10/04/2018 | 19:00
Tres veus expertes reflexionen sobre com cuidar els menors en temps de conflicte: l’editora de l’’Info-K’ (l’informatiu del Super3 adreçat al públic més jove) Laia Servera, la psicòloga infantil-juvenil Gisela Fornés i la doctora en humanitats i professora d’antropologia i bioètica a la Universitat Ramon Llull, Mar Rosàs. El resultat són 10 consells a tenir en compte per parlar d’actualitat amb els més petits de casa, encapçalats per 10 preguntes reals formulades per nens i nenes que hem recopilat de manera participativa a les xarxes socials.
1. No amagar la realitat: adaptar-la
“El que hauria d’anar a la presó és el que va dir als policies d’Espanya que piquessin a la gent, oi?” (Jordi, 4 anys)
En cap moment no hem d’intentar amagar el que està passant als nens; el que cal fer és adaptar com els ho expliquem. La psicòloga especialitzada en infants i joves Gisela Fornés ho comenta: “Hem d’intentar adaptar la informació a la capacitat de comprensió de l’infant, en funció de l’edat, la curiositat, les preguntes que ens plantegen… No té sentit apagar el televisor, però sí que té sentit posar-los l”InfoK’, per exemple: és molt bo perquè els nens entenguin les notícies. La criatura amb inquietuds obtindrà la informació per diferents canals, buscarà respostes i intentarà corroborar els seus pensaments per les diferents fonts d’informació que té a l’abast (pares, avis, escola, amics…). Obtenint respostes, va creant els seus esquemes mentals implícits en el procés maduratiu on es troba l’infant i enforteix la seva personalitat des del punt de vista de la seguretat en si mateix i la confiança en el seu entorn i la zona de confort”.
Precisament des de l”InfoK’ els darrers mesos han hagut d’explicar als nens i nenes fets com la violència viscuda l’1 d’octubre o els atemptats de Barcelona: “Els nens noten que passa alguna cosa, perquè a casa la família està nerviosa; els professors també ho estan. Passa alguna cosa, però ningú els ho acaba d’explicar, segurament perquè els adults no sabem com fer-ho. Però encenen la ‘tele’ i tota l’estona es parla del mateix. Van amb cotxe cap a l’escola i a la ràdio tota l’estona se’n parla… Però es parla d’una manera que ells no entenen”, explica l’editora de l’informatiu infantil Laia Servera.
Així doncs, es topen amb una realitat que no comprenen, i que els genera dubtes i preguntes: “S’hi suma la por dels adults, el no entendre què està apassant –perquè ningú ho explica al seu nivell–, i alhora veuen imatges molt angoixants. Això és un còctel Molotov”, explica Servera. Davant d’aquesta situació, què fan a l”InfoK’? Intentar-ho explicar, adaptant el discurs: “Només veient la sinceritat, ells ja es tranquil·litzen, perquè veuen que no se’ls està amagant res. Que t’amaguin una cosa t’angoixa. Es tracta de parlar-ne planament, de manera molt blanca i neta, i amb molta tranquil·litat. I, si cal, parlant de sentiments. S’ha de fer molt mastegat i molt tranquil per treure angoixa. i sobretot: controlant les imatges que ensenyes. Per exemple, l’1 d’octubre nosaltres ho vam fer sense cap càrrega policial. Ja ho havien vist; no calia repetir-ho: si ja ens angoixava als adults, imagina als nens. I després entendre-ho”.
2. Parlar amb sinceritat
“Aquells senyors encara són a la presó? Pobrets, no?” (Bruna, 7 anys)
En la mateixa línia que el primer punt, no podem oblidar que cal parlar amb sinceritat. No té sentit pensar que no conèixer la realitat els evitarà dolor o patiment. “Convé no menystenir la capacitat de comprensió dels nens. Quan succeeixen coses que no encaixen amb el marc moral que volem transmetre’ls, existeix la temptació de fer veure que allò no ha passat. Així els presentem una realitat més simple, més planera, menys problemàtica. Però és obvi que això té riscos”, explica la doctora Rosàs, que ho aprofita per citar el plantejament que fa Andrés Neuman al seu llibre ‘Hablar solos’ (Alfaguara, 2012): “Els adults preferim que la infància sigui ingènua, agradable i tendra. Que sigui, en suma, al revés que la vida. Em pregunto si, per evitar-los el contacte amb el dolor, no estem multiplicant els seus sofriments”.
Mar Rosas: “No explicar-los els motius dels llaços grocs no farà que els evitem patiment”
Una reflexió aplicable a la realitat que s’està vivint a Catalunya els darrers mesos: no explicar-los els motius dels llaços grocs no farà que els evitem patiment. En aquest sentit, Mar Rosàs hi afegeix: “Si passem per alt aquell esdeveniment traumàtic que ha succeït i que no ens agrada, estem deixant perdre una ocasió fantàstica per educar. Tampoc dic que calgui exposar-los nuament a la realitat si no poden comprendre-la. Cal presentar-los-la, és a dir, explicar-los-la”.
3. Evitar imatges colpidores
“Però som ja independents o no? No hem guanyat? Doncs que ens deixin” (Emma, 6 anys)
Des de l”InfoK’ parteixen d’una premissa bàsica que pot servir de principi davant qualsevol fet d’actualitat: es pot explicar tot, però no s’ha de mostrar tot. “Qualsevol esdeveniment es pot explicar, però no tot es pot ensenyar: hi ha imatges que poden ser molt més potents que una explicació, però et poden generar malsons, angoixa, ansietat… Hauríem d’evitar les imatges colpidores, i, de fet, crec que també ho hauríem de fer els adults, tot i que això és un altre tema”, explica l’editora i presentadora Laia Servera.
Un exemple senzill i clarificador: si hi ha un accident d’avió, Servera opina que no cal veure com els familiars s’abracen i ploren als aeroports. Se sobreentén que hi haurà familiars de les víctimes plorant: “Els adults ens hem insensibilitzat a força de veure imatges traumàtiques, fins al punt que cada vegada anem un pas més enllà. Però hem de tenir present que aquesta insensibilització els nens no la tenen. Per tant, tu no els pots ensenyar una imatge violenta, i per violenta no em refereixo només a algú que està assassinant algú altre. Hi ha imatges molt agressives; des d’un familiar plorant fins a un nen amb una arma, encara que no l’estigui fent servir. Això és molt més agressiu que moltes altres coses”, conclou la periodista.
4. Parlar-ne a casa
“Perquè aquests senyors diuen que els carrers són seus si són de tothom?” (Paula, 4 anys)
No podem esperar que tota la feina la facin a l’escola o que rebin la informació només a través de mitjans de comunicació (i encara menys si no estan dirigits als nens). És indispensable que, davant d’una actualitat que ens corprèn o que fins i tot als adults ens costa de comprendre, a casa sigui un espai clau per parlar-ne i mirar de posar ordre a les idees.
Fornés explica: “És bo que mostrin confiança per preguntar-ho a casa i ho hem d’aprofitar; és un bon moment per aclarir dubtes i fomentar raonaments. Parlant-ne a casa, tenim l’oportunitat de veure què preocupa i com es pot implicar l’infant per sentir-se més còmode i tranquil amb la seva consciència de responsabilitat. És a dir, compartim el patiment i utilitzem-lo per aprendre conductes d’ajuda, conductes que no ens agrada rebre i que, per tant, no hem de repetir… És un moment per transmetre bons valors”.
5. Respondre les seves preguntes
“Que no vam votar, ja? Per què hi tornem?” (Joan, 4 anys)
“És clau no avançar-nos a la informació que creiem que necessiten. Cal explicar-los els fets partint de la pregunta, per saber què els inquieta. Bàsicament, perquè a vegades pensem que els inquieta una cosa que en realitat no els inquieta, de manera que els generem una inquietud nova. I, per contra, potser hi ha alguna altra inquietud que com a adult no interpretem o ens imaginem, i, si no els ho preguntem, no els ho resolem i queda allà estancada. Per tant, sobretot, és important donar-los veu, que s’expressin“, explica Laia Servera. Un factor que també pot ajudar molt l’adult per, a partir d’unes inquietuds molt concretes, enfocar respostes que ajudin a calmar els aires.
Laia Servera: “Cal explicar-los els fets partint de la pregunta, per saber què els inquieta”
Precisament per això no hem de menystenir les seves qüestions: “Cal prendre’ns seriosament totes les seves pors i angoixes i assumir la responsabilitat de donar-los una resposta. Convé no menystenir les seves angoixes amb un ‘no et preocupis’ o ‘no passa res’ i procurar explicar-los per què ens sembla que no passa res. Pel nen és enormement important que els adults li transmetin seguretat, és cert, però no pas una seguretat acrítica, de ‘perquè ho dic jo’, sinó raonada: volen entendre per què no s’han de preocupar”, explica Rosàs.
6. Verbalitzar que no tenim resposta
“Quan s’acabaran les ‘manis’ de la independència?” (Jana, 3 anys)
La incertesa amb la qual vivim des de fa mesos fa que sovint tampoc no tinguem resposta a les preguntes que se’ns plantegen. Si no tenim resposta, la psicòloga Gisela Fornés opina que no ens ha de fer por verbalitzar-ho: “Sempre direm la veritat encara que intentem suavitzar el dolor buscant accions a fer en l’àmbit personal. Si no sabem la resposta, podem mirar d’entendre per què fem les coses. Per exemple, si ens pregunten quan s’acabaran les manifestacions per la independència, li explicarem el sentit del que ens pregunta”.
Si els expliquem amb sinceritat que no tenim resposta, també ho podem reforçar explicant-los que també la busquem o que ens agradaria saber-la; “com a norma general pot ser adequat reforçar el pensament de l’infant, demostrar que nosaltres també tenim dubtes, sentiments dolorosos… però hem d’acabar potenciant els valors positius i la confiança”, hi afegeix Fornés.
7. Evitar parlar de bons i dolents
“El policia de davant de l’escola, el que ens vigila cada matí, és dels que peguen o és dels bons?” (Aina, 7 anys)
Encara que a l’adult li pugui costar tenir aquest paper, hem d’intentar no estigmatitzar els rols: “Independentment del pensament de cada adult, al nen no li hem de parlar de bons i dolents“, diu Fornés.
En aquesta línia, la professora Rosàs hi afegeix: “Quan ens pregunten si el policia que pega és dels bons o dels dolents, podem aprofitar l’ocasió per mostrar-los que la realitat és molt complexa (i com de difícil, per tant, és oferir respostes de blanc o negre): que potser ell no n’és exactament responsable, perquè potser li manen fer una cosa amb la qual no està d’acord; o que potser de petit es va sentir humiliat o amenaçat per la ideologia que defensa el bàndol al qual ara ataca. O podem preguntar-li si coneix nens que peguen a altres nens i demanar-li què en pensa, si li sembla raonable o útil, i preguntar-li en quins casos a ell li semblaria bé pegar a algú. En definitiva, jo diria que cal que responguem totes les seves preguntes; cal que hi fem tots els matisos necessaris, i cal que reconeguem la nostra dificultat per fer-nos-en una idea definitiva. Així, s’eduquen dues coses que em semblen fonamentals: la compassió i l’empatia (també cap al botxí) i la tolerància a l’ambigüitat”.
8. Educar en el pensament crític
“Avui ens tornarem a quedar a dormir a l’escola?” (Aran, 4 anys)
L’actualitat està marcant molt fortament les rutines, i apoderant-se sovint de la quotidianitat. Davant d’aquests fets, quin posicionament hem de prendre amb els infants? Per exemple, dur-los a manifestacions és adequat? Dur el llaç groc a la solapa és influenciar-los? Deixar-los la cassola perquè la facin ressonar té algun sentit? Com ho afrontem sense anar a parar a l’adoctrinament?
Rosàs és contundent: “Els adults som conscients que exercir la responsabilitat d’educar no està exempt de riscos. Ens fa por perquè som conscients que li estem ensenyant la nostra visió de les coses, subjectiva, que no és universal ni absolutament vàlida ni certa a tot arreu. Pot ser que, amb el pas dels anys, pensi que li vam ensenyar una visió de les coses opressora o esbiaixada i que hagi de maldar per deslliurar-se’n. Per evitar aquest retret legítim, preferim no pecar d’intervencionisme”, explica.
Mar Rosàs: “La no-intervenció té efectes negatius: un nen sense un marc referencial que li expliqui el món”
Una por que sovint pot dur a una no-intervenció que tampoc no és una solució: “Intentar no incidir massa en el marc ètic i polític del nen, no transmetre-li uns criteris i uns valors determinats, per deixar que sigui ell qui triï… Aquesta no-intervenció té efectes negatius: un nen desorientat, que no té un marc referencial que li expliqui el món i l’orienti a l’hora d’incidir-hi. Però sovint no succeeix això, ja que, al capdavall, els nens estan exposats a molts altres discursos que no són els dels pares. La creença que hem de deixar el nen prou lliure perquè desenvolupi les seves creences pròpies té un punt extremament ingenu: estem travessats per múltiples discursos; si no és el nostre el que atrapa el nen, segurament l’atraparan d’altres”, hi afegeix la doctora en humanitats. Per tant, no té sentit pensar que transmetre uns criteris i uns valors clars segrestarà el nen per sempre més: “L’hem d’animar a tenir pensament crític: ajudar-lo a tenir les eines per revisar tot el que ha après de nosaltres i desestimar-ho. Per qüestionar-ho, obrir-hi fissures, fer lloc a l’excepció, subvertir-ho”.
“Em sembla adequat educar en els valors de la convivència, del respecte, els actes de compartir, d’escoltar…; tot allò que serveixi per arribar a acords i complir amb la paraula. Hi ha temes en què els nens també estan directament implicats; per exemple, la llengua vehicular a les escoles. Per tant, portar-los a una manifestació on es demana un respecte per la seva llengua materna potser és una forma d’oferir-los un espai on poder expressar la seva voluntat”, explica en la mateixa línia la psicòloga Gisela Fornés. “Al llarg de la vida han d’aprendre a defensar els seus drets i els seus interessos; per exemple, a casa volem fer un joc de taula i ens hem de posar d’acord amb el joc que triarem. Per escollir-lo, hi ha diferents maneres, però al final tots hem de quedar conformes. Si ensenyem valors, expliquem raonaments, donem opcions i no obliguem a fer res, llavors no estem adoctrinant: estem educant en la diversitat i en la capacitat d’anar formant el criteri propi”.
9. Buscar exemples adaptats
“Papa, tu no deies que la policia és bona i ens ajuda?” (Noa, 6 anys)
Ser clars i fer entenedora la realitat és una de les grans necessitats dels petits, i una tècnica per fer-ho és buscant exemples adaptats al que els volem explicar. Gisela Fornés detalla: “Podem buscar exemples adaptats a l’entorn habitual del nen perquè ens entengui millor. Quan el nen ens diu ‘Papa, tu no deies que la policia és bona i ens ajuda?’, comencem reafirmant el que li havíem dit: ‘Sí, els policies són persones que treballen per ajudar. Jo tampoc entenc per què últimament reaccionen d’aquesta manera, i no m’agrada veure baralles. Suposo que és perquè hi ha idees molt diferents de com s’ha de gestionar un país. És complicat entendre-ho, però el que tenim clar és que els conflictes s’han de resoldre parlant, en lloc de cridar ni pegar, ja que després encara costa més entendre’ns. Les conductes agressives sempre fan perdre la raó; la violència pot generar més violència. Quan al pati hi ha una baralla, l’única manera de resoldre-ho és parlant i arribant a un acord que vagi bé a tots‘. Hem d’ensenyar el nen a expressar el que ha passat. Tant quan s’ha de disculpar i demanar perdó com quan ha de dir que això què m’has fet o m’has dit no m’ha agradat”.
10. Reconvertir-ho en un aprenentatge
“Els de Madrid es rendiran segur perquè tot és ple de llaços grocs” (Emma, 6 anys)
Al final, el que estem intentant és educar els nostres fills (o nebots, o fillols, o cosins, o…), i el que cal és afavorir un aprenentatge: “L’actualitat política –com la història– és una ocasió educativa massa important per desaprofitar-la; ans al contrari, cal que aprofitem aquestes ocasions per ensenyar al nen què té més valor i què en té menys, quines accions són més justes i quines no, quines mereixen indiferència i quines indignació. Això dota el nen de criteris per realitzar dues operacions fonamentals: la primera, interpretar el món: entendre la gravetat de què passa i el seu sentit, i la segona, decidir com incidir en el món. Sense educar en el pla polític i en el pla ètic no són possibles cap d’aquestes dues operacions: la comprensió i l’acció”, conclou Rosàs.
Gisela Fornés: “Hem d’ensenyar als nens que la diversitat d’opinions és una riquesa”
Fornés s’hi suma: “Qualsevol situació la podem convertir en un aprenentatge sobre què ens agrada i què no. Dels valors que volem escollir com a propis i d’aquells dels quals preferim allunyar-nos. I per tant, podem veure aquestes imatges que ens fan mal, o podem parlar d’aquests temes dolorosos dels quals es desprenen sentiments negatius. Li podem dir que això que veiem no ens agrada, podem verbalitzar el que sentim (pena, ràbia, por…), o ens poden veure plorar i sentir dir que sentim impotència perquè no podem canviar els fets. Tots podem fer un món millor si ho transmetem al nostre entorn. Intentarem no fer mai mal a ningú; per tant, davant un conflicte primer veurem el problema, escoltarem, parlarem i arribarem a un acord. Les diferències s’han de resoldre amb el diàleg; la violència mai està justificada. S’ha d’intentar no donar raons o arguments contra res ni ningú, sinó a favor de fomentar una sèrie de valors positius i sobretot respectant l’opinió de tothom, tant si la compartim com si no és així. Hem d’ensenyar als nens que la diversitat d’opinions és una riquesa pel diàleg i pels aprenentatges”.
“Perquè els problemes se solucionen pegant i no parlant, que és el que ens expliquen a l’escola?” (Marc, 7 anys)
