29/06/2021 | 06:00
La gordofòbia o grassofòbia és el nom amb què es coneix el rebuig, l’atac i la discriminació cap a les persones amb sobrepès o obesitat. La pressió estètica per tenir un suposat “cos perfecte” no és innocent. Alguns especialistes i activistes subratllen cada vegada més la relació entre obesitat, precarietat i exclusió social, un triumvirat que afecta especialment les dones. CRÍTIC desmunta vuit tòpics sobre aquesta discriminació que potser no t’havies qüestionat.
1. L’índex de massa corporal, un criteri racista
L’índex de massa corporal (IMC) és un criteri que s’utilitza sovint per decidir qui té o no sobrepès i ha estat criticat per diversos motius. El terme el va inventar el matemàtic Adolphe Quételet com a mesura sociològica (i no individual) per definir què considerava normal i ho va fer a partir només de persones blanques europees. Precisament això és el que denuncia l’activista Blanca Rodríguez, creadora amb Amanda Vázquez d’El Podcast Gordo: “Els únics cossos vàlids són els blancs i amb una morfologia determinada”. També ho escriu així la sociòloga Sabrina Strings al seu llibre Fearing the Black Body: The Racial Origins of Fat Phobia: “Els cossos grassos una vegada van ser elogiats, demostrant que la fòbia al greix, en relació amb les dones negres, no es va originar amb conclusions mèdiques, sinó amb la creença de l’era de la Il·lustració que el greix era una evidència de ‘salvatgisme’ i d”inferioritat racial'”.
L’índex també té altres limitacions, com explica Mercè Gonzalo, portaveu del Col·legi de Dietistes i Nutricionistes de Catalunya: “Ja fa anys que som conscients que, com a eina única, no té gaire utilitat perquè no té en compte l’edat, si tens més o menys massa muscular, ni la distribució del greix corporal. L’obesitat es mesura com un excés de greix corporal i, precisament, l’IMC no el mesura”. El greix corporal és el que s’acumula en els teixits adiposos i funciona com a reserva energètica, aïllant tèrmic i protector d’òrgans interns i d’articulacions. Es produeix quan s’assimila l’excés de substàncies nutritives i, tot i que varia depenent de l’edat i de les característiques racials, es calcula que el percentatge mínim saludable en homes és del 8% i en dones del 21%.
2. L’obesitat i el sobrepès són una malaltia o un factor de risc?
Sobre aquesta dicotomia, no hi ha una resposta consensuada. Molts professionals, estaments mèdics, administracions i activistes consideren que el sobrepès és un factor de risc. Però ja fa temps que organitzacions com l’Associació Mèdica Americana (AMA) van reconèixer l’obesitat com a malaltia el 2013 i l’Organització Mundial de la Salut (OMS) ho va fer poc després. Aquest organisme ha definit l’obesitat i el sobrepès “com una acumulació anormal o excessiva de greix que pot ser perjudicial per a la salut,” recalcant el factor de risc per sobre de la definició de malaltia.
Aquesta distinció, que a priori sembla banal, és clau a l’hora d’apuntalar la gordofòbia perquè molts atacs es disfressen de preocupació per la salut. Com explica la nutricionista i psicopedagoga Mercè Gonzalo hi ha molts aspectes a l’hora de valorar la salut d’una persona, i quedar-se només en el pes és molt reduccionista. Amb aquesta mirada hi coincideix Mara Jiménez, influencer i activista contra la gordofòbia. “Un major percentatge de greix corporal es relaciona amb més malalties, però no és una causalitat directa. Si fos així, tota la gent grassa estaria malalta, i la prima mai. La salut és més que una mesura corporal”, diu.
3. La visita mèdica: quan només hi veuen el pes
Hi ha diversos estudis que mostren que les persones amb sobrepès i obesitat, sobretot les dones, pateixen més estigma i biaix mèdic que la resta de la població, la qual cosa repercuteix negativament en la seva salut física i mental (1, 2, 3 i 4 són només quatre exemples que es troben en una recerca ràpida entre publicacions mèdiques i socials d’alt impacte). “Crec que el biaix en la consulta mèdica és la cosa més cruel que he viscut. Et fan sentir malament, t’avergonyeixen, t’humilien pel cos que tens. Tot ho centren en el pes, fins i tot arribant a no fer-te les proves pertinents perquè el que et diuen és que perdis pes,” diu l’activista Mara Jiménez.
“El sistema capitalista neoliberal necessita generar mecanismes per controlar aquests cossos desobedients que resisteixen des de la seva existència el manament de la productivitat reflectit en l’autocontrol. Un d’aquests mecanismes es veu reflectit en la patologització del cos de la dona grassa en la seva trobada amb la consulta mèdica clínica”, conclou l’estudi La patologización del cuerpo de mujeres gordas en la consulta clínica.
4. Condicionants per guanyar pes… més enllà del menjar
Hi ha més de 100 factors que condicionen el sobrepès i l’obesitat que s’agrupen en set grans grups: biològics, ambientals, activitat física, psicològics, socials, disponibilitat i accessibilitat a menjar saludable i el consum alimentari. Els factors relacionats amb l’entorn són responsables del 99% d’increment en les ràtios d’obesitat en adults i en infants. L’evidència científica mostra que “els entorns alimentaris (físic, econòmic, sociocultural i polític) no saludables, caracteritzats per l’àmplia disponibilitat de begudes ensucrades i d’aliments ultraprocessats a preus assequibles i promocionats agressivament, influeixen en els hàbits alimentaris, el desenvolupament de les preferències alimentàries, l’accessibilitat i l’acceptabilitat dels productes alimentaris i el seu consum” (1, 2, 3 i 4, entre d’altres).
Així i tot, la gordofòbia i l’estigma associat pressuposen que estar gras és un acte de voluntat i que la persona decideix totalment sobre el seu cos i els seus hàbits. Així explica Amanda Vázquez aquest estigma: “Creus que val la pena no aconseguir feina, no trobar roba, que la gent et cridi coses pel carrer… per ‘menjar dònuts’ com es pensa la gent?”. Els autors de la Declaració conjunta de consens internacional per posar fi a l’estigma de l’obesitat publicada a la revista Nature també assenyalen que “l’estigma del pes pot causar danys físics i psicològics i que les persones afectades tenen menys probabilitats de rebre una atenció adequada”. Les conclusions d’aquesta declaració d’intencions es basen en el resultat d’una metaanàlisi d’estudis sobre estigma i discriminació per sobrepès i obesitat.
5. La salut també depèn dels diners
Segons l’OMS, a la Unió Europea, les poblacions més vulnerables socioeconòmicament tenen el doble de risc de patir obesitat. A Espanya, la prevalença de sobrepès i d’obesitat en els infants de sis a nou anys de famílies amb ingressos baixos és 11,4 punts superiors (50,3% vs. 38,9%). L’estudi Desigualdades sociales y obesidad infanto-juvenil en España: análisis de la Encuesta Nacional de Salud 2017 (ENSE) també mostra que la prevalença d’obesitat en infants és fins 1,6 vegades superior quan les famílies tenen pocs ingressos.
Això és degut, en gran part, al context social que limita la seguretat alimentària de les persones amb menys ingressos. Tal com es va definir a la Cimera Mundial sobre l’Alimentació (1996), “la seguretat alimentària existeix quan totes les persones tenen, en tot moment, accés físic, social i econòmic a aliments suficients, innocus i nutritius que satisfan les seves necessitats energètiques diàries i preferències alimentàries per portar una vida activa i sana”. La recerca de la Creu Roja Alimentación saludable para personas vulnerables – Cruz Roja Comunidad Valenciana demostra la relació directa entre els ingressos i la seguretat alimentària: “El 41% de les llars que presenten seguretat alimentària tenen ingressos superiors a 700 euros, i de les llars que no tenen ingressos un 7% estan en situació d’inseguretat severa”.
Segons el darrer informe sobre seguretat alimentària de l’Organització de les Nacions Unides per a l’Alimentació i l’Agricultura (FAO), la inseguretat alimentària no para de créixer a Espanya. El 2019 hi havia 800.000 persones en situació d’inseguretat greu, versus 300.000 el 2016. El mateix informe mostra que un 1,5% de la població espanyola no es pot permetre una alimentació saludable. La darrera Enquesta de Salut de Barcelona, té dades similars: a l’àrea metropolitana de Barcelona, el 14% de la població no es pot costejar una dieta equilibrada. A Barcelona, “el 8,6% de les llars pateixen alguna inseguretat alimentària, i el 4% presenta alta inseguretat alimentària. Les llars monoparentals tenen una major inseguretat alimentària (14,6%), així com les classes socials més desfavorides (24,8%)”.
6. Les dones són les afectades principals per la ‘gordofòbia‘
“La gordofòbia és una expressió explícita del concepte de bellesa repressiu i sexista. La discriminació sistemàtica de les dones amb cossos més grans que la mitjana no és més que una altra forma de sancionar els cossos que fallen davant la norma de la feminitat, els cossos no normatius”, assenyala l’estudi Feminidad, y gordofobia: ideales de belleza como estrategias de opresión femenina.
Aquesta mirada és la que, segons l’estudi elaborat per La rebelión del cuerpo, fa que la imatge física del 90% de les dones de l’Estat espanyol afecti la seva satisfacció vital o que el 86% d’elles hagi deixat de fer alguna activitat per com se sent amb el seu cos. L’estudi també mostra que les dones passen una mitjana de tres hores el dia pensant en el seu cos. I és que, tal com sentencia l’activista Blanca Rodríguez, “l’odi al nostre cos serveix perquè les dones no tinguem temps de preocupar-nos de res més”. Segons l’anàlisi La publicidad y la salud de las mujeres, de l’Institut de la Dona, “les disciplines de la dieta i l’exercici preparen el cos femení per a la docilitat i l’obediència, i limiten l’autonomia i la possibilitat de definir i enunciar els desitjos propis”.
De fet, els mitjans de comunicació, la publicitat i les xarxes socials no ajuden a trencar estereotips en aquest sentit, com també recull la Declaració conjunta de consens internacional per posar fi a l’estigma de l’obesitat. Amanda Vázquez considera que, a través de la representació audiovisual, es recorda constantment que “els únics cossos vàlids són els blancs i per sota d’una talla 42”. Moltes vegades, la poca representació audiovisual existent reforça estereotips maliciosos, augmentant o justificant la gordofòbia: s’hi mostren persones gandules, golafres, sense poder de voluntat i ni autodisciplina.
7. El gran negoci darrere de les dietes
La cultura de les dietes mou milions d’euros a tot el món. Segons l’informe Dietas milagro y sociedad española, elaborat per l’Acadèmia Espanyola de Nutrició i Dietètica amb la Fundació Mapfre el 2020, s’estima que la despesa a Espanya atribuïble a dietes miracle és de més de 2.000 milions d’euros anuals. Sobretot, entre població amb rendes baixes, joves i dones. Aquest mateix estudi recorda que aquestes dietes poden augmentar el risc de mortalitat per malaltia cardiovascular, el dany hepàtic i renal. A més, l’evidència científica indica que el 90% de les persones que realitzen dietes no aconsegueix una pèrdua de pes permanent i sol recuperar el pes perdut (fins i tot de vegades més) en un termini màxim de cinc anys. Aquest efecte io-io o rebot succeeix per l’alentiment del metabolisme durant una dieta extrema, quan el cos afronta una gran pèrdua de pes en poc temps, i que perdura un cop finalitzada.
“Hi ha persones que viuen tota la seva vida a dieta i veuen això com una cosa normal. I no hauria de ser així. Per començar, no té sentit fer dieta, encara menys en nenes i nens: una dieta en el sentit clínic, amb recomanacions més o menys tancades, s’hauria de fer només en un temps determinat per una patologia aguda. El que s’ha de fer és una modificació d’hàbits,” explica Mercè Gonzalo. En una pregunta llançada a Twitter a El Podcast Gordo, moltes de les persones afectades per gordofòbia van manifestar que se’ls imposà la primera dieta en la infància, les més joves, amb sis anys.
8. Trastorns de conducta alimentària, un problema cada vegada més primerenc
La penalització pel fet no tenir un cos normatiu i acceptat, així com les dinàmiques poc saludables relacionades, han fet augmentar els trastorns de conducta alimentària (TCA), especialment entre la població més jove. “D’una banda, mengem ‘merda’ des de molt aviat i, de l’altra, estem posant la gent a dieta també des de molt joves per aconseguir el que es considera un cos acceptable”, conclou l’activista Amanda Vázquez. Segons Kika Fumero, directora de l’Institut Canari de la Igualtat (ICI), el 80% dels trastorns de conducta alimentària (TCA) comencen amb una dieta.
Fa poc, van saltar les alarmes amb la notícia que, en una classe de sisè de primària de Catalunya, gairebé totes les nenes tenien com a propòsit per al 2021 aprimar-se. Aquest reportatge s’acompanyà de les dades de l’enquesta de l’Associació contra l’Anorèxia i la Bulímia (ACAB), que demostraven que un 34% de les nenes de 12 a 16 anys i un 22% dels nens ja havien passat per una dieta. L’ACAB també assenyala que entre un 4,1% i un 4,5% de la població de 12 a 21 anys pateix algun tipus de TCA, dones en 9 de cada 10 casos. La nutricionista i pedagoga Mercè Gonzalo confirma que la mitjana d’edat dels TCA és de 13 a 25 anys, però que cada cop apareixen casos més aviat, amb infants de set, vuit o nou anys ja diagnosticats. L’ACAB hi coincideix indicant que cada cop es troben més casos d’infants menors de 10 anys amb un TCA.
