Crític Cerca
Reportatges

Cinc històries personals per explicar cinc problemes socials dels quals no se’n parla gaire

Els problemes urbans i els seus efectes sovint s’aborden des d’una perspectiva numèrica: amb dades, gràfics i estadístiques. Però darrere de cada xifra hi ha noms, cognoms i històries personals.

03/09/2020 | 06:00

Aquest reportatge, publicat al dossier de CRÍTIC ‘Ciutats‘ (2018), s’aproxima a les problemàtiques de les grans ciutats des d’una òptica més humana: posant cara a l’expulsió veïnal, a la desigualtat social i a les deficiències d’un entorn urbà hostil per a les dones, per als més menuts i per als més grans. 

Lucía Roca i Bià Sastre / IVAN GIMÉNEZ

Sebastià Sastre i Lucía Roca (Barcelona): “Els cotxes es mengen les bicis, i les terrasses, els nens que juguen”

El Bià i la Lucía tenen 12 anys i han començat l’institut aquest curs. Viuen a Ciutat Vella (Barcelona) i són molt conscients de les mancances d’una ciutat que no ha estat pensada per donar resposta a les necessitats d’infants i d’adolescents. L’escassetat d’equipaments esportius és una de les primeres queixes del Bià. Ell juga a basquet i li costa trobar pistes decents i en bones condicions. “No vénen ganes de jugar en un terreny de sorra o que està partit per un camp de futbol”, puntualitza. La Lucía es troba amb un problema similar. “Jo canto i toco diferents instruments; però, per muntar un escenari en una plaça bonica, hem de sortir de la nostra zona, on tampoc hi ha gaires llocs verds”, explica.

El pes del vehicle privat a l’espai públic i els principals usos dels carrers, lligats a l’activitat comercial i al consum, connecten amb l’escassetat de zones destinades al joc o a l’esbarjo. “El problema és que no hi ha un equilibri: els cotxes es mengen les bicis com les terrasses es mengen els nens i les nenes que volen jugar a pilota”, afirmen. A la vegada, detecten que el barri no és sempre un entorn segur per a ells. Les dinàmiques individualistes que s’estableixen entre els residents i el fet de conèixer-los només de manera superficial contribueixen que el clima sigui poc confortable. Per resoldre-ho, proposen la creació de punts de trobada entre veïns. “L’única relació que hi mantenim es basa a saludar-nos i prou. Seria enriquidor crear espais de trobada o llocs on connectar amb la gent amb qui convivim”, reflexionen.

El 47% dels infants no estan prou satisfets amb els espais de joc del barri on viuen. El 38% no juguen ni passen gaire temps a l’aire lliure. Tanmateix, la majoria de nens i nenes reclamen estar més temps al carrer i fer-ho en una ciutat segura, més verda i amb menys cotxes. Aquestes són algunes de les conclusions del programa “Parlen els nens”, que duu a terme l’Institut Infància i Adolescència de Barcelona per a l’Ajuntament. Entre les principals propostes, recollides a l’Agenda dels Infants, hi destaquen la possibilitat de fer més activitats a l’aire lliure, crear espais de trobada amb altres infants i teixir vincles amb la gent del barri.

Alpha Mikeliunas / IVAN GIMÉNEZ

Alpha Mikeliunas (Barcelona): “Hem decidit afrontar la lluita per fer valdre els nostres drets”

L’Alpha i el Fran paguen 855 euros pel lloguer d’un pis al carrer Floridablanca (Barcelona) que des de l’inici els ha portat molts maldecaps i molta despesa de diners. A les mensualitats, s’hi han de sumar els costos derivats de contractes abusius, que els han obligat a fer obres per habilitar l’immoble, a pagar fiances per sobre del que marca la llei o a abonar 500 euros per tenir dret a veure la renovació del contracte. La contrapartida, però, no ha estat mantenir la finca en bon estat. Al contrari: canonades de plom, aigües fecals que esquitxen el pati de llums i, fins i tot, plagues de tèrmits són alguns dels problemes als quals han hagut de fer front.

Cansats de viure en condicions deplorables, diversos veïns han presentat una demanda d’assetjament immobiliari que està tramitant el Sindicat de Llogaters. Però no els ha sortit gratis. A alguns ja els han fet fora de casa via burofax, negant-los la possibilitat de negociar. Als més afortunats, la propietat els planteja augments de fins al 40% del preu de lloguer. “Fent fora els que més es queixen, es treuen el problema de sobre”, conclou Alpha. “Diuen que necessiten els pisos per allotjar-hi familiars, però amb aquesta excusa ara n’hi ha quatre que són buits”. Malgrat aquest revés, la parella no té previst rendir-se. El seu contracte va finalitzar a mitjan juliol, però no han marxat de casa. Amb l’assessorament del Sindicat, fan mil peripècies per seguir pagant el lloguer i evitar un desnonament exprés. La lluita continua “i hem decidit afrontar-la per fer valdre els nostres drets”.

De mitjana, el cost d’arrendar un habitatge a Barcelona supera els 900 euros mensuals. El preu del lloguer ha pujat un 24% els darrers tres anys, i una de les principals conseqüències d’aquest fenomen és l’expulsió dels veïns que no hi poden fer front. Paradoxalment, però, a Catalunya hi ha uns 430.000 pisos buits. Aquest context és un caldo de cultiu per a l’adquisició, cada vegada més freqüent, de finques senceres per part de fons voltor. Consegüentment, s’han disparat els casos d’assetjament immobiliari, però les entitats hi han plantat cara: el Sindicat de Llogaters està tramitant denúncies perquè la violència immobiliària no torni a quedar impune.

Mari Giménez / IVAN GIMÉNEZ

Mari Giménez (Tarragona): “Fem mil filigranes per pagar les despeses. És molt dur viure en la pobresa”

La Mari té 51 anys i resideix a Tarragona. Va viure en barraques a la vora del riu Francolí fins als anys noranta, quan va traslladar-se a Campclar, una barriada sobre la qual encara hi pivoten alguns estigmes que ella insisteix a desmentir: “S’hi viu molt bé. Hi ha gent que recull ferralla i d’altres que treballen en oficines. Com a tot arreu”. Es dedica a la neteja des de ben jove i actualment està ocupada unes quantes hores el dia a la Cooperativa Obrera Tarraconense. L’avalen anys d’experiència en el sector i una formació a l’escola d’adults, però la seva edat i la manca d’uns estudis reglats són barreres amb què topa a l’hora de buscar feina. Cobra 350 euros mensuals i 200 d’addicionals de la pensió d’orfandat d’una de les seves filles. Malgrat que rep una ajuda per pagar les factures i que té un lloguer social, arribar a final de més no sempre és fàcil. Per això és usuària del menjador social de Bonavista.

“Fem mil filigranes per pagar les despeses, i hi ha dies bons i dolents. És molt dur viure en la pobresa.” Tanmateix, no és una situació nova per a ella. Quan va quedar vídua i sense dret a percebre la pensió del seu marit, va fer-se càrrec de tres filles sola, amb uns ingressos que no arribaven als 400 euros mensuals. Durant un quant temps, les menors van ser traslladades a un centre d’acolliment “perquè o pagava els rebuts o els donava menjar”, recorda la Mari. La situació de vulnerabilitat s’ha mantingut, però ara té un contracte i trampeja com pot els obstacles diaris. “He viscut moments molt durs, però he hagut d’aprendre a tirar endavant.”

Segons les Entitats Catalanes d’Acció Social (ECAS), una quarta part de la població està en risc de pobresa o d’exclusió social. Més de la meitat de les persones a l’atur pateixen aquesta situació i un de cada deu treballadors és pobre tot i tenir feina. Els residents de nacionalitat estrangera, la gent gran i els infants són alguns dels col·lectius més vulnerables. La desigualtat social travessa les llars catalanes: el 20% de la població amb major nivell econòmic guanya 5,5 vegades el que guanya el 20% de la població amb un nivell econòmic més baix. En proporció, les persones més pobres són també les que tenen problemes més complexos de salut.

Rita Muñoz / JAUME BARRULL

Rita Muñoz (Lleida): “Quan ens fem grans, quedem arraconats”

La Rita va néixer a Múrcia el 1933, però amb menys de 20 anys va traslladar-se a Lleida. Ara en té 85 i viu sola al barri de la Bordeta, en un primer pis. Encara recorda els trajectes, anys enrere, des de la barriada fins al centre de la ciutat: “Havies d’anar amb sabatilles fins a l’autobús i allà posar-te les sabates perquè, si no, se’t feien malbé. Nosaltres, que vam contribuir a arreglar la carretera i el camí per als veïns, quan ens hem fet grans hem quedat arraconats”. La soledat i l’abandonament són els sentiments amb els quals la Rita brega diàriament.

Fora de les visites setmanals d’una voluntària d’Amics de la Gent Gran, troba poques escletxes de relació social. Està pendent que la incloguin en el Servei de Teleassistència Municipal, però té problemes d’estabilitat i, per baixar les escales de casa, necessita l’acompanyament de dues persones que la subjectin. Tanmateix, pel seu barem d’ingressos, aquesta opció gratuïta li queda fora de l’abast: “Em diuen que ja cobro bastant; però, si sumo les despeses quotidianes i el lloguer, la llum, el gas, l’aigua i els medicaments, no arribo a final de mes. Si he de pagar una persona que vingui a cuidar-me, de què viuré?”. Per aquesta raó, ha quedat reclosa a casa. “Diuen que la Bordeta ha millorat, però jo no n’he pogut gaudir”, explica. De fet, en els darrers quatre anys ha baixat “un parell o tres de vegades” a la vorera del seu carrer, on no hi ha lloc per seure. Té la sensació que, a la ciutat, les persones grans hi fan nosa. “Hem treballat tota la vida; però, quan som vells, ja no valem per a res. És trist sentir-se així”, rebla.

A Catalunya hi ha 1.382.000 persones de 60 a 79 anys i 462.000 de més de 80 anys: això representa el 24% de la població total del país. La solitud, l’exclusió i la violència són alguns dels seus problemes principals. Més de 300.000 persones grans (73,5% dones i 26,5% homes) viuen soles, segons les dades de l’associació Amics de la Gent Gran, mentre que el 20% dels majors de 65 pateixen vulnerabilitat residencial, tal com indica l’Institut Nacional d’Estadística. Pel que fa a la violència, entre el primer i el segon trimestre del 2018, el Departament d’Interior ha xifrat en 486 les agressions masclistes o domèstiques contra persones més grans de 65 anys.

Natàlia Càmara / IVAN GIMÉNEZ

Natàlia Càmara (Igualada): “El neoliberalisme no pot donar resposta a les necessitats de les dones”

La Natàlia va néixer a Vilanova del Camí, un poble satèl·lit ubicat a la perifèria d’Igualada, però la seva adolescència i joventut s’han desenvolupat al nucli antic de la ciutat. Tampoc no hi havia gaire alternativa. La vida social es concentra als barris cèntrics, i això fa que molts joves de la Conca d’Òdena pateixin les deficiències del transport públic que connecta centre i perifèries. Les restriccions en la mobilitat han desencadenat molts episodis d’inseguretat: “A partir de les 21 hores no hi ha cap autobús que comuniqui l’extraradi. Si surto de festa, he de caminar mitja hora sola i he de passar sí o sí per la via del tren, que no està soterrada ni il·luminada.”

Els establiments oberts són al rovell de l’ou, de manera que el trajecte cap a casa és bastant desèrtic i creua un pàrquing on sempre hi troba “grups de tios aposentats”. “M’han perseguit senyors que m’han mostrat els seus genitals”, explica. Moltes estudiants viuen diàriament situacions similars quan es desplacen a ciutats on no hi arriba el transport públic. “Si no tens cotxe, t’has d’espavilar amb algú que en tingui. Això vol dir quedar supeditada a la voluntat del conductor.” La ciutat es regeix per les lògiques del mercat. Macroesdeveniments puntuals com El Rec Stores, de grans marques, en són el paradigma i contrasten amb la manca d’equipaments per a les veïnes. Botigues i terrasses ocupen els carrers en detriment de parcs infantils i de zones verdes. La vida reproductiva no hi té cabuda. “L’espai públic està pensat per al consum, i el neoliberalisme no pot donar resposta a les necessitats de les dones.”

A Catalunya es denuncia una agressió sexual amb violència o intimidació cada 12 hores. Els casos d’abusos són encara més flagrants: una denúncia cada 8 hores. Segons les dades de la darrera Enquesta de violència masclista de la Generalitat, el 18% de les agressions contra les dones es produeixen a l’espai públic. A banda, un informe del Gabinet d’Estudis Socials i Opinió Pública (GESOP) encarregat per CRÍTIC revelava que el 55% de les dones joves de 16 a 29 anys han patit tocaments no desitjats en espais d’oci. Els col·lectius feministes insisteixen en la necessitat de repensar l’urbanisme i les ciutats des d’una perspectiva de gènere.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

En plena pandèmia, volem continuar fent un periodisme rigorós i que aposti per la profunditat. Et necessitem més que mai.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Crisi o vida' (novembre 2020)

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Si continua navegant, suposa l'acceptació de la instal·lació de les cookies. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies