20/10/2019 | 19:00
El Tsunami Democràtic va intentar ocupar l’aeroport del Prat. Joves activistes independentistes porten una setmana cremant contenidors i enfrontant-se amb la policia al centre de Barcelona. L’Assemblea Nacional Catalana va impulsar les marxes amb centenars de persones caminant per tot el país. Òmnium Cultural va fer una campanya d’autoinculpacions massives als jutjats. Els sindicats independentistes van convocar una vaga general. El moviment civil i polític independentista ha esclatat al carrer després de la condemna de presó contra els líders independentistes. Set dies de fúria, de ràbia, de mobilitzacions, de protesta… però i ara què? Es preveu, novament, una ‘tardor calenta’ amb més accions massives, sorprenents, mediàtiques i de desobediència civil durant les properes setmanes o mesos. Pot realment una mobilització social als carrers sostinguda en el temps canviar l’estat de les coses?
El ja famós estudi ‘Por qué funciona la resistencia civil: la lógica estratégica del conflicto no violento’, elaborat per les investigadores Erica Chenoweth (Universitat de Denver) i Maria Stephan (United States Institute of Peace) analitzant 300 protestes entre l’any 1900 i el 2006 arreu del planeta, va concloure que el 53% de les accions de desobediència civil pacífica van tenir èxit, mentre que només un 26% de les violentes va triomfar. “No hi ha hagut cap campanya que hagi fracassat després d’haver sumat un 3,5% de la població a unes protestes durant un esdeveniment clau”, conclou. La majoria de casos d’èxit analitzats, que van des de les protestes contra el Govern de Marcos a les Filipines als anys vuitanta fins a les independències dels països bàltics i les revoltes populars a l’Europa de l’Est, mostren com les protestes han de tenir aquestes característiques bàsiques: ocupacions massives amb milers i milers d’activistes; tenir un objectiu concret, mesurable i, tot i que difícil, aconseguible en un termini relativament breu; allargar les protestes durant setmanes, mesos i, a vegades, anys, i, finalment, ser capaces de resistir les detencions, batusses policials i agressions greus —amb ferits i, de vegades, morts.
CRÍTIC repassa aquí cinc exemples molt recents d’ocupacions i de bloquejos d’aeroports, de ports, de vies de tren, de places cèntriques i d’altres centres neuràlgics que van aconseguir doblegar el poder amb una estratègia radical de desobediència civil. Totes aquestes mobilitzacions, sens dubte, podrien servir per inspirar les futures accions d’una nova ‘tardor calenta’ que preparen col·lectius com el Tsunami Democràtic, els Comitès de Defensa de la República, l’Assemblea Nacional Catalana o Òmnium.
Els manifestants bloquegen l’aeroport de Hong Kong contra el Govern xinès
L’ocupació a l’agost passat de l’aeroport de Hong Kong, el vuitè més transitat del món, va ser l’acció més espectacular per internacionalitzar la causa de les protestes per exigir la retirada del projecte d’extradició de presumptes delinqüents a la Xina. Els manifestants van fer primer una seguda a l’aeroport i posteriorment van intentar l’ocupació, cosa que va provocar la cancel·lació de gairebé un miler de vols. Les imatges de la tancada, amb greus enfrontaments dels manifestants amb la policia, que va arribar a disparar un tret a l’aire i apuntar amb les armes activistes, van arribar arreu del planeta. La repressió policial va provocar desenes de ferits, alguns de greus, i molts detinguts. Tanmateix, l’intent de bloqueig a l’aeroport arribava després de més de sis mesos de protestes continuades al carrer. Finalment, el Govern de Hong Kong va fer marxa enrere i al mes de juny va suspendre el projecte de llei d’extradició. Les protestes van continuar, exigint-ne la retirada definitiva, i ja convertits en un moviment pro democràcia.
El Tsunami Democràtic sembla haver-se inspirat en algunes de les accions fetes pel moviment democràtic de Hong Kong, ja que allà ocupacions com la de l’aeroport es van convocar de manera anònima i sense previ avís… i, a més, els manifestants de primera línia s’enfrontaven a la policia amb la cara tapada per evitar l’empresonament dels organitzadors o dels mateixos activistes.
Ocupacions de places: de Tahrir, al Caire, fins a l’Euromaidan
Moltíssims moviments polítics des de finals dels anys noranta fins a l’actualitat han ocupat durant mesos i mesos les places, els parcs o els carrers dels centres de les seves capitals per demanar la dimissió dels governs. Algunes de les primeres grans revoltes basades en manifestacions i bloquejos al carrer durant mesos van tenir lloc a Sèrbia, amb els anti-Milosevic liderats per l’organització Otpor a principis dels 2000 i, ja després, vindrien les revoltes de colors a l’Europa de l’Est i al Pròxim Orient. Però l’ocupació de places per fer caure un Govern més coneguda va ser la de l’Euromaidan de l’any 2013 a Kíev contra l’antic Govern prorús d’Ucraïna: manifestant-se durant mesos a la plaça principal de Kíev, la Maidan Nezaléjnosti (plaça de la Independència). El fenomen de l’ocupació d’un lloc cèntric i emblemàtic es va escampar, sobretot a partir de l’any 2011, arreu amb casos emblemàtics d’èxit com la de Tahrir, a Egipte, contra la dictadura de Mubarak, o la Syntagma, d’Atenes, contra els plans neoliberals del govern grec, i també amb casos amb un balanç agredolç amb les de la Puerta del Sol, a Madrid, o la plaça de Catalunya, a Barcelona, del moviment del 15-M a l’Estat espanyol, l’Occupy Wall Street al Zuccotti Park, de Nova York, o el parc Gezi i la plaça Taksim, a l’Istanbul d’Erdogan.
El moviment independentista català, tant en documents interns de l’Assemblea Nacional Catalana com en propostes que de moment no han tingut èxit fins ara, s’ha arribat a plantejar fer acampades en llocs cèntrics o emblemàtics de Barcelona com la mateixa plaça de Catalunya, el parc de la Ciutadella davant del Parlament o la Ciutat de la Justícia —a l’Hospitalet de Llobregat.
Bloquejos dels estibadors als ports de tot l’Estat espanyol
Els estibadors, un col·lectiu fortament organitzat i solidari entre si, han fet multitud de vagues i de protestes des dels anys vuitanta en tots els ports de l’Estat espanyol amb una consigna clara: ocupar, bloquejar i impedir les càrregues de mercaderies en un port durant setmanes o mesos fins a aconseguir el seu objectiu laboral, salarial o de drets afectant de ple els interessos econòmics de grans empreses i posant tota la pressió sobre els governs. Els ports marítims són una de les infraestructures logístiques i de transport bàsiques a l’Estat espanyol. L’última gran mobilització, i que va paralitzar el port de Barcelona durant prop d’una setmana, va ser contra el decret liberalitzador de l’estiba que es va aprovar amb els vots del PP, de Ciutadans, del PNB i l’abstenció del PDECat i que, posteriorment, va ser reformat pel PSOE amb el suport de Podem i d’ERC.
La lluita dels estibadors ve de lluny. Després de la dictadura, les primeres grans vagues es van fer l’any 1980 en contra dels intents liberalitzadors del Govern de la UCD: la vaga va acabar allargant-se 18 mesos i, cinc anys més tard, n’hi va haver una altra de 8 mesos de duració. Va haver-hi ocupacions de vaixells, aturades de la feina de càrrega, tancaments totals dels ports i, a més, col·lectivització de salaris dels treballadors portuaris.
Ecologistes alemanys ocupen mines de carbó i trens de residus nuclears
Els ecologistes alemanys, sobretot els antinuclears, han estat un dels col·lectius més radicals, audaços i, sovint, fins i tot, mediàtics entre els moviments socials de tot Europa en les últimes dècades. No s’han aturat gaire a pensar ni en les detencions massives ni en les multes milionàries que els podien caure a l’hora de fer accions de sabotatge molt greus contra infraestructures com plantes nuclears, vies de tren o mines a cel obert. Dues de les seves actuacions més espectaculars i conegudes en els últims anys han estat, primer, el bloqueig de les vies per evitar que circulés un tren carregat amb 2.500 tones de brossa radioactiva que havia de creuar Alemanya i, després, l’ocupació per part de centenars d’activistes d’una mina de carbó a cel obert. Totes dues accions van posar contra les cordes el Govern federal alemany i els interessos de grans empreses nuclears i mineres.
La llarga lluita dels ecologistes alemanys, amb accions radicals i mediàtiques però també amb molt de ‘lobby’ polític i fins i tot un partit polític com Els Verds amb bons resultats electorals, ha aconseguit moltes —tot i que no totes— de les seves reclamacions ecologistes al país. El més sonat va ser el final de les centrals nuclears a tot Alemanya decretat pel Govern conservador d’Angela Merkel.
Sabotatges contra el TAV entre Itàlia i França pels Alps
El moviment No al Tren d’Alta Velocitat (TAV) pels Alps entre Torí, a Itàlia, i Lió, a França, és una de les lluites ambientals i polítiques més llargues i crues avui a Europa. El projecte per construir un pas ràpid i directe per als trens de mercaderies i persones pretenia ja fa més de 30 anys perforar túnels per diferents valls alpines, però el centenar de pobles afectats i activistes socials de tota mena —des de l’antiglobalització fins als ecologistes passant per grups de joves anarquistes— van plantejar un boicot total per oposar-s’hi. Hi ha hagut desenes de protestes, marxes i, fins i tot, sabotatges i bloquejos contra les mateixes obres, que han acabat en sentències de presó contra alguns activistes del moviment No TAV. La gran majoria de les obres d’una línia de més de 270 quilòmetres —el 70% a França i el 30% a Itàlia— encara són lluny de començar. Fins ara tot just s’han excavat obres complementàries, que sumen un total de 21 quilòmetres de galeries de prospecció. La part més controvertida del projecte és un túnel de base de 57,5 quilòmetres que travessa els Alps, sota el Mont Cenis: si s’acaba, seria un dels túnels ferroviaris més llargs del món. De moment, gràcies a les protestes, el projecte està encallat.
Grups independentistes han optat en diferents ocasions pel tall de vies de tren, especialment sonades a l’estació de l’AVE a Girona. Actualment, hi ha 21 persones investigades per les mobilitzacions de l’1 d’octubre de l’any passat a Girona, amb motiu del primer aniversari del referèndum. Els acusen de desordres públics, i assenyalen en l’atestat que van provocar danys a les vies fèrries i van posar en perill la circulació ferroviària. “Uns delictes que preveuen penes d’un a cinc anys de presó, i que són més greus que els desordres públics, que era el delicte amb què acusaven fins ara els manifestants.”
