aquest, el d’una era. Un final que va quedar enregistrat per les càmeres d’Albert i David Maysles i Charlotte Zwerin.

La pel·lícula, que rep el nom del tema principal de l’àlbum del 1969 del grup Let it bleed, va inaugurar el Festival de Cinema de Canes del 1971 i s’ha convertit en un clàssic dels documentals musicals. Entre una multitud d’àcid fins a les celles i totalment incontrolable, els motoristes dels Àngels de l’Infern fent de seguretat i apallissant membres de Jefferson Airplane i crides que la Creu Roja intentés fer-hi alguna cosa, els Stones comencen a tocar, “Under my thumb” i un jove negre és apunyalat de mort per un membre dels Àngels de l’Infern. Tot, davant de les càmeres. Un document d’una altra època, on el control sobre la imatge no era una manera de censura. Qui s’imagina avui un grup mínimament conegut donant permís a un director per posar en el seu documental sobre la gira un assassinat durant un concert? Eren altres temps. Temps més lliures i salvatges, on no actuava l’autocensura i les imatges es convertien en pur cinema.

4. ‘Daft Punk unchained’

Direcció: Hervé Martin-Delpierre

Daft Punk són paraules majors. Tal com afirma el mateix Kanye West al documental, si preguntes qui ha revolucionat més la música electrònica, tothom diu Daft Punk. El film anglofrancès, estrenat el 2015 i dirigit per Hervé Martin-Delpierre, és la primera pel·lícula sobre el duo francès i explora la trajectòria durant 20 anys de la banda electrònica, des dels seus inicis fins a l’actual fenomen mundial, amb entrevistes amb amics i col·laboradors com Pharrell Williams, Nile Rodgers, Giorgio Moroder o Michel Gondry. La pel·lícula, que també combina imatges d’arxiu rares, no ha comptat amb cap declaració del grup que no fos d’arxiu. Però el documental no és un producte de part. I precisament aquest és el seu rerefons. La importància del control de l’art per part de l’artista, sense interferències. “Daft Punk unchained no és una pel·lícula sobre Daft Punk de Daft Punk, amb el tall final de Daft Punk i autoritzada per Daft Punk; és una pel·lícula independent”, deia el director.

Els membres de Daft Punk, Thomas Bangalter i Guy-Manuel de Homem-Christo, des de molt aviat van decidir mantenir el seu anonimat i el control total de la seva imatge, cosa que explica que sempre vagin amb cascos i les seves cares gairebé no es coneguin, controlant en tot moment fins a l’últim detall del seu art. El film és un intent de mirar més enllà, i veure què hi ha darrere de les màscares dels dos artistes.

5. ‘No direction home’

Direcció: Martin Scorsese | Troba’l a: iTunes

Martin Scorsese és un dels grans directors més interessats en el documental musical. No direction home és un documental del 2005 sobre la vida i la música de Bob Dylan i l’impacte que va tenir en la cultura popular nord-americana de l’època. Durant gairebé quatre hores, el documental explica la primera part de la carrera de Bob Dylan, des que arriba a Nova York el 1961, fins a l’accidentada gira del 1966 on, mentre ell estava convençut que havia trobat un nou so que ningú no havia descobert abans, era assetjat als seus concerts pels puristes del folk nord-americà que no podien acceptar l’aparició de les guitarres elèctriques.

Quan uneixes a Scorsese i Dylan, no és sorprenent que en sorgeixi una de les peces mestres del documental musical, amb una fascinant producció basada en meravelloses imatges inèdites contemporànies. Scorsese, després d’haver dirigit el 1971 el documental The last waltz, sobre The Band, la banda que acompanyava Dylan, va ser l’escollit per explicar la història de Dylan amb el seu permís, una persona poc amiga de les entrevistes. De fet, ha estat el mateix Scorsese el que ha tornat a dirigir el documental Rolling thunder revue: a Bob Dylan story, que va estrenar Netflix el 12 de juny passat, sobre la gira nord-americana de Dylan entre el 1975 i el 1976. És clar que Dylan té el seu director preferit per explicar la versió de la seva història. I que la parella forma un equip de luxe per unir el cinema i la música.

6. ‘Buena Vista Social Club’

Direcció: Wim Wenders

El director d’aquest documental del 1999 és ni més ni menys que l’alemany Win Wenders (El cielo sobre Berlín; París, Texas). La pel·lícula, un autèntic homenatge als sons de Cuba, tracta de com el músic i productor Ry Cooder, amic de Wenders, aconsegueix unir una sèrie de músics cubans, alguns de molt joves, altres de llegendaris i d’altres que fa temps que ni tan sols toquen, per gravar l’àlbum Buena Vista Social Club (anomenat així per un lloc de trobada oblidat durant els temps prerevolucionaris) i anar a tocar a Amsterdam (dues nits) i al Carnegie Hall de Nova York. El disc, gravat per Cooder i el músic cubà Juan de Marcos González als estudis EGREM de l’Havana, es va convertir en un supervendes mundial.

Rodada principalment en Steadicam, s’hi van combinant imatges d’entrevistes, de la gravació i dels concerts. A mesura que els veiem tocar, coneixem els músics mentre assagen o caminen pels carrers de la meravellosa Havana. Rodejats d’una música trista, melancòlica, alegre, divertida i plena d’amor i de vida, els músics se’ns presenten com uns instrumentistes i cantants virtuosos, però alhora unes persones que es respecten i s’estimen. Wenders utilitza per al documental tres equips de rodatge diferents (Cuba, Holanda i els EUA), per captar les diferents atmosferes de les tres societats. Un viatge sonor i visual per la música cubana, que dóna protagonisme als seus responsables i explica la seva resiliència i autoestima, situant-los més enllà de la música en el seu context social i cultural.

7. ‘Pepe Sales: pobres, pobres que els donguin pel cul’

Directors: Albert Pla i Lulú Martorell | Troba’l a: YouTube

Aquest fascinant i eclèctic film, que va guanyar el premi al millor documental nacional del Festival de Documental Musical In-Edit el 2007, és una mirada crua a la vida i obra de l’oblidat artista català Pepe Sales (1954-1994). Sales, força desconegut pel públic majoritari, va ser un poeta, pintor, músic i artista visual que va formar part d’una generació d’esperits lliures, crítica amb allò establert i amb una visió poc convencional del que haurien de ser la cultura i les arts. La cultura oficial de llavors el va oblidar, però ell també volia que l’oblidessin i el deixessin ser.

El film explora tot l’univers del desaparegut artista barceloní a través dels seus treballs audiovisuals, cintes casolanes i la narració d’Albert Pla (codirector amb Lulú Martorell), una de les persones que més es van identificar amb Pepe Sales, fins al punt de recuperar una part de la seva obra al seu disc i espectacle Cançons d’amor i droga. Pla es fa el Sales. Juntament amb la seva obra visual, que, com a part d’un col·lectiu de creadors, va plasmar al programa cultural Glasnost, de TVE, entre el 1989 i el 1992, el documental el complementen les intervencions de col·laboradors, amics i coneguts com Víctor Bocanegra, Agustí Fernàndez, Joan Sales, Martí Sales o la mateixa Lulú Martorell. Els seus vídeos, que van ser una part important de la seva obra, avançant-se al seu temps, barrejaven imatges amb pintura, música i paraules. Unes paraules que darrere de la provocació i l’humor amagaven una mirada lúcida i agredolça de la vida.

8. ‘Fyre: the greatest party that never happened’

Direcció: Chris Smith | Troba’l a: Netflix

Què passaria si paguessis molts diners per anar a un festival de luxe en una illa paradisíaca i tot fos una estafa? Aquesta és la premissa d’aquest interessant documental de Netflix estrenat a principis d’any, que planteja diversos debats sobre el model de festivals que s’està implantant i la societat de la imatge i el postureig en la qual ens ha tocat viure. El seu director, Chris Smith (The yes men, La desaparición de Madeleine McCann), exposa amb un ritme trepidant, gairebé com si fos un thriller, el que va passar durant el fallit Fyre Festival del 2017. Billy McFarland, juntament amb el cantant de hip-hop Ja Rule, van ser els promotors de l’engany. Un festival de luxe que havia de tenir lloc en una illa privada de les Bahames, que comptava al suposat cartell amb bandes com Major Lazer, Disclosure, Migos o Blink-182.

A través de tota una estratègia d’imatges per xarxes socials amb diverses models famoses com a influencers per atraure gent i una actitud del coaching que no accepta un no per resposta, McFarland va acabar transformant el que havia de ser un festival de música on, si pagaves prou (podies arribar a pagar fins a 45.000 dòlars), tindries l’oportunitat de fer-te amb les elits, en una gran estafa. El film, curiosament, va ser coproduït per Jerry Media, l’agència de xarxes socials responsable de promoure el festival en primera instància. El xou sempre ha de continuar.

9. ‘Rock radikal vasco. La gran martxa de los 80’

Direcció: Begoña Atutxa | Troba’l a: YouTube

“Somos los nietos de los obreros que nunca pudisteis matar”, cantava La Polla Records, un dels grups que van definir l’actitud del que es va anomenar rock radical basc i que recull aquest documental de Begoña Atutxa del 2011. Aquest document vital presenta per primer cop una visió aclaridora del que va suposar aquell moviment que va néixer als anys vuitanta al País Basc i a Navarra. La denominació rock radical basc sorgeix el 1983 per part de José Mari Blanco (exmànager de La Polla Records) i Marino Goñi (fundador de discogràfiques com Soñua i Oihuka). Va ser després d’un festival contra l’adhesió d’Espanya a l’OTAN celebrat a Tudela que es va començar a popularitzar, malgrat l’oposició d’alguns dels mateixos grups que se suposava que el formaven. Els uns, perquè ho consideraven una etiqueta comercial, i els altres, perquè incloïa la paraula basc i es consideraven apàtrides.

Musicalment no hi havia un so definit. Els grups als quals s’havia posat l’etiqueta anaven del punk, rock urbà, heavy metal, fins a l’ska o el reggae; però sí que molts d’ells bevien dels primers grups de punk anglesos. Integrants i col·laboradors de grups com Zarama, Hertzainak (primers a cantar en èuscar), Kortatu, Barricada, La Polla Records, Potato, Tijuana in Blue, Eskorbuto, Cicatriz o RIP donen la seva visió del que va ser aquell moviment que va trencar amb el relat que havia imposat la Transició i l’arribada de la democràcia.

10. ‘What happened, Miss Simone?’

Direcció: Liz Garbus | Troba’l a: Netflix

Si no saps qui és Nina Simone, hauries de mirar aquest documental. I, si saps qui és, també. Usant extractes de gravacions mai escoltades, imatges inèdites i les seves cançons més famoses, What happened, Miss Simone? ens explica d’una manera profunda i íntima la història de la llegendària cantant i activista Nina Simone. El documental de Liz Garbus (Bobby Fischer against the world) va obrir el Festival de Sundance el 2015 i va ser nominat a l’Òscar al millor documental. Simone, va néixer a la Carolina del Nord segregada i, per un cop de sort, va poder rebre formació de piano clàssica des de ben petita, cosa estranya per a una persona negra en aquella època. Ella sempre es va voler dedicar al que anomenava “música seriosa”, però va ser el racisme i la discriminació el que la va obligar a cantar en bars i clubs. La seva veu profunda de baríton combinava a la perfecció el soul i el blues, però les seves cadències també barrejaven el jazz amb la seva interpretació clàssica de piano.

Amb l’arribada dels anys seixanta i del moviment pels drets civils, la radicalització de Simone arriba al punt de preguntar al públic negre si estarien disposats a matar per alliberar-se. O dir-li amb cara de pocs amics al mateix Martin Luther King que ella no creia en la no-violència. El documental alhora no deixa de banda la seva vida privada i explora com el maltractament del seu marit, l’addicció a les pastilles o els episodis de trastorns bipolars van afectar la seva carrera musical.

11. ‘Les mans d’Alícia’

Direcció: Verònica Font i Yolanda Olmos | Troba’l a: Filmin

Saps que una pianista catalana, més concretament barcelonina, va guanyar quatre premis Grammy? Precisament per descobrir històries com aquestes serveixen els documentals musicals. En aquest cas, les directores Verònica Font i Yolanda Olmos expliquen de manera brillant en aquest documental de producció espanyola i catalana la gran història de la petita pianista catalana Alícia de Larrocha. De Larrocha va ser una de les millors intèrprets de piano del segle XX, especialment en composicions de Mozart, Albéniz, Granados, Mompou i altres compositors espanyols. El documental és una passejada per la vida de l’esplèndida pianista i ens mostra com ja des dels sis anys i fins a la seva mort va enlluernar tocant el piano amb les seves petites mans en més de 4.000 concerts per tot el món. “No em mou actuar davant el públic; és la mateixa música la que em mou”, deia.

A través de la seva correspondència, el documental explica una vida dedicada únicament al servei de la música i de com l’havien escrita els seus autors. Les seves interpretacions de Mozart eren tan perfectes que a Nova York se la coneixia per Lady Mozart, perquè semblava que era el mateix compositor alemany el que estava tocant. Alhora és una mirada a la seva vida més íntima, amb les seves alegries i frustracions i la solitud d’una vida pública que la va allunyar moltes vegades de la família i dels amics.

12. ‘Joe Strummer: the future is unwritten’

LINK

Direcció: Julien Temple | Troba’l a: YouTube

Si parlem de documentals musicals, hem de parlar de Julien Temple (Requiem for Detroit, The filth and the fury). I, si parlem de Julien Temple, hem de parlar d’una de les seves millors obres. Joe Strummer: the future is unwritten és un documental estrenat el 2007 sobre la vida i l’obra del cantant de la banda de punk rock britànica The Clash, Joe Strummer. Una figura complexa que va aprendre a utilitzar la música com a mitjà per explicar què li deia la seva consciència. A través d’entrevistes d’arxiu, la veu en off del mateix Strummer i entrevistes als seus companys, amants i admiradors (entre els quals, Bono, John Cusack, Steve Buscemi, Martin Scorsese o Flea), la pel·lícula, va molt més enllà d’una simple biografia. A mesura que avança, es converteix en una pel·lícula no solament amb forma, sinó també amb un profund fons on tracta temes d’història, de filosofia o de política.

The Clash, amb Joe Strummer al capdavant, va donar al punk un sentit d’integritat ètica i de compromís polític que va impactar en bandes i músics arreu del món. Temple mostra la història darrere la música, però també la persona dins el músic, deixant clar que Strummer estimava la vida i estimava el món, tant com l’art que li permetia expressar el que veia i sentia.

13. ‘Adrià Puntí’

ADRIÀ PUNTÍ | Trailer from elsabeth on Vimeo.

Direcció: Director Xavier Puig i Raimon Fransoy | Troba’l a: TV3 a la carta

Si hi ha un músic inclassificable en el panorama musical català, aquest és Adrià Puntí. L’excantant d’Umpah-Pah, un dels grups més originals del que es va conèixer per rock català, és el protagonista d’aquest documental que es va estrenar al Festival de Documental Musical In-Edit el 2012. Precisament amb Umpah-Pah és com comença el film, que fa un ràpid recorregut per la carrera del grup català (cinc àlbums) fins a la seva dissolució l’any 1996. I com a partir de llavors comença l’aventura en solitari del músic gironí, amb el seu debut en solitari Pepalallarga i… el qual seguirien dos àlbums més abans del documental i quatre més després.

Adrià Puntí és un recorregut poètic i vitalista per l’imaginari d’un dels creadors més excèntrics de l’escena catalana. Puntí es mostra, a través del seu alter ego Josep Puntí, com una persona inquieta, reflexiva, irònica, creativa, complexa i a vegades delirant. Els directors Xavier Puig i Raimon Fransoy, després de compartir amb ell set anys de gravacions intermitents, aconsegueixen que s’obri com poques altres vegades, per mostrar l’artista en tota la seva complexitat. La pel·lícula recorre els 10 anys de silenci discogràfic, alhora que reflexiona sobre l’actual indústria musical i la manera com aquesta a vegades tracta els músics. Durant el documental, a més, es poden escoltar moltes cançons inèdites en el seu moment (són inèdites si no són en un disc?) o una emocionant interpretació de “Senyor doctor”, del seu disc Maria. Un torrent d’energia creativa que els directors deixen que passi per davant de les seves càmeres sense interferir-hi.

14. ‘Who shot the sheriff?’

Direcció: Kief Davidson | Troba’l a: Netflix

Segur que us sona el títol d’aquest documental. És el títol d’una de les cançons del protagonista del documental, el músic jamaicà de reggae Bob Marley. I un títol ben trobat, perquè la història gira al voltant de l’intent d’assassinat que va patir Marley el 1976. El film forma part d’una sèrie de true-crimes musicals que està estrenant Netflix de manera mensual que barreja la història de famosos músics amb el crim o la conspiració per matar-los, normalment per part del Govern americà. A més de Marley hi ha documentals sobre Jam Master Jay (de Run-DMC), Sam Cook o Johnny Cash.

El documental explica com el 3 de desembre de 1976, dos dies abans que Marley actués en un gran concert per a 80.000 persones a Kingston, organitzat pel president Michael Manley per intentar rebaixar la tensió política i la violència als carrers, va acabar en l’intent d’assassinat del músic jamaicà, de la seva dona, Rita Marley, i del seu mànager. Amb un missatge clar per a Marley segons explica el documental: no entris més en política i dedica’t només a la música. El director, Kief Davidson ,porta els espectadors als baixos fons polítics de la Jamaica en plena Guerra Freda, amb la rivalitat entre Edward Seaga, del conservador Jamaica Labour Party, i Manley, del People’s National Party. El film tracta de demostrar a través d’entrevistes la presumpta col·laboració entre Seaga i la CIA per intentar assassinar Marley: un intent del qual mai no es va trobar cap responsable.

15. ‘No more tour’

Direcció: Daniel Gómez i Fermin Muguruza | Troba’l a: YouTube

Solidaritat internacional. Aquest és el missatge que desprèn en tot moment el documental No more tour, que recull la gira mundial (potser l’última?) del cantant basc Fermin Muguruza. A través de 55 concerts en cinc mesos arreu del món, el documental, dirigit per Daniel Gómez i Muguruza i que es va estrenar al Festival de Documental Musical In-Edit el 2013, fa un dibuix de totes les complicitats que ha anat teixint aquest incansable músic després de 30 anys sobre els escenaris. De Berlín a Viña Rock de Villarrobledo, de Zarautz al Kurdistan o de Sydney a Buenos Aires, Fermin Muguruza i la seva Kontrakantxa ho donen tot en cada una de les actuacions en un muntatge vibrant, amb concerts, entrevistes, improvisacions, invasions d’escenari, debats polítics i el dia a dia d’una gira que va començar amb l’Any Nou kurd a la ciutat de Diyarbakir i va acabar al País Basc.

Gravat gairebé com una road movie, càmera en mà i editat perquè recollís l’esperit d’urgència i d’efervescència del tour, el documental es presenta tal com raja del primer a l’últim minut. Una gira que, com mostra el film, era més que anar de país en país: era un acte d’agermanament amb l’ska i el dub de banda sonora.

Descarrega aquest article per llegir-lo amb el teu e-reader o imprimir-lo

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació