27/01/2023 | 06:00
Als llibres d’història hi ha una part que ha estat invisibilitzada durant segles: la que ha estat protagonitzada per dones. En el món de les arts escèniques, moltes hi han tingut papers fonamentals que, malgrat la seva importància, no s’han reconegut com es mereixien. Al Museu de les Arts Escèniques, un equipament cultural que pertany a l’Institut del Teatre, volen capgirar aquest relat i fer ben visibles les vides i obres dels centenars d’autores i d’artistes que han aportat valor a la història artística del país. “Hem d’intentar que el relat que col·loquem en el món sigui més diferent i divers”, afirma Sílvia Ferrando, la directora de l’Institut del Teatre. Per això, des de l’exposició permanent del Museu de les Arts Escèniques, però sobretot a partir dels objectes i documents de la col·lecció extensa que conserven, expliquen aquella part de la història que ha estat silenciada.
Ens endinsem, a través de la col·lecció del Museu de les Arts Escèniques, en les vides de cinc autores catalanes que, des de disciplines tan diferents com la interpretació, l’humor, el teatre de titelles, la dansa i el disseny, han contribuït a enriquir el panorama català i que, en alguns casos, han revertit els estereotips de gènere.
Margarida Xirgu: actriu i directora d’esquerres a l’exili
Obertament d’esquerres i exiliada a l’Amèrica Llatina, Margarida Xirgu (1888-1969) va ser una de les actrius i directores de teatre més reconegudes del segle XX, també fora de les fronteres catalanes. Segons l’acadèmic Christopher Maurer, i tal com recull un article de The New York Times, li deien “Margarita, la Roja” i era molt bona amiga de l’escriptor Federico García Lorca, amb qui va col·laborar en obres com Doña Rosita la soltera, del mateix autor, l’any 1935, un any abans que el règim franquista afusellés el poeta a l’estiu del 1936. El Museu, de fet, conserva a la seva col·lecció 4 vestits d’obres com aquesta i unes 200 fotografies i 70 programes de mà. Una de les perles de la col·lecció és precisament el vestit vermell de seda que va portar Xirgu a Doña Rosita la soltera en la funció del Principal Palace, avui conegut per Teatre Principal Barcelona.
Xirgu va fundar la seva pròpia companyia de teatre i, després de representar obres clàssiques a Madrid, va emprendre un nou rumb internacional per l’Amèrica Llatina, d’on ja no va poder tornar perquè va esclatar la Guerra Civil. Així ho explica en la correspondència que s’ha pogut conservar: en una carta que Xirgu va escriure a l’amic Francisco Graña, periodista i empresari peruà, el 17 de juny de 1946 des de Santiago de Xile, relata la seva trajectòria professional des que va ser contractada l’any 1913 per Don Faustino Da Rosa fins a la gira que va fer per l’Amèrica Llatina i exposa els motius polítics que la van obligar a quedar-se al continent sud-americà. “La campanya en contra meu iniciada a Espanya ja tenia repercussió a Amèrica abans que es produís el moviment revolucionari; a l’Havana i Mèxic hi vaig trobar un ambient hostil per part dels espanyols antirepublicans, obeint sense dubtes ordres d’Espanya”, escrivia. A l’Uruguai i a Xile, un cop va haver sembrat l’èxit internacional, va crear-hi dues escoles públiques de teatre.
“Xirgu va ser reconeguda per la perspectiva que tenia vers els personatges que portava en escena; va ampliar les possibilitats de comportament de la dona; no els construïa d’acord amb l’imaginari d’estereotips de com ha de ser una dona”, afirma Ferrando. A més de lluitar per revertir els rols de gènere, també va fer una tasca de recuperació de l’obra de Lorca un cop va assabentar-se, des de Xile, que la dictadura franquista havia assassinat el seu amic i famós dramaturg.
Antonia Mercè, ‘l’Argentina’: renovadora de la dansa
La ballarina que va posar la dansa espanyola al mateix nivell que la clàssica. Qui va renovar completament l’escena perquè va introduir-hi una dimensió intel·lectual fins en aquell moment poc explorada. Qui tenia pensament crític i va parlar sobre què signifiquen la dansa i el moviment del cos, exposa la directora de l’Institut del Teatre. Antònia Mercè (1890-1936), coneguda també per l’Argentina, va ser una de les coreògrafes i productores de més abast internacional de la disciplina de la dansa a Espanya durant la primera meitat del segle XX. Se l’ha comparat, fins i tot, amb la russa Anna Pàvlova, coneguda per la seva interpretació a La mort del cigne, l’any 1905.
Nascuda a Buenos Aires quan els seus pares, també ballarins, hi estaven de gira, de seguida va agafar el relleu familiar i va voler dedicar-se a la dansa, concretament a l’espanyola. Va compartir generació amb una tanda d’artistes també reconegudes en el sector com Amalia Molina o Carmen Tórtola Valencia, de qui el Museu de les Arts Escèniques conserva peces com el vestit que va dur Valencia, l’any 1915, per a La gitana, d’Enric Granados. D’Antonia Mercè la col·lecció en guarda quatre vestits, com el que va lluir per a El amor brujo l’any 1925, obra amb la qual va guanyar fama en l’estrena que en va fer a París, així com castanyoles, objectes personals i més d’un centenar de fotografies, de cartells i de programes. D’entre totes les peces en destaca el vestit de Bolero clásico.
A més de fundar la seva pròpia companyia, la dels Ballets Espanyols, l’Argentina va tenir èxit per allà on va passar, motiu pel qual va obtenir diversos reconeixements al principi dels anys trenta. França li va atorgar la Legió d’Honor, i el Govern de la Segona República Espanyola li va concedir el Llaç d’Isabel la Catòlica. Fins i tot Roosevelt la va convidar, l’any 1934, a ballar a la Casa Blanca.
Mary Santpere: la comèdia per trencar l’’statu quo‘
A la còmica catalana Mary Santpere (1913-1992) no se li va resistir cap gènere ni cap format: va fer teatre, televisió, ràdio, música, disseny de moda, de pallassa i de cupletista. El seu llegat familiar li va deixar empremta: la mare, la Rosita, era ballarina, actriu i cantant de sarsuela, i el pare, a qui anomenaven el Rei del Paral·lel, es va dedicar al teatre, concretament al vodevil. No és estrany que la filla obtingués, anys més tard, el pseudònim del seu progenitor: Mary Santpere es va convertir en la Reina del Paral·lel durant l’època en què aquella avinguda del Poble-sec va omplir-se, a partir de la seva inauguració l’any 1894, de teatres, de cabarets i de sales d’espectacles.
Santpere va desenvolupar la seva tasca artística durant la segona meitat del segle XX. Va obtenir papers amb les companyies de teatre de Joaquín Gasa i Paco Martínez Soria i amb directors de cinema com Pedro Lazaga, a Miss Cuplé, i Luis García-Berlanga, a La escopeta nacional. A base de col·laborar amb noms reputats de l’escena i de mostrar les seves capacitats artístiques per tots els canals, va esdevenir la còmica catalana més famosa del moment. Per poder recordar la seva obra i figura, el Museu de les Arts Escèniques compta amb el seu fons personal, del qual destaquen 18 peces d’indumentària, com tres vestits de xarleston, 200 fotografies i altres documents com discos o cartells.
De Santpere, diu la directora de l’Institut, “reivindiquem la seva dimensió popular i com, utilitzant la seva alta estatura, va convertir la comèdia en un joc d’humor per invertir l’statu quo”. Segons explica Ferrando, moltes dones durant el segle XX es van dedicar a la comèdia perquè els permetia dir coses que no s’atrevirien a dir o que no eren adequades per al gènere femení. La còmica i actriu contemporània Lloll Bertran, de fet, afirma en un reportatge que Santpere “va ser una dona valenta i pionera que va trencar el monopoli de l’humor, un gènere dominat pels homes”.
Teresa Calafell: de la llengua de signes al teatre de titelles
La màxima exponent d’una de les disciplines menys visibilitzades dins del panorama artístic: el teatre de titelles. La barcelonina Teresa Calafell (1943-2000) va néixer en una família amb ambdós pares sords, de manera que la seva llengua materna era la de signes, i de més gran, quan va començar a estudiar art a l’Escola Massana, va participar en un grup de mims. Aquestes experiències personals i acadèmiques van influir en la seva trajectòria professional fins a tal punt que va convertir-se en una de les intèrprets de titelles més conegudes del moment. A banda, però, també va ser directora escènica i escenògrafa.
Amb Joan Baixas van fundar l’any 1968 La Claca, el grup de titelles més popular de Catalunya, de caràcter experimental i que va esdevenir una mostra de cultura independent compromesa contra la dictadura franquista. “Va ser un grup molt important en un moment polític molt difícil, i, a més, van ser molt innovadors”, diu la directora de l’Institut del Teatre. Malgrat que la companyia de teatre visual en els seus inicis estava dedicada a espectacles per al públic infantil, La Claca va ampliar el repertori. Una de les obres més conegudes de la companyia va ser Mori el Merma, un espectacle inspirat en Ubu roi, d’Alfred Jarry, que va comptar amb titelles i decorats de Joan Miró.
L’èxit de La Claca i la tasca que hi va fer Calafell va ser tan gran, que la companyia va voltar per capitals com París, Sydney o Nova York, entre d’altres. De les obres i experiències de Calafell i La Claca pel món, el Museu de les Arts Escèniques en conserva 58 caixes a l’arxiu, on hi ha guions, esbossos i cartells, entre d’altres. A més, al Museu hi podem trobar titelles que personifiquen Santiago Rusiñol i Ramon Casas, fetes per a un homenatge a Picasso.
María Araujo: el disseny de moda en escena
El disseny de moda també forma part del panorama de les arts escèniques, i María Araujo en va ser una prova clara. Segons Ferrando, “Araujo va introduir aquest món dins d’escena”, diu. Al llarg de la seva trajectòria professional va treballar amb directors d’escena reputats com Mario Gas, Josep Maria Pou o Natalia Menéndez, tot i que la seva peça estrella va ser un nas, concretament el de Cyrano de Bergerac de Josep Maria Flotats. “Jo vaig ser la persona que va fer el nas del Cyrano de Bergerac a Josep Maria Flotats. Tinc aquest gran honor. A partir d’aleshores, em van trucar molt del teatre. I vaig treballar com a caracteritzadora”, va afirmar Araujo en una entrevista.
Arran de l’èxit amb el famós nas de Flotats, la dissenyadora va endinsar-se en els figurins, un àmbit en el qual ha deixat un llegat extens: el Museu de les Arts Escèniques, de fet, en conserva gairebé 2.000. Per exemple, hi podem trobar figurins per a Sweeney Todd, de l’any 1995, o per a Amadeus, de l’any 1998. Va ser precisament per a aquestes obres que la canària assentada a la capital catalana va obtenir reconeixements estatals de gran renom, com el premi Max de les Arts Escèniques Espanyoles o el premi Gran Via de Teatre Musical.
Araujo va fer incursions també en el món del cinema i de la televisió catalana, ja que va treballar per a la minisèrie Arnau o en films estatals com Serenata a la luz de la luna, La revuelta de los pájaros o El pianista. La dissenyadora va estar en actiu fins que va morir l’any 2020 a causa de la pandèmia del coronavirus.
La col·lecció del Museu conté objectes que han format part de la vida i obra d’aquestes cinc autores del món de les arts escèniques, però n’alberga també de moltes altres professionals del sector que han deixat empremta. No obstant això, tot i que l’equipament compta amb un espai d’exposició que en mostra una petita part, la major part dels objectes es troben conservats a l’Arxiu, en l’espera que puguin ser exhibits al públic quan es trobi un espai adequat que aculli els més de 116.000 objectes i 131.000 documents bibliogràfics i audiovisuals.
