03/11/2021 | 06:00
Desert, calor i violència són tres imatges que sovint es tenen de l’anomenat “món àrab” des d’Occident. La Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani de Catalunya, impulsada i organitzada per l’ONG Sodepau amb el suport del col·lectiu de cineastes libanesos Beirut DC, vol obrir la mirada al públic perquè es desfaci de la idea estereotipada que en tenim. Sovint vinculem el món àrab a “un bloc de països que creiem uniformes i homogenis”, afirma Txell Bragulat, directora del projecte i de Sodepau. Per això, l’organització de la iniciativa ha programat una 15a edició amb 14 films que es podran veure a la Filmoteca de Catalunya del 4 al 14 de novembre.
“Si no tens la capacitat o l’oportunitat de viatjar a aquests països, són realitats que no coneixes”, diu la directora. Segons explica, la imatge que tenim dels països àrabs està mediatitzada per la ficció de Hollywood i pels mitjans de comunicació, “a qui només els interessa què passa en aquests països quan hi ha un conflicte”, comenta Bragulat. L’objectiu de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani és donar a conèixer la realitat que normalment mirem des del nostre privilegi d’Occident i que puguem analitzar el món des d’altres maneres de viure i de reivindicar-se. “Ens proposem seure, callar i escoltar, amb una actitud d’humilitat, d’obertura i d’interès cap a l’altre, un abordatge que des d’Occident no acostumem a fer”, afirma la coordinadora.
Ens endinsem en els detalls de sis pel·lícules de la Mostra que ens permeten veure un món que desconeixem des de l’objectiu de cineastes que capten les preocupacions, els anhels i les realitats dels seus països.
1. ‘La guerra de Miguel’, d’Eliane Raheb
La pel·lícula més especial de la Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani perquè va sorgir del projecte i ara hi torna. El Miguel, el protagonista del film, és un home homosexual que va créixer durant la guerra civil libanesa, entre el 1975 i el 1990, i que posteriorment va emigrar a Madrid. Resulta que Miguel Jelelaty és l’intèrpret d’àrab de la Mostra i que, arran de conèixer-se amb la directora de cinema libanesa Eliane Raheb, van decidir explicar la seva història. “Mai ens havíem plantejat que la Mostra seria un lloc on sorgirien pel·lícules, i això vol dir que, més enllà dels films que hi presentem, també és un espai on passen coses, on les vides s’entrecreuen”, diu Bragulat.
2. ‘Jean Genet: el nostre pare de les flors’, de Dalila Ennadre
Jean Genet és una llegenda de la literatura al Marroc, autor d’obres com Les criades o La Mare de Déu de les Flors. Va ser enterrat al sud de Tànger, a Larache, on va viure l’última dècada de la seva vida. Aquesta pel·lícula és un homenatge a la seva figura, que pocs han llegit, però que és molt valorada al món de les lletres. L’audiovisual explica la relació d’una família amb l’escriptor a través de cuidar-li la tomba, i hi apareixen personatges com Juan Goytisolo, escriptor català amic de Genet.
El film ha estat dirigit per la cineasta marroquina Dalila Ennadre, que va morir el 2020, durant el muntatge de la pel·lícula, i que va continuar el seu equip amb les instruccions que va deixar escrites. Ennadre, segons comenta Bragulat, és una de les directores marroquines de documental més importants dels últims 20 anys i tenia una llarga trajectòria internacional. “Aquesta pel·lícula és com un testament”, diu la directora de la Mostra. La projecció a la Filmoteca de Catalunya, de fet, serà l’estrena mundial del documental i comptarà amb la presència de la filla de la cineasta, Lylia Ennadre, que actualment presideix la productora de la seva mare
“A la Mostra ens agrada conèixer les primeres obres d’artistes dels països àrabs”, comenta Bragulat
3. ‘200 metres’, d’Ameen Nayfeh
Aquest audiovisual és el primer llargmetratge del director palestí Ameen Nayfeh, que fins ara ha cultivat el món dels curtmetratges. El film explica l’impacte dels 200 metres que separen un home de la seva dona i dels seus fills, una distància imposada pel mur de separació israeliana entre dues localitats palestines. De cop, rep la notícia que el seu fill és a l’hospital i haurà de buscar la manera d’arribar a l’altre costat del mur.
La Mostra de Cinema Àrab i Mediterrani aposta per fer recerca d’artistes emergents o directors que s’atreveixen amb el llargmetratge per primera vegada. A més del cas de Nayfeh, també ho és de Shahad Ameen, que presenta a la Mostra la pel·lícula Scales. Ubicada en una realitat distòpica, l’audiovisual segueix la vida d’una jove que vol capgirar la tradició de sacrificar nenes. Abans de dirigir Scales, Ameen ja havia estrenat tres curtmetratges. “A la Mostra ens agrada conèixer les primeres obres d’artistes dels països àrabs i així, en el futur, els podem anar seguint”, comenta Bragulat.
4. ‘Un estiu a La Goulette’, de Férid Boughedir
Un dels grans clàssics de la Mostra i també del cinema tunisià. Com cada any, al festival conviden un cineasta conegut per tal que recomani films, i en aquesta 15a edició l’escollida ha estat Férid Boughedir. “La secció dels clàssics és especial perquè tenim el privilegi que un cineasta que coneix el cinema del seu país pensi amb nosaltres i ens en faci una tria”, explica Bragulat.
Una de les pel·lícules del director triat enguany és Un verano en La Goulette. Aquest audiovisual, segons explica la directora de la Mostra, se situa a l’any 1967 en una petita ciutat portuària de Tunísia, on conviuen diferents grups ètnics. Tres noies decideixen perdre la virginitat el mateix dia i es troben que la religió a vegades pot suposar un tabú. Aquest clàssic mai no s’havia projectat a la Filmoteca de Catalunya.
“Els últims anys estan arribant pel·lícules sudaneses als circuits de festival de cinema europeus”
5. ‘Parlant dels arbres’, de Suhaib Gasmelbari
Un film del sudanès Suhaib Gasmelbari, la seva opera prima, que tracta de cinema. Segons explica Bragulat, la cinematografia del Sudan va començar als anys seixanta i es va anar trencant, però ara està experimentant un ressorgiment. “Els últims anys estan arribant pel·lícules sudaneses als circuits de festival de cinema europeus”, diu.
Quatre amics del Sudan, tots ells cineastes i que han estat separats per l’exili, es retroben amb la voluntat de difondre el cinema al Sudan amb la recuperació d’una sala. “Es tracta d’un crit per recuperar el visionament del cinema, que s’ha perdut arran de la pandèmia i que, al cap i a la fi, és una experiència col·lectiva”, diu Bragulat. Per això, hi afegeix, els productors de la pel·lícula no van voler projectar-la en l’edició passada, ja que volien que es fes de manera presencial.
6. ‘Zanka contact’, d’Ismael El Iraki
Ismael El Iraki és el director de Zanka contact, el primer llargmetratge d’un marroquí que va emigrar a França el 2001. El Iraki va dirigir aquest film després de ser una de les víctimes de l’atemptat a la sala Bataclan de París del 2015. La història que n’ha resultat és una història d’amor de dos personatges units pels traumes. La música és un dels punts de contacte entre aquests dos individus. “Aquesta pel·lícula barreja tradicions marroquines i europees, és un viatge existencial pels baixos fons”, descriu la directora de la Mostra.
També d’un autor marroquí que té contacte amb França, Ivan Boccara, Pastoral elèctrica és un documental amb testimonis dels habitants d’una zona allunyada de l’Alt Atles marroquí que viu el procés d’electrificació de la muntanya. L’audiovisual retrata com la zona viu l’arribada a una suposada “modernitat” que es contraposa amb la vida pastoral.
