17/09/2025 | 06:00
[A continuació pots llegir “L’Ametlla”, un fragment del llibre Els herois de Vandellòs I (Saldonar), del periodista de CRÍTIC Manel Riu. Els herois de Vandellòs I reconstrueix, amb una cinquantena de testimonis i documentació inèdita, com es va acostar i com es va evitar una tragèdia nuclear catalana el 19 d’octubre de 1989. També exposa l’impacte traumàtic d’aquell incident al Camp de Tarragona i a les Terres de l’Ebre. Si vols saber-ne més, clica aquí.]
Quasi tots els de Plors i Rialles ja eren davant el local de la Societat Recreativa. Estava a punt de començar l’assaig setmanal, i feien temps al bar de davant. Als pobles de poca població com l’Ametlla de Mar, les nits de tardor i d’hivern són difícils. Mantenir viva una activitat cultural com el grup de teatre donava aire a alguns veïns amb inquietuds associatives.
Una de les del grup tenia un cunyat que era bomber. A ell, que era del parc d’Amposta, l’acabaven de cridar per anar a apagar el foc de la central. Estava molt preocupat i va fer el pas que mai es fa abans d’una intervenció: trucar a la seva dona per avisar-la que passava alguna cosa greu. I ella va córrer a picar ràpidament a la seva germana per fer-li arribar la notícia, que ja era al bar esperant per assajar. Allí va deixar de ser un secret. «Sembla que a la Vandellòs hi ha un problema gros». El titular va sacsejar tot el local, i la trobada del grup de teatre va quedar cancel·lada. «Marxem d’aquí. Que cadascú vagi a casa seva».
Què faig, marxo? Em quedo? Petarà el reactor? No podia parar de pensar en la seva mare i en l’any 1974
Es van dispersar. Ramon Margalef va decidir que faria una passejada pel poble. Tenia 32 anys. Era pescador, i un dels participants més actius del grup. També era aficionat a la poesia. A casa ja l’havien advertit des de petit dels perills de les centrals. El cap li anava a mil per hora. Què faig, marxo? Em quedo? Petarà el reactor? No podia parar de pensar en la seva mare i en l’any 1974.
Eloi Nolla sí que va anar directe cap a casa. Va encendre la ràdio per si hi havia alguna novetat del tema. Efectivament, ja en parlaven al butlletí. El reporter Manel Fran ho estava explicant a Catalunya Ràdio. Al cap de pocs dies, Nolla li confessaria al periodista que es va adonar de la dimensió de l’incident per aquella crònica. I, un cop més, no era pel que deia, sinó pel to de gravetat que desprenia. En aquell moment, les informacions apuntaven que tan sols es tractava d’un incendi a unes botes d’oli de la central, i afegien detalls previsibles, com que diverses dotacions de bombers anaven cap allà. Però la tensió en aquella narració deia alguna cosa més entre línies. Tot plegat feia mala espina.
Nolla tenia una eina més per assabentar-se de què estava passant. Es guanyava la vida amb la compravenda de peix, i tenia contacte directe amb els pescadors del poble. En aquell moment, molts estaven a la mar, enllestint l’encerclament de tonyines i seitons. Des del seu angle es veien les flames. Les barques es coordinaven per ràdio, i Nolla tenia accés a la freqüència des de casa. Avui manté que el que va sentir per allí li posava els pèls de punta: «Vam passar la nit del lloro!».
Va pujar al terrat de sa casa. Era davant la platja de Pixavaques, el punt més al nord del nucli urbà. Des d’allí, només es veia fum i més fum. I així va passar la nit, entre les ràdios i el fum, sense saber massa com actuar.
No és estrany que des d’allí es pogués veure la fumerada: l’Ametlla de Mar era a escassos catorze quilòmetres de la instal·lació, gairebé tan a prop com ho està el nucli antic de l’Hospitalet de l’Infant. De fet, els habitatges més propers a la central són del municipi de l’Ametlla, en una zona coneguda com l’Almadrava. Se’n diu així perquè allí també s’hi feia la pesca tradicional de tonyina amb el mètode tradicional. L’entorn marítim de la central era un espai habitual de pesca.
A l’Ametlla, les notícies sobre perill nuclear feien un mal especial
A l’Ametlla, les notícies sobre perill nuclear feien un mal especial. Quinze anys enrere ja hi havia hagut molt rebombori al poble per aquest tema. Va ser un episodi que encara avui perdura en la memòria col·lectiva del municipi.
Un cop s’havia assegurat la construcció de la primera central de Vandellòs, el tram baix de l’Ebre s’havia consolidat com un espai ideal per ubicar centrals nuclears. I les empreses elèctriques no en van tenir prou. El següent que van aconseguir, l’any 1972, és l’acord amb el govern per fer dues noves centrals de cop, i en un mateix emplaçament: Ascó. Cada una d’elles seria de 900 MW de potència, més del doble que la d’HIFRENSA.
Seguidament, van aconseguir l’autorització prèvia per repetir l’operació a l’Hospitalet de l’Infant. El Butlletí Oficial de l’Estat detallava que Vandellòs II seria compartida entre les quatre empreses catalanes, però que Vandellòs III seria només de FECSA. Per subministrar de combustible les noves instal·lacions, es contemplava construir també una planta d’enriquiment d’urani al delta de l’Ebre per dependre menys de les importacions dels Estats Units. Les perspectives de creixement eren bones. «El 1981, Catalunya tindrà cinc centrals nuclears», va titular La Vanguardia quan el president de FECSA va fer públics aquests plans.
Es contemplava construir una planta d’enriquiment d’urani al delta de l’Ebre
La cosa no quedava aquí. FECSA volia instal·lar dues centrals més, aquest cop a l’Ametlla de Mar. Anirien uns tres quilòmetres al sud del centre del municipi, i també a primera línia de mar, al costat de la platja de l’Estany. Aquí va començar el xoc.
El comitè local del PSUC tenia clar que aquelles dues centrals perjudicarien el poble en un moment en què justament començava a aixecar el vol. Ells actuaven des de la clandestinitat i van ser el desencadenant, però la iniciativa els va desbordar ràpidament. Eren molts els veïns que volien fer alguna cosa per evitar la instal·lació. Molts veien la nuclear com una possible barrera per a l’arribada de turisme, i sobretot com una amenaça per al sector pesquer. L’Ametlla sempre ha viscut de la mar, és un punt característic de la seva identitat. Els gentilicis del poble són calero i calera, perquè l’origen del seu nucli és la cala que actuava de refugi per als navegants. Qualsevol activitat que pogués afectar aquesta pràctica, doncs, es viuria com un greuge de primera categoria.
L’alcalde franquista donava suport al projecte. Però al poble s’estava formant una àmplia aliança que ho posaria difícil. No eren només els comunistes: el Patró Major de la Confraria de Pescadors i president de la cooperativa agrària també ho volien aturar. S’hi va afegir Joan Rebull, un capellà del poble que era jove i d’idees progressistes.
També s’hi va sumar l’associació de mestresses de casa. Malgrat el context dictatorial, les dones començaven a tenir cada vegada més veu en les lluites socials. El context particular de l’Ametlla ho afavoria. Històricament, als pobles pescadors, els homes es passaven el dia a la mar, i les dones carregaven amb totes les gestions que s’haguessin de fer a terra. Per això, quan hi havia rebombori i calia reaccionar per algun motiu, eren les dones les que primer feien córrer el boca-orella.
Tots aquests sectors es van unir al voltant d’una nova associació. Al principi, van optar per una via més acadèmica i formal. Van contractar tècnics i economistes de la Universitat de Barcelona perquè els fessin un estudi de quina incidència podrien tenir les centrals. A més, es van entregar 1.500 signatures contràries al projecte al Govern Civil de la província. S’anava construint una oposició organitzada que no s’havia vist en les centrals projectades a l’Hospitalet de l’Infant.
Paral·lelament als permisos, FECSA havia començat a comprar els terrenys on aniria la central a diversos petits propietaris de la zona. La majoria van accedir i van vendre. Un dia, cap a l’any 1974, un empleat de FECSA va visitar la Cala per negociar la compra d’un dels espais. Havien quedat al carrer dels Pescadors, i portava uns papers ja preparats per signar. Les coses no van anar com s’havien previst. Havia corregut la veu pel poble que vindria un de la companyia, i l’estaven esperant. Una munió d’homes i dones li van fotre una pallissa. O, tal com ho descriu un familiar de les veïnes que hi van participar, «el van acompanyar efusivament». També li van prendre la bossa que portava, plena de contractes, perquè així evitarien que arribés a formalitzar-se cap dels papers.
La policia es va endur tres iaies del poble. Les enviaven a la caserna de Tortosa. Maria Cinta no hi va arribar: es va desmaiar de l’angoixa
La resposta no es va fer esperar. La Guàrdia Civil va entrar al poble. Van detenir dos homes que eren cares visibles del PSUC i la confraria. A un d’ells, com a mínim, van pagar-li dins de la caserna amb la mateixa moneda que havia rebut l’empleat de FECSA: cops i puntades de peu. Però tres dones que havien participat en l’acció es van endur la pitjor part.
La policia es va endur Maria Cinta Benaiges, Agustina Rebull i Mercè Llorens, tres iaies del poble. Les enviaven a la caserna de Tortosa. Maria Cinta, de fet, no hi va arribar: es va desmaiar de l’angoixa i la van deixar en llibertat. Les altres dues quedarien allí retingudes. I el poble es va esvalotar.
«Aquella nit no van matar l’alcalde perquè un grup de gent jove va aguantar la multitud», recordava una altra familiar de les detingudes a un programa local de ràdio. L’endemà, la protesta es va desplaçar a Tortosa. Al cap de tres nits, Jordi Samarra, que també havia estat un dels detinguts i treballava al Banco Bilbao Vizcaya, va pagar la fiança de tothom. Va haver d’abonar 40.000 pessetes. Però la causa penal contra les tres dones seguia viva.
Se les acusava de terrorisme, un delicte que hauria de jutjar el Tribunal d’Ordre Públic (TOP), el predecessor de l’actual Audiència Nacional. Passar per aquest tribunal no era cap broma. El TOP era una instància que el franquisme havia creat en la seva etapa final per perseguir els delictes polítics i garantir l’estabilitat del règim. Davant d’això, l’onada de solidaritat va ser molt forta. Les veïnes de l’Ametlla van poder accedir a un prestigiós advocat vinculat a la UCD, Manuel Jiménez de Parga, per portar-los la defensa.
Era un aliat clau perquè estava molt ben connectat. Anys més tard, Jiménez acabaria sent ministre de Treball d’Adolfo Suárez i president del Tribunal Constitucional. Com és de suposar, no era pas barat. Per sufragar-ho, tota la comunitat de pescadors de l’Ametlla va acordar sortir a la mar en dissabte, el dia de la setmana que habitualment lliuraven. Més de seixanta barques van aportar el jornal d’aquell dia per a la causa. Van anar passant els mesos, i les tres dones de l’Ametlla havien d’anar cada divendres a Tortosa per fitxar davant la Guàrdia Civil.
Amb el temps, els plans de FECSA van quedar a mitges. Encara no s’havia concedit el permís per a les centrals i ja es començaven a notar els pitjors efectes de la crisi del petroli. L’empresa va haver de reestructurar els seus plans per poder completar les seves inversions anteriors. El preu de construir nuclears s’anava encarint, i també anava en alça la conflictivitat laboral. A més, la crisi va fer reduir la demanda elèctrica. Amb tot plegat, ja no era tan clar que fos un bon negoci fer tantes nuclears en tan poc espai.
Només van tirar endavant les dues d’Ascó i una de les dues noves plantes que hi havia previstes a Vandellòs. La planta d’enriquiment d’urani també va quedar descartada, ja que no hi havia manera de fer-hi arribar el subministrament elèctric necessari.
En lloc de set centrals nuclears entre les Terres de l’Ebre i el Camp de Tarragona, n’hi hauria quatre. Malgrat l’alleujament, el serial judicial de les tres iaies encara no tenia sentència. No en va caldre: els seus noms van ser inclosos en l’indult general de Suárez.
Al poble, el desenllaç es va viure com una victòria de la pressió popular. La lluita de les dones del 74 contra la nuclear va quedar en la memòria col·lectiva dels caleros com un exemple de valentia. La unió de tot el poble havia aconseguit evitar que els posessin dues centrals a la platja!
Els fets del 74 van quedar en la memòria col·lectiva. Potser per això, l’endemà del foc a Vandellòs les coses es van moure molt de pressa
Potser per això, l’endemà del foc a Vandellòs les coses es van moure molt de pressa. Durant la nit, alguns havien pogut seguir les primeres cròniques per la ràdio. Altres havien vist el fum. I tots estaven espantats, sentien que tot el que els envoltava havia estat en risc. No tenien detalls de res, però sabien que allò havia estat molt greu. Anaven arribant periodistes al poble. L’ambient era estrany. I la preocupació inicial s’anava transformant en indignació. Ramon Margalef havia passat amb molta por aquella nit. Si la seva mare havia tingut l’empenta per alçar-se contra les centrals en plena dictadura, si tot el poble s’havia bolcat per defensar-la, ara li tocava fer-ho a ell. Aquesta central ha de tancar! Mentre al poble es decidien a convocar la primera reunió del Comitè Antinuclear, ell va provar de deixar per escrit la seva angoixa, per no oblidar-la mai:
Un monstre radioactiu,
enfurismat,
amenaçava la vida,
tranquil·la del meu poble.
Alguns entre sofàs,
d’altres entre llençols,
anònims a la mort,
que negra caminava,
entre els carrers estrets.
I jo, que passejava,
amic d’aquella nit,
no veia com la vida,
volava mig ferida,
entre la boira negra, del fum,
que ennuvolant-se eixia,
criminal, d’aquella nuclear.
