23/11/2016 | 00:03
Fa pocs dies Eoin Wilson, un periodista irlandès, fou deportat pel govern d’Israel després de ser interrogat per membres del Ministeri de l’Interior i les agències d’intel·ligència del país per un seguit d’articles que havia escrit sobre Palestina. Els agents també es van interessar pel seu suport al Celtic de Glasgow. El reporter, a qui han prohibit l’entrada a Israel durant un període de deu anys adduint raons de seguretat i ordre públic, es preguntava sorprès si el fet de donar suport al Celtic era sinònim de simpatitzar amb la causa palestina.
El cas de Wilson s’afegia a la sanció de 10.000 euros que la UEFA va imposar al Celtic arran de l’exhibició de banderes palestines duta a terme pels seus seguidors durant el partit disputat el 17 d’agost que va enfrontar al conjunt escocès contra l’Hapoel Be’er Sheva israelià. El màxim organisme del futbol europeu va considerar que els aficionats celts van incomplir l’article 16 del seu règim disciplinari en mostrar “banderes il·legals”. Una mesura curiosa si tenim en compte que onejaren l’ensenya oficial d’un “estat observador no membre” de l’ONU des de novembre de 2012. El següent vídeo mostra l’ambient de les grades aquell dia.
De la Gran Fam a l’ascens del republicanisme irlandès
Els orígens de la bandera centre de la polèmica es remunten a inicis del segle XX, quan una ensenya similar que representava la unió dels àrabs d’Orient fou emprada durant la Rebel·lió àrab de 1916. Una insurrecció que pretenia acabar amb el domini de l’Imperi otomà a la zona i instaurar un estat àrab unificat. Una temptativa que després de dos anys es va acabar frustrant pel repartiment territorial acordat per les potències occidentals a la Conferència de San Remo i el Tractat de Sèvres (1920) a recer de la desfeta turca a la Gran Guerra.
Anys abans, a l’altre extrem del món, Irlanda patia els efectes de l’anomenada Gran Fam, An Gorta Mór (1845- 49). L’escassedat de patates, un aliment bàsic en la dieta de la seva població, de resultes de l’extensió d’un fong –Phytophthora infestans– que malbaratà les collites, sumat a les epidèmies de tifus, colera i disenteria, van provocar una gran mortaldat –entre 500.000 i 1.000.000 de víctimes– i una onada migratòria inèdita forçada en part per la inacció del govern britànic encapçalat pel liberal John Russell. Prop de dos milions d’irlandesos, gairebé el 25% de la població, van abandonar la seva llar per fer cap a Gran Bretanya, Estats Units, Austràlia o Canadà.
Un dels destins de la diàspora irlandesa foren les grans conurbacions industrials de l’oest d’Escòcia i Glasgow. Només el 1848 cada setmana arribaren a la ciutat un miler de persones que fugien de la Gran Fam. Tres anys després, el 7,9% de la població d’Escòcia era d’origen irlandès, mentre que a Anglaterra i Gal·les no arribava al 3%. En una dècada la comunitat irlandesa establerta a Escòcia augmentà un 90%. Glasgow assumí el 30% d’aquesta migració, un fet que provocà que allà els irlandesos esdevinguessin més del 10% de la població local. Així fou com una societat eminentment calvinista va haver d’afrontar el repte d’absorbir un contingent immigrant majoritàriament catòlic.
Aquesta conjuntura marcada per la crisi i les migracions afavorí l’ascens del republicanisme irlandès. Un moviment polític gestat a les darreries del segle XVIII, sota l’impacte de la Revolució Francesa i la Guerra de la Independència dels Estats Units. La victòria de les colònies americanes sobre l’Imperi britànic fou el model en el qual s’emmirallaren els irlandesos per bastir un moviment polític que perseguia una profunda democratització, la fi de la discriminació dels catòlics i la independència. Fou llavors quan es creà la Society of the United Irishman (Societat dels Irlandesos Units) liderada, paradoxalment, per un protestant, Theobald Wolfe Tone, considerat el pare del republicanisme irlandès. L’organització pregonà inicialment la unitat política entre catòlics i protestants per assolir una reforma parlamentària, però acabà adoptant postulats intransigents i abraçant la lluita armada.
Després de fracassar la rebel·lió que encapçalaren el 1798, els catòlics esdevingueren progressivament la força hegemònica dins el moviment republicà irlandès. Fou aleshores quan aquest assumí fermament la defensa de la tradició cultural gaèlica. La revolta protagonitzada pels seguidors de Wolfe Tone fou la guspira d’altres temptatives posteriors, com l’ocorreguda el 1803, la duta a terme per Jove Irlanda el 1848 o l’organitzada per la Germandat Feniana el 1865, poc després de la Gran Fam. Per tant, l’onada migratòria es produí en plena eclosió del republicanisme a Irlanda.
Malgrat les reticències dels glaswegians, els irlandesos arribats a la ciutat van bastir una comunitat amb esglésies i escoles pròpies. Un fet que afavorí certa endogàmia, un aïllament que comportà la separació entre nouvinguts i autòctons. No succeí el mateix amb els irlandesos protestants que arribaren a la ciutat, que a banda de no patir les discriminacions dels seus compatriotes, accentuaren les rivalitats sectàries.
El fet de no poder votar a Escòcia va provocar que els catòlics d’origen irlandès s’interessessin més per la política del seu país de procedència. Una disposició que, atiada per l’Església catòlica, augmentà arran de l’Alçament de Pasqua de 1916, l’entrada en vigor de la ‘Home Rule’ quatre anys després i la partició d’Irlanda el 1921. Des de llavors els lligams amb el republicanisme irlandès foren molt més estrets i caracteritzaren el posicionament de la comunitat d’origen irlandès resident a Glasgow.
La majoria dels seus integrants i aquells que vivien a la perifèria de la ciutat van treballar a les mines de carbó, al port o a les fàbriques tèxtils. Les seves mancances formatives i el fet de parlar gaèlic els relegaren a feines poc qualificades. A més, la predisposició per treballar per sous menors atesa la seva precarietat els comportà l’animadversió dels obrers locals. Això, afegit a la seva fe catòlica els abocà a patir tota mena d’atacs i discriminacions. Els irlandesos foren titllats de “borratxos, inactius i no civilitzats” i se’ls atribuí l’extensió del tifus, que a Glasgow es conegué com “la febre d’Irlanda”. En les condicions d’insalubritat i pobresa que vivien, no és gens estrany que les zones on residien els irlandesos fossin focus de malalties de tota mena.
Un club de futbol lligat a la comunitat irlandesa local de Glasgow
Entre les poques institucions que es van mobilitzar per ajudar-los hi havia l’església. Un religiós marista nascut al Comtat de Sligo (Irlanda), Andrew Kerins, conegut com el germà Walfrid, que a la dècada dels setanta es traslladà a Escòcia per treballar a diverses escoles, endegà diverses iniciatives per recaptar fons per a la comunitat irlandesa establerta a Glasgow. Una d’elles, inspirada en l’Hibernian FC (un equip creat el 1875, com evidencia el seu nom per la comunitat irlandesa d’Edimburg, identificat amb el moviment pro ‘Home Rule’ que reivindicava l’autogovern per l’illa), fou la fundació al St. Mary’s Church Hall el 6 de novembre de 1887 del Celtic, un equip de futbol.
En els seus primers anys de vida el Celtic es dedicà a recaptar fons econòmics per assistir als immigrants i orfes irlandesos que malvivien entre estretors i pobresa a l’East End de Glasgow. Així fou com The Bould Bhoys (els nois audaços), sobrenom emprat popularment per referir-se a l’equip, esdevingueren un símbol pels irlandesos catòlics que vivien a Escòcia.
La creació del Celtic ocultava el temor del germà Walfrid d’evitar que els joves catòlics es relacionessin amb els protestants a les fàbriques o els espais de lleure que compartien. Un club de futbol catòlic serviria, doncs, per mantenir units als fidels irlandesos i allunyar-los de les temptacions del protestantisme. El fet de formar un equip de futbol i no pas de futbol gaèlic (una barreja de futbol i rugbi que esdevingué el passatemps predilecte dels irlandesos arran de la seva reglamentació al segle XIX per part de la Gaelic Athletic Association GAA) no fou gens fútil atès que contribuí decisivament en la integració dels catòlics a Escòcia.
La marginació que aquests patiren només es podia transgredir als terrenys de joc de la mà d’un equip capaç de derrotar l’establisment. Per aquest motiu, el Celtic s’erigí en un dels principals referents motiu d’orgull de la comunitat irlandesa local.
Quan el 1897 diversos homes de negocis es van fer amb el control de l’entitat, el rerefons caritatiu del Celtic començà a decréixer. Malgrat tot, el club continuà involucrat en la política de la “pàtria” (irlandesa i no escocesa). No és estrany, doncs, que durant aquella època els seus jugadors i seguidors fossin coneguts com “els irlandesos”. Tret del president, el comerciant de vins i licors John H. McLaughlin que mostrà les seves simpaties pels soldats britànics que combatien a la Segona Guerra Bòer (1899- 1902), la resta de membres de la directiva i diversos jugadors donaven suport a la causa republicana irlandesa. Alguns d’ells, com William McKillop o John Glass, participaren en actes polítics en favor de la ‘Home Rule’ i l’alliberament dels presoners irlandesos. Per tant, des de la seva fundació el conjunt de Glasgow es vinculà estretament no només a Irlanda sinó també al moviment republicà.
Paradoxalment, el fracàs de l’Alçament de Pasqua de 1916 que proclamà l’efímera República d’Irlanda i acabà amb l’execució dels seus principals líders, com James Connolly, afavorí l’extensió d’aquest suport. L’any següent, el Sinn Féin afirmà que treballaria per aconseguir el reconeixement internacional d’Irlanda com a república independent. El 1919 els fets s’acceleraren amb l’esclat de la Guerra Angloirlandesa (1919- 1921) que acabà amb la constitució de l’Estat Lliure d’Irlanda i la segregació dels sis comtats de l’Ulster.
En aquells anys –malgrat l’existència d’un cert antisemitisme– el republicanisme simpatitzà amb el sionisme, un moviment polític sorgit a les darreries del segle XIX que advocava per la creació d’un estat jueu. Els motius que expliquen aquest acostament vers la causa jueva eren diversos: compartir l’experiència d’una migració traumàtica a gran escala durant el segle XIX, l’interès per revitalitzar els seus respectius idiomes (hebreu i gaèlic), els paral·lelismes entre el patiment del poble irlandès (la Gran Fam) i jueu (persecucions a la Rússia tsarista i l’Alemanya nazi) i la lluita que ambdós mantenien contra els britànics. En aquest sentit, cal recordar com Palestina després de la desfeta de l’Imperi otomà a la Primera Guerra Mundial esdevingué un mandat britànic sota l’empara de la Societat de Nacions. D’aleshores ençà la limitació que Gran Bretanya imposà a la immigració jueva desencadenà un seguit d’accions violentes contra interessos britànics protagonitzades per grups armats com l’Irgun. Un període, doncs, en que sionistes i irlandesos tenien un enemic en comú.
La creació de l’Estat d’Israel el 1948, però, capgirà la situació. La subsegüent partició de Palestina recordà als irlandesos la fragmentació funesta del seu territori i la posterior Guerra Civil (1922- 23) que enfrontà als partidaris i detractors del Tractat Angloirlandès. La manera com es concretà el nou estat, arran de la partició aprovada per l’ONU el novembre de 1947, provocà que els irlandesos percebessin Israel com una colònia il·legal imposada per la força a la seva població autòctona amb el vistiplau dels britànics. Res gaire diferent, a ulls seus, del que havia provocat la divisió territorial d’Irlanda.
Tot plegat condicionà el reconeixement oficial del nou estat per part d’Irlanda. Així, el febrer de 1949 el govern irlandès l’evità perquè no s’entengués que, de facto, acceptava el control israelià sobre Jerusalem. El distanciament dels irlandesos s’evidencià novament arran de la Crisi de Suez (1956) quan el Ministre d’exteriors, Liam Cosgrave, manifestà que l’atac contra Egipte fou “una invasió deplorable i condemnable”.
A finals de la dècada següent el republicanisme irlandès mostrà la seva preocupació pel destí dels refugiats àrabs palestins, el número dels quals s’incrementà d’ençà la Guerra dels Sis Dies (1967). De fet, el govern irlandès arribà a demanar la seva repatriació i que rebessin una compensació econòmica.
Les relacions entre l’IRA i l’OAP
La dècada següent, l’admiració que determinats sectors del sionisme professà cap a líders republicans, com Michael Collins o Éamonn de Valera, s’esvaí quan la resistència palestina s’accentuà i inicià els seus contactes amb l’Exèrcit Republicà Irlandès (IRA). Els irlandesos van bastir un front anticolonial en comú amb l’Organització per l’Alliberament de Palestina (OAP). Unes relacions que permeteren el subministrament d’armament als irlandesos per part d’Al-Fatah (la facció majoritària a l’OAP) i l’entrenament de militants de l’IRA i l’INLA per part de membres de l’organització àrab a camps situats al Líban i Líbia.
En aquells anys, entre els gestos que es professaren palestins i republicans irlandesos trobem la carta d’homenatge a Bobby Sands i la resta de vaguistes de fam que va escriure el juliol de 1981 un grup de presos polítics palestins. La missiva, treta de forma clandestina de la presó de Nafha (situada al desert de Negev) pel Comitè de Relacions Internacionals del Front Popular per l’Alliberament de Palestina, mostrava el suport dels autoanomenats “revolucionaris del poble palestí” a “les famílies dels màrtirs oprimits per la classe dominant britànica”. Malgrat que Iàssir Arafat tractà de distanciar-se dels irlandesos després de l’assassinat de Lord Mountbatten el 1979, la cooperació entre l’IRA i l’OAP es mantingué fins als anys noranta.
Durant la segona meitat del segle XX, l’esquerra i les formacions polítiques properes al republicanisme s’arrengleraren explícitament amb la causa palestina. Això provocà, de retruc, que els lleialistes fessin costat als israelians. El millor escenari per visibilitzar aquest suport antagònic foren els barris de les ciutats nord-irlandeses. En els controlats pels catòlics fou habitual veure onejar banderes palestines al costat de l’ensenya tricolor i murals solidaris (com el que lluí a Belfast amb l’eslògan “IRA-OAP, la mateixa lluita”), mentre que a les comunitats unionistes eren visibles les banderes amb l’estrella de David.
El primer cop que aparegueren les ensenyes palestines a les àrees catòliques de Belfast fou el 1982 amb motiu del setge de Beirut que culminà amb l’expulsió de membres de l’OAP del Líban. Des de llavors la seva exhibició fou habitual. Mentre que a les comunitats lleialistes d’Irlanda del Nord les ensenyes israelianes començaren a ser exposades al costat de la Union Jack i les divises dels grups paramilitars durant la primavera de 2002 en el context de la Segona intifada (2000- 05). Els seus membres se sentien identificats amb el dret d’autodefensa d’Israel fins al punt de recuperar i popularitzar l’expressió “little loyal jewish Ulster”, encunyada pel governador militar de l’Imperi britànic a Jerusalem (1917- 20), Sir Ronald Storrs. El diplomàtic manifestà com “la colonització jueva de Palestina produiria per a Gran Bretanya un petit i lleial Ulster jueu enmig d’un mar d’arabisme potencialment hostil”. No és gens estrany, doncs, que per als nord-irlandesos pro britànics Israel representés una comunitat aïllada envoltada de forces enemigues que maldava per sobreviure. Òbviament, aquest sentiment pro israelià s’accentuà com a reacció al suport del republicanisme vers Palestina.
Més enllà de la realitat existent a l’Ulster, el govern de la República d’Irlanda també evidencià com el conflicte àrab-israelià era ben present a la seva agenda política. Les intervencions públiques en defensa de Palestina dels seus representants en diversos organismes europeus d’ençà la incorporació d’Irlanda a la CEE consolidaren els lligams amb els palestins. De fet, Irlanda fou el primer país membre de la CEE en demanar la creació d’un estat palestí el febrer de 1980. Un suport que Arafat agraí durant la seva estada a Dublín el 1993 quan declarà: “Durant la nostra llarga marxa hem comptat amb amics veritables a Irlanda que ens han donat el seu suport il·limitat en dies difícils, quan molts altres ni tan sols ens escoltaven”. En paral·lel, el Sinn Féin criticà obertament el govern israelià qualificant-lo com “un dels règims més menyspreables del planeta”.
Després del que acabem d’exposar és senzill entendre perquè el conflicte àrab-israelià ha ocupat un espai preeminent en la consciència irlandesa durant les darreres dècades. Tampoc costa comprendre perquè a Escòcia han proliferat les organitzacions de suport als drets dels palestins, com l’Scottish Palestine Solidarity Committee, No2BrandIsrael o la Palestine Alliance.
Nexe d’unió de dos pobles distants geogràficament
El futbol tampoc va restar al marge de tot plegat i, un cop més, actuà com a reflex del context social. Els lligams del Celtic amb Irlanda provocaren el trasllat de les simpaties del republicanisme vers la causa palestina a les graderies de Celtic Park. Els aficionats més identificats amb la lluita per la reunificació consideren que els palestins pateixen una situació similar a la seva (confiscació de terres, establiment de colons, legislació repressiva, abusos policials i militars). Així es concretaren grups com Celtic Fans for Palestine i proliferaren les accions de suport, com quan el 2012 els seguidors del conjunt de Glasgow van donar suport als presoners palestins en vaga de fam per reclamar el seu alliberament des de les graderies de Celtic Park amb una pancarta que resava “Dignity is more precious than food” exhibida per integrants dels Green Brigade, els ultres del Celtic. Una acció que el Palestinian Youth Movement (PYM) agraí afirmant com “tots els joves palestins miren cap a la lluita irlandesa. Ningú, millor que un irlandès, compren el mur de l’Apartheid que divideix la nostra terra”.
No era el primer cop que la Green Brigade es solidaritzava amb els palestins atesa la seva col·laboració amb grups palestins de base a Cisjordània i els campaments de refugiats de Betlem. El 2013 també es va sumar a la benvinguda que l’afició del Celtic dispensà al futbolista palestí Mahmoud Sarsak, empresonat durant tres anys i alliberat després d’una vaga de fam de 96 dies.
Altres clubs i aficionats també van solidaritzar-se amb la causa palestina, com els irlandesos del Dundalk FC que participaren en la Campanya de Solidaritat Irlanda-Palestina (IPSC) mostrant pancartes amb lemes com “Love Football, Hate Apartheid” o “Boycott Israeli Apartheid”, fent evident com els lligams entre Irlanda (o la comunitat irlandesa d’Escòcia) i els palestins van més enllà del Celtic i l’actual polèmica per la sanció imposada per la UEFA. En aquest altre vídeo, afeccionats del Celtic expliquen les raons del seu suport a Palestina:
En aquest cas, el futbol esdevé el nexe d’unió de dos pobles geogràficament distants que mantenen una relació que sobrepassa l’àmbit estrictament esportiu i s’endinsa en una prolongada història de lluites comunes. A desgrat de molts, aquest esport avui en dia encara és un mirall de la societat i, per tant, també un vehicle que permet transmetre valors com la solidaritat. Aquella fraternitat que la poetessa nicaragüenca Gioconda Belli va equiparar en un dels seus versos a la tendresa dels pobles.
