Crític Cerca
Reportatges

El cas inèdit del Rayo Vallecano, l’equip més d’esquerres

29/11/2015 | 06:00

Bukaneros_Tom_Brogan
Grada del camp del Rayo Vallecano on es col·loca el col·lectiu Bukaneros per animar l’equip / Tom Brogan

El Rayo Vallecano. Club de barri, dels pocs que hi ha, a Primera Divisió. No és qualsevol barri, el del sud-est madrileny. El Puente de Vallecas és i ha estat sempre d’esquerres: és l’únic districte de Madrid on mai hi ha guanyat el PP. Ho afirma Quique Peinado a ‘¡A las armas!’ (Libros del K.O., 2015), que recentment ha presentat a Barcelona juntament amb Jordi Évole i David Fernàndez; però, com que en el punt en què som, tots ens coneixem, també explica que a ell de petit a casa li deien que havien “votat tota la vida el PSOE; però, com que ens ha venut, doncs ara Esquerra Unida. I, si ens venen, doncs votarem uns altres, però sempre més a l’esquerra”. Quan el seu pare, molt a principis de la dècada dels vuitanta i poc abans de morir, “dubtava si votar el PSOE, perquè això d’abandonar el marxisme li semblava un atreviment”, ja feia tota una declaració de principis.

Peinado explica que Vallecas és del Rayo i el Rayo és d’esquerres. Però ho és no des de sempre, sinó gràcies a l’aparició per allà l’any 92 dels Bukaneros, el col·lectiu d’aficionats rayistes més ampli i que cada cop s’ha anat fent més fort gràcies al suport d’una gran part de la resta de la grada, que han polititzat el club i l’entorn. El seu paper va molt més enllà del d’aficionats d’un club de barri, que en el món globalitzat i globalitzador que vivim ja seria noticiable, ja que defensen el seu barri i lluiten per ell, i es declaren contraris al racisme, a la repressió i al futbol negoci. “Rayo, classe obrera i antifeixisme”, resa un dels seus lemes originals. El naixement dels Bukaneros coincideix amb la conversió del Rayo en societat anònima esportiva (SAE), i amb l’aparició de la família Ruiz-Mateos a la presidència com a accionistes majoritaris del club. Pols oposats.

En un entorn com aquest, en l’era del futbol modern, els Bukaneros i el seu Rayo Vallecano (segon pressupost més baix de la categoria) són uns ‘rara avis’. El club va pagar els bitllets d’avió als 3 fills del mític porter del Rayo dels noranta, el mundialista nigerià Wilfred Agbonavbare, que estava ingressat en un hospital de Madrid afectat per un càncer. Els seus fills no arribarien a veure’l amb vida. “Willy”, com se’l coneixia, era un ídol per a l’afició del Rayo i per a Vallecas, tant en la seva etapa de jugador com un cop ja retirat. Proper al barri i a la seva gent, diuen que sempre tenia les portes de casa seva obertes, i que així i donant diners als seus 11 germans, fills i cosins va ser com va perdre-ho tot. Mesos abans de morir, Willy treballava com a mosso en una empresa de distribució. Un obrer de la vida i del futbol. Un Bukanero més.

Presentació de A Las Armas_ Fernando_Jiménez_Briz
Acte de presentació del llibre ‘¡A las armas!’, amb el seu autor, Quique Peinado, al centre de la foto / Fernando Jiménez Briz

“L’estadi (gairebé) sencer aplaudeix moltes de les pancartes i consignes polítiques que surten d’un dels gols, i això ha convertit Vallecas en un estadi especial”. Revolucionari, combatiu, així defineix Peinado el seu barri. Més exemples d’implicació social: al novembre de 2014, el cos tècnic i els jugadors rayistes van decidir no abandonar a la tragèdia una dona de 85 anys del barri que havia estat desnonada. La iniciativa, que va sorgir de l’entrenador de l’entitat, Paco Jémez, després de reunir-se amb la PAH, va recaptar 21.000 €. Els Bukaneros, de la seva banda, feien campanya amb el lema “Carmen se queda”. I encara més implicació amb els desfavorits: en el tercer equipament d’aquesta temporada 2015/16, la franja clàssicament vermella de l’equip passa a ser un arc de Sant Martí, en homenatge als drets dels col·lectius de gais i lesbianes (idea, per cert, llançada per Quique Peinado uns quants mesos abans a través de Twitter).

David Fernández: “La samarreta del Rayo és la que sua Vallecas”

En un dels capítols, “Política”, Peinado parla de David Fernàndez, exdiputat del Parlament de Catalunya per la CUP i aficionat del Rayo Vallecano: “Em vaig fer del Rayo com una elecció ètica i política. Ho considero una forma diferent de veure la vida i el futbol, ho pateixo i ho reivindico”, declara Fernández. Resulta curiosa en primera instància la figura de l’’indepe’ animant un equip de la capital espanyola, però ho és menys quan el nexe és l’esquerra real, l’alternativa, la del carrer, la del David i el Quique, o la de tu i jo. Allà on es construeix tot. D’allà on ve també el futbol, de les entranyes dels barris, dels no-camps d’aquí al costat, on tothom és igual quan hi ha una pilota pel mig. Ni vells ni joves, ni grossos ni prims, ni rics ni pobres. L’èxit o el fracàs de cadascú depèn de la seva habilitat amb la pilota. I alhora aquesta habilitat contribueix a un projecte col·lectiu.

L'exdiputat de la CUP, David Fernández, ha manifestat ser un seguidor del Rayo Vallecano / Jordi Borràs
L’exdiputat de la CUP, David Fernández, reconeix que és seguidor del Rayo Vallecano / Jordi Borràs

El futbol serveix com a element integrador, manifesta el mateix David Fernández al llibre, i a la vegada és necessari. Calen espais com el futbol per a la gent. Per a l’exdiputat de la CUP, “Vallecas és un referent per a l’esquerra alternativa, com ho és Kreuzberg a Berlín. Per a mi representa la dignitat de la gent de barri i em connecta amb la meva consciència de classe, de classe obrera. La samarreta del Rayo és la que sua Vallecas”.

El futbol, també el de Vallekas (amb K, com els agrada dir als Bukaneros), és un gran espai de poder, probablement un dels més influents. És clar que el Campo de Fútbol de Vallecas (“Si ho compares amb l’Estadio Santiago Bernabéu, el nostre és un Camp de Futbol”, diu Peinado) no arribarà a influir com un Chamartín, un Camp Nou o un Calderón, però sí té la seva petita parcel·la. Els Bukaneros l’aprofiten difonent el seu missatge i la seva implicació social i local a través dels grans altaveus del futbol. Pot ser una mena de ‘small axe’ de Bob Marley, que colpeja el gran espai de poder que ocupa el futbol, o si més no, com diu Peinado, el “seu gloriós gra al cul”.

Futbol d’esquerres. Sona estrany, i ho és. Però alguna cosa hi deu haver quan el mateix autor ens va deixar un bon grapat d’exemples en el seu ‘Futbolistas de izquierdas’ el 2013.

Aquest article només és possible gràcies a la col·laboració de les persones subscriptores

El periodisme no pot dependre dels grans poders econòmics o polítics, ni de grans anunciants o subvencions.

Subscriu-t'hi ara

Amb la modalitat anual, rebreu el pròxim Dossier CRÍTIC 'Justícia Global'

Torna a dalt
Aquest web utilitza cookies. Si continues navegant entenem que ho acceptes.
Accepto Més informació