Cerca
Reportatges

El feminisme i l’ampliació del permís de paternitat: debat obert

La ministra Irene Montero defensa en declaracions a CRÍTIC l'equiparació de permisos impulsada pel Govern espanyol, que ha rebut crítiques pel fet de no tenir en compte la realitat del postpart, de la maternitat i de la criança

10/03/2021 | 06:00

L’1 de gener passat va entrar en vigor a l’Estat espanyol l’equiparació dels permisos de maternitat i paternitat i cura del menor entre ambdós progenitors. A partir del 2021, doncs, els dos progenitors compten amb 16 setmanes de prestació pel naixement i per la cura del menor. És el darrer esglaó del Reial decret llei de mesures urgents per a la garantia de la igualtat de tracte i d’oportunitats entre dones i homes en el treball i l’ocupació, aprovat al març del 2019.

La mesura ha obert diversos debats en el si dels moviments feministes entorn de la criança, les cures i els drets dels infants i de les mares. La ministra d’Igualtat, Irene Montero, va considerar la llei com “un avenç històric i pioner indispensable per tancar la bretxa de gènere en les cures” en un tuit que va fer en el moment de la seva aprovació. Però des del feminisme hi ha qui no comparteix aquesta visió, amb l’argument, entre d’altres, que durant els últims anys s’ha incrementat la duració del permís dels pares, però no el de les mares. No és l’únic punt candent. On queden les famílies monoparentals? Els permisos s’ajusten a les necessitats dels infants? La mesura avança en la corresponsabilitat de la criança?

CRÍTIC analitza els diferents punts polèmics de la llei amb la veu de la mateixa ministra d’Igualtat, i de tres veus de col·lectius i d’organitzacions de dones: Ibone Olza, directora de l’Institut Europeu de Salut Mental Perinatal, assessora de l’Organització Mundial de la Salut (OMS) i psiquiatra perinatal; Julia Cañero, antropòloga i activista de l’Associació Petra Maternitats Feministes, i Cristina Castellanos, de la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA).

Augmenta el permís del pare però no el de la mare

Gràfic: HELENA OLCINA

Les dades mostren que, mentre els permisos de maternitat fa més de tres dècades que estan congelats, els dels segons progenitors, habitualment pares, han augmentat un 500% en poc més de quatre anys. Irene Montero defensa la necessitat d’augmentar els permisos de maternitat, però subratlla que “el permís de paternitat era escandalosament baix i el seu impuls, com a part de les polítiques d’igualtat, ha resultat més notable”. Montero, que també es mostra partidària d’incrementar el permís de maternitat “com a mínim fins als sis mesos”, considera que “sense revertir aquesta enorme distància en els temps dedicats a la cura és impossible abordar les desigualtats entre homes i dones no només en l’àmbit laboral, sinó també respecte a la desigualtat profunda en les tasques de cura familiar i de la llar”.

Cristina Castellanos, coportaveu de la Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA), entitat impulsora de la llei, considera que “l’equiparació no ho soluciona tot ni de bon tros, però permet començar a construir una realitat diferent”. Segons Castellanos, “s’observa que, com més temps es responsabilitzen els pares de la cura en exclusiva durant el permís, més implicats estan després en la cura dels fills al llarg de la vida. L’equiparació és un factor necessari, però no exclusiu ni suficient”. Castellanos també creu que la normativa pot tenir impacte en l’àmbit laboral, “on es discrimina les dones perquè se les considera responsables de la cura i, per tant, menys compromeses amb l’empresa”. “Un cop els homes es comprometin amb la cura igual que les dones, la discriminació es reduirà”, afirma.

“Quan hi ha recursos, s’amplien els permisos de paternitat sense que hi hagi hagut cap lluita al darrere”

Però diverses entitats feministes que lluiten per la visibilització de la maternitat i per dotar-la de drets i de recursos, com ara Petra Maternitats Feministes, s’oposen a l’equiparació dels permisos. Julia Cañero, antropòloga i activista d’aquesta associació, diu que aquesta mesura ignora la lluita històrica de col·lectius de mares, d’acompanyament a la maternitat, a la infància i a la criança, que des de fa dècades reivindiquen una ampliació de, com a mínim, sis mesos de permís per a les mares. I denuncia que “quan hi ha recursos, s’augmenten els permisos de paternitat, sense que hi hagi hagut cap lluita al darrere”.

En aquesta mateixa línia apunta la directora de l’Institut Europeu de Salut Mental Perinatal, assessora de l’OMS i psiquiatra perinatal Ibone Olza que, malgrat veure amb bons ulls l’ampliació dels permisos dels pares, considera “fonamental” protegir i reconèixer els drets de les dones en tot el procés de gestació, part i postpart. Sobretot, recorda, tenint en compte que, “sovint, hi ha mares que ni tan sols tenen accés a la prestació de maternitat” com les dones que treballen sense contractes o que no compleixen els criteris de contractació i, per tant, no tenen protecció reconeguda.

L’exclusió de les famílies monoparentals

Gràfic: HELENA OLCINA

Una de les característiques que més controvèrsia han generat dels nous permisos és que, més enllà que els dos progenitors disposen del mateix temps de permís, cap dels dos no podrà cedir els seus dies a l’altre. L’activista de Petra Julia Cañero considera que això “deixa de banda moltes dones com les famílies monoparentals, que disposen de la meitat de temps que les biparentals, i també les autònomes o aquelles que no compleixen els requisits per accedir a aquest permís”. Segons dades de l’Institut Nacional d’Estadística (INE) i de l’Institut Nacional d’Estadística (Idescat), les famílies monoparentals representaven, del total de llars amb infants l’any 2019, el 23,3% a l’Estat espanyol i el 23,9% a Catalunya. D’aquestes, el 81,1% són formades per mares amb fills a l’Estat espanyol i el 78,9% a Catalunya.

Cristina Castellanos, de la PPiiNA, creu que les problemàtiques de les famílies monoparentals “són àmplies i van molt més enllà dels permisos; el que caldria és una llei integral”. L’entitat no veu clar, per exemple, que les mares monoparentals tinguin un permís el doble de llarg: “Suposa una problemàtica encara més gran, perquè aquestes mares estarien directament discriminades en el mercat laboral. Per l’etapa en què neix la criatura haurien de tenir prioritat absoluta en la cura i en l’educació dels nens des que acabi el permís per naixement, ja sigui als centres infantils o en altres espais públics. S’ha de garantir que no es discrimini les mares de famílies monoparentals en el mercat laboral, i alhora garantir la cura i el benestar infantils”.

La ministra d’Igualtat, Irene Montero, explica a CRÍTIC que la crítica que es fa a la llei sobre la desatenció de les famílies monoparentals és “justa”. Montero considera que s’han de garantir “els drets de totes les dones” i, en les famílies monoparentals “hem de fer un abordatge integral no només amb referència als permisos del naixement i de la cura del menor; també per eliminar obstacles i garantir drets”.

Flexibilitzar els permisos: trampa o solució?

Tot i l’entrada en vigor de l’equiparació dels permisos pel naixement i per la cura del menor, l’Estat espanyol continua a la cua d’Europa en permisos de maternitat i encara se situa entre els països que menys drets ofereixen a la dona i més al segon progenitor. Precisament per subvertir aquestes desigualtats i davant les discrepàncies amb la lletra petita del reial decret, al desembre passat 80 organitzacions feministes van entregar al Ministeri d’Igualtat un document per exigir canvis en la mesura.

La Plataforma per Permisos Iguals i Intransferibles de Naixement i Adopció (PPiiNA) creu que el decret llei té dues “trampes”: la primera, el caràcter obligatori de les primeres setmanes de prestació que el pare ha de tramitar, simultàniament amb la mare. La segona és la incertesa associada a les 10 últimes setmanes que tenen els progenitors perquè aquestes cal que siguin aprovades per l’empresa. La portaveu de la PPiiNA, Cristina Castellanos, però, afirma que des d’aquesta Plataforma estan “totalment en contra” de la transferibilitat: “És una forma d’encobrir que s’estan donant permisos a les mares i no als pares, i es fomentaria de facto la desigualtat de gènere”.

Irene Montero: “L’aposta per la intransferibilitat dels permisos no és innocent”

Ibone Olza, per la seva banda, se suma a la denúncia de la manca de flexibilitat dels permisos actuals i recorda que, de la mateixa manera que hi ha mares que desitgen tornar a treballar 15 dies després de donar a llum, n’hi ha d’altres que requereixen molt més temps per recuperar-se. Per això, considera que el paper dels segons progenitors pot tenir més sentit mig any després del part: “Des dels sis mesos del postpart i fins als sis anys, és un temps en el qual sovint es necessita que un dels progenitors pugui tenir un permís per cobrir, per exemple, el període d’adaptació de la transició a l’escola o els processos infecciosos”, apunta.

Julia Cañero considera que els arguments dels permisos iguals i intransferibles “es van comprar fàcilment” sense fer estudis a fons i sense parlar amb les mares, les afectades principals. L’activista destaca que, en molts països europeus, els permisos són transferibles i més amplis i “això fa que sigui molt més fàcil un repartiment equitatiu a la parella, si n’hi ha, i, al mateix temps, és possible cobrir les necessitats de la infantesa primerenca”.

La ministra Montero, però, defensa l’aposta per la intransferibilitat del Govern espanyol “no és innocent”, perquè “les estadístiques dels països europeus amb permisos transferibles demostren que, si es poden transferir, seran les mares qui majoritàriament segueixin quedant-se a casa“. Montero assegura que, malgrat que no hi ha una solució “senzilla”, la seva obligació és dissenyar polítiques públiques que evitin “directament o indirecta perpetuar estructures patriarcals que assignin el rol de cuidador a la dona de manera exclusiva”.

Les conseqüències del postpart i les necessitats de l’infant

Gràfic: HELENA OLCINA

“No es pot igualar el que no és igual”, assegura l’activista de Petra Julia Cañero, que defensa que les dones passen una sèrie de processos com l’embaràs, el part, el postpart, l’exterogestació i la lactància materna que no viuen els pares i, per tant, les necessitats són diferents. La psiquiatra perinatal Ibone Olza també subratlla la necessitat dels nadons de tenir “un contacte estret amb les seves mares i, idealment, ser alletats” però apunta que, entre les mares, les necessitats poden ser diverses. “De la mateixa manera que per a algunes mares la incorporació a la feina implica renúncies i estrès per la separació del nadó, per a d’altres, pot ser un alleugeriment tornar a treballar”. En tot cas, des del seu punt de vista, la clau seria “tenir molta més flexibilitat en tots els sentits: poder emportar-te el nadó a treballar i comptar amb serveis bressol a la feina, per a aquelles mares que ho desitgin i, per descomptat, permisos transferibles perquè cada família s’organitzi com millor pugui i vulgui”.

En aquest sentit, la ministra Irene Montero també reivindica que no hi ha una sola manera de viure l’embaràs, el part, el postpart i, en general, la maternitat. Per això, considera que la seva obligació des del Ministeri d’Igualtat és “contribuir a protegir i ampliar els drets”. Assegura que, seguint les recomanacions de lactància exclusiva de l’Organització Mundial de la Salut, el permís de maternitat s’hauria d’ampliar, com a mínim, sis mesos, “independentment de la decisió que cada mare prengui sobre si donar el pit, llet de fórmula o lactància mixta”.

Les cures continuen tenint rostre de dona

Gràfic: HELENA OLCINA

En l’espera de veure les repercussions exactes de la nova llei, la balança de la corresponsabilitat en les tasques de cura és molt desigual. Les mares no solament són les que tenen més dificultats per accedir a les prestacions de maternitat, sinó que continuen sent les responsables principals de les tasques de cura i una bona part d’aquestes les fan sense remuneració. Segons les darreres dades publicades per la Seguretat Social, entre el gener i el setembre del 2020, el 48,7% i el 48,4% de les prestacions de naixement van ser tramitades per les mares a l’Estat espanyol i a Catalunya respectivament i el 51,3% i el 51,6% pels segons progenitors, habitualment pare. Una tendència que no coincideix amb el nombre d’excedències tramitades: en els mateixos mesos, el 87,6% de les excedències van ser tramitades per dones i només el 12,4% per homes.

“Cal transformar el mercat laboral i adaptar-lo a la realitat de la criança”

La ministra Montero assegura que es necessiten “urgentment polítiques públiques de repartiment de cures, no només entre dones i homes, sinó també entre famílies i la comunitat” i remarca les altres mesures de conciliació que volen impulsar des del Govern espanyol amb el Pla de corresponsabilitat, l’enfortiment de la xarxa pública d’escoles infantils 0-3, la millora del sistema d’atenció a la dependència i la derogació de la reforma laboral.

L’activista de Petra Julia Cañero assegura que “davant els mísers permisos de maternitat, i malgrat que el pare tingui més un permís més ampli”, moltes mares continuen demanant excedències perquè “necessiten més temps per maternar i no volen incorporar-se a la feina sense haver-se recuperat del part, en plena exterogestació i amb els pits plens de llet”. Cañero va més enllà i reclama “transformar el mercat laboral perquè deixi de tenir dinàmiques patriarcals que continuïn discriminant les dones i adaptar-ho a la criança”.

Polítiques públiques àmplies per a la maternitat

La maternitat ha estat històricament un debat incòmode per als feminismes, perquè sovint s’ha interpretat com una imposició del patriarcat. Però cada cop són més les lluites feministes que volen recuperar l’experiència materna per poder viure-la lliurement. Per això, Julia Cañero considera que les propostes polítiques entorn de la maternitat haurien d’anar més enllà dels permisos i s’hauria de poder parlar de “la prestació universal per menor a càrrec, permisos que tinguin en compte els processos específics de les mares com el part o la lactància materna, la reducció de la jornada laboral, mesures per erradicar la discriminació de les dones embarassades i de les mares, la remuneració de reduccions de jornada i excedències o la transformació del sistema educatiu, entre d’altres”.

Sobre els permisos, Cañero aposta per la proposta de 52 setmanes de permís que fan des de Petra, de les quals sis serien intransferibles per a ambdós progenitors, i la resta, transferibles. La psiquiatra perinatal Ibone Olza va més enllà i, a banda de defensar permisos que cobreixin, com a mínim, els sis mesos de lactància materna que recomana l’OMS, reivindica una prestació de l’embaràs que “ofereix una retribució econòmica a les mares, com a mínim, els tres últims mesos de gestació”. D’aquesta manera, diu, “guanyaríem en salut com a societat, evitant alguns dels parts prematurs i patologies obstètriques i es cuidaria molt més la salut de les dones”, i així s’arribaria millor als parts.

Una mica d'impossible o m'ofego

Agafa aire. Suma't a CRÍTIC ara que fem deu anys!

Subscriu-t'hi!

Amb la quota solidària, rebràs a casa la revista 'Habitar' i un llibre a escollir entre tres propostes

Torna a dalt
Aquest lloc web utilitza cookies pròpies i de tercers d'anàlisi per recopilar informació amb la finalitat de millorar els nostres serveis, així com per a l'anàlisi de la seva navegació. Pot acceptar totes les cookies prement el botó “Accepto” o configurar-les o rebutjar-ne l'ús fent clic a “Configuració de Cookies”. L'usuari té la possibilitat de configurar el seu navegador per tal que, si així ho desitja, impedexi que siguin instal·lades en el seu disc dur, encara que haurà de tenir en compte que aquesta acció podrà ocasionar dificultats de navegació de la pàgina web.
Accepto Configuració de cookies